Fragments paisatgístics de 'Caminar' d'Henry David Thoreau:
De fet, es pot descobrir una mena d'harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d'un passeig de tarda, i la setantena d'anys que té la vida humana. Mai no en serà prou familiar.
Avui, la majoria de les anomenades millores humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d'arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar.
La vila és el lloc cap on es dirigeixen els camins, una mena d'expansió de la carretera, com ho és un llac respecte un riu. És el cos del qual els camins són els braços i les cames, un espai triangular o quadrat, carrer major i fonda dels viatgers.
Cap a l'Est només hi vaig per obligació, però cap a l'Oest hi vaig del tot lliure.
L'Oest del qual parlo no és altra cosa que el Món salvatge. I tot el que he dit fins ara ha estat preparar la meva afirmació que només en el Món salvatge es pot preservar el Món.
L'esperança i el futur, per a mi, no es troben als jardins ni als camps cultivats, ni als pobles o a les ciutats, sinó en els aiguamolls impenetrables i bellugadissos.
Un poble se salva, no tant gràcies als homes de bé que l'habiten, com per mitjà dels boscos i aiguamolls que l'envolten.
En resum, totes les coses bones són salvatges i lliures.
