BECKETT A BERLIN

ma ’l vento ne portava le parole.
FRANCESCO PETRARCA

El 5 d'octubre de 1969, any en què va guanyar el Nobel de Literatura, Samuel Beckett estrenà una nova versió de "Krapp's Last Tape", amb Martin Held en el paper de Krapp. Era la seva segona producció, en alemany, que dirigia per al Schiller-Theater Werkstatt del llavors Berlín Oest.

Així doncs, Rosa von Praunheim (nom artístic de Holger Mitschwitzky) aprofità l'avinentesa per filmar-lo, amb l'ajuda de Daniel Schmid, tot passejant pels carrers de la ciutat. I fruit d'un fet tan banal sorgí el curtmetratge experimental "Samuel Beckett", amb el qual va començar a donar-se a conèixer.

Un curtmetratge que és tot un joc de contrastos: les imatges són berlineses però el so és una cançó turca i quan veiem Beckett, llegint el Berliner Zeitung, una veu en off recita un dels fragments del "Canzoniere" de Petrarca (en els crèdits, atribuït erròniament a Dante Alighieri) que, tres segles més tard, Claudio Monteverdi convertí en un dels seus nombrosos madrigals.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LIX)

- E che ne pensa della morte?
- Come marxista è un fatto che non prendo in considerazione.

Pier Paolo Pasolini 'La ricotta' (1963)

L’ARBRE DE LA VIDA

Moment de "The Tree of Life", film dirigit pel sempre immens Terrence Malick, amb el "Funeral Canticle" de John Tavener de fons.

A man's heart has heard two ways through life. The way of nature and the way of grace. You have to choose which one you'll follow. Grace doesn't try to please itself. It accepts being slighted, forgotten, disliked... It accepts insults and injuries. Nature only wants to please itself. Get others to please it too. It likes to lord it over them. To have its own way. It finds reasons to be unhappy, when all the world is shining around it and love is smiling through all things. They taught us that no one, who loves the way of grace, ever comes to a bad end. I will be true to you. Whatever comes...

El cor de l'home ha sentit dos camins durant la vida. El camí de la natura i el camí de la gràcia. Has de triar quin d'ells seguiràs. La gràcia no intenta complaure's a sí mateixa. Accepta ser menyspreada, oblidada, desagradada... Accepta insults i greuges. La natura només vol complaure's a sí mateixa. Aconseguir que els altres també la complaguin. Li agrada senyorejar per sobre d'ells. Tenir el seu propi camí. Troba raons per ser infeliç, quan tot el món brilla al seu voltant i l'amor somriu a través de totes les coses. Ens van ensenyar que ningú, que estimi el camí de la gràcia, acaba malament. Et seré fidel. Passi el que passi...

ELS ARQUITECTES

"Die Architekten" és un film de Peter Kahane, amb guió de Thomas Knauf, rodat al Berlín Est durant el 1989 i estrenat el gener de 1990, uns dos mesos després de la caiguda del Mur.

Daniel Brenner, un arquitecte de trenta vuit anys, rep, després d'anys de supervivència, l'encàrrec de projectar un nou centre cultural per una de les noves ciutats satèl·lits de la RDA. Una oportunitat que li permetrà reunir gran part dels seus amics, i companys de generació, per formar un col·lectiu de treball capaç de desenvolupar un projecte que reflecteixi aquells ideals de canvi que, durant els anys d'universitat, tots havien compartit. Però, la rigidesa i la intransigència burocràtica acabarà arruïnant totes les seves esperances, enfrontant-los i dividint-los.

Dos moments d'aquest film mostren, a la perfecció, aquesta sensació d'impotència i de fracàs, sempre tan freqüents en el món de l'arquitectura.

El primer és quan Daniel parla amb el seu mentor, una mena de Hermann Henselmann, confessant-li la seva incapacitat per tirar endavant el projecte, davant les reiterades negatives dels buròcrates. Però aquest li mostra el costat pragmàtic de la professió. Segons ell, tota construcció s'edifica en el compromís. I, mirant l'antiga Stalinallee, afirma: "Construir és política. Projectem poder. Cada edifici reflecteix un estatus, t'agradi o no, prosperitat o austeritat, somnis o desesperació, economia i tecnologia. Naturalment, també reflecteixen els gustos del client. Els arquitectes han de lluitar pels seus drets. Però també s'han de comprometre." Afegint que: "El compromís és l'única manera de resoldre conflictes d'interessos."

El segon moment és quan Daniel condueix el seu Trabant, al llarg del Mur i d'uns carrers de Berlín Est gairebé desèrtics, mentre un cor de nens canta: "El nostre Heimat no són només ciutats i paisatges, el nostre Heimat són tots els arbres del bosc." Un paisatge exterior que es converteix en la perfecta metàfora de la seva desolació interior. Tal com immortalitza Martin Bulla, un dels membres del col·lectiu que es nega a comprometre's i renunciar als seus principis, en les seves fotografies.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLV)

Stories only exist in stories (whereas life goes by without the need to turn into stories).

Wim Wenders 'Der Stand der Dinge' (1982)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XL)

L'eternitat és un fotograma.

ALPHAVILLE, CIUTAT DEL DOLOR

Moment del film "Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", dirigit per Jean-Luc Godard, on l'actriu Anna Karina recita un conjunt de versos dispersos, procedents del poemari surrealista "Capitale de la douleur" de Paul Éluard.

Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.

Llavors l'amor què és?
La teva veu, els teus ulls, les teves mans, els teus llavis. La llum que se'n va, la llum que torna. Un sol somriure per a nosaltres dos. Cap necessitat de saber. He vist la nit crear el dia sense que canviem d'aparença. Ben estimada per tots, ben estimada per un sol, en silenci la teva boca ha promès ser feliç. De lluny diu odi, de prop diu amor. Per la carícia sortim de la nostra infantesa. Veig cada cop millor la forma humana, com un diàleg d'enamorats. El cor no té més que una sola boca. Totes les coses a l'atzar, totes les paraules dites sense pensar. Els sentiments a la deriva. Els homes volten per la ciutat. Les mirades, la paraula i el fet que t'estimo, tot està en moviment. N'hi ha prou d'avançar per viure, d'anar dret davant de si mateix cap a tots aquells que s'estimen. Anava cap a tu. Anava cap a la llum. Si somrius, és per envair-me millor. Els raigs dels teus braços entreobrien la boira.

HABITACIÓ 666

"Chambre 666" és un film documental dirigit per Wim Wenders. Durant el Festival de Cannes de 1982, Wenders col·locà una càmera estàtica a l'habitació 666 de l'Hotel Martinez. En aquesta habitació, va anar rebent cineastes com Michelangelo Antonioni, entre d'altres, perquè responguessin, en un rodet de 16mm, la següent pregunta: és el cinema un llenguatge a punt de perdre's, un art a punt de morir? Antonioni respon que és difícil parlar sobre el futur del cinema.

Però si allà on diu cinema digués arquitectura, on diu film digués projecte... el seu discurs no grinyolaria gens. Perquè tant el cinema com l'arquitectura corren el perill de morir. Si no han mort encara.

En realitat sempre hi ha aquest descart entre la mentalitat d'avui i aquella que serà la mentalitat de demà, que nosaltres encara no podem preveure.

Ni tan sols sabem com seran fetes les cases. Aquestes cases que veiem a fora la finestra, probablement, en un demà no existiran més.

No hem de pensar tant en la... en un demà breu, sinó que hem de pensar en un futur que potser no acabarà mai, probablement.

Com diu ell mateix, potser només podem fer una cosa: adaptar-nos. Adapatar-nos tot re-visionant el seu "Deserto rosso".

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXV)

JOHANNES: Construeixo cases. Però la gent no vol viure en elles. Volen construir-les ells mateixos. Volen... però no poden. Per això alguns viuen en barraques inacabades altres en ruïnes... la majoria vagaregen arreu perduts.

Carl Theodor Dreyer 'Ordet' (1955)

BERLÍN ÉS DIGNE D'UN PECAT

"Berlin ist eine Sünde wert" és el títol original d'un film de 1965 dirigit per Will Tremper i protagonitzat per Eva Renzi. Posteriorment va ser canviat per uns neutres "Playgirl", a la RFA, i "That Woman", a la resta del món.

L'argument és molt simple. Una jove model, de nom Alexandra Borowski, visita Berlín Oest. Tot contagiant-se d'una atmosfera de llibertat i de modernitat aparents que li ofereix la ciutat, comença a embolicar-se contemporàniament amb diversos homes, un d'ells arquitecte.

A pesar de tot, el film conté dos moments on el Mur es fa present i irromp en aquesta quotidianitat vàcua i intrascendent.

El primer moment és quan l'Alexandra arriba a l'encreuament entre Kochstraße i Friedrichstraße. D'allà estant sent com la megafonia del Checkpoint Charlie crida contra el Schießbefehl dels Grenztruppen, a l'altre costat del Mur.

El segon moment és aquesta sessió de fotos on l'Alexandra posa amb el Mur de fons. Tota una icona turística d'aquesta mitja ciutat, aparentment lliure i moderna. Tot un pecat.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXIV)

Non ho una memoria fatta di ricordi personali. E' semplicemente più naturale per me inventarne una mia, ispirata alla memoria di vite ed eventi che non sono mai esistiti, ma che l’esistenza richiama e di cui si nutre.

Federico Fellini a 'Fellini, sono un gran bugiardo'

NOTES BERLINESES (XXIX)

I així doncs tinc "BERLÍN" representant
"EL MÓN".
No conec cap altre lloc amb una afirmació més sòlida.
Berlín és "un lloc històric de la veritat."
Cap altra ciutat té una imatge tan significativa,
tan un LLOC DE LA SUPERVIVÈNCIA,
tan exemplar del nostre segle.
Berlín està dividida, com el nostre món,
com el nostre temps,
com els homes i les dones,
els joves i els vells,
els rics i els pobres,
com tota la nostra experiència.
Molta gent diu que Berlín és "desastrosa."
Jo dic: hi ha més realitat a Berlín
que en qualsevol altra ciutat.
És més un LLOC que no pas una CIUTAT.
"Viure a la ciutat de la veritat no dividida,
caminar amb els
fantasmes invisibles del futur i
del passat... "
Aquest és el meu desig, de camí a
esdevenir un film.

WIM WENDERS 'An Attempted Description of an Indescribable Film' (1986)

ES RODA...

Buster Keaton 'The Cameraman' (1928)

Fragments dels 'Quaderni di Serafino Gubbio operatore' de Luigi Pirandello:

"Estudio la gent en les seves ocupacions més quotidianes, per tal mirar de descobrir en els altres allò que em fa falta a mi en cada cosa que faig: la certesa que comprenguin el que fan."

"En tot hi ha un més enllà, que no sabeu o no voleu veure."

"Em pregunto si realment tot aquest mecanisme sorollós i vertiginós de la vida, que cada dia es complica i s'accelera més i més, no pot haver reduït la humanitat a un estat tal de bogeria que aviat es lliurarà d'una manera frenètica a desballestar-ho i destruir-ho tot. Al capdavall, potser encara hi guanyaríem."

"En escriure, satisfaig una necessitat imperiosa d'esbravar-me. Em desfogo de la meva impassibilitat professional i, a més, em venjo; i amb mi venjo tots aquells que com jo han estat condemnats a no ser sinó una mà que fa girar una maneta."

VIATGE A TRAVÉS DE BERLÍN

"Journey Across Berlin" és un curtmetratge documental de propaganda, produït per la U.S. Information Service, que fa un breu repàs a tots els fets històrics que van tenir lloc a la ciutat de Berlín entre el 1945 i la primera meitat del 1961, just abans de la construcció del Mur.

"L'ARBRE, LE MAIRE ET LA MÉDIATHÈQUE"

La mort d'Éric Rohmer m'ha fet recuperar i reveure algun dels seus films. Però n'hi ha un que destacaria per sobre dels altres: "L'Arbre, l'alcalde i la mediateca."

Particularment, aquest fragment on el mestre del poble - amb un discurs encès, brillant i ple d'afirmacions irrefutables - posa en qüestió la necessitat i la idoneïtat de construir, per iniciativa de l'alcalde, una mediateca - altrament dit centre cívic o cultural - en un entorn que, en si mateix, ja és un lloc cultural.

"SAMUEL"

"Samuel" és un curtmetratge experimental rodat en Súper 8, i dirigit per una tal Cornelia Klauß, a la RDA de 1984. Després de graduar-se a la'Hochschule für Film und Fernsehen' de Potsdam-Babelsberg, Klauß, natural de Dresden, començà a experimentar amb els seus primers curtmetratges mentre treballava com a reportera de televisió i als estudis DEFA del llavors encara Berlín Est. L'argument del curtmetratge suggereix una paràbola, en forma de malson visual, de la realitat quotidiana a l'antiga RDA.

En una estació de tren perduda en terra de ningú, les vies porten a la boira d'un no-res. A l'andana, unes persones estàticament mudes semblen esperar un tren que no arriba. Excepte un nen que juga innocentment amb unes pedres. Intenta parlar (o potser jugar?) amb quatre d'ells. Els hi ofereix el que sembla una poma que tots rebutgen. Excepte un cinquè home que, gairebé sense mirar-lo, l'agafa i se la fica a una butxaca del l'abric. El nen immediatament desapareix i més tard reapareix tot sol, assegut damunt una maleta, a l'andana de l'estació. En aquell mateix instant, se li apropen dues persones que li posen un abric i un barret. Uniformat com els altres, el nen riu mentre se li apropen cinc homes que baixen unes escales que porten a l'andana. A l'exterior de l'estació, l'home que abans ha agafat la poma ara l'esmicola amb les mans i se'n va. Finalment, el nen estàticament mut com els altres espera un tren que sembla no arribar mai.

Tot plegat molt beckettià. Probablement d'aquí el perquè del seu títol original.

MOVIMENT FALS

Sis moments de la pel·lícula 'Falsche Bewegung' (1975) de Wim Wenders.

"Vull ser escriptor, però, com ser-ho amb tanta desgana cap als altres? Si pogués escriure... Escriure..."

"Vaig contemplar la plaça, allà baix. De sobte vaig sentir enormes desitjos d'escriure alguna cosa."

"En el camí fins aquí, m'he adonat que encara hi ha un paisatge a Alemanya. Vaig voler aturar-me moltes vegades i no vaig fer altra cosa sinó anar cada vegada més de pressa."

"També pot passar que un vulgui escriure sense saber què, desitjar escriure com qui vol caminar. Sí. La necessitat no és escriure, sinó desitjar escriure. Potser tampoc és estimar la necessitat, sinó voler estimar."

"De vegades mirava una bona estona cap endavant sense fixar-me en res de particular. Després tancava els ulls i era la imatge del record la que em mostrava el que havia vist abans. Quan escric, tanco els ulls i també veig clares les coses que abans no havia volgut veure amb els ulls oberts."

"No em sentia desesperat, sinó cada vegada més idiota. I amb cara d'idiota observava als desesperats de veritat. Però em movia pel paisatge de formigó com si jo encara fos aquell a qui tot li passava: l'heroi."

EL PANORAMA

"Die Aussicht" és un curtmetratge, dirigit per Kurt Krigar, que va guanyar el 'Filmband in Silber' del Bundesfilmpreis de 1966.

És l'any 1965. Una resident de la Bernauer Strasse, des de la finestra de casa seva, observa el panorama: el Mur de Berlín, els frisos de filferros i els edificis en ruïnes. I ens parla de la seva vida quotidiana en aquella ciutat dividida.

TÒQUIO ADORMIT

Deep in the cell of my heart
I really want to go.
There is another world.
There is a better world.
Well, there must be.
THE SMITHS 'Asleep'

En un article a Volume #20, Neil Denari reflexiona sobre aquest estrany fenomen narcolètpic tan quotidià que té lloc, tan a les andanes com a l'interior dels metros, a Tòquio.

Els toquiotes semblen tenir una estranya habilitat per dormir en qualsevol posició i, de cop, despertar quan han arribat a la seva parada. Semblen haver inventat una mena de ioga o contorsionisme metropolità.

Denari documenta, amb fotos extretes de Flickr, la peculiar explotació d'aquest sobre-il·luminat paisatge ballardià com a zona lliure d'expressió de l'inconscient.

Talment com Chris Marker va retratar en un moment del seu film nòmada 'Sans Soleil'.

"El tren habitat per gent adormida reuneix tots els fragments dels seus somnis i en fa un film - el film absolut. Els tiquets dels dispensadors automàtics esdevenen els bitllets d'entrada."

Per Marker, el Japó és com un món d'aparences on la memòria és una impossibilitat. La memòria és com una línia de vol que sempre retorna sobre si mateixa. Però s'ha de mantenir en moviment perquè en realitat mai podrà retornar al seu punt d'origen.

"Recordo aquell mes de gener a Tòquio. O, més ben dit, recordo les imatges que vaig filmar en aquell mes de gener a Tòquio. Elles han substituït la meva memòria. Són la meva memòria."

"MANHATTA"

Un post recent de 'La Llumenera de Nova York', un dels meus blogs de capçalera, m'ha fet recordar aquest mític curtmetratge de 1921. 

"Manhatta" és un curtmetratge documental, obra de Charles Sheeler i Paul Strand, que retrata el transcurs frenètic d'un dia qualsevol a Manhattan. Intercalant les imatges amb fragments de "Leaves of grass" de Whalt Whitman, comença el dia amb l'aproximació d'un ferry a la illa i acaba amb la posta de sol vista des d'un gratacels. Una exaltació del pols trepidant de la metròpoli per excel·lència que Whitman anomenà 'la ciutat del món'.

Rodada amb una Debrie, una combinació de càmera de fotografiar i de filmar, cada fotograma proporciona una visió de la ciutat arranjada com si fos una composició abstracta. Sis anys abans que Walter Ruttmann. Vuit anys abans que Dziga Vertov.