NOTES BERLINESES (LVII)

A Berlín, l'Steve i jo ens vam aventurar enllà del «Checkpoint Charlie» per passar la tarda a l'est. Qualsevol cosa impresa que portessis, diaris, revistes, era confiscada pels agents de frontera de l'Alemanya Oriental. Era un món diferent, podies sentir la bota al coll, la paràlisi als carrers i l'opressió que era ben real. Allò va canviar l'Steve per sempre més; després de la nostra gira europea, l'home que predicava que rock-and-roll i política no havien de barrejar-se mai va esdevenir un activista, i la seva pròpia música va fer-se decididament política. El poder del mur que migpartia el món, la seva realitat lletja, brutal, hipnòtica no podia menystenir-se; era una ofensa a la humanitat, i tenia una certa qualitat pornogràfica, un cop l'havies vist deixava com una flaire que no et podies acabar d'espolsar. El fet és que ens va torbar, i, un cop vam tirar cap a la següent ciutat, hi va haver un sospir d'alleujament.

BRUCE SPRINGSTEEN 'Born To Run' (2016)

NOTES BERLINESES (LVI)

Des que no hi ha el mur, la ciutat ha doblat la superfície i ha canviat tant que sovint no sap a quina cruïlla es troba. Ell va veure els forats de les bombes, primer amb runa i després sense. Més tard potser hi va haver una parada de salsitxes o d'arbres de Nadal, o sovint simplement res. Però durant els últims anys els forats s'han tornat a omplir amb cases, les cantonades esmussades s'han tornat a edificar, els tallafocs ja no es veuen. De petit, abans de la construcció del mur, havia canviat a l'estació de Gesundbrunnen, al Berlín Occidental, nabius collits per ell mateix per la seva primera pilota inflable de colors brillants. De pilotes inflables només n'hi havia a l'Oest. Més endavant, quan va veure per primera vegada l'estació després de la caiguda del mur, les vies que anaven cap a l'Est estaven cobertes d'herba, i a les andanes hi havia bedolls que onejaven amb el vent. Si ell hagués sigut urbanista, ho hauria deixat d'aquella manera. Com a record de la ciutat dividida, i també com a símbol de la provisionalitat de tot el que construeixen els homes, o potser senzillament perquè un bosquet de bedolls en una andana és bonic.

JENNY ERPENBECK 'Les formes del verb anar' (2015)

EL MUR COM A PARÒDIA

It is parody. It is for a small group of colleagues who can appreciate the humor and sadness of political life.

L'11 de novembre de 1970, en un solar buit i abandonat proper al Mur de Berlín, Allan Kaprow va organitzar el happening "Sweet Wall": construir un mur de blocs de formigó, d'uns trenta metres de llarg i d'un metre i mig d'alçada, amb pa i melmelada, en comptes de morter, per, un cop finalitzat, enderrocar-lo.

De les fotografies s'intueix que hi participà un grup molt reduït de, potser, cinc persones i una audiència de no més de tres membres de la policia de Berlín Oest, que patrullaven per la zona.

Vuit anys abans, el documentalista Raymond Depardon, mentre cobria la visita de Robert Kennedy a la ciutat dividida, dedicà un reportatge fotogràfic a una colla d'infants que, tot apilant maons en un solar buit, replicaven, a la perfecció, la seva realitat quotidiana com allò que, de fet, era: un joc absurd d'adults.

Anys més tard, el mateix Kaprow revestí el seu mur dolç com a paròdia política; perquè, segons ell, en la banalitat de la mateixa acció el seu contingut hi era implícit. Però aquell mur no tancava res ni separava ningú. Si, en un principi, volia reflectir la divisió ideològica d'Europa; a la pràctica, acabà sent un joc de nens en mans d'adults.

NOTES BERLINESES (LV)

No obstant això, malgrat la seva absència física aquí i en altres parts de Berlín, el mur que dividia la ciutat manté una presència viva. Indirectament visible a través de les seves petjades històriques en el d'altra banda desconcertant disseny de certs carrers i edificis, també és visible en les diferents cultures visuals de l'Est i l'Oest: no només en els diferents estils de la seva arquitectura i els nivells de manteniment dels edificis, sinó en els diferents estils del disseny d'interiors, com el gust del Berlín Est per les estovalles d'hule, les flors artificials, i les cortines d'encaix blanc reglamentades. Per consternació freqüent de conductors i usuaris del transport públic, el mur encara és fortament present a través del caos generat pels continus canvis en el trànsit (per exemple, desviaments a causa d'obres en carrers o edificis, serveis interromputs i rutes alterades d'autobús, U-Bahn i S-Bahn) que la seva sobtada desaparició ha engendrat després de més d'una generació de vida emmurallada a Berlín. L'enorme massa frenètica de construcció contínua que ha colpit la Potsdamer Platz reafirma paradoxalment el mur que ha esborrat, per ser no només un obstacle construït d'escala monumental sinó una atracció turística internacional com el solar més gran d'Europa. En resum, el mur ara absent que dividia Est i Oest continua sent en molts aspectes el principi estructurador d'aquesta ciutat unificada, igual que les ciutats dividides de Berlín Est i Oest es definien essencialment per les seves contrastades parts absents.

RICHARD SHUSTERMAN 'The Urban Aesthetics of Absence' (1997)

NOTES BERLINESES (LIV)

Al principi, quan era nou aquí, havia examinat el mur fronterer, la característica més notable del qual era que dividia la ciutat pel centre en lloc d'envoltar-la. Però la vista des de qualsevol de les torres d'observació construïdes per permetre als occidentals una visió de la vida darrere del Mur l'havia decebut invariablement. En cap lloc la construcció infame aconseguia l'altura i l'amplada imaginades; s'assemblava més a la realització barata d'una fórmula arquitectònica que aconseguia la seva màxima expressió en el centre de la ciutat. En aquest moment desenvolupà una imatge mental d'una ciutat en expansió de manera uniforme des de les vores cap al centre, seguint un programa de divisió cel·lular contínua que semblava dissenyat exclusivament per a l'expansió interior. El més estrany va ser que els habitants no semblaven adonar-se del seu propi complex del Mur, per les seves incessants separacions semblaven traçar un patró que es grava dins de les seves ànimes.

PETER SCHNEIDER 'Paarungen' (1992)

UNA ALTRA POSTAL BERLINESA

Felisidads (sic)
la seva amigueta

Fanny

Berlin 24-4-35

BECKETT A BERLIN

ma ’l vento ne portava le parole.
FRANCESCO PETRARCA

El 5 d'octubre de 1969, any en què va guanyar el Nobel de Literatura, Samuel Beckett estrenà una nova versió de "Krapp's Last Tape", amb Martin Held en el paper de Krapp. Era la seva segona producció, en alemany, que dirigia per al Schiller-Theater Werkstatt del llavors Berlín Oest.

Així doncs, Rosa von Praunheim (nom artístic de Holger Mitschwitzky) aprofità l'avinentesa per filmar-lo, amb l'ajuda de Daniel Schmid, tot passejant pels carrers de la ciutat. I fruit d'un fet tan banal sorgí el curtmetratge experimental "Samuel Beckett", amb el qual va començar a donar-se a conèixer.

Un curtmetratge que és tot un joc de contrastos: les imatges són berlineses però el so és una cançó turca i quan veiem Beckett, llegint el Berliner Zeitung, una veu en off recita un dels fragments del "Canzoniere" de Petrarca (en els crèdits, atribuït erròniament a Dante Alighieri) que, tres segles més tard, Claudio Monteverdi convertí en un dels seus nombrosos madrigals.

POSTAL BERLINESA

3-11-35

Desd d'aquesta

gran ciutat que

no s'acaba mai

li envie (sic) molts

records la seva

amigueta que

le (sic) recorda

Fanny

NOTES BERLINESES (LIII)

El senyor K. preferia la ciutat A a la ciutat B. «A la ciutat A», deia, «se'm vol; però a la ciutat B se'm tracta amb amabilitat. A la ciutat A procuraven ser-me útils; però a la ciutat B em necessitaven. A la ciutat A se m'invitava a taula, però a la ciutat B se m'invitava a la cuina».

BERTOLT BRECHT 'Geschichten vom Herrn Keuner'

NOTES BERLINESES (LII)

"La veritat és que vaig arribar a Berlín en un moment històric molt interessant. Des del 1870, quan Berlín havia passat de ser la insípida, petita i gens rica capital del regne de Prússia a convertir-se en la ciutat residencial de l'emperador alemany, aquella població insignificant situada a la riba de l'Spree havia agafat un auge considerable. Però encara no havia recaigut sobre Berlín el lideratge en el camp artístic i cultural. [...] Tanmateix, als darrers anys, amb el ràpid avenç econòmic d'Alemanya, va a començar a girar-se la truita."

"Va ser precisament en aquell moment de transició, quan de simple capital passà a ser metròpoli, que vaig arribar a Berlín. La primera impressió, després de la bellesa ufanosa de Viena, heretada de grans avantpassats, va ser encara una mica decebedora: la tendència decisiva a expandir-se cap a l'Oest, on havia de desenrotllar-se la nova arquitectura en comptes de les cases una mica pretensioses del Tiergarten, acabava tot just de començar, Friedrichstraße i Leipziger Straße, arquitectònicament encara deserts, amb la seva sumptuositat desmanyotada, constituïen encara el centre de la ciutat. A suburbis com Wilmersdorf, Nikolassee i Steglitz, només s'hi podia arribar amb penes i treballs en tramvia; el llacs de la Marca, amb la seva aspra bellesa, exigien encara aleshores una expedició amb tots els ets i uts. Llevat de la vella Unter den Linden, no hi havia un centre pròpiament dit, no hi havia un corso com al nostre Graben i, gràcies al vell esperit estalviador prussià, hi mancava completament una elegància general. [...] En tots els detalls es notava un esperit estalviador i gasiu de Frederic el Gran; el cafè era aigualit i dolent, perquè s'hi estalviaven tots els grans que es podia; el menjar era insípid, sense suc ni bruc. Arreu regnava la netedat i un ordre rigorós i meticulós, en comptes de la nostra fogositat musical."

STEFAN ZWEIG 'El món d'ahir' (1942)

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE LA BAUHAUS?

Fa poc més d'un mes, Manuel Cuyàs va publicar un article, en El Punt Avui, on descriu les seves impressions sobre la ciutat de Tel Aviv. En el seu últim paràgraf, l'article conté tres afirmacions, realitzades de forma gairebé consecutiva, que, per part d'un lector com jo, són absolutament xocants i em revelen una falta de rigor periodístic, per part del seu autor, força preocupant.

Kikar Tzina Dizengof, Tel Aviv.

La primera de totes fa així: Tel-Aviv [sic], una ciutat fundada de cap i de nou als anys vint sense un sentit urbanístic clar. No és per res però si per algun motiu, urbanístic, és coneguda la capital de l'Estat jueu és pel seu Pla de 1925. L'autor del qual no és cap altre que Sir Patrick Geddes. De fet, Tel Aviv és l'única ciutat del món amb un centre urbà realitzat, precisament, segons els seus principis urbanístics. Poca broma, doncs.

A la segona ens transforma la Bauhaus en un estil arquitectònic popular creat per Walter Gropius. Quan hom sap que la Bauhaus no fou altra cosa que una escola d'art i d'arquitectura. Però mai ha estat un estil arquitectònic i molt menys popular. Això sí, històricament influent i fundada pel marit, entre 1915 i 1920, d'Alma Mahler. Per altra banda, l'arquitectura moderna, a Alemanya, és coneguda amb el nom de Neues Bauen (Nova Construcció) o de Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat). Mentre a casa nostra l'anomenem Moviment Modern. 

Großsiedlung Siemensstadt, Berlín.

Però la millor de totes és l'última: A Berlín no queda en peu cap casa Bauhaus pels bombardejos aliats contra el règim de Hitler. Amb una afirmació d'aquest nivell se suposa que no ha estat mai a la ciutat. Però si no és així, ens demostra desconèixer tant la seva història com l'existència de la Großsiedlung Siemensstadt que, conjuntament amb altres barris berlinesos realitzats durant la República de Weimar, és Patrimoni de la Humanitat. Com la Ciutat Blanca de Tel Aviv.

[*] Carta al director publicada a l'edició de dissabte 21 de juny de 2014.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXI)

Berlin, tu es partout.

NOTES BERLINESES (LI)

"Dilluns, 6 de setembre de 1948."

"Potser per demà ja tindrem dos governs de la ciutat i, al llarg del límit del sector, una muralla xinesa amb merlets i torres de vigilància. Potser llavors es necessitarà un visat per anar de Charlottenburg a Unter den Linden. Tal com vam pensar llavors, en el juliol de 1945, quan començà l'ocupació de les quatre potències. Potser..."

RUTH ANDREAS-FRIEDRICH 'Battleground Berlin: Diaries, 1945-1948'

NOTES BERLINESES (L)

"Des de 1945, les anomenades 'arts de la pau' han demostrat ser igual de lamentables en la seva influència com, abans de 1945, les anomenades 'arts de la guerra'; i em refereixo, és clar, a la fatal tendència de l'arquitectura moderna de no imaginar mai una fusió entre edificis i espai, sinó en atribuir sempre una missió figurativa als edificis i concebre l'espai com res més que una extensió naturalista. El problema urbanístic de Berlín és, en aquest cas, lluny de ser únic. Per tant, si se suposa que una ciutat és un sòlid construït, es dedueix necessàriament que els seus elements figuratius han de ser, majoritàriament, espacials. Hi pot haver unes poques torres o cúpules que la presideixin, però, en la seva major part, la figura només pot ser una qüestió de buits importants i considerats amb cura; i amb això en ment, ara cap a contemplar l'anomenat Kulturforum.

Una terra erma indeterminada absurdament dignificada amb un nom romà, aquesta és una part del món que desanima dolorosament tota possibilitat de convergència. Perquè, contràriament a qualsevol idea d'espai abstracte abraçat per esteses continuïtats, el Kulturforum és un 'anti-espai', un col·lapse de les comunicacions civils, una situació de guerra no declarada entre sòlids compactes i egocèntrics que són independents de qualsevol concepte de comunitat, que són independents - fins a un punt despietat - de qualsevol camp de sosteniment."

"El Kulturforum no hauria de ser mai considerat com a evidència d'una amnèsia cultural."

"Després de 1945, amb la burgesia gairebé desapareguda, en aquest món devastat i buit, les irresponsables estratègies avantguardistes de la dècada de 1920 van arribar a ser acceptades com el programa inevitable per a la dècada de 1950: el missatge havia estat lliurat. Era lògic, igualitari i higiènic; i aquest tipus de pensament inevitablement condueix a aquests espècimens desafortunats com el Lincoln Center a Nova York, el South Bank a Londres, i, a Berlín, el Kulturforum. Qualsevol relació amb els seus voltants resta aïllada per abismes insalvables."

COLIN ROWE 'The Vanished City' (1984)

NOTES BERLINESES (XLIX)

"Em sento perdut a Berlín. No té cap semblança amb la ciutat que havia suposat que era. Hi havia una vegada un Berlín que jo hagués conegut, a partir de descripcions en llibres - el Berlín del segle passat i principis de l'actual: una ciutat lúgubre en un pantà, amb carrers durs, fangosos i il·luminats amb llanternes, dividint files rectes de cases lletges de forma igual, compactada en blocs tan quadrats i llisos i uniformes i monòtons i seriosos com caixes de mudances. Però aquell Berlín ha desaparegut. Sembla haver desaparegut totalment, i no hagi deixat cap rastre. La major part del Berlín d'avui no té, al respecte, cap indicació d'un període anterior. El lloc on es troba té tradicions i una història, però la ciutat en si no té ni tradicions ni història. És una ciutat nova; la més nova que he vist mai. Chicago sembla venerable al seu costat; perquè hi ha molts barris antics a Chicago, però no tants a Berlín. La massa principal de la ciutat sembla com si s'hagués construït la setmana passada, la resta té un to més greu, amb prou feines perceptible; i sembla com si tot tingués sis o, a tot estirar, vuit mesos d'existència.

La següent característica que et sobta és l'espaiositat, l'amplitud de la ciutat. No hi ha cap altra ciutat, en qualsevol altre país, on els carrers siguin generalment tan amplis. Berlín no és només una ciutat de carrers amples, és la ciutat de carrers amples. Com a ciutat de carrers amples mai ha tingut el seu equivalent, en qualsevol altra època del món. L'Unter den Linden són tres carrers en un, la Potsdamerstrasse està limitada, a banda i banda, per voreres que són més amples que alguns dels carrers històrics de les antigues capitals d'Europa; no hi sembla haver cap carril o carrerons; no hi ha dreceres; aquí i allà , on diversos carrers importants desemboquen en un centre comú, la circumferència d'aquest centre és d'una magnitud calculada per portar aquesta paraula espaiositat en la teva ment un altre cop. El parc al mig de la ciutat és tan gran que fa sorgir aquesta expressió un cop més."

"Hi ha una altra característica notable - la superfície completament plana del lloc de Berlín. Berlín, per recapitular, és més nova a la vista que qualsevol altra ciutat, i també de complexió més ordenada; cap altra ciutat té aquest aire d'amplitud, d'absència d'amuntegament; cap altra ciutat té tants carrers rectes; i amb Chicago impugna el cromosoma per la planimetria de la superfície i per la fenomenal rapidesa de creixement. Berlín és la Chicago europea. Les dues ciutats tenen aproximadament la mateixa població - un milió i mig. No puc parlar en termes exactes, perquè només sé quina era la població de Chicago la setmana passada; però en aquell moment es tractava d'un milió i mig. Fa quinze anys Berlín i Chicago eren grans ciutats, per descomptat, però cap de les dues era el gegant que és ara."

MARK TWAIN 'The Chicago of Europe' (1892)

EL FUNAMBULISTA DEL MUR

Il fallait pour s'y aventurer être totalement funambule.
PHILIPPE PETIT 'Traité du funambulisme'

Horst Klein va néixer en el si de la Fritz Klein Familie, una cèlebre família d'acròbates de circ alemanya. Des de ben petit es va acostumar a voltar per tot el món. Era un home lliure. Però un mal dia començà la seva dissort: va quedar atrapat en el costat equivocat del mur de Berlín. Tampoc el va ajudar gaire el seu anticomunisme. Per aquesta raó les autoritats de la República Democràtica Alemanya el van forçar a abandonar el món del circ i el van enviar a treballar en una fàbrica. Però, segons el mateix Horst, no suportava la idea de viure, per sempre més, sense l'olor del circ sota els seus narius.

Així doncs, el 27 de desembre de 1962 va decidir creuar el Mur, amb una corda com a únic equipatge. Aprofitant la foscor de la nit i emprant tota la seva habilitat d'acròbata, s'enfilà a una torre metàl·lica d'una línia d'alta tensió que creuava el canal de Teltow. Un cop a dalt, s'assegué sobre el cable i, amb tota la precaució del món per no morir electrocutat, es desplaçà fins a la següent torre. Des d'aquesta segona torre, continuà lliscant fins uns quants metres més enllà. Però, en intentar despenjar-se del cable, la corda, que portava lligada al cos, se li esmunyí de les seves mans, completament congelades pel fred. En conseqüència, no tingué cap més altre remei que saltar des d'uns dotze metres d'alçada. El resultat d'aquell salt va ser la fractura de tots dos braços i una forta commoció, que el deixà inconscient durant més de tres hores. Quan despertà va adonar-se que, a pesar de tot, havia tingut sort: era a Berlín Oest i aquella línia d'alta tensió estava fora de servei.

Més endavant, la sort tornà a girar-li l'esquena. Des de la seva fugida que no parava de rebre cartes d'amor de Sylvia, la seva dona. S'havia quedat al costat oriental de la ciutat i, a les cartes, reiterava que l'enyorava molt i que no podia viure sense ell. Tota aquella insistència va fer que, set mesos després de la seva accidentada fugida, Horst acabés retornant a Berlín Est. Òbviament, només posar-hi els peus, va ser detingut i abans d'acabar l'any ja l'havien condemnat a trenta mesos de treballs forçats. Però el pitjor, per aquest malaguanyat funambulista, encara no havia arribat. Després de la sentència, la seva dona li demanà el divorci i en tan sols un mes ja tornava a estar casada. Amb un altre home, és clar. I és que n'hi ha que neixen estrellats. 

EUROPAHAUS

Però hi ha una cosa de la qual cap de nosaltres pot prescindir: la gran ciutat, on la llum brilla de nit.
KURT TUCHOLSKY

Amb el pas del temps, el mite de la Potsdamer Platz s'ha fet tan gran que ha acabat projectant una ombra enorme sobre la veïna Askanischer Platz. Tot i això, cal recordar que, durant la primera meitat del segle passat, s'havia convertit en un dels centres neuràlgics de Berlín. Llavors, tot girava al voltant de les grans estacions de ferrocarril. A l'Askanischer Platz hi havia l'Anhalter Bahnhof, l'estació més gran i concorreguda de la ciutat. Des del 1841, any de la seva inauguració, s'hi van anar establint grans hotels en el seu entorn. Primer l'Harsburger Hof i més endavant l'Excelsior, en el seu moment l'hotel amb més habitacions del continent.

L'any 1924, amb voluntat d'aprofitar-se d'aquesta dinàmica, els promotors del cèlebre gratacels a l'estació de Friedrichstrasse van promoure un nou concurs. El seu objectiu era definir la part oest del Prinz-Albrecht-Palais, allà on hi havien els estables, amb un gran edifici que donés façana a la plaça i preservés el màxim de jardí. L'edifici principal, un palau del segle XVIII modificat posteriorment per Schinkel, ocupava la seva part est. La proposta guanyadora del concurs fou la presentada pels arquitectes Richard Bielenberg i Josef Moser, també autors de l'Hotel Fürstenhof proper a la Potsdamer Platz. Cal destacar que aquesta proposta no tenia res a veure amb allò que finalment es va construir. De fet, els autors passaren de proposar un edifici d'estil neoclàssic a un complex d'edificis projectat segons els principis de la Neue Sachlichkeit, més semblant a la proposta presentada per Otto Firle.

Aquest complex d'edificis, en cert sentit, volia ser la rèplica, a l'Askanischer Platz, de la Haus Vaterland, ubicada just al davant de la Potsdamer Bahnhof. Inaugurada el 1911 com a Haus Potsdam, l'edifici era obra de Franz Schwechten. Curiosament el mateix arquitecte que uns anys abans havia projectat l'Anhalter Bahnhof. Acollia el Café Piccadilly, el restaurant més gran del món amb 2.500 coberts, un teatre, amb una capacitat de 1.200 butaques, i nombroses oficines. El 1928 va ser reformat i re-inaugurat, sota el lema del món en una casa, amb el teatre transformat en cinema i les oficines en múltiples restaurants temàtics. A més, Carl Stahl-Vrach, arquitecte de la reforma i escenògraf de films com el "Doctor Mabuse" de Fritz Lang, va transformar l'edifici en un dels primers exponents de la Lichtarchitektur, o arquitectura de la nit.

Per altra banda, el complex de l'Askanischer Platz tenia uns 280 metres de façana i una superfície total de 35.000 metres quadrats i fou construït en dues fases. En la primera fase, completada el 1926, s'edificà la Deutschlandhaus. Un edifici que contenia un centre comercial, un teatre, una sala de ball i un cinema. Molt similar al Tauentzienpalast. Un complex d'oficines, botigues i sala de ball del qual Bielenberg i Moser també n'eren autors. La segona, després de molts problemes i de la mort de Bielenberg, no es va poder completar fins el 1931. I és en aquesta última fase, projectada per Moser i Otto Firle, que es construí un dels primers edificis d'alçada berlinesos amb estructura d'acer: l'Europahaus. Una torre de 12 plantes que acabaria donant nom a tot el complex. Firle, segurament, va aportar moltes idees pròpies, anteriorment incloses en la seva proposta de concurs. Una d'elles, sens dubte, fou la transformació de l'Europahaus en un altre exemple berlinès d'arquitectura de la nit. Però no va ser fins el 1935 que, a la torre central, s'hi afegí una estructura, de 15 metres d'alçada, coronada amb els logos lluminosos d'Allianz i d'Odol, sumant un total de 50 metres, que trencava del tot amb la marcada horitzontalitat del projecte guanyador.

El nazisme va acabar despullant l'Europahaus de tots els seus neons per així convertir-la en la seu ministeri de treball del Reich. Durant aquell període de foscor, l'Anhalter Banhnhof esdevingué una de les tres estacions berlineses on s'arribà a deportar, entre 1941 i 1945, gairebé un terç dels jueus berlinesos. Des d'aquesta estació, per obra i gràcia d'Adolf Eichmann, se'ls enviava, en grups de 50 a 100 persones, a Theresienstadt, en combois de passatgers afegits a trens regulars. Però els bombardeigs massius de la RAF, sobre la ciutat, acabà deixant molt afectada tant l'estació com el seu entorn. No obstant això, el pla demencial d'Albert Speer, per transformar Berlín en la Welthaupstadt Germania, ja preveia tancar l'estació i convertir-la en una piscina pública. De fet, no va ser fins el 1960 que l'Anhalter Bahnhof no va ser completament desmantellada. I amb el seu tancament, i posterior enderrocament, una part de la història de Berlín va caure en el pou de l'oblit. Excepte l'Europahaus que encara avui es manté en peu, però en la foscor imposada originàriament pels nazis.

EL BOSS A BERLIN (EST)

He vingut a tocar rock 'n' roll per als berlinesos de l'Est amb l'esperança que un dia totes les barreres seran enderrocades.

Era un 19 de juliol, de fa vint-i-cinc anys, quan Bruce Springsteen, al bell mig de la seva actuació al Radrennbahn Weißensee de Berlín Est, introduí, amb aquestes paraules, una versió del "Chimes of Freedom" de Bob Dylan. Un concert amb una assistència de públic massiva, extra-oficialment 300.000 persones, i una audiència milionària, gràcies a la seva retransmissió per televisió.

Tot plegat fou possible gràcies a la Joventut Lliure Alemanya (FDJ), l'organització juvenil oficial a la República Democràtica Alemanya, que, aprofitant els aires de perestroika que llavors bufaven des del Kremlin, van presentar el Boss com un heroi de la classe treballadora nord-americana i el seu concert com un acte de solidaritat amb la Nicaragua sandinista.

Però si amb tot això no n'hi ha prou, el periodista, de Reuters, Erik Kirschbaum acaba de publicar "Bruce Springsteen: Rocking the Wall". Un llibre que repassa, per davant i per darrere, un concert que, en part, va contribuir a canviar el món.

NOTES BERLINESES (XLVII)

"El único rastro de Europa en Berlín Occidental es la chamuscada catedral con una torre despuntada por las bombas. Los norteamericanos, como los niños, tienen horror de los murciélagos. En lugar de apuntalar los pocos paredones que quedaron en pie después de la guerra y hacer con ellos una ciudad de remiendos, aplicaron un criterio más higiénico y mucho más comercial: borrón y cuenta nueva.

El primer contacto con esa gigantesca operación del capitalismo dentro de los dominios del socialismo me produjo una sensación de vacío. Toda la mañana estuvimos buscando la ciudad, dando vueltas dentro de ella sin encontrarla. Es asimétrica, sin pies ni cabeza, pero sobre todo carece todavía de un centro donde se experimente la emoción de haber llegado."

"Desde un punto de vista técnico Berlín Occidental no es una ciudad sino un laboratorio. Los Estados Unidos llevan la batuta. No tengo datos de la cantidad de dólares invertidos en la reconstrucción ni de la forma en que se han hecho las inversiones. Pero los resultados están a la vista.

Yo creo humildemente que es una ciudad falsa."

"A medida que se penetra en el Berlín Oriental se comprende que hay más de una diferencia de sistemas, dos mentalidades opuestas a cada lado de la Puerta de Brandemburgo. Los escasos bloques intactos del sector oriental tienen todavía los impactos de la artillería. (...) De noche, en lugar de los anuncios de publicidad que inundan de colores al Berlín Occidental del lado Oriental sólo brilla la estrella roja. El mérito de esa ciudad sombría es que ella sí corresponde a la realidad económica del país. Salvo la avenida Stalin.

La réplica socialista del empuje del Berlín Occidental es el colosal mamarracho de la avenida Stalin. Es aplastante, tanto por las dimensiones como por el mal gusto. Una indigestión de todos los estilos que corresponde al criterio arquitectónico de Moscú. La avenida Stalin es una inmensa perspectiva con residencias parecidas a las de los pobres ricos de provincia, pero amontonadas una encima de otra, con incalculables toneladas de mármol, de capiteles con flores, animales y máscaras de piedra y agotadores portales con estatuas griegas falsificadas en cemento armado."

"Se ha calculado que si estalla una guerra, Berlín durará 20 minutos. Pero si no estalla dentro de cincuenta, cien años, cuando uno de los dos sistemas haya prevalecido sobre el otro, las dos Berlines serán una sola ciudad. Una monstruosa feria comercial hecha con las muestras gratis de los dos sistemas.

Ya en la actualidad –y no solo por su aspecto exterior– Berlín es un disparate."

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ 'Berlín es un disparate' (1959)

ARQUITECTURES COMPARADES (IV)

Architektur des Gerüstes, des in All geöffneten Raumes. 
BRUNO TAUT

El 1919 Bruno Taut publica la seva Alpine Architektur. Un projecte utòpic que començà a idear, segons ell mateix, el dia de Tots Sants de 1917, en plena Gran Guerra. Un projecte que anà perfilant i re-dibuixant durant tot el 1918. Una mena d'utopia basada en les possibilitats empàtiques de la Glasarchitektur de Paul Scheerbart, a qui el mateix Taut ja havia dedicat la seva Glashaus, el pavelló de vidre construït durant la primera exposició de la Werkbund a Colònia.

Bruno Taut 'Alpine Architektur' (1919)

Per Scheerbart, l'arrel de la guerra i, per tant, de la destrucció és el tedi. Així doncs, per evitar-ho, Taut ens proposa aquest projecte col·lectiu que té l'ambició de crear un univers més ben estructurat capaç de contribuir a la Pau perpètua. Perquè, en el fons, l'arquitectura alpina és una faula mística que advoca per una completa reconstrucció del món, tot intentant fusionar la natura amb l'arquitectura. Però amb una arquitectura de vidre, entesa com la metàfora d'una nova vida més esplendorosa. Perquè només aquesta arquitectura pot ajudar-nos a transformar la vida i l'entorn en el qual vivim.

 

Jakob Tigges 'The Berg' (2009)

Noranta anys més tard, el també arquitecte Jakob Tigges va presentar una impactant proposta en el concurs d'idees per a la reordenació de l'antic i mític aeroport de Tempelhof. En comptes d'un nou barri o d'un nou parc, Tigges va proposar construir allò que Berlín no té: una muntanya. Però no pas un simple turó, com el Teufelsberg, sinó una autèntica arquitectura alpina: 'The Berg'. Una idea, absolutament insòlita, amb un fort poder evocador. Tota una icona ciutadana que, de fet, mai caldrà construir, perquè ningú nega que fer-la realitat és del tot impossible. En canvi, només ha calgut imaginar-la perquè, amb el temps, s'hagi acabat convertint en tota una utopia col·lectiva.