JOAN MIRÓ PER SALVADOR DALÍ

Article de Salvador Dalí publicat a L'Amic de les Arts, núm. 26 (30 juny 1928):

Amb els mateixos vegetals i la mateixa sorra amb els quals un pintor de vells paisatges obtindria un imbècil stock de vistes exòtiques, el papua de l’antiga Guinea fabrica les imatges dels seus esperits sonors, que xiulen amb el vent de la selva com un xiulet. 

Per la meva banda, jo sé l’enginy per a convertir un cap de be en un rar i pelut aparell, que m’assenyala la proximitat del mal temps. I, encara, amb l’ajuda d’un suro i unes plomes de colors, jo sé la manera de fabricar un reclam per a atraure els fetus de les gates prenyades, i desviar el vol orb i ple de crueltat de les colomes. 

Joan Miró, però, sap la manera de seccionar límpidament el rovell d’un ou, a fi de poder apreciar el curs astronòmic d’una cabellera. Joan Miró retorna la ratlla, el pic, el lleu estireganyament, el significat figuratiu, els colors, a llurs més pures i elementals possibilitats màgiques. 

Les pintures de Joan Miró ens acondueixen, per un camí d’automatisme i superrealitat, a apreciar i constatar aproximadament la realitat mateixa, tot i corroborant així el pensament d’André Breton, segons el qual la superrealitat estaria continguda en la realitat i viceversa. 

Efectivament, en un estat d’esperit particularment distret, i per tant absent de tota acció imaginativa, contrària sempre a tot moment passiu, l’espectacle d’un carro de vela, aturat i enganxat a un animal, pot súbitament convertir-se en el més minuciós i torbador conjunt màgic, en el moment de considerar la vela del carro i les cordes mogudes pel vent com a part viva i palpitant del conjunt, puix que realment són les úniques que es belluguen davant dels nostres ulls, i, per contra, el cavall quiet com a continuació inanimada, inerta, de les rodes i de la fusta. 

Es tracta, doncs, de la possessió instantània de la realitat en un moment en què el nostre esperit considera l’esmentat conjunt, fora de la imatge estereotipada, anti-real, que la intel·ligència ha anat formant artificialment. 

Hi ha moments del Bosco que semblen obeir a aquesta superrealitat, continguda en la realitat mateixa; el procés del Bosco, però, és netament imaginatiu, addicional, actiu a fi de comptes, i, sovint, una ruptura súbita separa la realitat i la superrealitat. Aquesta ruptura desapareix quan la imaginació és reemplaçada per la pura inspiració, l’instint religiós, l’estat passiu d’automatisme, etc. És per això que, en Joan Miró, s’estableix, entre la superrealitat i la realitat, una osmosi d’un marge il·limitat de misteri, capaç d’emocionar-nos amb la intensitat vivíssima de les més llunyanes i punyents realitzacions màgiques. 

Naturalment, l’art de Joan Miró ve gran al món estúpid dels nostres artistes i intel·lectuals, en el qual la màxima realitat és atorgada a la pintura d’arbres torts. 

Miró, però, ens aconhorta de l’aclaparadora buidor indígena, i de la càrrega feixuga d’absurditats i llocs comuns que poblen les nostres sales d’exposicions i les nostres revistes. 

CAP A LA RENAIXENÇA MILITAR

Des del seu número 1, la revista Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel Vicenç Guarner o el mateix Tísner.

Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'oncle Joan publicats a Opinions, el butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.

Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:

«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»

En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:

«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»

No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.

PER QUÈ VA MORIR EN JOSEP CORBELLA?

En el número 21 de Quaderns de l'exili, de juliol de 1946, apareix, a l'apartat de Vides i caràcters, un article d'un tal Joan Maresme -pseudònim amb el qual l'oncle Joan també signava les seves contribucions a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC) editat a Perpinyà- dedicat a la memòria de Josep Corbella. Un jove patriota, de només vint-i-un anys, mort a traïció, per un agent de la policia franquista, l'11 de setembre de 1945.

     En Josep Corbella va ser assassinat la nit de l'onze de setembre, perquè era un nacionalista català, un home que volia la llibertat de la seva Pàtria. En els carrers de Barcelona, la capital de Catalunya, voler posar, en ple dia o a l'empar de la fosca, la bandera catalana, és un crim punit de mort. Després de tants crims i de tantes rierades de sang vessades per la salut de la nostra terra, el fet no ens hauria d'estranyar. En veritat, un mort més o menys avui no compta.
     Però en Josep Corbella no és un mort com tants altres morts. Segrestat en vida dins la pròpia casa, dins la pròpia Pàtria, en Josep Corbella és un testimoni de vint-i-un anys; havia nascut en plena Dictadura. No havia encara viscut res dels fets que el van precedir. No coneixia ni Garraf, ni Prats de Molló, ni Macià. Però devia conèixer quelcom de la nostra guerra. El millor. Les banderes, els cants de llibertat, els bombardeigs de Franco dels tres dies famosos del març de 38, tot això devia ser un vague record per a ell, imprecís i superficial. Però l'any 1939, en Josep Corbella tenia catorze anys, i va ser aleshores que va néixer. Car moltes coses van néixer l'any 1939. I molts homes van començar també a ser-ho en aquells dies fatídics de la derrota i de l'exili. En Josep Corbella va veure cremar les banderes catalanes els dies de febrer. I els dies que van seguir, fins a cansar-se'n, tot el que tenia indicis de català era esborrat, vexat, perseguit, suprimit i anorreat. Era també una altra naixença. El veritable aspecte de la colonització espanyola es mostrava sense careta ni dissimulació. Sense la fal·làcia de la República, ni l'oripell d'una falsa democràcia, els destralers de Franco abatien el nostre arbre, com els de Felip V.
     Josep Corbella devia haver trobat algun text oblidat de la doctrina nefanda en algun recó perdut de la biblioteca paterna, i la doctrina devia entrar-li al cervell i al cor alhora. Els mots devien prendre en la consciència del nostre company la vàlua exacta. El lèxic catalanista estava empolsat des de feia anys per la propaganda electoral, i desvirtuat del seu eco per la sordina dels cafès dels casals, on els alambinadors dels principis troben l'escó del Parlament assegurat.
     Aleshores, un gran desig d'agafar la bandera caiguda al mig del carrer li devia prendre. Una bandera nascuda i ressuscitada de nou, purificada per la lluita. El vent de la persecució havia netejat els seus colors de les impureses de la lluita fratricida i estranya. Sola, recollint dins la seva feblesa immortal tota la virior de la raça, es dreçava com el pi de Formentor cantat per Costa i Llobera.
     És per aquest testimoniatge que va morir el nostre «germà petit», en Josep Corbella: el testimoniatge de la Segona Renaixença. Perquè fa via entre molta gent que una segona campanada de resurrecció va tocar l'any 39 a casa nostra. Aquell dia s'acabava una era i n'havia de començar una altra. Com la primera vegada —fa més de cent anys—, el seu so només és percebut per un petit nombre; però aquest nombre creix  cada dia, i la legió s'ageganta.
     Fa cinquanta anys que els nostres delegats s'esgargamellen inútilment en els passadissos i escons de Madrid i avui ens els cafès de l'exili i a les antesales dels congressos internacionals, cercant la fórmula màgica que ha d'operar el miracle. La fórmula, l'instint del poble no s'hi equivoca, està en nosaltres mateixos. En el nostre propi esforç. En la nostra capacitat d'arribar a les conseqüències lògiques del principi.
     És el camí que han seguit tots els pobles que volen la llibertat i tots els homes que volen la justificació nacional. El nostre amic ho devia creure així. I seguia el camí de la conseqüència per les austeres lliçons del sacrifici dels morts que el precedien. Aquests actes justifiquen la seva generació.

CAP A LA UNITAT NACIONAL I LA RENAIXENÇA MILITAR

A l'última pàgina del número 19 de Quaderns de l'exili, corresponent a l'abril-maig de 1946, surt un petit editorial elogiant la tasca de l'oncle Joan al capdavant de l'Estat Català que reprodueixo, íntegrament, a continuació:

     D'un temps ençà veníem observant, a través d'informacions privades, una magnífica evolució en el nucli dirigent de l'Estat Català, dins el qual destaca en Joan Layret. La nostra crítica del regional-separatisme antimilitarista i anacrònic no queia en terra estèril. Després d'un intercanvi cordialíssim de cartes, en les quals vam tenir nova ocasió de subratllar que la nostra intervenció en la política no volia ser més que de caràcter doctrinal, ara recollim amb goig un dels fruits més importants que ha donat la nostra predicació de prop de cinc anys (iniciada en el nostre precursor el Full Català): la conversió del màxim partit del separatisme històric a la nostra doctrina fonamental. Reproduïm a continuació els principals paràgrafs de la nova definició dels principis llançada pel Secretariat Nacional a França del partit Estat Català:
     «Proclamem la Unitat Espiritual dels Països de Llengua Catalana. Reivindiquem el dret que tenim Catalunya, València i Balears a reconstruir una germanor comuna damunt bases polítiques, culturals, socials i econòmiques igualment comunes.El respecte als caràcters peculiars de cada poble és indispensable. Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. D'acord amb aquest pensament i amb l'acció mancomunada dels tres Països, propugnem la constitució de l'Estat dels Països de Llengua Catalana, constitució que serà inter-regional en condicions d'absoluta igualtat: i la creació d'un Exèrcit dels Països de Llengua Catalana en funcions dins del territori de la Nació.»
     «Propugnem la reorganització de la Península sobre la base d'una Confederació de Nacions Hispàniques, amb sobirania nacional per a cada un dels quatres Estats de la Confederació: Països de Llengua Catalana, Països de Llengua Castellana, País Basc i País Gallec. amb garanties inviolables per a la salvaguarda de les distintes sobiranies nacionals en previsió d'una agressió a l'interior de la Confederació, i un Exèrcit Nacional per a cada Estat, amb un Estat Major Confederal en el qual estarà representat l'Estat Major de cada un dels Exèrcits Nacionals. Propugnem l'establiment de lligams amb Portugal que obrin el camí vers la cooperació de tots els pobles peninsulars.»
     Pel que fa a la política interior, l'Estat Català propugna unes tesis que l'acosten al socialisme de tipus constructiu (nacionalització de la banca, dels transports, de la producció de l'energia elèctrica, dels ferrocarrils i de les mines). Ens plau també de veure que, afrontant coratjosament la demagògia petit-burgesa del segle passat que encara té tants adherents entre algunes capes de la nostra emigració, l'Estat Català, que per una banda reivindica mesures radicals de caràcter pràctic per elevar el nivell de vida de la nostre classe obrera, per altra banda exigeix el respecte a les creences religioses de la majoria dels nostres compatriotes: en el seu nou programa trobem, en efecte, dos punts molt interessants: la llibertat d'ensenyança i l'establiment d'un Concordat que fixi les relacions amb l'Església Catòlica. Pel seu to ponderat, realista i civilitzat, aquest important manifest forma, doncs, un gran contrast amb la literatura política hidrofòbica, anticlerical, antimilitarista i antitot que ha estat, per desgràcia, la tònica a l'exili.

L'INDEPENDENTISTA REDEMPTOR

El Senyor em va comunicar la seva paraula.

L'independentista redemptor no sap què és l'autocrítica, perquè creu tenir raó en tot.

L'independentista redemptor anhela el conflicte, perquè, segons ell, no hi ha solució sense confrontació.

L'independentista redemptor, contra el nepotisme, ens proposa el despotisme, perquè només els elegits ho saben fer millor.

L'independentista redemptor s'aferra al dogmatisme, perquè qui no pensa com ell és un traïdor.

L'independentista redemptor només sobreviurà en la derrota, perquè no té cap altra argumentació si no és la desil·lusió.

L'independentista redemptor sovint delira, perquè veu ètnies allà on hi ha un poble en comunió.

L'independentista redemptor normalment s'envolta d'acòlits, perquè en la marginalitat sempre hi troba escalfor.

L'independentista redemptor ignora que la cultura no et fa immune a la barbàrie, perquè la mala escriptura li ha fet perdre la bona lectura.

L'independentista redemptor profetitza en va, perquè res del que diu mai es complirà.

L'independentista redemptor té nom i cognoms, perquè, en el fons, no és res més que un Jeremies qualsevol.

MATARÓ I LA SEVA HISTÒRIA

No fa molt, tot buscant i remenant en hemeroteques digitals, vaig trobar un article, publicat el 26 de juliol de 1932 a La Veu de Catalunya, que porta el títol de "Mataró i la seva història" i el signa el meu besavi Joaquim Capell i Vidal, alcalde popular* de Mataró, per la Lliga, entre 1920 i 1922. En un moment de l'article en qüestió reivindica una de les seves obres de govern inacabades: un museu local, amb arxiu històric, per a la ciutat.

     És, la nostra comarca, rica en troballes arqueològiques: monedes, mosaics, urnes cineràries, ceràmica, fragments esculturals, arcs, làpides; sobresurt entre aquestes la que fou trobada al cor de la ciutat, dedicada a Lucius Marcius Optatus Duumvir, o sia alcalde d'Iluro en el segle III i que ella sola és el millor testimoni que confirma ésser la nostra ciutat la Civitas fracta de l'edat mitjana, la pàtria de les nostres invictes i volgudes màrtirs Juliana i Semproniana, la Iluro de l'època romana, tan discutida pels erudits del passat segle i que avui ningú no dubta que es trobava construïda a l'indret on hi ha actualment l'església parroquial de Santa Maria i carrers vells que l'envolten, ja que és en aquesta part de la ciutat on s'han fet les principals troballes.
     Les notícies i dades que tenim de la història nostra, totes són degudes als esforços purament particulars; res no pot dir-se que s'hagi fet oficialment fins avui per augmentar el coneixement que tenim de la nostra història local. Si sabem l'origen nobilíssim de Mataró, si hem pogut llegir les catorze curiosíssimes cartes que formen un document titulat «Mataró a trozos, o sea historia de Mataró, antes Civitas fracta, y anteriormente Iluro, por un sujeto que no es natural de ella», a Víctor Balaguer ho devem, ja que segons ell mateix confessa que va fer la troballa ordenant un arxiu particular i després el publicà en la seva Història de Catalunya. Si tenim un volum que tant ens honora titula «Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro», de Josep M. Pellicer, on tan desinteressadament l'autor va aplegar tot quant va trobar dispers de la nostra història, traduint, amb el coneixement de les llengües antigues que posseïa, importantíssimes làpides, monedes i documents, esforç personal fou, i Mataró li'n deu agraïment.
     Hem tingut ocasió de sentir d'eminents arxivers que hi ha molt a fer encara, que hi ha molts fets importants de la nostra història que no coneixem, que tot i haver-se perdut molts documents a l'arxiu de la ciutat, en resten de molt interessants, sobretot dels segles XVI, XVII i XVIII, que el nostre arxiu de la vegueria és dels més rics i curiosos de Catalunya i que en arxius particulars hi ha nombrosos pergamins i documents antics que els seus posseïdors depositarien i alguns fins ens havien ofert cedir-los generosament, llavors que s'anava a organitzar seriosament a la nostra ciutat un museu local i un arxiu històric. S'havia tot just constituït el Patronat en aquest fi, dirigit per un tècnic especialitzat i un grup de mataronins tembé coneixedors de la matèria, ajudats i acompanyats oficialment per diversos regidors, aleshores que vingué la sotragada del canvi de règim.
     No dubtem que amb el temps veurem reprendre aquella obra començada; el pla era restaurar una casa que ja és del municipi i que té marcat caràcter arqueològic, instal·lar els baixos i ampliar-los amb noves adquisicions, el museu local que ara es troba esquifit i amagat a una sala de l'Escola d'Arts i Oficis i als pisos formar-hi l'Arxiu Històric, fent com han fet altres poblacions semblants a la nostra, que prenent grans precaucions de seguretat i de competència en la direcció, han aconseguit ajuntar els documents històrics d'altres arxius oficials i particulars i fer del tot una envejable obra de cultura que conservaria i augmentaria el nostre stock de documents i objectes arqueològics, facilitant i estimulant aquesta classe d'estudis tan nobles al nostre jovent.

El més curiós del cas és que, setanta anys més tard i amb un total desconeixement del seu llegat inacabat com a alcalde, el meu projecte fi de carrera acabés sent, precisament, el Museu Històric de Mataró, ubicat entre la Plaça Gran i la Plaça dels Ninots, amb una part del seu espai reservat a arxiu. Potser és que la genètica tampoc falla.

[*] En els diaris de l'època se'l descriu així perquè va ser el primer alcalde de Mataró elegit per sufragi universal.

EL FUNAMBULISTA DEL MUR

Il fallait pour s'y aventurer être totalement funambule.
PHILIPPE PETIT 'Traité du funambulisme'

Horst Klein va néixer en el si de la Fritz Klein Familie, una cèlebre família d'acròbates de circ alemanya. Des de ben petit es va acostumar a voltar per tot el món. Era un home lliure. Però un mal dia començà la seva dissort: va quedar atrapat en el costat equivocat del mur de Berlín. Tampoc el va ajudar gaire el seu anticomunisme. Per aquesta raó les autoritats de la República Democràtica Alemanya el van forçar a abandonar el món del circ i el van enviar a treballar en una fàbrica. Però, segons el mateix Horst, no suportava la idea de viure, per sempre més, sense l'olor del circ sota els seus narius.

Així doncs, el 27 de desembre de 1962 va decidir creuar el Mur, amb una corda com a únic equipatge. Aprofitant la foscor de la nit i emprant tota la seva habilitat d'acròbata, s'enfilà a una torre metàl·lica d'una línia d'alta tensió que creuava el canal de Teltow. Un cop a dalt, s'assegué sobre el cable i, amb tota la precaució del món per no morir electrocutat, es desplaçà fins a la següent torre. Des d'aquesta segona torre, continuà lliscant fins uns quants metres més enllà. Però, en intentar despenjar-se del cable, la corda, que portava lligada al cos, se li esmunyí de les seves mans, completament congelades pel fred. En conseqüència, no tingué cap més altre remei que saltar des d'uns dotze metres d'alçada. El resultat d'aquell salt va ser la fractura de tots dos braços i una forta commoció, que el deixà inconscient durant més de tres hores. Quan despertà va adonar-se que, a pesar de tot, havia tingut sort: era a Berlín Oest i aquella línia d'alta tensió estava fora de servei.

Més endavant, la sort tornà a girar-li l'esquena. Des de la seva fugida que no parava de rebre cartes d'amor de Sylvia, la seva dona. S'havia quedat al costat oriental de la ciutat i, a les cartes, reiterava que l'enyorava molt i que no podia viure sense ell. Tota aquella insistència va fer que, set mesos després de la seva accidentada fugida, Horst acabés retornant a Berlín Est. Òbviament, només posar-hi els peus, va ser detingut i abans d'acabar l'any ja l'havien condemnat a trenta mesos de treballs forçats. Però el pitjor, per aquest malaguanyat funambulista, encara no havia arribat. Després de la sentència, la seva dona li demanà el divorci i en tan sols un mes ja tornava a estar casada. Amb un altre home, és clar. I és que n'hi ha que neixen estrellats. 

RUNA DECLAMATÒRIA

Sempre m'havien explicat que Ferran de Pol i l'avi de la barba, a més de ser companys de professió, eren bons amics. Però ignorava fins on arribava aquesta amistat. De fet, no ha estat fins re-obrir un dels llibres heretats de la seva biblioteca que, per atzar, he descobert aquesta nota, escrita un 29 de febrer de 1979, on la nostàlgia i la ironia es barregen tot recordant una anècdota de quan, tots dos, estudiaven la carrera de dret.

 

_Benvolgut amic i company: acabo de rebre quatre mots teus per acompanyar el programa de Dret romà. Déu meu... "Si el derecho que gestó el pueblo romano no tuviera otro alegato"... ¿Recordes?... "el de su vetusta fecha"... No et poso de dalt a baix la tirallonga perquè esbocinada respon més al seu caràcter de runa declamatòria.
_Gràcies pel programa tot anotat amb breus recordatoris. ¿Com va anar a parar a les teves mans?
_Bé, moltes gràcies. Sí, conservaré aquesta peça arqueològica i em fa gràcia haver-la recobrada. ¿Com estàs? Fa temps que no ens veiem, ara. Et desitjo el millor, amb una cordial abraçada
_Ferran de Pol

El més curiós és que m'ha semblat re-conèixer la tipografia de la nota. Diria que va ser escrita amb una IBM Selectric. La mateixa màquina que l'avi tenia al seu despatx. Un artefacte que, de petit, em tenia absolutament fascinat. Però això potser ja serien figues d'un altre post...

EL GRAN HOME

And the Big Man joined the band.
BRUCE SPRINGSTEEN 'Tenth Avenue Freeze-Out'

Durant la nit del 20 de juliol de 2008, molts vam tenir la sensació que aquella era l'última vegada que veuríem el Big Man, en directe, amb l'E Street Band. Diumenge passat, el mateix Boss, ens ho confirmava amb aquest missatge penjat en el seu web:

"En Clarence ha viscut una vida meravellosa. Portava en el seu interior un amor per la gent que va fer que l'estimessin. Va formar una família meravellosa i extensa. Li agradava el saxofon, estimava els nostres fans i donava tot el que tenia cada nit que pujava a l'escenari. La seva pèrdua és incalculable i ens sentim honrats i agraïts d'haver-lo conegut i tingut l'oportunitat d'estar al seu costat durant gairebé quaranta anys. Ell va ser el meu gran amic, el meu company, i amb en Clarence al meu costat, la meva banda i jo vam ser capaços d'explicar una història molt més profunda que aquelles simplement formaven part de la nostra música. La seva vida, la seva memòria i el seu amor perduraran en aquella història i en la nostra banda."

'Born to Run' per Eric Meola

En una entrevista, amb Phil Sutcliffe, publicada el maig de 1998, a la revista musical Mojo, en Clarence explicava l'autèntica versió de la història:

"Una nit estava tocant a Asbury Park. Havia sentit que The Bruce Springsteen Band era a prop, en un club anomenat The Student Prince, i en un descans entre actuacions m'hi vaig acostar. A l'escenari, en Bruce solia donar versions diferents d'aquesta història però cal recordar que sóc un baptista, recorda-ho, per tant aquesta és la veritat. Era una nit de pluja i vent, quan vaig obrir la porta del local aquesta es desenganxà de les seves frontisses i sortí volant cap al carrer. La banda era a l'escenari, mirant fixament cap a l'entrada. I potser això va posar una mica nerviós a en Bruce perquè li vaig dir, "Vull tocar amb la teva banda", i em va dir, "És clar, fes el que vulguis". La primera cançó que vam fer fou una primera versió de 'Spirit In The Night'. En Bruce i jo ens miràrem l'un a l'altre però no vam dir-nos res, ho sabíem. Sabíem que érem allò que faltava en la vida de l'altre. Ell era el que jo, fins llavors, havia estat buscant. De fet, només era un noiet escanyolit. Però era un visionari. Volia seguir el seu somni. I així, des d'aquell moment, vaig ser part de la història."

Una història immortal que perdurarà eternament, en tots nosaltres, gràcies als seus mítics solos.

 

RETRAT DE L'ARTISTA VELL

A portrait of the artist as an old man

Stephen Dedalus

26.VII.912

* postal enviada per James Joyce a Italo Svevo, vista a l'exposició 'La Trieste de Magris'.

FI DEL TEMPS

Després de 30 anys encara hi ha qui recorda el malaguanyat Ian Curtis.

Fi del temps*

Resistim totes les mutacions del temps, i perdem el cap per totes les creacions perdudes, deixarem forats en els millors plans traçats, i registraren cada mirada interna.

Per tots els misteris mai vistos i mai revelats, i els records, sempre cansats i mai massa reals.

Sí, els records, sobre el paper deixen d'existir, per descobrir tots els verdaders sentiments interiors potser massa arriscats. 

Vam fer cap als camins a enlloc, i vam perdre tot propòsit en les presses per arribar allí, de llars trencades construïdes sobre pols i cendra, que marcaren els llocs dels daltabaixos de l'any passat.

Per tots els misteris mai vistos i mai revelats, i els records, sempre confusos, mai massa reals.

Sí, els records d'un futur que tothom va compartir, però quan arribà l'hora, mirant per sobre les nostres espatlles, ningú es preocupà.

[*] End of time: lletra inèdita de 1978, extreta del llibre 'Touching from a Distance. Ian Curtis and Joy Division' de Deborah Curtis.

"DER FREISCHÜTZ"

Quan escolto l'obertura de 'El caçador furtiu' de Carl Maria von Weber, amb els ulls tancats, em re-trobo assegut, al costat de l'avi de la barba, descobrint que sóc un producte de les contingències del segle XX.

_
Però si obro els ulls, em re-trobo amb Carlos Kleiber dirigint magistralment la Südfunk-Sinfonieorchester de Stuttgart.

EPÍLEG
L'assaig de l'obertura dividit en tres fragments: 1 | 2 | 3

ADAM I FELICE

15 d'agost. Un dia inútil. L'he perdut dormint i jaient. [...] He pensat molt en F.B. – em sento perplex cada cop que he d'escriure el nom d'algú.

FRANZ KAFKA

Quin vincle ocult hi pot haver entre el Franz Kafka i l'Adam Green?

Adam Green

El mateix Adam admet sentir-se molt identificat amb Kafka: "Sobretot en la manera com aconsegueix que diversos estats emocionals col·lisionin en una única història. Si mires els seus contes com si fossin una cançó veuràs com sempre a continuació d'una part romàntica hi ha una part molt tràgica, i a continuació d'un fragment molt satíric hi trobes un altre molt polític. Kafka creia que tots aquests sentiments podien conviure sota un mateix sostre, com si fossin una família."

Felice Bauer

Però el vincle és molt més profund que aquesta afinitat confessa. De fet, una de les seves besàvies era la Felice Bauer. La musa que Franz va conèixer, la tarda del 13 d'agost de 1912, a casa de la família Brod, mentre corregia amb Max la versió definitiva de "Contemplació". Durant els tres mesos següents d'aquesta trobada, sorgeix el Kafka més prolífic. Dues nits després de la seva primera carta a Felice, escriu "La condemna" d'una sola tirada. Durant la setmana posterior sorgeix "El fogoner". En els dos mesos següents enllesteix els altres cinc capítols de la novel·la "Amèrica". I durant una pausa, en la redacció d'aquesta novel·la inacabada, escriu "La metamorfosi", la seva obra mestra. A més, Felice Bauer és la Fräulein Bürstner que apareix en "El procés". I el jutge del tribunal és el rebesavi del mateix Adam i pare de la Felice.

"I AM A CATALAN"

Discurs pronunciat per Pau Casals a la seu de l'ONU el 24 d'octubre de 1971:

"Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Avui una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. Ara estic tan content, tan content, tan emocionat de ser aquí amb vostès..."

CONTRAPUNT

1955
Glenn Gould grava les "Variacions Goldberg" de Johann Sebastian Bach. Fins llavors una composició fora del repertori clàssic de piano.
Thelonious Monk grava tot un àlbum amb versions de Duke Ellington. En un moment en què la repercussió de la seva obra havia començat a esvanir-se.

1964
Glenn Gould decideix abandonar les actuacions en directe. Tot i que segueix gravant i regravant en estudi fins la seva mort.
Thelonious Monk grava "Solo Monk", el seu únic àlbum en solitari. Més endavant es retira i no torna a tocar un piano, ni en públic ni en privat.

1982
Glenn Gould mor, d'un vessament cerebral, el 27 de setembre i és enterrat al Mount Pleasant Cemetery de Toronto, al Canadà.
Thelonious Monk mor, també d'un vessament cerebral, el 17 de febrer i és enterrat al Ferncliff Cemetery de Hartsdale, a l'Estat de Nova York.

CODA
Dues vides en contrapunt. Nota contra nota. Glenn cantusseja quan toca. Monk cantusseja quan parla. Què passa quan la introspecció desenvolupa tal intensitat que esborra tot el món que l’envolta? Malaguanyats? No, benaurats.

Glenn Gould, 1956.

Thelonious Sphere Monk, 1951.

[*] Post que descontextualitza i hipertextualitza un assaig de Don DeLillo: "Counterpoint. Three Movies, a Book and an old Photograph", publicat al número 73 de la desapareguda revista Grand Street. I del qual Enrique Vila-Matas va escriure una crítica sobre la versió en llibre editada per Seix Barral.

ALAIN BASHUNG

Fins avui no m'he assabentat que l'Alain Bashung ha mort. Tot i saber que estava malalt, m'he quedat glaçat.

Vaig descobrir l'Alain gràcies al Dominique A. Impressionat per "L'imprudence", no va dubtar en treballar amb els mateixos productors en el seu "Tout sera comme avant". A partir d'aquest fet puntual, tan banal i tan tangencial, vaig descobrir l'obra d'un gegant de la música europea. Encara avui incomprensiblement desconegut més enllà de l'hexàgon.

El clip és de la cançó "Je t'ai manqué" que pertany al seu últim disc "Bleu pétrole".

RE-CONÈIXER L'ADAM GREEN

C'est dans l'anonymat du non-lieu que s'éprouve solitairement la communauté des destins humains.
Marc Augé 'Non-lieux. Introduction à une anthropologie de la surmodernité'

En el món de la sobremodernitat, l’espai del viatger és l’arquetip del no-lloc. Un espai on l’individu esdevé testimoni d’un espectacle que li és aliè. Un no-lloc on la sobremodernitat troba la seva expressió més completa.

Tot tornant de Nova York, en un aqüeducte de desembre, vaig quedar-me atrapat en els llimbs de l'aeroport londinenc de Heathrow. Ho sap tothom, i no és profecia, que fer escala en aquell no-lloc comporta certs riscos i imprevistos. Sempre poden perdre el teu equipatge. I també, sense saber ben bé com, et poden fer perdre el teu vol d’enllaç.

Així doncs, resignat davant l’adversitat, vaig començar a fer una d'aquelles cues que mai semblen avançar. Per matar el temps d’espera, vaig començar observar les cares dels meus companys de fatalitat. Tot badant, em vaig adonar que aquella persona del meu davant la coneixia. Però, per molt que hi donés voltes, no aconseguia recordar de què. Qui era? Dissimuladament, vaig mirar de reüll el bitllet d’avió que duia a la seva mà dreta. I va resultar que aquell bitllet anava a nom d'un tal Adam Green. "Ara hi caic!" em vaig dir. Així que ell era "ell"? No em vaig acabar de creure aquella meravellosa casualitat. Vaig fer-hi un altre cop de reüll. Ara, a més, resultava que havíem arribat de Nova York en el mateix vol! I, per acabar-ho d’adobar, la seva destinació era: Berlín. Berlín? Doncs sí... Berlín! Perquè, en aquest món de la sobremodernitat, tots els meus camins porten a Berlín. I, com que tota la gent que estàvem fent cua allà havíem de volar cap a Barcelona, el vaig fer passar al davant de tot. D’aquesta manera, en un tres i no res, l’Adam va tenir la seva nova targeta d’embarcament per envolar-se cap a Berlín. No sense abans cridar-me un inoblidable “Thanks a lot man! See you in Barcelona!” en la llunyania.

Perquè l’Adam, en la proximitat, és una persona molt humana... i molt pacient! Amb un punt de genialitat, és clar, que el fa únic en el seu art sobremodern. Però no pots deixar de preguntar-te fins a quin punt ha heretat els gens del seu pare Mark, neuròleg expert en maldecaps i migranyes, i/o de la seva mare Leah, psiquiatra i co-autora de "Managing your headaches". Coneixent també el seu germà Joel, te n’adones que són una família ben singular.

GENIS O IL·LUMINATS?

Per atzar, em retrobo amb aquestes dues fotografies i, de sobte, sorgeix el dubte de si, realment, són uns genis o, simplement, són uns il·luminats.

Rem Koolhaas

Paul Auster

L'ONCLE JOAN

El passat 6 de setembre es van complir 33 anys de la mort de l'oncle Joan. Tot i que no vaig tenir la sort de poder-lo conèixer en vida, escric aquest post en record i memòria seva i de la tia Mahée. I amb la intenció de fer públic un projecte i/o una idea que fa molts anys em ronda pel cap. Coincidint amb el centenari del seu naixement, m'agradaria publicar un llibre on s'expliqui la seva vida i reculli tots els seus escrits. Perquè si ara no ho fem nosaltres... qui ho farà en un futur? També m'agradaria que l'Ajuntament de la seva ciutat li dediqués un carrer o una plaça. Algú s'hi apunta?

A continuació he inserit el resum de la seva biografia que es pot trobar al web de la Comissió 100 anys d'estelada (1908-2008).


Joan Layret i Pons
Nascut a Mataró el 2 de juny de 1911. Va participar com a secretari en la fundació el novembre de 1932 de Nosaltres Sols! A més va ser un dels membres de la direcció del Grup Joventut del Foment Mataroní. Va impartir conferències sobre història i gramàtica.
Durant els fets del 6 d’octubre van proclamar l’Estat Català davant l’Ajuntament de Mataró, juntament amb una trentena més d’homes, fet que va provocar la seva detenció, primer al vaixell Argentina i després a la presó Model.
Durant la Guerra Civil va voler participar en l’intent d’alliberar Mallorca, però per manca de vaixells no s’hi va poder embarcar. A Barcelona es va encarregar de reorganitzar Estat Català, essent anomenat membre del Consell Central, cobrint tasques de propaganda.
Per desavinences amb la direcció del partit va abandonar la Secretaria General i ingressa a l’Exèrcit Popular, va ser alumne de l’Escola Popular de Guerra, obtenint el càrrec de Comissari de Companyia. Durant la retirada va passar per Mataró per recuperar la bandera estelada de la seu de Nosaltres Sols! i cremar tots els arxius.
Va ser internat al camp d’Agde fins que va poder marxar a Paris i, posteriorment, amb l’entrada dels alemanys, a Tolosa. Va col·laborar amb la Resistència com a membre del Front Nacional de Catalunya. Després de l’alliberament va ser nomenat Secretari General d’Estat Català a França.
L’any 1954 per motius econòmics va marxar a Veneçuela, on juntament amb el seu amic Joan Bachs va muntar uns industria de gènere de punt que va acabar fent fallida. Es va associar al Centre Català de Caracas, on va participar activament fins que va haver de traslladar-se a Punto Fijo per treballar en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca.
Quan després de la mort de la seva dona es preparava per tornar a la seva terra, el 6 de setembre de 1975 va morir a Punto Fijo, Veneçuela.

Una biografia més extensa en pdf:
BARRERA, Agustí: "Joan Layret i Pons. Aproximació biogràfica", a IX Sessió d'Estudis Mataronins, 1992.

"ICH BIN EIN BERLINER"

Transcripció del discurs de John F. Kennedy pronunciat el 26 de juny de 1963 a la Rudolph-Wilde-Platz, actualment John-F.-Kennedy-Platz, de Berlín Oest:

"Estic orgullós de venir a aquesta ciutat convidat pel vostre distingit Alcalde, que ha simbolitzat per tot el món l'esperit lluitador de Berlín Oest. I estic orgullós... estic orgullós de visitar la República Federal amb el vostre distingit Canceller que, durant tants anys ha compromès Alemanya amb la democràcia, la llibertat i el progrés, i de venir-hi en companyia del meu compatriota, el General Clay, que... que ha estat en aquesta ciutat durant els seus grans moments de crisi i que hi tornarà a venir sempre que calgui. 

Fa dos mil anys, el crit que més enorgullia era: civis Romanus sum. Avui, en el món de la llibertat, el crit que més enorgulleix és: Ich bin ein Berliner.

Agraeixo al meu intèrpret que tradueixi el meu alemany!

Hi ha moltes persones al món que realment no entenen -o diuen que no entenen- quina és la discrepància real entre el món lliure i el món comunista.

Que vinguin a Berlín.

N'hi ha que diuen... n'hi ha que diuen que el comunisme és l'onada del futur.

Que vinguin a Berlín.

I n'hi ha que diuen a Europa i arreu que nosaltres podem col·laborar amb els comunistes.

Que vinguin a Berlín.

Fins i tot n'hi ha uns quants que diuen que és cert que el comunisme és un sistema dolent, però que permet que fem progressos econòmics. 

Lass’ sie nach Berlín kommen! Que vinguin a Berlín. 

La llibertat té moltes dificultats i la democràcia no és perfecta, però nosaltres mai no hem hagut de construir un mur per tancar-hi la nostra gent, per impedir que ens abandonessin.

Vull dir, en nom dels meus compatriotes que viuen a moltes milles d'aquí, a l'altra banda de l'Atlàntic, i que estan molt lluny de vosaltres, que senten el màxim orgull d'haver pogut compartir amb vosaltres, fins i tot a distància, la història dels darrers 18 anys. No conec cap altra població, cap altra ciutat, que hagi estat assetjada durant 18 anys i que encara visqui amb la vitalitat i la força, amb l'esperança i la convicció que té la ciutat de Berlín Oest.

El mur és la demostració més òbvia i vívida dels fracassos del sistema comunista, tal com tot el món pot veure. Nosaltres no ens en complaem perquè, tal com ha dit el vostre Alcalde, és una ofensa no solament a la història sinó a la humanitat, ja que separa famílies, divideix marits i mullers, germans i germanes, i divideix un poble es vol unir.

El que... el que és cert d'aquesta ciutat, ho és d'Alemanya: mai no es podrà assegurar una pau real i duradora a Europa mentre a una de les quatre parts d'Alemanya se li negui el dret elemental dels homes lliures, que consisteix a poder triar lliurement. En 18 anys de pau i de bona fe, aquesta generació d'alemanys s'ha guanyat el dret de ser lliure, inclòs el dret d'unir les seves famílies i la seva nació en una pau duradora, amb bona voluntat per a tothom.

Viviu en una illa de llibertat defensada, però la vostra vida forma part de l'oceà. Per acabar, deixeu-me, doncs, demanar-vos que, més enllà dels perills de l'avui, alceu els ulls cap a les esperances del demà, més enllà de la llibertat simplement d'aquesta ciutat de Berlín o del vostre país, Alemanya, cap al progrés de la llibertat arreu, més enllà del mur, cap a un dia de pau amb justícia, més enllà de vosaltres i de nosaltres mateixos, cap a tota la humanitat.

La llibertat és indivisible, i quan un home està esclavitzat, tots no són lliures. Quan tots siguin lliures, llavors podrem esperar amb il·lusió el dia en què aquesta ciutat en serà una de sola i aquest país i aquest gran continent que és Europa viuran en un món pacífic i esperançat. Quan aquest dia finalment arribi, i arribarà, la gent de Berlín Oest podrà tenir la serena satisfacció d'haver estat a la primera línia durant gairebé dues dècades.

Tots... tots els homes lliures, visquin allà on visquin, són ciutadans de Berlín.

I, per tant, com a home lliure, em sento orgullós de pronunciar aquestes paraules: Ich bin ein Berliner!"

[*] La font de la traducció és terricabras.net