SOMIAR DESPERT

Tot escoltant "From Afar" de Víkingur Ólafsson m’he re-trobat amb el "Träumerei" de Robert Schumann.

Vells records de quan aprenia a tocar el cello amb el senyor Carbó.

I també de quan el vaig tocar, per primer cop, davant l'avi de la barba i com, mentre el tocava, el cantussejava tot emocionat.

EL COLOR DELS MEUS SOMNIS

Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':

Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.

A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.

Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.

La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»

Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.

Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.

A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.

Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.

En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.

El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.

La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.

I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.

LES OQUES DE KÖNIGSTRAßE

Nature is a language - can't you read?
THE SMITHS 'Ask'

En els meus primers dies a Stuttgart, tot sovint, passejava per l'Schlossgarten, gaudint de l'esclat de colors que m'oferia la tardor mitteleuropea. Un dia, en arribar a l'alçada de l'Opernhaus, em vaig aturar per descansar una estona assegut a les seves escales. De cop i volta, mentre mirava absort les oques que nedaven a l'estany del davant, m'assaltà un dubte: què farien aquelles oques quan arribés el fred i es glacés el seu estany?

El dubte va quedar resolt en un matí d'hivern quan, caminant per Königstraße, em vaig creuar amb unes oques que passejaven, amb tota la naturalitat del món, pel bell mig del carrer. Però, en aquell mateix instant, vaig recordar la imatge d'una antiga postal i, de nou, sorgí un dubte: per on passejaven les oques quan el tramvia circulava per la seva superfície?

Amb el pas dels anys, aquell nou dubte s'ha acabat convertint en un vell enigma encara no resolt.

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

RUNA DECLAMATÒRIA

Sempre m'havien explicat que Ferran de Pol i l'avi de la barba, a més de ser companys de professió, eren bons amics. Però ignorava fins on arribava aquesta amistat. De fet, no ha estat fins re-obrir un dels llibres heretats de la seva biblioteca que, per atzar, he descobert aquesta nota, escrita un 29 de febrer de 1979, on la nostàlgia i la ironia es barregen tot recordant una anècdota de quan, tots dos, estudiaven la carrera de dret.

 

_Benvolgut amic i company: acabo de rebre quatre mots teus per acompanyar el programa de Dret romà. Déu meu... "Si el derecho que gestó el pueblo romano no tuviera otro alegato"... ¿Recordes?... "el de su vetusta fecha"... No et poso de dalt a baix la tirallonga perquè esbocinada respon més al seu caràcter de runa declamatòria.
_Gràcies pel programa tot anotat amb breus recordatoris. ¿Com va anar a parar a les teves mans?
_Bé, moltes gràcies. Sí, conservaré aquesta peça arqueològica i em fa gràcia haver-la recobrada. ¿Com estàs? Fa temps que no ens veiem, ara. Et desitjo el millor, amb una cordial abraçada
_Ferran de Pol

El més curiós és que m'ha semblat re-conèixer la tipografia de la nota. Diria que va ser escrita amb una IBM Selectric. La mateixa màquina que l'avi tenia al seu despatx. Un artefacte que, de petit, em tenia absolutament fascinat. Però això potser ja serien figues d'un altre post...

PENSAMENTS HERMÈTICS (L)

On un deia city thickness l'altre escoltava city sickness.

ALFABETS

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.
LUDWIG WITTGENSTEIN

Temps era temps, a la meva habitació, hi havia penjat un alfabet o abecedari, il·lustrat amb dibuixos de Dick Bruna, que els meus pares van comprar a Holanda. Suposo que ignoraven fins a quin punt un simple alfabet podia arribar a convertir-se en tota una inesgotable font de malsons, en la vida d'un nen que tot just començava a aprendre les lletres de l'abecedari.


La A corresponia a una poma. Fet que m'angoixava. La B corresponia a un bosc. Fet que m'alleujava. Però amb la C tot es tornava a complicar. Aquella llimona m'amargava l'existència. I així successivament. Per sort, tot aquell maldecap acabava bé. A la Z hi havia dibuixada una zebra en pijama. I encara no sé perquè però allò sempre em tranquil·litzava.

Llavors, tampoc és tan estrany que em passés tota la infantesa creient que en Boek era un personatge. De fet, era el que era: un llibre sense paraules.

L'HOME QUE CAMINA

On hauré vist abans aquest home?

Buster Keaton 'The General' 1926

Aquest no era un tal Travis?

Wim Wenders 'Paris, Texas' 1984

O potser era un altre?

Henri Cartier-Bresson 'Alberto Giacometti' 1961

* El títol del post fa referència a "L'Homme qui marche", escultura d'Alberto Giacometti.

"DIE BETONIERUNG"

"Die Betonierung" (el formigonat) és una sèrie d'imatges-objecte de 1972 realitzades pel fluxus Wolf Vostell. Una d'aquestes imatges-objecte és aquesta mena de fotomuntatge amb el Mur de Berlín i la Porta de Brandenburg recoberts parcialment de formigó. Talment com un projecte fallit de Betonnage.

L'origen dels Betonnage és una acció plàstica que el mateix Vostell va realitzar, del 2 al 13 d'octubre de 1969, al davant de la galeria 'Art Intermedia' de Köln i que va titular com a "Ruhender Verkehr" (trànsit estacionari).

Una acció que consistia en el formigonat d'un Opel Kapitän, estacionat davant la mateixa galeria. El cotxe, immobilitzat per l'eternitat sota una capa de formigó armat, denunciava l'ocupació gradual de l'espai públic per part de l'automòbil.

Com ben bé deia Herr Rosewich*: alles im Beton. 

[*] Herr Rosewich va ser el meu professor de Baukonstruktion durant l'Erasmus a Stuttgart.

"DER FREISCHÜTZ"

Quan escolto l'obertura de 'El caçador furtiu' de Carl Maria von Weber, amb els ulls tancats, em re-trobo assegut, al costat de l'avi de la barba, descobrint que sóc un producte de les contingències del segle XX.

_
Però si obro els ulls, em re-trobo amb Carlos Kleiber dirigint magistralment la Südfunk-Sinfonieorchester de Stuttgart.

EPÍLEG
L'assaig de l'obertura dividit en tres fragments: 1 | 2 | 3

RE-VEURE EL DOMINIQUE A

Fa una mica més de dotze anys, l'atzar i les contingències de la vida van confabular-se perquè m'equivoqués de dia. Enlloc d'anar veure a uns emergents Belle & Sebastian tocar en directe a la plaça del Rei (o potser eren The Magnetic Fields?), vaig tenir la fortuna d'acabar descobrint un cantant francès anomenat Dominique A., aleshores amb punt final. Acompanyat d'una sola guitarra i amb una vergonyosa però preciosa noia al seu costat, llavors de nom Françoiz Brrr, em va anar captivant tímidament amb les seves cançons. Tant que el dia després vaig córrer a comprar-me el seu disc "La mémoire neuve".

Anit, monsieur Dominique Ané, de nou, em va deixar en un estat de xoc... emocional... brutal. Tot fent un repàs exhaustiu del seu últim gran disc "La musique", amb puntuals pinzellades de "La matière" com les meravelloses "Valparaiso" o "Dans l'air", i també sense oblidar petites joies com "Le métier de faussaire", "Pour la peau", "En secret" o "Revenir au monde", em va regalar un dels moments més esperats del concert: re-veure'l interpretar la mítica "Le courage des oiseaux".

Una cançó immortal que gairebé té vint anys i que es pot escoltar, en la seva versió original, en l'autoproduït i introbable "Un disque sourd", en el seu disc de debut "La fossette" i en el seu únic disc en directe "Sur nos forces motrices".

REMINISCÈNCIA

Sempre m'havia semblat que, alguns dels dibuixos conceptuals de John Hejduk, els havia vist abans en algun altre lloc.

John Hejduk 'Berlin Masque' 1983

Paul Klee 'Häuser von Ochsen gezogen, Ochse laternengespiesst, Strassenüberführung' 1916

Probablement va ser, quatre mesos abans de la caiguda del Mur, en una exposició antològica sobre l'obra de Paul Klee a la Tate Gallery de Londres.

"BLAME IT ON THE BOOGIE"

Michael Jackson mai ha estat sant de la meva devoció. No tinc cap disc seu. Tampoc en tinc dels altres germans Jackson. Tot i disposar d'una discoteca certament excessiva. Però la seva mort m'ha fet recordar que per culpa seva vaig perdre una aposta estúpida.

Qui podia pensar que una meravellosa horterada com "Blame it on the Boogie" no era obra de The Jacksons o com nassos es diguessin? Després de mil i una discussions es va demostrar que els seus co-autors eren uns alemanys anomenats Mick Jackson, David Jackson i Elmar Krohn.

De fet, aquest altre Michael Jackson, nascut a la ciutat alemanya de Münster, en va gravar una versió que Atlantic Records va publicar cap allà el 1978.

Amb qui vaig perdre l'aposta? La resposta és òbvia: amb una alemanya. Però la culpa la va tenir el bugui... no pas un servidor.

CAMP DE TULIPES

A Sant Miquel de Cuixà, entre d'altres coses, un pot descobrir la sorprenent passió dels monjos benedictins pel cultiu de les tulipes.

Entrant a mà esquerra, hi ha un petit recinte emmurat amb tulipes, encara no florides, disposades en fileres paral·leles. Totes elles etiquetades amb una diversitat de frases i noms tan suggestius com: "happy halo", "winner circle", "in the wood" o "before the storm". Una involuntària, però autèntica, obra de Land Art.


Tot plegat m'ha fet recordar quan, a la primavera de la meva Erasmus, els parterres dels parcs i jardins de Stuttgart van ser guarnits, de forma generosa i ostentosa, amb un munt de tulipes. Vist en perspectiva, no m'hauria d'haver semblat un fet tan extraordinari. Sobretot si tenim en compte que és una ciutat on la policia va en Porsche i els taxistes en Mercedes Benz.

RE-CONÈIXER L'ADAM GREEN

C'est dans l'anonymat du non-lieu que s'éprouve solitairement la communauté des destins humains.
Marc Augé 'Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité'

En el món de la sobremodernitat, l’espai del viatger és l’arquetip del no-lloc. Un espai on l’individu esdevé testimoni d’un espectacle que li és aliè. Un no-lloc on la sobremodernitat troba la seva expressió més completa.

Tot tornant de Nova York, en un aqüeducte de desembre, vaig quedar-me atrapat en els llimbs de l'aeroport londinenc de Heathrow. Ho sap tothom, i no és profecia, que fer escala en aquell no-lloc comporta certs riscos i imprevistos. Sempre poden perdre el teu equipatge. I també, sense saber ben bé com, et poden fer perdre el teu vol d’enllaç.

Així doncs, resignat davant l’adversitat, vaig començar a fer una d'aquelles cues que mai semblen avançar. Per matar el temps d’espera, vaig començar observar les cares dels meus companys de fatalitat. Tot badant, em vaig adonar que aquella persona del meu davant la coneixia. Però, per molt que hi donés voltes, no aconseguia recordar de què. Qui era? Dissimuladament, vaig mirar de reüll el bitllet d’avió que duia a la seva mà dreta. I va resultar que aquell bitllet anava a nom d'un tal Adam Green. "Ara hi caic!" em vaig dir. Així que ell era "ell"? No em vaig acabar de creure aquella meravellosa casualitat. Vaig fer-hi un altre cop de reüll. Ara, a més, resultava que havíem arribat de Nova York en el mateix vol! I, per acabar-ho d’adobar, la seva destinació era: Berlín. Berlín? Doncs sí... Berlín! Perquè, en aquest món de la sobremodernitat, tots els meus camins porten a Berlín. I, com que tota la gent que estàvem fent cua allà havíem de volar cap a Barcelona, el vaig fer passar al davant de tot. D’aquesta manera, en un tres i no res, l’Adam va tenir la seva nova targeta d’embarcament per envolar-se cap a Berlín. No sense abans cridar-me un inoblidable “Thanks a lot man! See you in Barcelona!” en la llunyania.

Perquè l’Adam, en la proximitat, és una persona molt humana... i molt pacient! Amb un punt de genialitat, és clar, que el fa únic en el seu art sobremodern. Però no pots deixar de preguntar-te fins a quin punt ha heretat els gens del seu pare Mark, neuròleg expert en maldecaps i migranyes, i/o de la seva mare Leah, psiquiatra i co-autora de "Managing your headaches". Coneixent també el seu germà Joel, te n’adones que són una família ben singular.