VISIÓ DE LA CIUTAT FUTURA

Tres fragments, en ortografia prefabriana, de 'Visió de la ciutat futura' de Xavier Alemany (un dels molts pseudònims de Josep Herp i Bover) publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1911:

He vist la Ciutat nova, la ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat del pervindre.

La immensa Barcelona s’explana y aixampla en proporcions fòra de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixensa. Saltant per damunt dels rius s’extén per la Costa desde Mongat a Garraf y són llurs barriades extremes Moncada, Rubí, Vallcarca y Olesa de Bonesvalls. Y entre caserius y edificis publics verdegen parcs y boscos y jardins y prats. Y no’s veu cap xemeneia, ni cap campanar: pals y antenes y construccions metàliques atrevides per tot arreu. Y a dreta y a esquerra, fins a l’horitzó, tuberies extranyes, xarxes fantàstiques del fil-ferros, agulles colossals enlairades. Y encara més amunt, un volejar perpetuu de recaders y aeronants, proveits de les seves aletes individuals, venint y marxant com un mosquer monstruós o un vol de rat penats divagant per l’espai interminable.

Els avensos de la ciencia han desterrat de l’ús comú el carbó de pedra y el gas pobre com a forses motrius y productores de llum. Pera’ls motors s’aprofiten les forses del mar y les del vent. L’iluminació’s fa per la llum solar: de dia s’amagatzema la llum que cau damunt de la terra, y, com qui recull l’aigua en una cisterna, els raigs solars s’acumulen en màquines especials d’aont surten a la nit, repartintse per la via pública y per dins de les cases mitjansant una conducció molt ben encertada.

LA HISTÒRIA DELS HOMES-BUIT

Fragment de la 'Histoire des hommes-creux et de la Rose-amère', dins la novel·la inacabada 'Le Mont Analogue', de René Daumal:

Els homes-buit habiten dins la pedra, hi circulen com cavernes viatjants. En el gel, es passegen com bombolles de forma humana. Però per l'aire no s'hi aventuren, car els vent se'ls emportaria. 

Tenen cases dins la pedra, amb els murs fets de forats, i tendes en el gel, amb la tela feta de bombolles. De dia resten dins la pedra, i de nit erren en el gel, on ballen a la lluna plena. Però no veuen mai el sol, altrament explotarien.

No mengen res més que buit, mengen la forma dels cadàvers, s'embriaguen de mots buits, de totes les paraules buides pronunciades per nosaltres.

Certa gent diu que sempre foren i sempre seran. D'altres diuen que són morts. I d'altres diuen que cada home viu té a la muntanya el seu home-buit, com l'espasa a la seva beina, com el peu a la seva petjada, i que a la mort es retroben.

PROMETEU

Corviale

De Prometeu, en reporten quatre llegendes: segons la primera fou engrillonat al Caucas perquè havia traït els déus als homes, i els déus van enviar-hi àligues que li devoressin el fetge, el qual tornava sempre a créixer de bell nou.

Segons la segona, Prometeu, destralejat de dolor per aquells becs, va anar prement-se cada cop més contra la roca, fins que aquesta i ell acabaren essent tot u.

Segons la tercera, en el transcurs de milers d'anys la seva traïció fou oblidada, oblidaren els déus, les àligues, ell mateix.

Segons la quarta, hom va cansar-se d'allò esdevingut insondable. Els déus van cansar-se'n, les àligues van cansar-se'n, la ferida va tancar-se, cansada.

Va restar la inexplicable serralada rocosa. La llegenda intenta d'explicar l'inexplicable. Com que aquesta té un fons de veritat i en prové, cal que fineixi de nou en l'inexplicable.

FRANZ KAFKA 'Prometeu'

PETITA FAULA (ARQUITECTÒNICA)

La modernitat era transparent.

Però (en la seva transparència) es va fer invisible.

I (en la seva invisibilitat) va acabar desapareixent.

EL SALZE DE LA TUGENDHAT

De petita la Grete tenia un somni: volia una casa allà on hi havia el salze, al jardí de casa dels seus pares. Així que quan els pares, com a regal de noces, van oferir-li fer-s'hi una casa no va dubtar ni un instant. Tant ella com Fritz, el seu futur marit, no suportaven la idea d’una casa plena d’objectes. La volien moderna, espaiosa, de línies clares i simples. Per això van pensar en l’arquitecte d’aquella vil·la que havien visitat durant la seva estada a Berlín. 

Un cop al lloc, l'arquitecte va quedar corprès per la magnífica vista sobre la ciutat i el seu castell. Però, lluny d’obrir-se a una panoràmica sense límits, la vista es mantingué oculta darrere el gran salze del jardí. L'arbre de la Grete acabà determinant l’organització de tot l’espai domèstic. Un gran estar amb només dues parets: una de recta d’ònix contraposada a una altra de corba de banús de Macassar, on s’ubicava el menjador, que s’alineava amb el gran salze. Amb aquest simple gest, un arbre es va convertir en l’ànima de la vil·la. Un espai en cercle, enfrontat al de la paret corba interior, on confluïen tots els camins del seu jardí.

Però Grete i Fritz amb prou feines van poder gaudir-ne. A l’octubre de 1938, vuit anys després d’entrar-hi a viure i amb una Europa moribunda, van haver d’abandonar-la, amb tota la família. Primer van emigrar a Suïssa i posteriorment a Veneçuela. Un any més tard la casa fou confiscada per la Gestapo, on Gustav, l’antic xofer de la família, continuà com a vigilant. Més endavant, el 12 de gener de 1942, la vil·la passà a ser propietat del Reich i convertida en un dels estudis de disseny de la Flugmotorenwerke Ostmark.

Qui sap si sota l’ombra del salze, Willy, el seu constructor en cap, en contemplar el vol d’una oreneta va tenir la idea motriu per a un dels primers caces amb motor de reacció. I, potser, per això el va batejar, precisament, com a Schwalbe. Ben bé com si aquella machine à habiter hagués inspirat la seva machine à tuer.

[*] aquest post és una faula arquitectònica basada en fets històrics i algunes hipòtesis històriques que mai han estat del tot demostrades. 

ELS DIES PERDUTS

Fragment de 'Solituds', dins de l'antologia 'Les nits difícils', de Dino Buzzati:

Es va acostar a l'home i li va preguntar:
- He vist com t'enduies aquella caixa del meu jardí. Què hi havia dintre? I què són totes aquestes caixes?
L'home el va mirar i va somriure:
- Encara en tinc més per llençar dins del camió. No ho saps? Són els teus dies.
- Quins dies?
- Els teus dies.
- Els meus dies?
- Els teus dies perduts. Els dies que has perdut. Els esperaves, oi? Han vingut. Què n'has fet? Mira'ls, intactes, encara palpitants. I ara...

PETITA FAULA

"Ah", va dir el ratolí, "el món es fa cada dia més estret. De primer era tan ample que vaig tenir por, i vaig continuar corrent i vaig ser feliç quan per fi vaig veure en la llunyania murs a dreta i esquerra, però aquests murs allargats s'acosten tan depressa l'un a l'altre que jo ja sóc a la darrera cambra, on hi ha el racó amb la trampa cap a la qual corro". "Només has de canviar de direcció", va dir el gat, i se'l va cruspir.

FRANZ KAFKA 'Petita faula'

GAL·LICISME

No sóc pas un modern.


Tampoc sóc un postmodern.


Tan sols sóc un nòmada més.


D'aquesta surmodernité.

D'ÀNGELS I ENGELS

Aquesta nit he somiat la continuació d'In weiter Ferne, so nah!

Entre les ruïnes de l'aeroport de Tempelhof,

Cassiel i Winter dissertaven sobre la vertadera naturalesa de Friedrich Engels.

Tot en blanc i negre.

M'hauré convertit també en un àngel?

De moment encara no sé com desplegar les ales.

Però tot arribarà.

Fortsetzung folgt.

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Tot és una farsa faula.

Reescriure en lloc d'escriure.


Reconstruir en lloc de construir.


"Welcome to the desert of the real!"


Benvinguts a la ciutat europea.


O al que en queda d'ella.