EL COLOR DELS MEUS SOMNIS

Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':

Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.

A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.

Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.

La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»

Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.

Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.

A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.

Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.

En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.

El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.

La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.

I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.

KYRA KYRALINA

Quatre fragments de 'Kyra Kyralina' de Panait Istrati:

No és gens veritat que l’home sigui la criatura que comprèn el sentit de la vida. La seva intel·ligència no serveix de gran cosa. Que parli no significa que no sigui ruc. Però on l’estupidesa sobrepassa fins i tot la inconsciència dels animals és quan es tracta de preveure i de sentir el patiment dels seus semblants.

Una vida d’un home no es pot explicar, ni escriure. Una vida d’home que ha estimat el món, i l’ha recorregut, encara és més difícil de ser relatada. Però quan aquest home ha estat un apassionat, quan ha conegut totes les formes de la felicitar i de la desgràcia recorrent la terra, aleshores és gairebé una gosadia intentar donar una imatge viva del que ha estat la seva vida.

No hi ha records sense present.

¿La terra és bella? I ara! Això també és mentida! Tota la seva bellesa és el reflex dels nostres cors mentre estan plens de joia. El dia en què la joia s’enlairi, la terra serà només un cementiri.

CAMINAR

Fragments paisatgístics de 'Caminar' d'Henry David Thoreau:

De fet, es pot descobrir una mena d'harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d'un passeig de tarda, i la setantena d'anys que té la vida humana. Mai no en serà prou familiar.

Avui, la majoria de les anomenades millores humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d'arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar.

La vila és el lloc cap on es dirigeixen els camins, una mena d'expansió de la carretera, com ho és un llac respecte un riu. És el cos del qual els camins són els braços i les cames, un espai triangular o quadrat, carrer major i fonda dels viatgers.

Cap a l'Est només hi vaig per obligació, però cap a l'Oest hi vaig del tot lliure.

L'Oest del qual parlo no és altra cosa que el Món salvatge. I tot el que he dit fins ara ha estat preparar la meva afirmació que només en el Món salvatge es pot preservar el Món. 

L'esperança i el futur, per a mi, no es troben als jardins ni als camps cultivats, ni als pobles o a les ciutats, sinó en els aiguamolls impenetrables i bellugadissos.

Un poble se salva, no tant gràcies als homes de bé que l'habiten, com per mitjà dels boscos i aiguamolls que l'envolten.

En resum, totes les coses bones són salvatges i lliures.

PUNT DE FUGA

No hi ha espai per al record.

Només horitzó,

marges

i un camí recte ple de soledat.

EL MONTSERRAT DE SCHINKEL

Que l'home completament sol, en el seu propi Montserrat, pugui trobar pau i felicitat.
J.W. GOETHE 'Sämmtliche Werke' (1836)

Recentment la Stiftung Preußischer Kulturbesitz (Fundació del patrimoni cultural prussià) ha posat en línia tot el fons de l'obra gràfica de K.F. Schinkel. Així doncs, un bon dia, tot procrastinant-hi, vaig acabar descobrint dues imatges que porten el títol d'Eisenbergwerk in Katalonien (Mina de ferro a Catalunya): una vista exterior on s'intueix un relleu calcari molt similar al montserratí, i una vista interior que és com un híbrid de les presons de Piranesi i les coves de Collbató o del Salnitre. Immediatament vaig comprovar si Schinkel havia estat mai a Montserrat. Però, revisant tot el seu historial de viatges, puc afirmar que és impossible. Llavors, qui podia haver parlat de Catalunya i de la seva muntanya sagrada a l'arquitecte prussià? Només hi ha una possibilitat: Wilhelm von Humboldt, el seu protector a la Cort de Frederic Guillem III de Prússia.

De fet, Humboldt va visitar la muntanya de Montserrat el 1800, durant dos dies. La seva ascensió li evocà el poema Die Geheimnisse (Els misteris), escrit el 1784 pel seu amic J.W. Goethe. Un poema on Goethe ens parla d'un pelegrí que puja a una muntanya on hi ha un monestir habitat per ermitans. Talment com el Montserrat de llavors. En tornar a París, encara impactat per l'experiència, es posà a escriure una carta, en forma d'assaig, al seu amic que no va publicar fins tres anys més tard, a l'Allgemeine geographische Ephemeriden, amb el títol “Der Montserrat, bey Barcelona”. Curiosament, en el mateix any en què Humboldt i Schinkel, durant la seva estada a Roma, es conegueren en persona.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Außenansicht' (1815)

En aquesta carta, Humboldt exposa una fascinació per la muntanya, sobretot, des del punt de vista geogràfic, però també estètic. En destaca l'harmonia entre home i natura. Una harmonia gairebé edènica. Tot i que es fixa més en els seus ermitans que no pas en el propi monestir. Segons ell, els ermitants ens demostren, en la seva compenetració amb la natura, que una vida en harmonia és possible. Representen un lloc en la vida arcàdica. Són com el bon salvatge de Rousseau. Mediten i troben la pau interior a través de la pura contemplació. Així doncs, Montserrat és vist com un paradís terrenal. Com un retorn a la simplicitat, a l'autosuficiència i a la pau d'ànima. Com una experiència entesa com un viatge iniciàtic. Però, en cap moment del text ens parla de les seves coves.

Llavors, com tingué coneixement de la seva existència? Potser pel polític, arqueòleg i viatger francès Alexandre de Laborde. Entre 1794 i 1797, contemporàniament a la revolució francesa, Laborde descobreix la muntanya i, a diferència de Humboldt, també visita les seves coves. De fet, en el primer volum del seu “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne”, publicat el 1806 i dedicat íntegrament a Catalunya, recull una detallada descripció de Montserrat on també s'hi inclouen dos gravats, segons paraules del mateix autor, de les seves belles grutes d'estalactites.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Innenansicht' (1815)

“Avui dissabte, s'inaugura la meva obra de Nadal d'enguany: una gran mina de ferro a Catalunya, oberta cada dia durant el període de mercat de Nadal, des de les 6 de la tarda fins a la nit, en el meu teatre, al número 43 de la Französische Straße”. Amb aquest anunci, al Berlinischen Nachrichten del 16 desembre de 1815, Wilhelm Ernst Gropius promocionava la presentació d'aquests dos Schaubilder (diorames amb figures humanes, animals i acompanyament musical) eminentment montserratins dissenyats per Schinkel. De 1807 a 1815, treballà, principalment, en el disseny de panorames i diorames, pel teatre òptico-mecànic de Gropius, fins que, a la mort de Paul Ludwig Simon, fou ascendit a Geheimer Oberbaurat (conseller privat de la construcció). Cinc anys abans, però, Humboldt ja l'havia proposat pel càrrec de Geheimer Oberbauassessor (assessor privat de la construcció) de la Preußischen Oberbaudeputation (Diputació de la construcció prussiana).

L'ILLA

Fragments de 'L'isola' de Giani Stuparich:

"Havia estat com si hagués descobert alguna cosa d'ell mateix que ignorava."

"La sòbria vegetació al llarg dels pendents de roca, els poblets blancs arran d'aigua donaven un toc de frescor i d'encant a aquella terra que sorgia del mar."

"Tot al voltant, les línies de l'illa eren suaus: entre les capçades blavenques de les oliveres apareixia el cel més carregat; en l'aire quiet surava un perfum plaent, les aromes de la terra es fonien amb l'olor del mar: pi, menta i baladre amb el salobre i les algues."

"Coneixia bé l'illa: l'havia recorregut tota, altres vegades, a peu, i n'havia fet la volta a vela. Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d'aigua, hi petaven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits."

"La pau del port era una il·lusió; la realitat era allà fora, en la lluita oberta i contínua."

"El paisatge era àrid, al llarg del camí eriçat d'atzavares: n'hi havia que dreçaven la tija florida amb un estupor monstruós. S'hi trobaven escasses construccions: les cases i les parets de tanca desentonaven i ressaltaven, antinaturals, en aquella solitud."

"En aquell camí tot tenia un aire tràgic."

"Aquell camí que continuava avançant sempre recte cap al blau infinit del mar i del cel; nu, amb alguna casa escassa tancada a les vores, aparentment deshabitada, i a banda i banda pedregars estèrils; aquell camí pla, monòton, sense pols, sord als passos, dominava tots els impulsos de l'ànima, tots els pensaments, amb els trets d'un destí inexorable."

"El fill va veure com s'empetitia l'illa, com desapareixia a l'horitzó en la immensa resplendor del mar. Aquell va ser el primer moment que va tenir la consciència precisa i simple de què perdia en perdre el seu pare."

ARQUITECTURES COMPARADES (IV)

Architektur des Gerüstes, des in All geöffneten Raumes. 
BRUNO TAUT

El 1919 Bruno Taut publica la seva Alpine Architektur. Un projecte utòpic que començà a idear, segons ell mateix, el dia de Tots Sants de 1917, en plena Gran Guerra. Un projecte que anà perfilant i re-dibuixant durant tot el 1918. Una mena d'utopia basada en les possibilitats empàtiques de la Glasarchitektur de Paul Scheerbart, a qui el mateix Taut ja havia dedicat la seva Glashaus, el pavelló de vidre construït durant la primera exposició de la Werkbund a Colònia.

Bruno Taut 'Alpine Architektur' (1919)

Per Scheerbart, l'arrel de la guerra i, per tant, de la destrucció és el tedi. Així doncs, per evitar-ho, Taut ens proposa aquest projecte col·lectiu que té l'ambició de crear un univers més ben estructurat capaç de contribuir a la Pau perpètua. Perquè, en el fons, l'arquitectura alpina és una faula mística que advoca per una completa reconstrucció del món, tot intentant fusionar la natura amb l'arquitectura. Però amb una arquitectura de vidre, entesa com la metàfora d'una nova vida més esplendorosa. Perquè només aquesta arquitectura pot ajudar-nos a transformar la vida i l'entorn en el qual vivim.

 

Jakob Tigges 'The Berg' (2009)

Noranta anys més tard, el també arquitecte Jakob Tigges va presentar una impactant proposta en el concurs d'idees per a la reordenació de l'antic i mític aeroport de Tempelhof. En comptes d'un nou barri o d'un nou parc, Tigges va proposar construir allò que Berlín no té: una muntanya. Però no pas un simple turó, com el Teufelsberg, sinó una autèntica arquitectura alpina: 'The Berg'. Una idea, absolutament insòlita, amb un fort poder evocador. Tota una icona ciutadana que, de fet, mai caldrà construir, perquè ningú nega que fer-la realitat és del tot impossible. En canvi, només ha calgut imaginar-la perquè, amb el temps, s'hagi acabat convertint en tota una utopia col·lectiva.

EL TEMPLE DE POMONA

Karl Friedrich Schinkel, a la mort de Friedrich Gilly, va deixar la Bauakademie per així poder completar els projectes inacabats del seu mestre. Durant aquest període, el jove Schinkel, amb només dinou anys, va rebre el seu primer encàrrec. Es tracta de l'encara avui gairebé desconegut Temple de Pomona, a Potsdam. Un pavelló als jardins del Pfingstberg, llavors Judenberg, propietat de l'esposa del cartògraf i conseller àulic Carl Ludwig von Oesfeld.

Al segle XVIII, era un terreny plantat de vinyes que, posteriorment, es va transformar en jardí. De fet, en aquell indret ja hi havia hagut una petita construcció, destinada al lleure, amb el mateix nom. En honor a la deessa romana, sense equivalent grec ni festa al calendari, Pomona: patrona pomorum, senyora dels fruits. Però no només dels fruits sinó, per extensió, dels arbres fruiters i dels hortus, durant el seu cultiu i la seva floració.

Schinkel, però, va ubicar el seu petit temple en un lloc més elevat que l'anterior. Per poder gaudir d'una magnífica vista panoràmica, va convertir la coberta en un terrat, accessible des d'una escala posterior. En cert sentit, es podria dir que aquesta primera obra, un simple pròstil amb les seves quatre columnes d'estil jònic, prefigura elements que retrobem en altres projectes, posteriors al seu viatge a Itàlia. Com, per exemple, el Mausoleu per la Reina Lluïsa, a Charlottenburg, la Neue Wache, a Unter den Linden.

Anys més tard, entre el 1847 i el 1863, el paisatgista Peter Joseph Lenné va rebre l'encàrrec de Frederic Guillem IV de Prússia per projectar un Belvedere al mateix indret, que actualment forma part del Neuer Garten. Lenné va decidir conservar-lo i incorporar-lo al seu jardí. Però allò que no va poder evitar és que, després del 1945, el templet acabés abandonat i convertit, paradoxalment, en una autèntica ruïna romàntica. Finalment s'ha acabat reconstruint, amb un criteri estètic força discutible.

PORCELLANA XINESA

Fragment de 'Porcellana xinesa', dins de 'Einbahnstraße', de Walter Benjamin:

"La força d'una carretera varia segons es recorri a peu o es sobrevoli en aeroplà. Així també, la força d'un text varia segons si és llegit o copiat. Qui vola, només veu com la carretera va lliscant pel paisatge i s’esfilagarsa davant els seus ulls seguint les mateixes lleis del terreny circumdant. Només qui recorre a peu una carretera adverteix el seu domini i descobreix com en aquest mateix terreny, que per l'aviador no és res més que una plana desplegada, la carretera, en cadascuna de les seves corbes, va ordenant el desplegament de llunyanies, miradors, clarianes i perspectives com la veu de comandament d'un oficial fa sortir als soldats de les seves files. De la mateixa manera, només el text copiat pot donar ordres a l'ànima de qui l'està treballant, mentre que el simple lector mai coneixerà els nous paisatges que, dins d'ell, va convocant el text, aquesta carretera que travessa la seva cada vegada més densa selva interior: perquè el lector obeeix al moviment del seu Jo en el lliure espai aeri de somni, mentre que el copista deixa que el text li doni ordres. D'aquí que el costum xinès de copiar llibres fóra garantia incomparable de cultura literària, i la còpia, una clau per penetrar en els enigmes de la Xina."

AL CASTELL D'ARGOL

Fragment de 'Al castell d'Argol' de Julien Gracq: 

"Es van despullar entre les tombes. El sol va sorgir entre les bromes i va il·luminar amb els seus raigs aquella escena en el moment en què Heide, en tota la seva nuesa radiant, es va encaminar cap a la mar amb un pas nerviós i més àgil que el de l'egua de les arenes. En el paisatge resplendent que componien aquells llargs reflexos mullats, en l'horitzontalitat totpoderosa d'aquells bancs de boira, d'aquelles onades planes i llises, d'aquells raigs lliscants del sol, tot d'un plegat la seva figura va sorprendre pel miracle de la seva verticalitat. Va fer córrer uns reflexos sublims sobre la sorra devorada pel sol i d'on estava proscrita tota ombra. Semblava que caminava sobre les aigües."

RETRAT-PAISATGE

31/12/38

l'auto-portrait que
es metamorfosi
en paisatges ciclòpics
i paisatges i roques
de montserrat

que recordi el chien
aboyant à la lune

* pàgina d'un quadern de Joan Miró, vista a l'exposició 'Miró. L'escala de l'evasió'.

LLEGINT ESCRIVINT

Fragment de 'En lisant en écrivant' de Julien Gracq:

"Qu'est-ce qui nous parle dans un paysage?

Quand on a le goût surtout des vastes panoramas, il me semble que c'est d'abord l'étalement dans l'espace - imagé, apéritif - d'un 'chemin de la vie', virtuel et variantable, que son étirement au long du temps ne permet d'habitude de se représenter que dans l'abstrait. Un chemin de la vie qui serait en même temps, parce qu'éligible, un chemin de plaisir. Tout grand paysage est une invitation à le posséder par la marche; le genre d'enthousiasme qu'il communique est une ivresse du parcours. Cette zone d'ombre, puis cette nappe de lumière, puis ce versant à descendre, cette rivière guéable, cette maison déjà esseulée sur la colline, ce bois noir à traverser auquel elle s'adosse, et, au fond, tout au fond, cette brume ensoleillée comme une gloire qui est indissolublement à la fois le point de fuite du paysage, l'étape proposée de notre journée, et comme la perspective obscurément prophétisée de notre vie. 'Les grands pays muets longuement s'étendront'... mais pourtant ils parlent; ils parlent confusément, mais puissamment, de ce qui vient, et soudain semble venir de si loin, au-devant de nous.

C'est pourquoi aussi tout ce qui, dans la distribution des couleurs, des ombres et des lumières d'un paysage, y fait une part matérielle plus apparente aux indices de l'heure et de la saison, en rend la physionomie plus expressive, parce qu'il y entretisse plus étroitement la liberté liée à l'espace au destin qui se laisse pressentir dans la temporalité. C'est ce qui fait que le paysage minéralisé par l'heure de midi retourne à l'inertie sous le regard, tandis que le paysage du matin, et plus encore celui du soir, atteignent plus d'une fois à une transparence augurale où, si tout est chemin, tout est aussi pressentiment. Cet engouffrement de l'avenir dans la délinéation, pourtant si ferme et si stable, des traits de la Terre est l'aiguillon d'une pensée déjà à demi divinatoire, d'une lucidité que la Terre épure et semble tourner toute vers l'avenir: une des singularités de la figure de Moïse, dans la Bible, est que le don de clairvoyance semble lié chez lui chaque fois, et comme indissolublement, à l'embrassement par le regard de quelque vaste panorama révélateur."

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXIX)

El dia és cec; la nit és dels somnis, i només els crepúscles són clarividents pels homes. L'alba per l'avenir, la posta pel passat.

Luigi Pirandello 'I giganti della montagna' (1931-1933)

VORA D'UN BOSC

Rodney Graham, segons Jeff Wall, ens demostra que apropar-se a la natura suposa envair-la, il·luminar-la amb esclats de llum, tecnologitzar-la.

"Edge of a wood" (1999) de Rodney Graham al MACBA

DE LA VIDA D'UN INÚTIL

Quatre fragments 'De la vida d'un inútil' de Joseph von Eichendorff:

"Em sentia com si visqués un diumenge infinit."

"Però jo no estic bé enlloc. És com si a tot arreu arribés massa tard, com si ningú en tot el món no hagués comptat amb mi."

"Aleshores el món em va semblar tan espantosament gran i extens i jo m'hi vaig sentir tan sol que vaig estar a punt de posar-me a plorar amb tota l'ànima."

"Sí, l'amor és, de fet, una capa de poeta que tots els somniadors s'haurien de posar algun cop en aquest món tan gèlid per emigrar cap a l'Arcàdia."

"L'ARBRE, LE MAIRE ET LA MÉDIATHÈQUE"

La mort d'Éric Rohmer m'ha fet recuperar i reveure algun dels seus films. Però n'hi ha un que destacaria per sobre dels altres: "L'Arbre, l'alcalde i la mediateca."

Particularment, aquest fragment on el mestre del poble - amb un discurs encès, brillant i ple d'afirmacions irrefutables - posa en qüestió la necessitat i la idoneïtat de construir, per iniciativa de l'alcalde, una mediateca - altrament dit centre cívic o cultural - en un entorn que, en si mateix, ja és un lloc cultural.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXIX)

Dubtes.

Sempre dubtes.

I en cada indecisió: una renúncia.

TÒQUIO BLUES

Fragment de 'Norwegian Wood' de Haruki Murakami:

"La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment vaig pensar que al cap de divuit anys me'n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m'era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t'acaben tornant com un bumerang. I, per acabar-ho d'adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m'havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge."

LES AIGÜES ESTRETES

Dos fragments de 'Les Eaux étroites' de Julien Gracq:

"¿Per què es va ancorar tan aviat en mi el sentiment que si només el viatge – el viatge sense retorn – ens obre les portes i pot canviar veritablement la nostra vida, un sortilegi més ocult, semblant al toc d'una vareta màgica, s'associa al passeig que preferim d’entre tots, a l'excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores al nostre punt d'amarratge, al clos d'una casa familiar? La seguretat inalterada del retorn no està garantida per a qui s'arrisca al bell mig dels camps de forces que la Terra, per a cadascú de nosaltres singularment, manté en tensió; més que pel 'bes dels planetes', tan car a Goethe, hi ha raons per pensar que la línia de la nostra vida en resulta nebulosament il·luminada. De vegades diríem que una plantilla dins nostre, més antiga que nosaltres mateixos, per bé que amb llacunes i forats, desxifra a l'atzar d'aquests passeigs inspirats les línies de força que ho seran d'episodis de la nostra vida encara per viure."

"Les imatges que tot viatge iniciàtic descabdella remeten cadascuna, enigmàticament, a una trobada prefigurada, que fan pressentir i que els posarà fi; l'encanteri de les excursions màgiques, com ho ha estat per mi aquesta de l'Evre, treu la seva força del fet que són totes, a la seva manera, 'camins de la vida', de la qual prefiguren obscurament els ambients i les etapes. Els prestigis materials que confereixo a l'Evre no són pas tots imaginats, i potser els trobaria encara intactes al llarg d'aquest passeig retrospectiu que a vegades considero."

NOTES BERLINESES (XXII)

"El que ha quedat, després dels bombardejos i la batalla final, ha produït una dissolució mecànica que ha esquinçat la fisonomia de la ciutat. Això, que ha quedat, ens dóna la possibilitat de crear una 'ciutat-paisatge'. La 'ciutat-paisatge' és per als urbanistes un principi regulador que ens permet ordenar grans nuclis de població. A partir d'aquest principi és possible dissoldre allò imperceptible i immens en parts discernibles i temperades. Ordenant aquestes parts de manera que, quan interaccionin amb un bosc, un camp, una muntanya i un llac, formin un bonic paisatge. En altres paraules, que l'escala correspongui amb el significat i el valor de les parts, i que la natura i els edificis formin un ordre dinàmic basat en contrastos entre elements alts i baixos, estrets i amplis. La 'ciutat-paisatge' no mostra la silueta d'una ciutat petita o medieval, com moltes ciutats que tenim en la memòria. No obstant això, a tota 'ciutat-paisatge' li correspon una silueta pròpia. Dins d'aquestes siluetes, els elements fonamentals de construcció de la ciutat, com són els factors tècnics i econòmics, l'expressió de la integració social... evolucionen vers una forma artística."

HANS SCHAROUN 'Berlin plant - Erster Bericht' (1946)