INVENTARI #2016

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2016 per quedar-se.
Un altre cop, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Adam Green Aladdin 

American Football American Football (LP2)

The Avalanches Wildflower 

Bertrand Betsch La vie apprivoisée

Building Instrument Kem Som Kan å Leve

Calcutta Mainstream

David Bowie Blackstar

Dente Canzoni per metà

DIIV Is The Is Are
Françoiz Breut Zoo

Frankie Cosmos Next Thing
Hamilton Leithauser + Rostam I Had A Dream That You Were Mine

Leonard Cohen You Want It Darker

Nicolas Michaux A la vie, à la mort

PJ Harvey The Hope Six Demolition Project

Porches. Pool 

Public Access T.V. Never Enough

The Radio Dept. Running Out Of Love
Radiohead A Moon Shaped Pool

Savages Adore Life 

Teenage Fanclub Here
Tindersticks The Waiting Room

Univers Límit constant
Vincent Delerm À présent
Weezer Weezer (White Album)

ELS MEUS COMENÇAMENTS

Quatre fragments de 'Els meus començaments' de Panait Istrati:

"Tot infant és un revolucionari. Per ell, les lleis de la creació es renoven i trepitgen tot el que l'home madur ha edificat contra elles: moral, prejudicis, càlculs, interessos mesquins. L'Infant és el començament i el final del món; és l'únic que entén la vida perquè s'hi conforma, i no creuré en cap futur millor que el dia que la revolució es farà sota el signe de la infància. Quan surt de la infantesa, l'home es torna un monstre: renega la vida perquè es desdobla hipòcritament."

"Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, per alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta."

"Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s'arriba a la meta com si no, en tots dos casos l'amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l'home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador."

"Però «Déu és gran» i, a la terra, tot té un final."

MOTS I MAONS O A CASCÚ EL SEU

Quatre fragments de 'Mots i maons o a cascú el seu' de J.V. Foix:

"Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres és ensenyar al poeta d'ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té."

"Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté."

"Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema."

"Que cantin les pedres! Que s'endureixin els mots!"

ELS DESPOSSEÏTS

Dos fragments de 'Els desposseïts' de Szilárd Borbély:

"El jueu no es pot veure. Jueu només és una paraula. Hi és per tot arreu, perquè sempre la mencionen, malgrat que sigui invisible. El jueu és la larva groga del revés de la fulla de la patatera. Només s'ha de girar i ja està. Solen esclafar-la amb les ungles, com si fos un poll. El jueu és la flor groga de la xicoia. Nosaltres en diem pixallits o queixals de vella. El jueu és l'estrella groga de la qual ells parlen, però que jo no he vist mai."

"Quan sento parlar dels jueus em sufoco. Quan pronuncien el mot jueu se'm fa un nus a la gola. Esbufego. Em comencen a xiular les orelles. Segur que se n'adonen. Tinc por de delatar-me. Intento comportar-me com si no m'interessés gens. El cor em batega dins la gola. No respiro. Durant una estona no puc respirar. Sé que l'aire se m'acaba de pressa. Però no em moc. No goso respirar. Les orelles em cremen. Segur que se'm nota. Me les hauria de mirar al mirall. Temo que les orelles em delatin. Solen parlar dels jueus. Les paraules estan plenes d'amenaces. Em fan por les paraules."

EL MUR COM A PARÒDIA

It is parody. It is for a small group of colleagues who can appreciate the humor and sadness of political life.

L'11 de novembre de 1970, en un solar buit i abandonat proper al Mur de Berlín, Allan Kaprow va organitzar el happening "Sweet Wall": construir un mur de blocs de formigó, d'uns trenta metres de llarg i d'un metre i mig d'alçada, amb pa i melmelada, en comptes de morter, per, un cop finalitzat, enderrocar-lo.

De les fotografies s'intueix que hi participà un grup molt reduït de, potser, cinc persones i una audiència de no més de tres membres de la policia de Berlín Oest, que patrullaven per la zona.

Vuit anys abans, el documentalista Raymond Depardon, mentre cobria la visita de Robert Kennedy a la ciutat dividida, dedicà un reportatge fotogràfic a una colla d'infants que, tot apilant maons en un solar buit, replicaven, a la perfecció, la seva realitat quotidiana com allò que, de fet, era: un joc absurd d'adults.

Anys més tard, el mateix Kaprow revestí el seu mur dolç com a paròdia política; perquè, segons ell, en la banalitat de la mateixa acció el seu contingut hi era implícit. Però aquell mur no tancava res ni separava ningú. Si, en un principi, volia reflectir la divisió ideològica d'Europa; a la pràctica, acabà sent un joc de nens en mans d'adults.