PENSAMENTS HERMÈTICS (LXIX)

‪Al feixisme se’l combat amb armes i un exèrcit.

LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.

NOTES BERLINESES (XXIV)

"En submergir-me en L'an zéro de l'Allemagne, m’endinsava al cor mateix del destí europeu, i al centre d’aquest cor: a Berlín."

"L'Alexanderplatz ja no tenia cap mena de forma. A la Leipzigerstrasse, les carcasses del que havien estat edificis bancaris, administratius o comercials, mostraven nues les caixes dels seus ascensors convertides en ferralla. [...] El Tiergarten, que havia estat un parc boscós, elisi, s'havia quedat sense arbres. [...] Més tard, durant l'hivern de 1945-1946, els berlinesos van serrar el que en restava. Aleshores, el parc es va convertir en un immens hort, dividit en minúscules parcel·les, i les estàtues, conservades intactes, contemplaven amb altivesa els enciams i les pastanagues."

"Era com si hagués arribat en un altre planeta. Un silenci extraordinari regnava a tota la ciutat."

"Quan vaig tornar a Berlín, durant l’estiu de 1946, vaig tenir la impressió que es començava a reconstruir l'Est.

Fins molt més tard l'Oest no va començar la seva reconstrucció. Però amb quina velocitat! Llavors, en canvi, a l'Est tot s'alentia, s'estancava, s'enduria. Així, doncs, durant les meves estades següents, ja no em va cridar l'atenció l'espectacle de les seves ruïnes, sinó de la divisió que tenia lloc en un Berlín que havia esdevingut alhora posta, seu i front de la guerra freda. [...] La constitució de dues noves ciutats, a partir de la desintegració definitiva de l'original, dues ciutats bessones i completament diferents alhora."

"L'antic centre de la capital es va transformar en terra de ningú. [...] Havia esdevingut frontera i desert, entre dues ciutats, dos mons, dues mitges Europes que es van congriar entre el 1946 i 1949."

"En certa manera, aqueixes dues ciutats no van deixar de ser una, amb la mateixa gent, les mateixes famílies, els mateixos sentiments i les mateixes idees. Al mateix temps, però, dos móns absolutament allunyats per anys llum polítics i socials hi van modelar dues ciutats ben diverses. S'hi van implantar, juxta-oposar, tot ignorant-se mútuament. Aquell va ser el lloc crucial simbòlic on es va esberlar Europa i on van començar a prendre forma dues mitges Europes, però jo no n’era conscient. No m'adonava que, de fet, l'any zero d’Alemanya era l'any zero d’Europa."

EDGAR MORIN 'Penser l'Europe' (1987)