'%201927.jpg "Joan Miró 'Painting (Circus Horse)' (1927)")
Article de Salvador Dalí publicat a L'Amic de les Arts, núm. 26 (30 juny 1928):
Amb els mateixos vegetals i la mateixa sorra amb els quals un pintor de vells paisatges obtindria un imbècil stock de vistes exòtiques, el papua de l’antiga Guinea fabrica les imatges dels seus esperits sonors, que xiulen amb el vent de la selva com un xiulet.
Per la meva banda, jo sé l’enginy per a convertir un cap de be en un rar i pelut aparell, que m’assenyala la proximitat del mal temps. I, encara, amb l’ajuda d’un suro i unes plomes de colors, jo sé la manera de fabricar un reclam per a atraure els fetus de les gates prenyades, i desviar el vol orb i ple de crueltat de les colomes.
Joan Miró, però, sap la manera de seccionar límpidament el rovell d’un ou, a fi de poder apreciar el curs astronòmic d’una cabellera. Joan Miró retorna la ratlla, el pic, el lleu estireganyament, el significat figuratiu, els colors, a llurs més pures i elementals possibilitats màgiques.
Les pintures de Joan Miró ens acondueixen, per un camí d’automatisme i superrealitat, a apreciar i constatar aproximadament la realitat mateixa, tot i corroborant així el pensament d’André Breton, segons el qual la superrealitat estaria continguda en la realitat i viceversa.
Efectivament, en un estat d’esperit particularment distret, i per tant absent de tota acció imaginativa, contrària sempre a tot moment passiu, l’espectacle d’un carro de vela, aturat i enganxat a un animal, pot súbitament convertir-se en el més minuciós i torbador conjunt màgic, en el moment de considerar la vela del carro i les cordes mogudes pel vent com a part viva i palpitant del conjunt, puix que realment són les úniques que es belluguen davant dels nostres ulls, i, per contra, el cavall quiet com a continuació inanimada, inerta, de les rodes i de la fusta.
Es tracta, doncs, de la possessió instantània de la realitat en un moment en què el nostre esperit considera l’esmentat conjunt, fora de la imatge estereotipada, anti-real, que la intel·ligència ha anat formant artificialment.
Hi ha moments del Bosco que semblen obeir a aquesta superrealitat, continguda en la realitat mateixa; el procés del Bosco, però, és netament imaginatiu, addicional, actiu a fi de comptes, i, sovint, una ruptura súbita separa la realitat i la superrealitat. Aquesta ruptura desapareix quan la imaginació és reemplaçada per la pura inspiració, l’instint religiós, l’estat passiu d’automatisme, etc. És per això que, en Joan Miró, s’estableix, entre la superrealitat i la realitat, una osmosi d’un marge il·limitat de misteri, capaç d’emocionar-nos amb la intensitat vivíssima de les més llunyanes i punyents realitzacions màgiques.
Naturalment, l’art de Joan Miró ve gran al món estúpid dels nostres artistes i intel·lectuals, en el qual la màxima realitat és atorgada a la pintura d’arbres torts.
Miró, però, ens aconhorta de l’aclaparadora buidor indígena, i de la càrrega feixuga d’absurditats i llocs comuns que poblen les nostres sales d’exposicions i les nostres revistes.
