KYRA KYRALINA

Quatre fragments de 'Kyra Kyralina' de Panait Istrati:

No és gens veritat que l’home sigui la criatura que comprèn el sentit de la vida. La seva intel·ligència no serveix de gran cosa. Que parli no significa que no sigui ruc. Però on l’estupidesa sobrepassa fins i tot la inconsciència dels animals és quan es tracta de preveure i de sentir el patiment dels seus semblants.

Una vida d’un home no es pot explicar, ni escriure. Una vida d’home que ha estimat el món, i l’ha recorregut, encara és més difícil de ser relatada. Però quan aquest home ha estat un apassionat, quan ha conegut totes les formes de la felicitar i de la desgràcia recorrent la terra, aleshores és gairebé una gosadia intentar donar una imatge viva del que ha estat la seva vida.

No hi ha records sense present.

¿La terra és bella? I ara! Això també és mentida! Tota la seva bellesa és el reflex dels nostres cors mentre estan plens de joia. El dia en què la joia s’enlairi, la terra serà només un cementiri.

MIES I LA MEDITERRÀNIA

Elle est belle, elle ne signifie rien.
ANDRÉ GIDE

D’on sorgeixen les escultures d’Aristides Maillol que apareixen en els collages de Mies van der Rohe al seu projecte de Museu per a una ciutat petita? En aquest projecte, encàrrec de la revista Architectural Forum pel seu número especial "New Buildings for 194X" de maig de 1943, quatre escultures de Maillol comparteixen espai amb el Guernica de Picasso i una altra pintura cubista de Braque: 'Torse de jeune fille' de 1930, 'Étude pour le monument à Paul Cézanne' de 1912, 'L'Action enchaînée' de 1906 i 'La Nuit' de 1905.

L'origen del Guernica en aquest museu imaginari és clar. El quadre de Picasso arriba a Amèrica el 1939 i, fins el 1942, és exposat en diverses ciutats nord-americanes. Entre elles Chicago. Per altra banda, entre el 4 i el 28 de desembre de 1940, l'Arts Club de Chicago organitza una exposició retrospectiva de l'obra de Maillol. A més, un any abans d'aquesta exposició, l'historiador de l'art d'origen berlinès, John Rewald en publica una monografia.

El 1942 Mies escull una altra escultura de Maillol per il·lustrar el seu projecte de Sala de concerts. En aquest cas, crea un fotomuntatge, amb una imatge de l'hangar de muntatge de la fàbrica d'avions de la Glenn L. Martin Company, obra de l'arquitecte Albert Kahn, com a teló de fons, on la Mediterrània de Maillol hi apareix, en primer terme, com un ready-made. La seva presència però ens reforça la idea que, en aquest context, res és el que sembla. No és fins més endavant que l'escultora Mary Callery, amiga personal de Mies, l'eliminarà per col·locar-hi la figura d'un escriba de l'Antic Egipte. Tot i que en el catàleg de la seva exposició retrospectiva, entre el 16 de setembre de 1947 i el 25 de gener de 1948 al MoMA, la Mediterrània de Maillol encara hi figurarà.

El fotomuntatge té el seu origen en un curs de projectes que Mies imparteix el gener de 1941 a l'IIT. En aquest curs proposa com a tema una sala de concerts i tres maneres diferents d'enfocar la seva solució arquitectònica. Un dels seus estudiants, Paul Camagna, opta per la solució d'un únic gran espai diàfan amb particions estrictament acústiques. I és així com s'escull la fotografia interior d'un gran espai industrial com l'hangar de muntatge de l'hidroavió de rescat PBM Mariner. Anys després, el mateix Campagna admetrà que el projecte de sala de concerts és més de Mies que no pas seu.

Un any abans de l'entrada de Mies al seu estudi, Peter Behrens demana a Karl Ernst Osthaus, col·leccionista d'art i mecenes, un nu femení d'Aristides Maillol com el que s'havia exhibit, entre abril i setembre de 1906, a l'onzena Kunstausstellung (mostra d'art) de la Berliner Secession. Osthaus li fa arribar una reproducció en guix de la Mediterrània. I és així com l'escultura de Maillol, qui sap si per influència de l'hel·lenisme germànic de l'època, esdevindrà la protagonista principal de la sala creada per Behrens a la Internationale Kunst- und Große Gartenbau-Ausstellung de Mannheim.

Però Maillol no és pas el primer escultor a qui recorre Mies en les seves obres. De fet, en els seus collages per les cases pati de 1938 incorpora escultures de Wilhelm Lehmbruck, amic personal del seu germà Ewald que també era escultor. En una altra foto de l'interior de la Villa Tugendhat de 1930 ja hi apareix una escultura del mateix Lehmbruck. No és altra que 'Torso' de 1914. I a la Glasraum (habitació de vidre), dissenyada per Mies i Lilly Reich, de l'exposició del Werkbund de 1927 a Stuttgart hi trobem la seva 'Maedchen, sich umwendend' de 1913.

En una de les primeres versions del Pavelló alemany a Barcelona, Mies hi preveu incorporar fins a tres escultures. Una on ara hi ha 'Der Morgen' (el matí) de Georg Kolbe. Una segona, també exterior, al límit de l'estanc principal. I la tercera en l'espai central del Pavelló. Per altra banda, en un collage de 1928 s'entreveu una figura asseguda en l'estanc interior. També hi ha un dibuix de l'arquitecte Sergius Ruegenberg, llavors ajudant de Mies i més endavant col·laborador de Hans Scharoun amb el seu Kollektivplan de Berlín, on també es veu una figura asseguda en el mateix lloc.

De fet, si l'estàtua de Kolbe no està ni dibuixada potser és perquè no era la prevista. A més, si tenim en compte que tant Lehmbruck com Kolbe no feien aquest tipus d'escultures, pot ser perfectament que l'escultura que té en ment, des d'un principi, Mies no és cap altra que la Mediterrània de Maillol. Per altra banda, el Pavelló no és altra cosa que un collage de Mies. En aquest cas, un collage mal re-construït. Perquè, tot i no ser obra de Mies, tant la columnata exterior de Puig i Cadafalch com la Mediterrània de Maillol són peces integrants del Pavelló. I és que la forma, per si mateixa, no existeix.

En el pati de l'Ajuntament de Perpinyà pot veure's, avui en dia, la Mediterrània de Maillol. Una dona entotsolada i elevada en un pedestal recolzant el seu braç, esquerre, sobre la cama, també esquerra, que té doblegada. Es podria dir que la seva pell s'escata aclaparada pel sol d'aquesta Arcàdia catalana. Aneu a veure-la, planteu-vos al seu davant, acompanyeu-la una estona. Ella és tot el que ens queda d'allò que hagués pogut ocórrer en el Pavelló.

[*] L'origen d'aquest post deriva, en gran part, d'un altre publicat, anteriorment, en aquest mateix blog: cibernautajoan.blogspot.com/2009/09/trans-mutacions.html

CASUALITAT

Ens miràvem de fit a fit.

Sense dir-nos res.

I, en veure'ns reflectits, entenguérem el perquè.

Per això vàrem despertar.

UNA HISTÒRIA RADICALMENT CONDENSADA DE VIDA POSTINDUSTRIAL

'A Radically Condensed History of Postindustrial Life', dins el recull 'Brief Interviews with Hideous Men', de David Foster Wallace:

"Quan foren presentats, ell va dir una ocurrència, esperant ser agradable. Ella va riure extremadament fort, esperant ser agradable. Després, cadascú va conduir sol cap a casa, mirant fixament endavant, amb el mateix rictus en el rostre.

A l'home que els havia presentat no li agradava molt cap dels dos, tot i que actués com si res, ansiós com estava de preservar les bones relacions en tot moment. Un mai sabia, després de tot, ara en feia una ara en feia una ara en feia una."

[*] La traducció és una traïció de l'original en anglès pel cartògraf d'aquest blog.

DIETARI D'ACAMPADA

dimecres 18 de maig de 2011

el meu dubte és: aquesta #democraciarealya de l'#acampadabcn respectaria el dret a l'autodeterminació de Catalunya?
si no s'acampa per la independència de Catalunya, tot plegat continuarà sent una pèrdua de temps i de diners.després de la indignació sempre torna la decepció.

dijous 19 de maig de 2011

real, social, popular són adjectius propis de l'estalinisme i del nazisme.
#spanishrevolution? aquesta no és la meva revolució. #adéuEspanya: #independènciaJA.

divendres 20 de maig de 2011

si volem ser com Islàndia primer hem de ser estat.
sincerament, més que una revolució això sembla una involució.

algú sap si existeix alguna comissió per l'autodeterminació? no l'he vist per enlloc.
quants érem el #10J al Passeig de Gràcia i quants són ara a la Plaça Catalunya? #independènciaJA!

primera conclusió del dia: més Albert Camus i menys Stéphane Hessel.
segona conclusió del dia: més Naomi Klein i menys Arcadi Oliveres.

dissabte 21 de maig de 2011
doncs jo no vull canviar el món, prefereixo millorar-lo.

ara ho entenc, tot plegat és una #flashmob! realment, els d'Improv Everywhere s'han superat.
ara des d'#acampadabcn diuen que llegeixen un missatge enviat des de Tahrir... no serà pas del Joan Roura?
això de l'#empanadabcn s'assembla, cada cop més, al film "At the circus" dels germans Marx.
pinta molt millor l'#acampadapedralbes que no pas l'#acampadabcn.

diumenge 22 de maig de 2011

lectura a #acampadapedralbes del comunicat de suport enviat des de Qatar Foundation, la gent embogeix cridant:#sandropresident!

@acampadabcn com? #nosaltresdecidim? finalment heu creat la comissió per l'autodeterminació? #independènciaJA!

dilluns 23 de maig de 2011

no crec en les acampades però sí en la independència.
diria que als d'#acampadabcn els hi ha pujat el sol al cap.

dimarts 24 de maig de 2011

#acampadabcn em recorda l'artista de la fam de Kafka, hi haurà un dia en què ningú s'hi fixarà i acabarà desapareixent de la plaça.
#acampadabcn també em recorda el llogaret d'Astèrix el gal però sense poció màgica.

dimecres 25 de maig de 2011

finalment, Joan Roura a #acampadabcn! ara només hi falten els germans musulmans.
#globalcamp és el nom del parc temàtic que #acampadabcn està muntant al bell mig de la plaça Catalunya.

NOTES BERLINESES (XXXII)

"Es como si la mirada humana llevara siglos secretando una sustancia capaz de influir y cambiar el mundo, un pegamento que une los lugares y las cosas. Esa sustancia no existe realmente, las cosas no se van forjando por medio de ningún pegamento hasta convertirse en un conjunto sensato. Es nuestra mirada la que las une, la que les otorga un lugar en el todo, una mirada que duda entre comprender y no comprender, como si de manera intuitiva, por el simple hecho de verlas, quisiéramos conceder a las cosas un sitio en un mundo que, por otra parte, es desordenado, sin que además, por ello, tengamos la garantía de que efectivamente podemos situarlas.

Por otro lado, la mirada humana sí que otorga al mundo entero un vínculo sensato: todos los paisajes rurales y urbanos están formados, determinados y construidos por conceptos de geometría y perspectiva. Nada existe sin más. Lo que vemos siempre ha estado determinado por lo que han visto en ello quienes nos precedieron. Nosotros, que estamos allí y lo miramos, como en una vieja canción, volvemos a unir las cosas cuando las vemos; ningún paisaje en el que haya intervenido el hombre escapa a esta mirada vinculante que vuelve a reunir las cosas, vuelve a pegarlas y las interpreta como un conjunto coherente – un puente, un túnel, una torre, una curva en el camino -, como si formáramos frases, 'hacer construcciones oracionales' de las cosas aisladas que se hallan a nuestro alrededor. De esta trabazón, esta concesión de sitio a través de la mirada humana, los lugares abiertos en los paisajes urbanos son el ejemplo más extremo: la plaza es el sitio de reunión y de comercio donde van a parar los ciudadanos. Estos lugares abiertos sugieren una cohesión espacial sin que en realidad la veamos, una cohesión de la que poco podemos decir, pero que enseguida y de manera intuitiva reconocemos como una experiencia colectiva.

De esa manera, la árida llanura junto a la Potzdamer Platz de Berlín antes de 1990, por ejemplo, nunca fue tan sólo un terreno baldío, sino una cicatriz llena de significado, una historia de guerra y ciudades; y lo que en un principio podía parecer vacío, pasaba al instante a conglomerarse debido a la mirada, convirtiéndose en un yacimiento histórico en el que cada cardo emergente podía obtener su propio significado."

STEFAN HERTMANS 'Ciudades' (2003)

TÒQUIO ADORMIT

Deep in the cell of my heart
I really want to go.
There is another world.
There is a better world.
Well, there must be.
THE SMITHS 'Asleep'

En un article a Volume #20, Neil Denari reflexiona sobre aquest estrany fenomen narcolètpic tan quotidià que té lloc, tan a les andanes com a l'interior dels metros, a Tòquio.

Els toquiotes semblen tenir una estranya habilitat per dormir en qualsevol posició i, de cop, despertar quan han arribat a la seva parada. Semblen haver inventat una mena de ioga o contorsionisme metropolità.

Denari documenta, amb fotos extretes de Flickr, la peculiar explotació d'aquest sobre-il·luminat paisatge ballardià com a zona lliure d'expressió de l'inconscient.

Talment com Chris Marker va retratar en un moment del seu film nòmada 'Sans Soleil'.

"El tren habitat per gent adormida reuneix tots els fragments dels seus somnis i en fa un film - el film absolut. Els tiquets dels dispensadors automàtics esdevenen els bitllets d'entrada."

Per Marker, el Japó és com un món d'aparences on la memòria és una impossibilitat. La memòria és com una línia de vol que sempre retorna sobre si mateixa. Però s'ha de mantenir en moviment perquè en realitat mai podrà retornar al seu punt d'origen.

"Recordo aquell mes de gener a Tòquio. O, més ben dit, recordo les imatges que vaig filmar en aquell mes de gener a Tòquio. Elles han substituït la meva memòria. Són la meva memòria."

TRANS-MUTACIONS

trans- prefix que significa ‘a través’.
mutació cadascun dels canvis d'escena que es fan al teatre mudant els telons o bastidors.

De l'1 de maig al 4 de juny de 1937, Dora Maar fotografia les metamorfosis del Guernica que Pablo Picasso pinta en el seu taller parisenc del número 7 de la Rue des Grands-Augustins. El mateix carrer on Balzac situa el taller de Porbus a "Le Chef-d'œuvre inconnu".

_

Del 12 juliol al 25 de novembre del mateix any, el mural s'exhibeix en una sala del Pavelló de la República, a l'Exposició internacional "Arts et Techniques dans la Vie moderne", compartint espai amb la font de mercuri d'Alexander Calder. El mural esdevé escenografia i tableau vivant. Més endavant, a principis de 1938, l'obra mestra coneguda inicia la seva peculiar Odissea.

A finals de 1939, la pintura s'embarca rumb als Estats Units. A petició del mateix Picasso, la custòdia de l'obra és confiada al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York. Del 15 de novembre del mateix any al 7 de gener de 1940, es converteix en la peça central de la retrospectiva que el MoMA, en col·laboració amb l'Art Institute de Chicago, organitza sobre els quaranta anys de carrera artística del seu autor. Posteriorment viatja per diverses ciutats americanes. I precisament durant la seva breu estada a Chicago és on i quan Mies van der Rohe la re-coneix.

De 1941 a 1943, Mies treballa en l'encàrrec de la revista Architectural Forum de dissenyar una església per a un número especial dedicat als "New Buildings for 194X". L'arquitecte suggereix, als seus editors, que enlloc d'una església projectarà un museu. Un museu per a una petita ciutat on, entre escultures d’Aristides Maillol, el Guernica tornarà a ser protagonista.

Tant l'un com les altres esdevindran part elemental d'aquest museu. Talment, com si fossin murs i columnes, defineixen i qualifiquen el seu espai. Incorporant, materialment, l'art en l’arquitectura. Una arquitectura que simplement ens diu: el Guernica no pertany a enlloc sinó a aquest no-lloc.

L'AVORRIMENT

Fragments de 'Boredom' de Maksim Gorki:

"Quan cau la nit, sobre l'oceà, una ciutat fantasma de llums s'alça cap al cel. Una miríada d'espurnes incandescents brillen en la foscor, descrivint amb exquisida subtilesa, contra el fons fosc del cel, majestuoses torres de meravellosos castells, palaus i temples de cristalls de colors."

"Aquest joc de llums dóna lloc a curiosos pensaments."

"La boira blava de l'alè de l'oceà es barreja amb el fum gris i espès de la ciutat; les delicades estructures blanques són embolicades en un vel transparent i, com un miratge, tremolen de forma atractiva, atraient i prometent quelcom bonic i tranquil·litzador."

"És com si algú hagués baixat a la sorra i s'hagués submergit en les aigües, llançant la seva rica vestimenta sobre les seves cavitats."

"Això és Coney Island."

"... Hi ha un llarg trajecte amb tramvia a través dels carrers polsosos i sorollosos de Brooklyn i de Long Island fins arribar a l'esplendor enlluernador de Coney Island. I, de fet, tan aviat com un home es situa a l'entrada d'aquesta ciutat de les llums és encegat. [...] L'home és atordit de cop, la seva ment és esborrada per tot aquesta brillantor, tots els pensaments són expulsats fora del seu cap i es converteix en una partícula de la multitud."

"Per tot arreu, diminutes bombetes vessen una llum freda i seca."

"... Aquests milions de bombetes vessen una llum trista i despullada que, mentre que insinuen la possibilitat de bellesa, posa al descobert l'estúpida i lamentable lletjor per tot arreu. [...] Hi ha una varietat lletja sobre les dotzenes d'edificis blancs i, fins i tot, cap d'ells té un indici de bellesa. [...] Tot està nu, despullat i robat per la brillantor imparcial de les llums; està per tot arreu, i no hi ha ombra."

"Coney Island té, de fet, centenars de milers de persones captives. Pul·lulen com núvols de mosques negres sobre la totalitat de la seva vasta superfície."

"Les atraccions són innumerables: a la part superior d'una torre de ferro balancegen lentament dues llargues ales blanques als extrems de les quals pengen unes gàbies amb persones en el seu interior."

"Uns vaixells volen enlaire al voltant de la punta d'una altra torre, una tercera, donant voltes, posa en marxa uns cilindres de metall, una quarta i una cinquena – totes es mouen, resplendeixen, i atreuen a la gent amb el crit silenciós de les seves llums fredes."

"Els plaers esperen les persones dins dels edificis, però aquests són plaers seriosos, eduquen."

"De fet, tots els llocs d'interès en aquesta ciutat té un únic objectiu: mostrar a la gent com seran castigats pels seus pecats després de la mort, ensenyar-los a viure sobre la terra submisament i a obeir les lleis..."

"La vida està organitzada de manera que les persones hauran de treballar sis dies i en el setè pecar. Hauran de pagar pels seus pecats, penedir-se i pagar per la penitència; i això és tot."

"I així - quan arriba la nit - una encantada ciutat fantasma de llums resplendeix davant la vora de l'oceà. S'il·lumina durant molt de temps - sense cremar - contra el fons fosc del cel nocturn, la seva bellesa es reflecteix en la brillant extensió de l'oceà."

"En la brillant teranyina d'edificis translúcids desenes de milers de persones grises amb ulls incolors s'arrosseguen tediosament, com polls en els draps d'un captaire."

"L'única cosa bona d'aquesta ciutat de les llums és que pots impregnar la teva ànima d'odi, per a tota la vida, contra el poder de l'estupidesa..."

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXI)

MITZUKO: Jun, per què només fas fotografies de les habitacions on dormim i mai del que veiem fora mentre viatgem?

JUN: Aquestes altres coses són a la meva memòria. Les habitacions d'hotel i els aeroports són les coses que oblidaré.

Jim Jarmusch 'Mystery Train' (1989)

GAL·LICISME

No sóc pas un modern.


Tampoc sóc un postmodern.


Tan sols sóc un nòmada més.


D'aquesta surmodernité.

"PRAM TOWN"

"Pram Town", la ciutat del cotxet, era la forma afectuosa amb què el Daily Mirror va anomenar, en els anys cinquanta del segle passat, la "new town" de Harlow, a Essex, per la gran presència de famílies joves. Harlow va ser una de les noves ciutats previstes per Patrick Abercrombie en el "Greater London Plan" de 1944 i també incorporada en la "New Towns Act" de 1946. Un nou centre urbà que, en el 1947, projectà l’arquitecte Frederick Gibberd amb la col·laboració de la paisatgista Sylvia Crowe. La intenció original fou connectar el paisatge natural de l’entorn amb tots els seus edificis i habitatges. Tot establint un equilibri aparent, entre espai obert i espai construït, com a antídot de la malaltissa congestió metropolitana de Londres.

"Pram Town" també és una cançó que dóna títol al nou disc de Darren Hayman, ex-líder d'Hefner ("Britain’s largest small band"). Com afirma el mateix autor, és una òpera folk conceptual, desencantada i sovint bonica en el seu desencant, sobre com les bones idees poden arribar a espatllar-se. Perquè les ciutats no es projecten sinó que evolucionen. Amb el pas del temps, el formigó s’esmicola i el plàstic es trenca. Ni amb tots els centres cívics del món es podria crear un autèntic cor per aquesta ciutat dormitori. Conseqüentment, Harlow ha deixat de somiar amb la modernitat per convertir-se en un satèl·lit, envoltat de carreteres i autopistes, enmig del no-res verd.

Més reflexiu que abans, però sense perdre una engruna de la seva ironia congènita, el Darren finalment s'ha fet gran... encara que no pas vell!

RE-CONÈIXER L'ADAM GREEN

C'est dans l'anonymat du non-lieu que s'éprouve solitairement la communauté des destins humains.
Marc Augé 'Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité'

En el món de la sobremodernitat, l’espai del viatger és l’arquetip del no-lloc. Un espai on l’individu esdevé testimoni d’un espectacle que li és aliè. Un no-lloc on la sobremodernitat troba la seva expressió més completa.

Tot tornant de Nova York, en un aqüeducte de desembre, vaig quedar-me atrapat en els llimbs de l'aeroport londinenc de Heathrow. Ho sap tothom, i no és profecia, que fer escala en aquell no-lloc comporta certs riscos i imprevistos. Sempre poden perdre el teu equipatge. I també, sense saber ben bé com, et poden fer perdre el teu vol d’enllaç.

Així doncs, resignat davant l’adversitat, vaig començar a fer una d'aquelles cues que mai semblen avançar. Per matar el temps d’espera, vaig començar observar les cares dels meus companys de fatalitat. Tot badant, em vaig adonar que aquella persona del meu davant la coneixia. Però, per molt que hi donés voltes, no aconseguia recordar de què. Qui era? Dissimuladament, vaig mirar de reüll el bitllet d’avió que duia a la seva mà dreta. I va resultar que aquell bitllet anava a nom d'un tal Adam Green. "Ara hi caic!" em vaig dir. Així que ell era "ell"? No em vaig acabar de creure aquella meravellosa casualitat. Vaig fer-hi un altre cop de reüll. Ara, a més, resultava que havíem arribat de Nova York en el mateix vol! I, per acabar-ho d’adobar, la seva destinació era: Berlín. Berlín? Doncs sí... Berlín! Perquè, en aquest món de la sobremodernitat, tots els meus camins porten a Berlín. I, com que tota la gent que estàvem fent cua allà havíem de volar cap a Barcelona, el vaig fer passar al davant de tot. D’aquesta manera, en un tres i no res, l’Adam va tenir la seva nova targeta d’embarcament per envolar-se cap a Berlín. No sense abans cridar-me un inoblidable “Thanks a lot man! See you in Barcelona!” en la llunyania.

Perquè l’Adam, en la proximitat, és una persona molt humana... i molt pacient! Amb un punt de genialitat, és clar, que el fa únic en el seu art sobremodern. Però no pots deixar de preguntar-te fins a quin punt ha heretat els gens del seu pare Mark, neuròleg expert en maldecaps i migranyes, i/o de la seva mare Leah, psiquiatra i co-autora de "Managing your headaches". Coneixent també el seu germà Joel, te n’adones que són una família ben singular.