CORPUS DE SANG

Fragment final de la versió original d'Els Segadors documentada per Manuel Milà i Fontanals:

Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre: «Aquí és nostre capità aquí és nostra bandera. A les armes catalans que us han declarat la guerra»

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXIX)

‪Al feixisme se’l combat amb armes i un exèrcit.

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES

Un fragment de 'Dues línies terriblement paral·leles' de Francesc Grau Viader:

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles -la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena- estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s'hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d'armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l'odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d'interessos oposats, d'ideologies irreconciliables. ¿Hi ha quelcom més distant , més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?

LA QUARTA PARET

Dos fragments de 'La quarta paret' de Sorj Chalandon:

"Aquella obra no s'hauria d'haver representat mai. La impressió terrible que una paret els separava de la platea. La quarta paret. Vet aquí que existia de debò. De formigó, d'acer, ofegava el més petit alè de vida. No deixava passar res a fora. Els deixava sols a l'escenari, abandonats. Com si el teatre s'hagués tancat bruscament damunt seu. Un sostre, quatre muralles. Durant tot un minut, els va fer l'efecte d'estar emparedats."

"Anouilh li murmura que la tragèdia és tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim. Tots lluiten perquè esperen sortir-se'n. És utilitari, és mesquí. Mentre la tragèdia és gratuïta. És sense esperança. La maleïda esperança que ho espatlla tot. La tragèdia és per als reis."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXII)

Alemanya ha declarat la guerra a Rússia – A la tarda classes de natació.

Franz Kafka (2 d'agost de 1914)

SAARBRÜCKEN RECONSTRUÏDA

En una de les seves 'Lettrines', Julien Gracq fa la següent observació sobre la ciutat de Saarbrücken:

La ciutat va lliurar l'ànima sota els bombardeigs, en el supòsit que n'hagués tingut algun cop. Els blocs de cases modernes van sorgir de nou del solar ple de runa: un grumoll humà, una aglomeració i ja no una cel·la. El primer símptoma de la deshumanització de la ciutat, la persecució del buldòzer assetjant l'abrigada lloriguera humana - procés en marxa a tot el món i que l'última guerra accelera - és, contràriament al cadàver, l'absència d'olor. A l'home, decapat de la seva supuració secular, se'l veu allí esterilitzat, pasteuritzat: cap flor rara, cap orquídia, pressentim, tornarà a germinar en aquest sòl al qual li han raspat els fems.

Però, a dues passes de la ciutat, i envoltant-la, un bosc hercinià on un es creua, pel que m'expliquen, en els camins que pugen cap a la universitat en construcció, amb cérvols i senglars: Alemanya - país colonitzat, no humanitzat - dels fragments de terra perforats, brunzidors, embotits en llenços de naturalesa en brut, com termiters enmig de la sabana.

Cal recordar que aquesta ciutat fronterera, literalment els ponts del riu Saar, fou el principal bastió de resistència nazi a la Línia Sigfrid. Una línia de defensa que l'exèrcit nord-americà no aconseguí trencar fins el 20 de març de 1945, després de gairebé un mes de crua batalla.

Una de les fotografies que van fer els nord-americans, per immortalitzar la seva victòria, és aquesta on hi apareix un oficial de la Wehrmacht, assegut sobre les ruïnes de la ciutat, menjant d'una llauna de C-ration.

El més curiós, per no dir sorprenent, és que tant el seu gest com l'expressió de la seva mirada semblin reflectir, amb tanta exactitud, el fons de les paraules de Gracq. Talment com si el seu subconscient estigués veient la imatge d'aquest home "esterilitzat, pasteuritzat" mentre els seus ulls miraven la ciutat actual.

REPRESÀLIA

Fragments de 'Vergeltung' de Gert Ledig:

"Van arribar en formació de combat. La primera onada. Núvols de llagostes amb intel·ligència humana, volant a quatre quilòmetres d'altura, bombarder amb bombarder. Les ales, gairebé fregant, refulgien al sol."
 
"Qui encara gemegava, va ser reduït al silenci. Qui cridava, ho feia en va. La tècnica aniquilava a la tècnica. Torçava pals, esbocinava maquinària, obria cràters, enderrocava murs: la vida era una simple despulla."
 
"Un edifici es va enfonsar. La façana de tres pisos es va enrotllar sobre si mateixa. Sis habitatges, amb els fogons de la cuina, les banyeres i els vàters, es van precipitar sobre el soterrani. El pati es va convertir en un runam. La cendra i el fum van ascendir cap al cel. les detonacions de la bomba següent van remoure les ruïnes. Al llarg de cinquanta metres de carrer l'ona expansiva va escombrar tot el que era a l'aire, va recargolar una bigueta de ferro convertint-la en una espiral i va destrossar una volta. La calor va inflamar tot el combustible com si fos cel·luloide.
 
Linòleum, portes d'habitacions i pa en una caixa de llauna. La tapa d'una claveguera es va trencar com si fos de porcellana. L'ona expansiva d'una bomba el va projectar tot cap amunt. En presenciar-ho des de lluny, l'alferes li va semblar l'erupció d'un volcà."
 
"Les pedres van sortir disparades cap al cel com coets. Les creus de fusta del cementiri ja havien cremat. A la sala d'espera de l'estació, reduïda a runa, nens ensangonats s'arrossegaven per les escales de pedra. Les bombes van arrencar a Crist de la creu en una església i la pell tova del cap dels lactants al soterrani de la Maternitat, van separar les mans unides d'una dona en un altre lloc i, en el recinte a l'aire lliure del zoològic, als micos dels arbres on s'havien refugiat." 

"El progrés va aniquilar el passat i el futur." 

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

EL SALZE DE LA TUGENDHAT

De petita la Grete tenia un somni: volia una casa allà on hi havia el salze, al jardí de casa dels seus pares. Així que quan els pares, com a regal de noces, van oferir-li fer-s'hi una casa no va dubtar ni un instant. Tant ella com Fritz, el seu futur marit, no suportaven la idea d’una casa plena d’objectes. La volien moderna, espaiosa, de línies clares i simples. Per això van pensar en l’arquitecte d’aquella vil·la que havien visitat durant la seva estada a Berlín. 

Un cop al lloc, l'arquitecte va quedar corprès per la magnífica vista sobre la ciutat i el seu castell. Però, lluny d’obrir-se a una panoràmica sense límits, la vista es mantingué oculta darrere el gran salze del jardí. L'arbre de la Grete acabà determinant l’organització de tot l’espai domèstic. Un gran estar amb només dues parets: una de recta d’ònix contraposada a una altra de corba de banús de Macassar, on s’ubicava el menjador, que s’alineava amb el gran salze. Amb aquest simple gest, un arbre es va convertir en l’ànima de la vil·la. Un espai en cercle, enfrontat al de la paret corba interior, on confluïen tots els camins del seu jardí.

Però Grete i Fritz amb prou feines van poder gaudir-ne. A l’octubre de 1938, vuit anys després d’entrar-hi a viure i amb una Europa moribunda, van haver d’abandonar-la, amb tota la família. Primer van emigrar a Suïssa i posteriorment a Veneçuela. Un any més tard la casa fou confiscada per la Gestapo, on Gustav, l’antic xofer de la família, continuà com a vigilant. Més endavant, el 12 de gener de 1942, la vil·la passà a ser propietat del Reich i convertida en un dels estudis de disseny de la Flugmotorenwerke Ostmark.

Qui sap si sota l’ombra del salze, Willy, el seu constructor en cap, en contemplar el vol d’una oreneta va tenir la idea motriu per a un dels primers caces amb motor de reacció. I, potser, per això el va batejar, precisament, com a Schwalbe. Ben bé com si aquella machine à habiter hagués inspirat la seva machine à tuer.

[*] aquest post és una faula arquitectònica basada en fets històrics i algunes hipòtesis històriques que mai han estat del tot demostrades. 

L'AVINGUDA DE LA LLIBERTAT

René Grando '¡Al campo! Espagne 1939'

Fragment de 'Un de tants' de Lluís Ferran de Pol:

"Tot al llarg dels camps de Saint-Cyprien i paral·lela a ells, s'estén una faixa de terreny d'uns quatre quilòmetres de llarg - és l'extensió aproximada del conjunt -, per un centenar de metres d'amplària. Aquest gran passeig, no caldria dir-ho, està tot ell rodejat de filferrades, però aquest detall no deu tenir importància; li han posat un nom curiós: Avinguda de la Llibertat. Atenes, l'Àgora; Roma, el Fòrum; Bizanci, l'Hipòdrom. Nosaltres, l'Avinguda de la Llibertat. En aquesta avinguda hi ha de tot, menys llibertat, naturalment."

"RE-RUINED HIROSHIMA"

Les dues efemèrides dels passats 6 i 9 d'agost m'han fet recordar aquest fotomuntatge d'Arata Isozaki que porta per títol "Re-Ruined Hiroshima" i que va formar part de la seva exposició "Electric Labyrinth", dins l'àmbit de la XIV Triennale di Milano.

Arata Isozaki "Re-Ruined Hiroshima" (1968)

Isozaki, obsessionat per la destrucció d'Hiroshima, va superposar unes imatges de les seves megaestructures del futur, en ruïnes, sobre una fotografia de la ciutat, també en ruïnes. Talment com si s'hagués re-construït Hiroshima i hagués sofert una nova destrucció atòmica. Aquestes ruïnes són, en paraules del mateix autor, arquitectura morta. Una metàfora visual de paisatge ballardià que ens mostra com les ciutat futures constantment esdevenen ruïnes.

Palazzo dell'Arte, interior (1968)

Però l'exposició d'Isozaki mai es va poder obrir al públic. El 30 de maig de 1968, durant la presentació de la XIV Triennale di Milano, diversos estudiants i professors d'arquitectura de la ciutat van assaltar i ocupar el Palazzo dell'Arte convertint-lo en un altre tipus de ruïna apocalíptica.

NOTES BERLINESES (XXVI)

"Havia volgut veure Berlín de nou. No hi era. Semblava com si el món hagués arribat a la seva fi. Kaputt. Volia veure els nazis destruïts, però veure 'la ciutat' destruïda..."

"Vaig recordar com n'era de deliciosa la xocolata a Berlín quan hi vaig arribar, abans que el senyor Hitler destruís la xocolata, els edificis i la gent."

BILLY WILDER a 'Nobody's Perfect: Billy Wilder, A Personal Biography' (2002)

L'ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

Moment de "Berlin Babylon", film documental dirigit per Hubertus Siegert, on la veu en off d'Angela Winkler recita la novena de les "Tesis sobre la filosofia de la història" de Walter Benjamin, escrites entre 1939 i 1940.

Ein Engel, der aussieht, als wäre er im Begriff sich von etwas zu entfernen, worauf er starrt. Seine Augen sind aufgerissen, sein Mund ist offen und seine Flügel sind ausgespannt. Der Engel der Geschichte muß so aussehen. Er hat das Antlitz der Vergangenheit zugewandt. Wo eine Kette von Begebenheiten vor uns erscheint, da sieht er eine einzige Katastrophe, die unablässig Trümmer auf Trümmer häuft und sie ihm vor die Füße schleudert. Er möchte wohl verweilen, die Toten wecken und das Zerschlagene zusammenfügen. Aber ein Sturm weht vom Paradiese her, der sich in seinen Flügeln verfangen hat und so stark ist, daß der Engel sie nicht mehr schließen kann. Dieser Sturm treibt ihn unaufhaltsam in die Zukunft, der er den Rücken kehrt, während der Trümmerhaufen vor ihm zum Himmel wächst. Das, was wir den Fortschritt nennen, ist dieser Sturm. 

Un àngel, que observa, com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa, sobre la qual mira fixament. Els seus ulls estan desencaixats, la seva boca oberta i les seves ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. Té el seu rostre girat cap al passat. Allò que a nosaltres ens sembla com una cadena d'esdeveniments, ell ho veu com una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i la llança als seus peus. Ell voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò esclafat. Però una tempesta baixa del Paradís, s'arremolina en les seves ales i és tan forta, que l'àngel no les pot tornar a plegar. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes davant seu creix cap al cel. Això, que anomenem progrés, és aquesta tempesta.

ESCORXADOR-5

Fragments de 'Slaughterhouse-Five, or the children's crusade: a duty-dance with death' de Kurt Vonnegut:

"Vaig tornar a Dresden amb pasta de la Guggenheim (que Déu la recompensi) el 1967. S'assemblava molt a Dayton, Ohio, amb més espais oberts que Dayton. Hi deuen haver tones de farina d'ossos sota terra."

"Quan vaig tornar de la Segona Guerra Mundial, fa vint-i-tres anys, pensava que em seria fàcil escriure sobre la destrucció de Dresden, perquè creia que només havia d'explicar el que havia vist."

"Però aleshores no em venien a la idea gaires paraules sobre Dresden, almenys no donaven prou per a fer un llibre. I tampoc me'n vénen gaires ara."

"Penso que la part de la meva memòria de Dresden ha estat inútil i, tanmateix, ha estat una temptació escriure sobre Dresden."

PILOT DE GUERRA

Fragments del llibre 'Pilot de guerra' d'Antoine de Saint-Exúpery:

"Quan la terra s'observa a deu quilòmetres de distància, ja no hi ha homes. El rastre de l'home ja no pot ser llegit en aquesta escala. Els nostres aparells de fotografia de llarg abast ens serveixen aquí de microscopi per distingir, no l'home - que també escapa a aquest instrument -, sinó als senyals de la seva presència: les carreteres, els canals, els combois, les barcasses."

"En d'altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions del Sàhara, l'Amèrica del Sud... La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L'aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No n'hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de com comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus."

"Mirant aquestes carreteres negres, que ara ja puc observar, entenc la pau. En la pau, totes les coses estan ben recloses dins elles mateixes. Als pobles, cap al vespre, els pagesos tornen. El gra entra als graners. La roba plegada es desa dintre els armaris. En les hores de pau, sabem on trobar cada objecte. Sabem on podem reunir-nos amb cada amic. Sabem, també, on anirem a dormir a aquesta nit. Però ai!: la pau acaba quan tot aquest canemàs es fa malbé, quan ja no tenim un lloc al món, quan ja no sabem on reunir-nos amb aquells qui estimem, quan l'espòs que és al mar no ha tornat.

La pau és com la lectura d'una cara que es mostra a través de les coses, quan aquestes han rebut un sentit i un lloc. Quan són part integrant d'alguna cosa més vasta que elles, com els minerals diversíssims de la terra un cop reunits en la formació de l'arbre.

Però hi ha la guerra."

INCERTA GLÒRIA

Fragments de la primera part del llibre 'Incerta glòria' de Joan Sales:

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs. (...) Els primers dies m'hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l'espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l'instant fugaç cara a cara."

"Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món."

"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia."

"Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres tristes victòries."

"¿No és un altre truc diabòlic de la passió, aquest que res no desitgem tant com allò que se'ns refusa?"

"¡Dubto que un home s'hagi pogut trobar mai en una situació més ridícula que la meva!"

"Entre tants i tants déus, l'únic que m'interessa és aquest que es va fer home: ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s'han interessat mai per nosaltres?"

"¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?"

"Està bé penedir-se d'haver pecat ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se'n. Penedir-se'n és una manera com una altra de fer-ho durar... ¡i el pecat dura tan poc! Per contra, penedir-se de no haver pecat és un sentiment exarreït que no procura cap satisfacció."