JOAN MIRÓ PER SALVADOR DALÍ

Article de Salvador Dalí publicat a L'Amic de les Arts, núm. 26 (30 juny 1928):

Amb els mateixos vegetals i la mateixa sorra amb els quals un pintor de vells paisatges obtindria un imbècil stock de vistes exòtiques, el papua de l’antiga Guinea fabrica les imatges dels seus esperits sonors, que xiulen amb el vent de la selva com un xiulet. 

Per la meva banda, jo sé l’enginy per a convertir un cap de be en un rar i pelut aparell, que m’assenyala la proximitat del mal temps. I, encara, amb l’ajuda d’un suro i unes plomes de colors, jo sé la manera de fabricar un reclam per a atraure els fetus de les gates prenyades, i desviar el vol orb i ple de crueltat de les colomes. 

Joan Miró, però, sap la manera de seccionar límpidament el rovell d’un ou, a fi de poder apreciar el curs astronòmic d’una cabellera. Joan Miró retorna la ratlla, el pic, el lleu estireganyament, el significat figuratiu, els colors, a llurs més pures i elementals possibilitats màgiques. 

Les pintures de Joan Miró ens acondueixen, per un camí d’automatisme i superrealitat, a apreciar i constatar aproximadament la realitat mateixa, tot i corroborant així el pensament d’André Breton, segons el qual la superrealitat estaria continguda en la realitat i viceversa. 

Efectivament, en un estat d’esperit particularment distret, i per tant absent de tota acció imaginativa, contrària sempre a tot moment passiu, l’espectacle d’un carro de vela, aturat i enganxat a un animal, pot súbitament convertir-se en el més minuciós i torbador conjunt màgic, en el moment de considerar la vela del carro i les cordes mogudes pel vent com a part viva i palpitant del conjunt, puix que realment són les úniques que es belluguen davant dels nostres ulls, i, per contra, el cavall quiet com a continuació inanimada, inerta, de les rodes i de la fusta. 

Es tracta, doncs, de la possessió instantània de la realitat en un moment en què el nostre esperit considera l’esmentat conjunt, fora de la imatge estereotipada, anti-real, que la intel·ligència ha anat formant artificialment. 

Hi ha moments del Bosco que semblen obeir a aquesta superrealitat, continguda en la realitat mateixa; el procés del Bosco, però, és netament imaginatiu, addicional, actiu a fi de comptes, i, sovint, una ruptura súbita separa la realitat i la superrealitat. Aquesta ruptura desapareix quan la imaginació és reemplaçada per la pura inspiració, l’instint religiós, l’estat passiu d’automatisme, etc. És per això que, en Joan Miró, s’estableix, entre la superrealitat i la realitat, una osmosi d’un marge il·limitat de misteri, capaç d’emocionar-nos amb la intensitat vivíssima de les més llunyanes i punyents realitzacions màgiques. 

Naturalment, l’art de Joan Miró ve gran al món estúpid dels nostres artistes i intel·lectuals, en el qual la màxima realitat és atorgada a la pintura d’arbres torts. 

Miró, però, ens aconhorta de l’aclaparadora buidor indígena, i de la càrrega feixuga d’absurditats i llocs comuns que poblen les nostres sales d’exposicions i les nostres revistes. 

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXXII)

Mentalmente accompagnato da Melotti, Calvino si gettò a disegnare l'architettura rigorosa delle Città invisibili. 

Ernesto Ferrero 'I migliori anni della nostra vita' (2005)

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXXI)

El mirall d'aquell armari ara reflecteix la vostra imatge, i no en conserva cap rastre; ni en conservarà demà el d'un altre. El mirall, per si mateix, no hi veu. El mirall és com la veritat.

Luigi Pirandello 'La trampa' (1912)

LA CIUTAT D'EN GAUDÍ

Una ciutat dirigida i construïda sota els auspicis de la concepció arquitectònica d’En Gaudí, a base del seu gran estil monstruós, barroc i contorsionat, hauria estat una ciutat igualment monstruosa, barroca i contorsionada amb carrers i places, edificis i jardins, monstruosos, barrocs i contorsionats, com el Parc Güell, la casa d’En Milà i la Sagrada Família, també és evident que hauria estat la ciutat més estèticament viva de totes les ciutats modernes, que tots sabem estan construïdes mecànicament i matemàticament com una obra de ciència, com a ciutats de l’època científica que són.

FRANCESC PUJOLS ‘La visió artística i religiosa d’En Gaudí’ (1927)

VISIÓ DE LA CIUTAT FUTURA

Tres fragments, en ortografia prefabriana, de 'Visió de la ciutat futura' de Xavier Alemany (un dels molts pseudònims de Josep Herp i Bover) publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1911:

He vist la Ciutat nova, la ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat del pervindre.

La immensa Barcelona s’explana y aixampla en proporcions fòra de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixensa. Saltant per damunt dels rius s’extén per la Costa desde Mongat a Garraf y són llurs barriades extremes Moncada, Rubí, Vallcarca y Olesa de Bonesvalls. Y entre caserius y edificis publics verdegen parcs y boscos y jardins y prats. Y no’s veu cap xemeneia, ni cap campanar: pals y antenes y construccions metàliques atrevides per tot arreu. Y a dreta y a esquerra, fins a l’horitzó, tuberies extranyes, xarxes fantàstiques del fil-ferros, agulles colossals enlairades. Y encara més amunt, un volejar perpetuu de recaders y aeronants, proveits de les seves aletes individuals, venint y marxant com un mosquer monstruós o un vol de rat penats divagant per l’espai interminable.

Els avensos de la ciencia han desterrat de l’ús comú el carbó de pedra y el gas pobre com a forses motrius y productores de llum. Pera’ls motors s’aprofiten les forses del mar y les del vent. L’iluminació’s fa per la llum solar: de dia s’amagatzema la llum que cau damunt de la terra, y, com qui recull l’aigua en una cisterna, els raigs solars s’acumulen en màquines especials d’aont surten a la nit, repartintse per la via pública y per dins de les cases mitjansant una conducció molt ben encertada.

COLÒNIA MINERA ETERNITAT

Un fragment de 'Colònia minera Eternitat', dins el recull de relats 'El crit de l'ocell domèstic', de Maksim Óssipov:

—Escolti, aviat els tancaran la paradeta. Eliminen la ciutat sencera. Les mines no surten a compte. No són rendibles.
__Aquesta gent del ministeri em va entristir molt. ¿Sabien alguna cosa? Els ho vaig preguntar: ¿com es pot tancar una ciutat sencera?
__Es van arronsar d'espatlles:
—Sense dir res.

LA CIUTAT DEL FANTASMA

Un fragment de 'La ciutat del fantasma', dins el recull de relats 'L'acusació', de Bandi:

"De sobte, es feu el miracle: es va anar formant petits quadrats, com porcions de tofu, als quals s'anaven afegint ràpidament més rengleres de gent. Semblava que una vareta màgica, com una broqueta, hagués engalzat una munió de persones des de tots els racons de la ciutat i els anés distribuint en fileres al lloc precís de la manifestació. Finalment, cinc minuts abans de les deu, el club de tofu que s'havia format a la plaça ja era complet i integrat per quadrats de diversos colors."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXVII)

Si Déu creà l'home del fang tampoc ens hauria d'estranyar tant que el món sigui un fangar.

LA PLAÇA ROJA

Dos fragments de 'La Plaça Roja' d'Eugeni Xammar, article publicat el 12 d'agost de 1925 a La Veu de Catalunya i recuperat en el recull 'Periodisme':

"De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per els oradors els dies de manifestació."

"Quan Lenin tenia ganes que el poble el sentís – i això li passava cada dos per tres – el feia venir a la Plaça Roja i li deia el que era del cas des de l'antic sòcol del botxí. Ara, els dies de gran manifestació, la tomba mateixa de Lenin serveix de tribuna als oradors."

LA CIUTAT DEL SOL

Fragment de 'La Ciutat del Sol' de Tommaso Campanella:

"En l'ampla planura es dreça un turó sobre el qual s'alça la major part de la ciutat; però els seus cercles arriben bon tros lluny de la falda de la muntanya, la qual és tan gran que la ciutat fa més de dues milles de diàmetre i ve a tenir set milles de perímetre, però, a causa del pendent, té més habitatges que si estigués en un pla.

La ciutat està dividida en set cercles molt grans, que reben el nom dels set planetes, i, de l'un a l'altre, s'hi entra per quatre carrers i per quatre portes, que miren als quatre punts del món; però està disposada de tal manera que, si fos assaltat el primer cercle, cal més esforç per al segon i després encara més, i doncs cal assaltar-la set vegades per a vèncer-la. Però jo sóc del parer que ni tan sols es pot assaltar el primer, de tan gros i reblit de terra com és, i té baluards, torrasses, artilleria i fossats per fora.

Entrant, doncs, per la porta de Tramuntana, coberta de ferro, que s'alça i s'abaixa amb un enginyós mecanisme, es veu un pla de cinquanta passos entre la muralla primera i l'altra. A la vora hi ha palaus, tots units al voltant del mur, que es podria dir que tots en formen un de sol; i damunt hi ha els revellins damunt de columnes, com claustres de frares, i per davall no hi ha entrada sinó per la part còncava dels palaus. A més, hi ha les belles estances, amb finestres a la banda convexa i a la còncava, i estan separades amb petits murs entre elles. Només el mur convex fa vuit pams de gruix, el còncau tres, els mitgers un o poc més.

A continuació s'arriba al segon pla, que té dos o tres passos menys, i s'hi veuen les segones muralles, amb els revellins per fora i galeries; i, per la part de dins, l'altre mur, que tanca enmig els palaus, té el claustre i les columnes davall, i damunt, belles pintures.

I així s'arriba a dalt de tot, i sempre per plans. Només en entrar per les portes, que són dobles, pels murs interiors i exteriors, es puja per uns graons tals que no es noten, perquè van obliquament, i les escales formen un desnivell gairebé imperceptible.

Al capdamunt de la muntanya hi ha un gran pla i un gran temple al mig, de factura meravellosa."

NOTES BERLINESES (LIII)

El senyor K. preferia la ciutat A a la ciutat B. «A la ciutat A», deia, «se'm vol; però a la ciutat B se'm tracta amb amabilitat. A la ciutat A procuraven ser-me útils; però a la ciutat B em necessitaven. A la ciutat A se m'invitava a taula, però a la ciutat B se m'invitava a la cuina».

BERTOLT BRECHT 'Geschichten vom Herrn Keuner'

LA TERRITORIALITZACIÓ DE LA CIUTAT

Creixeu i multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i domineu-la.
Gènesi 1:28

Tot allò de què parlà Cerdà ja ho va ficcionar Simon Tyssot de Passot uns cent cinquanta anys abans. Concretament, a “Voyages et avantures de Jaques Massé”. On descriu un país sense ciutat i tota la població és redistribuïda estadísticament per tot el territori. Un territori organitzat sobre la base d'una retícula de canals i camins rigorosament ortogonals. Fins i tot, Gabriel de Foigny a “La Terre australe connué”, dos segles abans que Cerdà i mig segle abans que el mateix Tyssot, ens parla d'una societat conformada per un urbanisme geomètric, una domesticació de la terra i un igualitarisme garantit per l'absència de la propietat privada i la possessió de béns particulars.

Gairebé de forma contemporània, William Penn ideà el seu Pla de Filadèlfia. Un pla, amb vocació higienista, desenvolupat segons els principis quàquers del seu mateix mentor: igualtat religiosa, racial i de gènere. La futura ciutat s'organitzava segons una malla de carrers perpendiculars entre ells on destacaven dos eixos amb vocació cívica i comercial. Dos eixos que conformaven els principals traçats de la quadrícula. Cada quadrant tenia la seva plaça pública, concebuda com un pulmó verd. De la mateixa manera, les parcel·les de les cases eren uniformement espaiades per poder garantir un espai de verd privat per a cada veí. Fet que permetia mantenir un cert sentit de vida rural dins una ciutat en ràpida extensió.

William Penn's Plan for Philadelphia, 1684

Un segle més tard, Thomas Jefferson va més enllà que Penn quan posa les bases, tres anys abans de la Constitució dels Estats Units, de la Land Ordinance. Una ordenança territorial que planifica la seva expansió cap a l'Oest seguint una estructura de malla reticular. De fet, s'ordena un territori ignot i encara sense cartografiar. L'abstracció de la retícula es converteix en l'estructura portant de la futura colonització continental. En aquest sentit, el mapa precedeix el territori. Com diu André Corboz, l'espai-projecte es superposa a l'espai-substrat. La retícula se sustenta en uns camins i carreteres que la materialitzen com a garantia d'igualtat i de justícia social, d'ordre i d'estabilitat. No equipa, distribueix. No argumenta, disposa. Per Jefferson, utopia i realitat no constitueixen dues categories oposades sinó convertibles l'una en l'altra. La primera serveix per preparar la segona.

Jefferson-Hartley Map of the United States East of the Mississipi River, 1784

El més paradoxal del cas és que tots els defensors actuals de la ciutat densa i compacta prenguin com a referent l'Eixample de Barcelona. Tot obviant la màxima bíblica del mateix Cerdà a la seva “Teoría general de la urbanización”:

«Rurizad lo urbano: urbanizad lo rural:... Replete terram.»

I subliminant la urbanització se'ns ha ocultat l'autèntica vocació territorial d'un saintsimonià com Cerdà. Així com la seva teoria general i anàloga de la rurització. Si la urbanització consistia en obrir la terra per habitar-la, la rurització en obrir-la per cultivar-la. Però bé, dir que l'Eixample actual és obra de Cerdà és com dir que la Sagrada Família actual és obra de Gaudí. Per alguna raó ambdues són fruit d'un projecte inacabat. Com la modernitat. 

CASUALITAT

Ens miràvem de fit a fit.

Sense dir-nos res.

I, en veure'ns reflectits, entenguérem el perquè.

Per això vàrem despertar.

EL LLIBRE DE L'APOCALIPSI

Tres fragments de 'El llibre de l'Apocalipsi', versió del grec per Joan F. Mira:

I vaig veure un cel nou i una terra nova: el primer cel i la primera terra han desaparegut i no existeix el mar. I vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, baixant del cel, del costat de Déu, tota abillada com una núvia engalanada per a l'espòs; i vaig sentir una gran veu que eixia del tron i que deia: "Aquesta és la tenda de Déu entre els homes: residirà entre ells, ells seran els seus pobles, i ell mateix, 'Déu amb ells', serà el seu Déu: eixugarà dels seus ulls tota llàgrima, i ja no hi haurà mort ni dol ni crit, ja no hi haurà dolor: perquè el passat ha desaparegut."

Llavors vingué un dels set missatgers que porten les set copes plenes de les set últimes plagues, i em parlà i em digué: "Vine, que et mostraré la dona, l'esposa de l'anyell", i se m'endugué en esperit dalt d'una muntanya alta i gran, i em va mostrar la ciutat santa, Jerusalem, baixant del cel, del costat de Déu, amb l'esplendor de Déu: el seu esclat és com el de la pedra més preciosa, com la pedra de jaspi cristal·lina. Té una muralla alta i grossa amb dotze portes i sobre les portes dotze àngels i uns noms escrits que són els de les dotze tribus dels fills d'Israel: tres portes a llevant, tres portes a tramuntana, tres portes a migjorn, tres portes a ponent; i la muralla de la ciutat té dotze pedres de fonament, on hi els dotze noms dels dotze enviats de l'anyell.

No hi vaig veure cap temple, perquè Déu totpoderós, i l'anyell són el seu temple; i a la ciutat no li cal sol ni lluna per a il·luminar-la perquè la il·lumina l'esplendor de Déu i l'anyell és el seu fanal. Les nacions caminaran en la seua llum i els reis de la terra li aporten el seu propi esplendor, els seus portals no es tancaran en tot el dia, ja que allí no hi ha nit. Li portaran l'esplendor i l'honor de les nacions, i no hi entrarà res d'impur, ni qui fa coses detestables i falses: només hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l'anyell.

PROCÉS D'INCUBACIÓ

Les ciutats incubades estan destinades a l'auto-destrucció.

Les ruïnes són l'estil de les nostres ciutats del futur.

Les ciutats del futur són en si mateixes ruïnes.

Les nostres ciutats contemporànies, per aquesta raó, estan destinades a viure només un moment fugaç.

Renunciar a la seva energia i tornar a material inert.

Totes les nostres propostes i esforços seran enterrats.

I un cop més el mecanisme d'incubació es reconstituirà.

Així serà el futur.

ARATA ISOZAKI 'Incubation Process' (1962)

LA HISTÒRIA DELS HOMES-BUIT

Fragment de la 'Histoire des hommes-creux et de la Rose-amère', dins la novel·la inacabada 'Le Mont Analogue', de René Daumal:

Els homes-buit habiten dins la pedra, hi circulen com cavernes viatjants. En el gel, es passegen com bombolles de forma humana. Però per l'aire no s'hi aventuren, car els vent se'ls emportaria. 

Tenen cases dins la pedra, amb els murs fets de forats, i tendes en el gel, amb la tela feta de bombolles. De dia resten dins la pedra, i de nit erren en el gel, on ballen a la lluna plena. Però no veuen mai el sol, altrament explotarien.

No mengen res més que buit, mengen la forma dels cadàvers, s'embriaguen de mots buits, de totes les paraules buides pronunciades per nosaltres.

Certa gent diu que sempre foren i sempre seran. D'altres diuen que són morts. I d'altres diuen que cada home viu té a la muntanya el seu home-buit, com l'espasa a la seva beina, com el peu a la seva petjada, i que a la mort es retroben.

NOSALTRES

Fragments de 'Nosaltres' de Ievgueni Zamiatin:

"Ens agrada així, sense més, un cel estèril i impecable. En els nostres dies, el món sencer està modelat a partir d'aquest mateix immutable i etern vidre, com el Mur Verd i totes les nostres construccions."

"Els inalterables carrers rectes, el reflex dels vidres sobre la calçada, els divins paral·lelepípedes dels habitatges transparents, l'harmonia quadrada de les fileres de gent gris-blavoses." 

"No puc imaginar una ciutat que no estigui envoltada pel Mur Verd." 

"I així, entre les nostres transparents parets que semblen estar teixides d'aire rutilant, nosaltres sempre vivim a la vista de tots, eternament banyats per la llum. Entre nosaltres no tenim res a amagar." 

"El Mur és, potser, la més important de les nostres invencions. L'home va deixar de ser un animal salvatge només quan va construir el Mur." 

PLANILÀNDIA

Fragment de 'Flatland: A Romance of Many Dimensions' d'Edwin Abbott Abbott:

Imagineu-vos un immens full de paper amb línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures que, en comptes de romandre fixes al seu lloc, es desplacin lliurement per la superfície sense la facultat, però, de sortir-ne per sobre o per sota, com si fossin ombres -per bé que dures i de vores lluminoses-, i tindreu una noció força aproximada del meu país i dels meus conciutadans. Fa uns quants anys, n'hauria dit "el meu univers"; però ara tinc l'enteniment obert a punts de vista més elevats.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LX)

Una smart city és una distopia.

EL VESCOMTE MIGPARTIT

Dos fragments de 'El vescomte migpartit' d'Italo Calvino:

"Tant de bo tothom pogués sortir de la seva enteresa obtusa i ignorant. Estava sencer i totes les coses eren per a mi naturals i confuses, estúpides com l'aire; creia que ho veia tot i només era l'escorça. Si mai et converteixes en la meitat de tu mateix, i t'ho desitjo, noi, entendràs coses més enllà de la intel·ligència comuna dels cervells sencers. Hauràs perdut la meitat de tu mateix i del món, però la meitat restant serà mil vegades més profunda i preciosa. I tu també voldràs que tot sigui migpartit i esqueixat a imatge teva, perquè bellesa i saviesa i justícia només són en allò que està fet miques."

"Això és el que té de bo estar migpartit: que entens la pena que sent tothom i tota cosa per la pròpia incompletesa. Jo era sencer i no ho entenia, i em movia sord i sense poder-me comunicar entre els dolors i les ferides sembrades pertot arreu, allí on, quan ets sencer, menys goses creure. No sóc jo sol, Pamela, que sóc un ésser escapçat i arrabassat, sinó tu també i tothom."