LA PLAÇA ROJA

Dos fragments de 'La Plaça Roja' d'Eugeni Xammar, article publicat el 12 d'agost de 1925 a La Veu de Catalunya i recuperat en el recull 'Periodisme':

"De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per els oradors els dies de manifestació."

"Quan Lenin tenia ganes que el poble el sentís – i això li passava cada dos per tres – el feia venir a la Plaça Roja i li deia el que era del cas des de l'antic sòcol del botxí. Ara, els dies de gran manifestació, la tomba mateixa de Lenin serveix de tribuna als oradors."

ARQUITECTURES COMPARADES (III)

Ce n'est pas une tour
JEAN NOUVEL

Afirmar que el declivi de la monumentalitat coincideix amb l’auge de la modernitat no és pas cap originalitat. Segons Charles Jencks, l’aparició d’aquest nou gènere, que ell mateix va batejar com l'edifici icònic, ha acabat substituint definitivament el monument urbà. Quan la gent deixa de creure en Déu, no creu en res. Creuen en qualsevol cosa. Per banal que sigui. Així doncs, si, en principi, qualsevol cosa pot ser una obra d’art, qualsevol cosa també podria ser una icona. Però no és així. Un edifici si vol ser icònic ha de tenir una imatge provocativa que generi polèmica. Que parlin de tu encara que sigui per criticar-te. En el fons, l’edifici icònic és la simple aplicació de la doctrina shock and awe i del factor wow effect, tal com l’alcalde Bloomberg, fa uns anys, reclamava en els nous edificis singulars de la ciutat de Nova York. Tot i que Deyan Sudjic argumenti que l’edifici icònic és una moda passatgera i que acabarà desapareixent, Jencks afirma que l’edific icònic és aquí per quedar-se.

Jean Nouvel 'Torre Agbar, Barcelona' (1999-2005)

Expliquen que Agbar, després de descartar l’arquitecte italià Renzo Piano, va escollir Jean Nouvel com l’arquitecte encarregat de projectar la nova seu de la companyia. En una primera reunió amb el client, l’arquitecte francès presentà tres propostes de torre. En un moment de la presentació, Nouvel es va treure un cigar Montecristo, el mateix que fumava Mies, de l’americana i, tot col·locant-lo de cap per avall, digué: “però la meva preferida és aquesta”. Descontextualitzant, sense cap mena de vergonya, tant ‘La trahison des images’ de René Magritte com la proposta dadaista d’Adolf Loos pel concurs del Chicago Tribune de 1922. A continuació afegí que “em sembla que evoca les torres del temple de la Sagrada Família de Gaudí, també les moles pètries de Montserrat”. I acabà profetitzant que “estic convençut que pot convertir-se en una icona ciutadana”.

 Norman Foster 'Swiss Re HQ, London' (1997-2004)

Dos anys abans, Norman Foster havia rebut un encàrrec similar de Swiss Re. La companyia asseguradora volia construir una seva nova seu sobre les ruïnes de l’Old Baltic Exchange. Un edifici destruït, per una bomba de l’IRA, el 10 d'abril de 1992, al cor de la City londinenca. Per justificar la seva forma, absolutament banal, Lord Foster es veié obligat a reunir un bon munt d’excuses. A pesar de tot, el rendiment energètic de l’edifici, se suposa que consumeix un 50% menys en comparació a altres edificis similars, s’acaba convertint en el seu principal, si no únic, argument. Tot i això, Madelon Vriesendrop, jugant amb possibles analogies, va acabar transvestint-lo en un míssil, en un pintallavis, en una matrioixca o en un cogombre. I així és com finalment se’l coneix avui dia: The Gherkin.

Ivan Leonidov 'Institut des Statistiques, Moscou' (1929-1930)

Fa uns anys, tot passejant per un dels passadissos perduts del Pompidou, vaig descobrir un projecte d'Ivan Leonidov que no he vist mai publicat a enlloc. Tanta polèmica, per si l’un havia copiat l’altre, i resulta que tots dos havien plagiat un projecte, encara avui inèdit, amb més de mig segle d'existència. Una mena d’edifici-manifest insòlit pel qual la ciutat no sembla ser res més que un teló de fons. La forma, en aquest cas, s’explica com a contenidora de noves funcions. Un objecte al servei del llavors nou home socialista. El cas és que si s'afirma que aquesta tipologia no és una torre potser és perquè un, íntimament, pensa que es tracta, paradoxalment, d’una icona socialista. Però, observant-ho des d'una perspectiva històrica, tampoc seria tan estranya aquesta revelació del Leonidovisme* com a precursor d’aquest nou gènere arquitectònic que és l’edifici icònic.

[*] En un informe de purga estalinista del 1930, sobre la tendència petitburgesa en l'arquitectura soviètica, es qualifica el Leonidovisme (terme que fa referència a l'obra de Leonidov i els seus deixebles) de pur grafisme estetitzant, d'insuficiència tècnica i professional, de contrari al materialisme dialèctic i, com no, de cosmopolita.

"AL DI LÀ DELLE NUVOLE"

Segons El Lissitzky, un Proun és un projecte d'afirmació del nou. És l'espai intermig on pintura i arquitectura, suprematisme i constructivisme, es troben. És la creació de la forma i el control de l'espai. És allà on s'equilibren les tensions entre les forces individuals. On la buidor, el caos, l'artificial esdevé ordre, certesa i forma plàstica.

El poder del Proun és crear intencions. Comença en una superfície plana, convertint-se en un model d'espai tri-dimensional, i passa a construir tots els objectes de la vida quotidiana. El Proun va més enllà de la pintura i de la màquina. L'objectiu no és representar sinó crear alguna cosa independent de tot factor condicionant.

El Lissitzky 'Wolkenbügel' (1925)

Els Wolkenbügel, o núvols d'acer, són l'antítesi dels gratacels. Són unes construccions, en forma de mènsula, que posen èmfasi en l'horitzontalitat. Perquè la forma més natural de moure's és l'horitzontal i no pas la vertical. Perquè els humans no podem volar.

Així doncs, aquestes construccions horitzontals s'aguanten per tres torres d'ascensors de cinc pisos que connecten l'edifici amb el metro i el carrer. Són com una fita per orientar-se en el vast espai urbà. Com unes portes que confereixen una nova dimensió a la metròpoli moderna.

Hans Hollein 'Überbauung Wien' (1960)

Per Hans Hollein, l'arquitectura és un mitjà de comunicació. Els arquitectes han de deixar de pensar només en construccions. Perquè l'arquitectura ens afecta. La manera en què prenem possessió d'un objecte, com s'utilitza, esdevé rellevant.
 
Els arquitectes han d'aprendre del desenvolupament de l'enginyeria militar. En el sentit que aquesta no ha quedat pas ancorada en les fortificacions sinó que ha deixat enrere la seva connexió amb la construcció per aprofitar-se de les noves possibilitats tècniques. Alliberada de les limitacions tecnològiques del passat, l'arquitectura podria treballar més intensament amb les qualitats espacials i amb les qualitats psicològiques. Els espais tindrien més propietats hàptiques, òptiques i acústiques.

Hans Hollein 'Superstructure over Manhattan' (1962)

Un edifici no ha de mostrar el seu propòsit. No és una expressió d'estructura. Tampoc ho és de construcció. No és recinte ni refugi. Un edifici és ell mateix. L'arquitectura no té cap propòsit. El què construïm ja trobarà la seva utilitat. Una arquitectura no determinada per la tècnica sinó que utilitza la tècnica. Pura i absoluta arquitectura.

A través de la paròdia i la ironia, la postura crítica esdevé projecte. Un projecte que és tan concepte com proposta i alhora protesta contra el funcionalisme i l'utilitarisme estrictes. No és pas doncs una qüestió entre art i arquitectura. Perquè tot és arquitectura.

Don't get me wrong, I'm not a philosopher. On the contrary, I'm someone profoundly attached to images. I only discovered reality when I began photographing it — photographing and enlarging the surface of things that were around me. I tried to discover what was behind them. I've done nothing else in my career.

Michelangelo Antonioni & Wim Wenders 'Al di là delle nuvole' (1995)