30 de novembre de 2011

COM SI TINGUÉS ALES



Fragment de 'As Though I Had Wings: The Lost Memoir' de Chet Baker:

"It seems to me that most people are impressed with just three things: how fast you can play, how high you can play, and how loud you can play. I find this a little exasperating, but I'm a lot more experienced now, and understand that probably less than two percent of the public can really hear. When I say hear, I mean follow a horn player through his ideas, and be able to understand those ideas in relation to the changes, if the changes are completely modern."

29 de novembre de 2011

ALFABETS


Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.
LUDWIG WITTGENSTEIN


Temps era temps, a la meva habitació, hi havia penjat un alfabet o abecedari, il·lustrat amb dibuixos de Dick Bruna, que els meus pares van comprar a Holanda. Suposo que ignoraven fins a quin punt un simple alfabet podia arribar a convertir-se en tota una inesgotable font de malsons, en la vida d'un nen que tot just començava a aprendre les lletres de l'abecedari.


La A corresponia a una poma. Fet que m'angoixava. La B corresponia a un bosc. Fet que m'alleujava. Però amb la C tot es tornava a complicar. Aquella llimona m'amargava l'existència. I així successivament. Per sort, tot aquell maldecap acabava bé. A la Z hi havia dibuixada una zebra en pijama. I encara no sé perquè però allò sempre em tranquil·litzava.


Llavors, tampoc és tan estrany que em passés tota la infantesa creient que en Boek era un personatge. De fet, era el que era: un llibre sense paraules.

21 de novembre de 2011

RETRAT-PAISATGE


31/12/38
l'auto-portrait que
es metamorfosi

en paisatges ciclòpics

i paisatges i roques
de montserrat

que recordi el chien

aboyant à la lune


* pàgina d'un quadern de Joan Miró, vista a l'exposició 'Miró. L'escala de l'evasió'.

12 de novembre de 2011

ARQUITECTURES COMPARADES (II)


Trenta anys, dos continents i dos desastres naturals separen l'una de l'altra.

Kisho Kurokawa 'Agricultural City' (1960)

Era l'any 1960 quan el metabolista japonès Kisho Kurokawa va projectar una ciutat agrícola a la Prefectura d'Aichi, amb la intenció de substituir els assentaments agrícoles de la Badia d'Ise arrasats, l’any anterior, pel Tifó Vera.  Un projecte, aparentment utòpic, que aspirava a solucionar la clàssica contraposició entre camp i ciutat integrant la producció agrícola en una estructura urbana. La ciutat es composava de múltiples comunitats. Cadascuna d'elles situades sobre una plataforma quadrada de formigó, d'uns 300 metres a 500 metres de costat, elevada, uns 4 metres sobre el terra, sobre pilotis per així poder fer front a futures inundacions. Aquesta plataforma era tant estructura com infraestructura, reservant, d'aquesta manera, tot el sòl per a producció agrícola. Cada comunitat, subdividida per una malla de 25 blocs, de 100 metres per 100 metres cadascun, acollia una població d'uns 2.000 habitants. El bloc central es reservava a equipaments públics com una escola elemental, un santuari i un temple. Els blocs restants era on s'hi ubicaven els habitatges d'aquests nous assentaments.

OMA 'Agadir Convention Centre' (1990)

Contemporàniament al projecte de Kurokawa, la ciutat marroquina d’Agadir fou destruïda per un terratrèmol tot i la magnitud moderada de 5,7 sobre l'escala de Richter. Després d’aquest sisme, es va reconstruir, uns dos quilòmetres al sud, com la típica new town post-corbuseriana. I és d'aquesta tabula rasa, d’on sorgeix, trenta anys més tard, la forma d'aquest projecte, amb clares reminiscències metabolistes, de l’arquitecte holandès Rem Koolhaas, i la seva Office for Metropolitan Architecture (OMA). El projecte és un únic edifici dividit en dues parts: un sòcol, que pren les formes sinuoses de les dunes del seu entorn; i un sostre, que agafa la forma d'una nuvolosa. El sòcol és on s'hi ubica el centre de convencions, amb auditoris, sales de conferències, etc. I el sostre és ocupat per un gran hotel. L'espai in-between restant, sostingut per un bosc de pilotis, esdevé una enorme plaça de formigó coberta i oberta a la platja i a la immensitat de l'oceà.

9 de novembre de 2011

VEURE WILCO


Recordo que vaig entrar al món de Wilco per la porta de "Mermaid Avenue". Confesso que, en gran part, pel factor Woody Guthrie. Més endavant, em van atrapar, definitivament, amb "Yankee Hotel Foxtrot". Tot i això, incomprensiblement, encara no els havia vist mai en directe. Així doncs, després d’uns quants dubtes, aquest cop vaig decidir-me, finalment, a comprar l'entrada.

D'aquesta manera, el concert del passat 2 de novembre, al Palau de la Música Catalana, va ser tot un viatge iniciàtic. Amb un despertar preciós com és "One Sunday Morning", del seu sublim últim disc "The Whole Love". Continuant amb moments memorables com van ser, per mi, la beatliana "Hummingbird", "War On War" o aquest "Jesus, Etc".


Què més es pot demanar amb un final de trajecte on van reinterpretar aquest himne que sempre serà "Via Chicago" i recuperar la guthriana "California Stars"? Potser "Theologians" o "How To Fight Loneliness". Però bé, una altra vegada serà. Espero.