QUI PARLA AVUI DE L'ANIQUILACIÓ DELS ARMENIS?

El primer pas en l'aniquilació d'un poble és esborrar la seva memòria.

MILAN KUNDERA

La citació anterior encapçala el segon capítol del llibre de Robert Bevan "The Destruction of Memory: Architecture at War", on rememora, a la part final, els efectes devastadors del genocidi armeni en el seu patrimoni arquitectònic. Entre altres coses, explica que el Patriarcat armeni de Constantinoble, en un estudi de 1914, xifrava en més de dos mil cinc-cents llocs de culte sota el seu control; dels quals més de dos-cents monestirs i mil sis-centes esglésies. Un altre estudi, elaborat seixanta anys més tard, n'inventariava menys de mil; la meitat dels quals gairebé desapareguts, una quarta part en ruïnes i la resta encara dempeus però en condicions força precàries.

En un moment del film "Ararat" d'Atom Egoyan, Raffi, un jove canadenc d'origen armeni, recorda una part, absolutament esborronadora, del discurs que Hitler pronuncià a Obersalzberg, una setmana abans de la invasió de Polònia, davant els comandants de la Wehrmacht: "Qui parla encara avui de l'aniquilació dels armenis?". El fet és que durant el genocidi, a més de perseguir la població armènia, els turcs també van destruir, sistemàticament, gran part del seu patrimoni històric i arquitectònic. Perquè eliminant tota evidència física de la seva existència també esborraven, contemporàniament, tot vestigi de memòria col·lectiva possible. És per això que la ciutat històrica de Van fou gairebé arrasada del tot. I és que tot genocidi sempre s'acaba acompanyant d'un o altre urbicidi.

"RUINS"

"Ruins" és el títol de l'àlbum publicat enguany per Grouper, el projecte musical en solitari de la nord-americana Liz Harris, gravat quasi íntegrament el 2011, durant la seva residència artística a la Galeria Zé dos Bois a Aljezur, amb un simple quatre pistes, un micròfon i un piano de paret. Tot un document sonor que ens transporta pels seus passeigs diaris enmig de les ruïnes d'aquesta petita localitat costanera, de la regió portuguesa l'Algarve, fortament afectada pel terratrèmol de 1755.

L'àlbum tanca amb la instrumental "Made of air", l'única cançó no gravada ni en aquell indret ni en aquell període, i que Paul Clipson ha transformat en aquest també evocador collage visual compost d'imatges naturals filmades a Londres, San Francisco, Zuric, Napa i Berkeley.

PROCÉS D'INCUBACIÓ

Les ciutats incubades estan destinades a l'auto-destrucció.

Les ruïnes són l'estil de les nostres ciutats del futur.

Les ciutats del futur són en si mateixes ruïnes.

Les nostres ciutats contemporànies, per aquesta raó, estan destinades a viure només un moment fugaç.

Renunciar a la seva energia i tornar a material inert.

Totes les nostres propostes i esforços seran enterrats.

I un cop més el mecanisme d'incubació es reconstituirà.

Així serà el futur.

ARATA ISOZAKI 'Incubation Process' (1962)

SAARBRÜCKEN RECONSTRUÏDA

En una de les seves 'Lettrines', Julien Gracq fa la següent observació sobre la ciutat de Saarbrücken:

La ciutat va lliurar l'ànima sota els bombardeigs, en el supòsit que n'hagués tingut algun cop. Els blocs de cases modernes van sorgir de nou del solar ple de runa: un grumoll humà, una aglomeració i ja no una cel·la. El primer símptoma de la deshumanització de la ciutat, la persecució del buldòzer assetjant l'abrigada lloriguera humana - procés en marxa a tot el món i que l'última guerra accelera - és, contràriament al cadàver, l'absència d'olor. A l'home, decapat de la seva supuració secular, se'l veu allí esterilitzat, pasteuritzat: cap flor rara, cap orquídia, pressentim, tornarà a germinar en aquest sòl al qual li han raspat els fems.

Però, a dues passes de la ciutat, i envoltant-la, un bosc hercinià on un es creua, pel que m'expliquen, en els camins que pugen cap a la universitat en construcció, amb cérvols i senglars: Alemanya - país colonitzat, no humanitzat - dels fragments de terra perforats, brunzidors, embotits en llenços de naturalesa en brut, com termiters enmig de la sabana.

Cal recordar que aquesta ciutat fronterera, literalment els ponts del riu Saar, fou el principal bastió de resistència nazi a la Línia Sigfrid. Una línia de defensa que l'exèrcit nord-americà no aconseguí trencar fins el 20 de març de 1945, després de gairebé un mes de crua batalla.

Una de les fotografies que van fer els nord-americans, per immortalitzar la seva victòria, és aquesta on hi apareix un oficial de la Wehrmacht, assegut sobre les ruïnes de la ciutat, menjant d'una llauna de C-ration.

El més curiós, per no dir sorprenent, és que tant el seu gest com l'expressió de la seva mirada semblin reflectir, amb tanta exactitud, el fons de les paraules de Gracq. Talment com si el seu subconscient estigués veient la imatge d'aquest home "esterilitzat, pasteuritzat" mentre els seus ulls miraven la ciutat actual.

REPRESÀLIA

Fragments de 'Vergeltung' de Gert Ledig:

"Van arribar en formació de combat. La primera onada. Núvols de llagostes amb intel·ligència humana, volant a quatre quilòmetres d'altura, bombarder amb bombarder. Les ales, gairebé fregant, refulgien al sol."
 
"Qui encara gemegava, va ser reduït al silenci. Qui cridava, ho feia en va. La tècnica aniquilava a la tècnica. Torçava pals, esbocinava maquinària, obria cràters, enderrocava murs: la vida era una simple despulla."
 
"Un edifici es va enfonsar. La façana de tres pisos es va enrotllar sobre si mateixa. Sis habitatges, amb els fogons de la cuina, les banyeres i els vàters, es van precipitar sobre el soterrani. El pati es va convertir en un runam. La cendra i el fum van ascendir cap al cel. les detonacions de la bomba següent van remoure les ruïnes. Al llarg de cinquanta metres de carrer l'ona expansiva va escombrar tot el que era a l'aire, va recargolar una bigueta de ferro convertint-la en una espiral i va destrossar una volta. La calor va inflamar tot el combustible com si fos cel·luloide.
 
Linòleum, portes d'habitacions i pa en una caixa de llauna. La tapa d'una claveguera es va trencar com si fos de porcellana. L'ona expansiva d'una bomba el va projectar tot cap amunt. En presenciar-ho des de lluny, l'alferes li va semblar l'erupció d'un volcà."
 
"Les pedres van sortir disparades cap al cel com coets. Les creus de fusta del cementiri ja havien cremat. A la sala d'espera de l'estació, reduïda a runa, nens ensangonats s'arrossegaven per les escales de pedra. Les bombes van arrencar a Crist de la creu en una església i la pell tova del cap dels lactants al soterrani de la Maternitat, van separar les mans unides d'una dona en un altre lloc i, en el recinte a l'aire lliure del zoològic, als micos dels arbres on s'havien refugiat." 

"El progrés va aniquilar el passat i el futur." 

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

NOTES BERLINESES (XLI)

"Berlín pot ser vista com una exemplar capital espiritual del segle XXI, de la mateixa manera que un cop va ser el símbol apocalíptic de l'ocàs del segle XX. La identitat de Berlín no pot ser re-fundada sobre les ruïnes de la història o en les 'reconstruccions' il·lusòries d'un passat arbitràriament seleccionat."

"La transformació formal de la ciutat (futura) ha d'anar acompanyada dels corresponents canvis de mentalitat associats a les línies de parcel·lari anteriors a la guerra, a les visions anacròniques, als somnis que els diners poden comprar. El que es necessita és una visió optimista del segle XXI: un replantejament radical de la zonificació, de la funció, de la propietat i del programa. Aquestes categories ja no són apropiades als canvis de relació entre capitoli, capital, responsabilitat pública i la fi de les ideologies."

"El que necessitem és una connexió de Berlín amb i a través de la seva pròpia història. Aquesta connexió, aquest moviment, passa per la relació entre l'antic i el nou, capitoli i capital, ple i buit, el ja-no i l'encara no."

"El centre perdut no pot ser re-connectat com un membre artificial a un cos vell, sinó que ha de generar una transformació global de la ciutat. La Potsdamer Platz pot arribar a ser el lloc on la divisió entre Est-Oest, centre-perifèria, pugui superar els conflictes que van sorgir, van ser presenciats i van morir en aquest mateix lloc. Aquests conflictes no poden ser resolts mitjançant la reconstrucció d'un passat buit, sinó establint noves bases i imatges que estiguin obertes a dinàmiques concretes." 

DANIEL LIBESKIND 'Out of Line' (1991) 

"RE-RUINED HIROSHIMA"

Les dues efemèrides dels passats 6 i 9 d'agost m'han fet recordar aquest fotomuntatge d'Arata Isozaki que porta per títol "Re-Ruined Hiroshima" i que va formar part de la seva exposició "Electric Labyrinth", dins l'àmbit de la XIV Triennale di Milano.

Arata Isozaki "Re-Ruined Hiroshima" (1968)

Isozaki, obsessionat per la destrucció d'Hiroshima, va superposar unes imatges de les seves megaestructures del futur, en ruïnes, sobre una fotografia de la ciutat, també en ruïnes. Talment com si s'hagués re-construït Hiroshima i hagués sofert una nova destrucció atòmica. Aquestes ruïnes són, en paraules del mateix autor, arquitectura morta. Una metàfora visual de paisatge ballardià que ens mostra com les ciutat futures constantment esdevenen ruïnes.

Palazzo dell'Arte, interior (1968)

Però l'exposició d'Isozaki mai es va poder obrir al públic. El 30 de maig de 1968, durant la presentació de la XIV Triennale di Milano, diversos estudiants i professors d'arquitectura de la ciutat van assaltar i ocupar el Palazzo dell'Arte convertint-lo en un altre tipus de ruïna apocalíptica.

ONÍRIC

si perdem les ruïnes no ens quedarà res
ZBIEGNIEW HERBERT


escriure
com qui es despulla
de tota màscara
mostrant
les pròpies entranyes
recuperant
una memòria remota
gairebé oblidada

descobrint
un reducte ignot

com el despertar
en aquest paisatge

Punta Nati, juny de 2010.

NOTES BERLINESES (XXVII)

"Em semblava que l'arquitectura moderna, tal com es mostrava davant dels meus ulls, era un conjunt de vagues nocions dominades per una sociologia de segona mà, per una il·lusió política, per un lleig esteticisme. La il·lusió del Moviment Modern, tranquil·la i moderada, s'havia trencat a trossos sota la violenta i definitiva explosió de les bombes: no desitjava la tornada del que ja era una mena de civilització perduda, però mirava sovint una tràgica fotografia de la postguerra berlinesa en la qual la porta de Brandenburg s'aixecava sobre un paisatge de ruïnes. Potser aquesta era la veritable imatge de la victòria de les avantguardes."

"Només entre les ruïnes hi havia la victòria i la derrota de les avantguardes. Un paisatge surrealista tangible, l'amuntegament de runes. Havia estat un autèntic acte de destrucció. No havia afectat a l'arquitectura, sinó a la ciutat de l'home, i el que quedava ja no pertanyia, certament, a l'arquitectura, però era un símbol, un senyal, un record sovint molest."

ALDO ROSSI 'A Scientific Autobiography' (1984)

L'ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

Moment de "Berlin Babylon", film documental dirigit per Hubertus Siegert, on la veu en off d'Angela Winkler recita la novena de les "Tesis sobre la filosofia de la història" de Walter Benjamin, escrites entre 1939 i 1940.

Ein Engel, der aussieht, als wäre er im Begriff sich von etwas zu entfernen, worauf er starrt. Seine Augen sind aufgerissen, sein Mund ist offen und seine Flügel sind ausgespannt. Der Engel der Geschichte muß so aussehen. Er hat das Antlitz der Vergangenheit zugewandt. Wo eine Kette von Begebenheiten vor uns erscheint, da sieht er eine einzige Katastrophe, die unablässig Trümmer auf Trümmer häuft und sie ihm vor die Füße schleudert. Er möchte wohl verweilen, die Toten wecken und das Zerschlagene zusammenfügen. Aber ein Sturm weht vom Paradiese her, der sich in seinen Flügeln verfangen hat und so stark ist, daß der Engel sie nicht mehr schließen kann. Dieser Sturm treibt ihn unaufhaltsam in die Zukunft, der er den Rücken kehrt, während der Trümmerhaufen vor ihm zum Himmel wächst. Das, was wir den Fortschritt nennen, ist dieser Sturm. 

Un àngel, que observa, com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa, sobre la qual mira fixament. Els seus ulls estan desencaixats, la seva boca oberta i les seves ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. Té el seu rostre girat cap al passat. Allò que a nosaltres ens sembla com una cadena d'esdeveniments, ell ho veu com una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i la llança als seus peus. Ell voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò esclafat. Però una tempesta baixa del Paradís, s'arremolina en les seves ales i és tan forta, que l'àngel no les pot tornar a plegar. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes davant seu creix cap al cel. Això, que anomenem progrés, és aquesta tempesta.

NOTES BERLINESES (XIX)

"Berlín Oest, maig de 1978: una ciutat sota setge. [...] Com en qualsevol setge, hi ha d'haver fortificacions, o almenys un mur, i aquí aquest no va ser construït pel assetjats sinó pels assaltants, no tant per envoltar l'altre sinó en defensa pròpia contra la fascinació exercida per l'altre, i prevenir la deserció dins de les seves pròpies files. En aquest sentit, el mur de Berlín va marcar un avanç singular en la 'de-construcció' de les oposicions binàries en què descansa la nostra cultura."

"Un mur: de fet, almenys en la seva forma més recent (1967), és una mera barrera, una simple partició [...] que ara sembla absurdament miserable."

"Recto/verso, anvers/revers: el mur - com una écorché, com una ruïna: la ruïna que era des del principi - no tenia cap costat equivocat fàcilment identificable. [...] La gent a l'altra banda, com el presoner a la caverna de Plató, només percebien un eco (en la distància, més enllà de la terra-de-ningú)."

HUBERT DAMISCH 'Skyline. La ville Narcisse' (1996)

D'ÀNGELS I ENGELS

Aquesta nit he somiat la continuació d'In weiter Ferne, so nah!

Entre les ruïnes de l'aeroport de Tempelhof,

Cassiel i Winter dissertaven sobre la vertadera naturalesa de Friedrich Engels.

Tot en blanc i negre.

M'hauré convertit també en un àngel?

De moment encara no sé com desplegar les ales.

Però tot arribarà.

Fortsetzung folgt.

PENSAMENTS HERMÈTICS (II)

Les al·legories són en el regne del pensament el que les ruïnes són en el regne de les coses.

Walter Benjamin

VOLUBILIS

a Albert Camus

l'experiència
_____________d'un viatge
l'encegament
_____________d'un paisatge
on les ruïnes

_____________ens revelen
________________________múltiples imatges
d'una cultura

_____________i d'una arquitectura

que semblen

_____________formar part

________________________integrant

de la natura

_____________i de l'escriptura

TAORMINA (II)

Catània, 24 de maig de 1804

Encara que ens van advertir que part de la Vall’Demoni i de la Valle di Noto eren preses per guardes armats i bandolers, amb tot ho vam evitar al formar un esquadró de sis persones amb els Campieri i els seus germans, que ens van llogar les mules per tota l’illa. El camí fins a Taormina, la vella Taurominium, no deixava la costa, on magnífics promontoris ens oferien una variació constant.

No gaire lluny de l’estret de Reggio se situaven tres grans naus de la flota barbaresca, que durant tot el trajecte van romandre al nostre costat, alhora que convertien el camí de la costa en un perill. Els pirates africans pertorben cada any la costa de l’illa, de tant en tant desembarquen i s’emporten els pobres habitants de la costa cap a l’esclavitud. És d’admirar, que no facin res més contra aquestes irrupcions.

Va venir el capvespre, quan vam arribar a la muntanya de Taormina. Les formes gegants d’aquesta contrada van ocasionar la suposició que aquest era l'indret on va tenir lloc l’aventura de l’Odissea amb els cíclops. Una badia envoltada d’enormes blocs de roca que encara avui és anomenada el port d’Ulisses. Vam deixar les mules i vam pujar a un promontori que s’acabava amb una paret de roca vertical vers el mar, de les petites esquerdes de la qual les figues de moro brotaven ufanosament. Damunt del cim s’alçaven al davant les restes del vell teatre de Taurominium. Més imponent que mai l’entrada en aquest teatre em va commoure: vaig veure el prosceni davant meu, damunt seu i a través de les seves obertures una llunyania immensa. A la dreta, es precipitaven avall muntanyes salvatges, als seus peus, sota Taormina, jeien tarongers i palmeres, un camí es torçava amunt del cim vers el mur del castell. Un llarg turó amb un monestir s’enfilava des de la ciutat avall el mar, que podíem escoltar amb un brogit somort. Al fons, l’Etna s’alçava enlaire en tota la seva majestuositat i s’estirava més enllà de la plana de Catània, on el mar resolia l’horitzó.

Va ser difícil per nosaltres, deixar aquest lloc encantat; quin efecte ha de fer una obra de teatre amb un decorat com aquest. A través de la ciutat vam menar el trajecte sobre un camí rocós avall vers el mar, a cert lloc dels jardins de la fonda on havíem deixat els animals.

K.F. SCHINKEL 'Reisen nach Italien' (1803/05)

TAORMINA (I)

Taormina, dilluns, 7 de maig de 1787

Gràcies a Déu, tot allò que hem vist avui ho tenim ja prou ben descrit, i més encara, per tal com Kniep vol quedar-se demà per amunt tot el dia a dibuixar. Quan hom és dalt de les parets rocoses que pugen abruptes no lluny de la platja pot veure dos cims units per un semicercle. Sigui el que es vulgui l’origen natural d’aquesta formació, el concurs de l’art va ajudar a fer-ne un hemicicle amfiteatral per a espectadors, amb maons van construir-se els murs i els edificis annexos necessaris, amb els passadissos i porxos, al peu de la graderia semicircular, l’escena disposada transversalment unia així les dues prominències rocoses i completava l’esplèndida obra de l’art i la natura.

Qui s’assegui al lloc antigament ocupat pels espectadors que més enlaire estaven reconeixerà que mai el públic de cap teatre no ha tingut davant seu un espectacle de tal categoria. Al costat dret, encimbellats en altes roques, s’alcen alguns castells; enllà i avall queda la ciutat, on els edificis, bé que d’època moderna, ocupen el mateix lloc dels antics i s’assemblen. Per aquesta banda, els ulls veuen l’allargassat massís de l’Etna, que deixa a l’esquerra el litoral, perceptible fins a Catània i àdhuc Siracusa. Clou el dilatat panorama la gegantina i vaporífera muntanya de foc, gens amenaçadora, malgrat tot, perquè l’atmosfera, suavitzadora, ens la fa veure més llunyana i tranquil·la que no és.

En girar la vista enrere, cap als passadissos disposats a l’esquena dels espectadors, hom té a l’esquerra el conjunt de parets rocoses per on s’esmuny tortuós, amb el mar a la dreta, el camí de Messina. Penyals agrupats o dispersos a la vora o dins mateix del mar, la costa de Calàbria ben al lluny, sols amb molt d’esment distingible dels núvols que a poc a poc van alçant-se.

Hem baixat cap al teatre i ens hem entretingut en les seves ruïnes, lloc ben a propòsit per a fer lluir, almenys sobre el paper, la capacitat restauradora d’un arquitecte intel·ligent, i després hem mirat d’obrir-nos camí entre els jardins cap a la ciutat. I aleshores hem entès molt bé quina mena de baluard infranquejable pot arribar a ser una tanca feta amb atzavares plantades l’una ben al costat de l’altra: mirant a través de les fulles entrecreuades sembla possible d’accedir a l’altra banda, però els durs agullons de les vores són un gran inconvenient; i si caminem damunt d’una d’aquestes fulles colossals pensant que ens aguantarà bé, aleshores ens adonem que es trenca, i en lloc d’assolir un espai lliure caiem als braços d’una planta veïna. Al final hem pogut sortir d’aquest laberint i fruir una mica de la ciutat, bé que no hem sabut acomiadar-nos de la contrada abans de pondre’s el sol. I ha estat quelcom d’una bellesa infinita veure com aquest país tan variadament ric de significacions anava adormint-se en la foscor.

J.W. GOETHE 'Italienische Reise' (1816/17)