EL MENYSPREU

Fragment del llibre 'El menyspreu' d'Alberto Moravia:

Mentre dinàvem gairebé no vam parlar. El silenci semblava penetrar dins la vil·la junt amb la forta claror del migdia. El cel i el mar que omplien els finestrals ens enlluernaven i ens feien llunyans, com si tota aquella blavor tingués la consistència d’unes aigües submarines i nosaltres dos seguéssim al fons del mar, separats per la lluminosa fluctuació del líquid i incapaços d’enraonar.

EL COLOR DELS MEUS SOMNIS

Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':

Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.

A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.

Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.

La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»

Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.

Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.

A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.

Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.

En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.

El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.

La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.

I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.

KYRA KYRALINA

Quatre fragments de 'Kyra Kyralina' de Panait Istrati:

No és gens veritat que l’home sigui la criatura que comprèn el sentit de la vida. La seva intel·ligència no serveix de gran cosa. Que parli no significa que no sigui ruc. Però on l’estupidesa sobrepassa fins i tot la inconsciència dels animals és quan es tracta de preveure i de sentir el patiment dels seus semblants.

Una vida d’un home no es pot explicar, ni escriure. Una vida d’home que ha estimat el món, i l’ha recorregut, encara és més difícil de ser relatada. Però quan aquest home ha estat un apassionat, quan ha conegut totes les formes de la felicitar i de la desgràcia recorrent la terra, aleshores és gairebé una gosadia intentar donar una imatge viva del que ha estat la seva vida.

No hi ha records sense present.

¿La terra és bella? I ara! Això també és mentida! Tota la seva bellesa és el reflex dels nostres cors mentre estan plens de joia. El dia en què la joia s’enlairi, la terra serà només un cementiri.

AURORA BOREAL

Tres fragments de 'Aurora boreal' de Drago Jančar:

En una ciutat desconeguda no esperis conèixer primer els seus habitants perquè abans sempre coneixeràs els seus estrangers.

La ciutat no és ni una presó ni un manicomi, la ciutat és per la majoria de viatgers una estació d'enllaç cap a una altra destinació.

Qui baixa del tren en un país desconegut sense més, busca la 'terra incògnita' dins seu.

VISIÓ DE LA CIUTAT FUTURA

Tres fragments, en ortografia prefabriana, de 'Visió de la ciutat futura' de Xavier Alemany (un dels molts pseudònims de Josep Herp i Bover) publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1911:

He vist la Ciutat nova, la ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat del pervindre.

La immensa Barcelona s’explana y aixampla en proporcions fòra de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixensa. Saltant per damunt dels rius s’extén per la Costa desde Mongat a Garraf y són llurs barriades extremes Moncada, Rubí, Vallcarca y Olesa de Bonesvalls. Y entre caserius y edificis publics verdegen parcs y boscos y jardins y prats. Y no’s veu cap xemeneia, ni cap campanar: pals y antenes y construccions metàliques atrevides per tot arreu. Y a dreta y a esquerra, fins a l’horitzó, tuberies extranyes, xarxes fantàstiques del fil-ferros, agulles colossals enlairades. Y encara més amunt, un volejar perpetuu de recaders y aeronants, proveits de les seves aletes individuals, venint y marxant com un mosquer monstruós o un vol de rat penats divagant per l’espai interminable.

Els avensos de la ciencia han desterrat de l’ús comú el carbó de pedra y el gas pobre com a forses motrius y productores de llum. Pera’ls motors s’aprofiten les forses del mar y les del vent. L’iluminació’s fa per la llum solar: de dia s’amagatzema la llum que cau damunt de la terra, y, com qui recull l’aigua en una cisterna, els raigs solars s’acumulen en màquines especials d’aont surten a la nit, repartintse per la via pública y per dins de les cases mitjansant una conducció molt ben encertada.

SOBRE L'ABOLICIÓ DE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS

Fragments de 'Note sur la suppression générale des partis politiques' de Simone Weil:

El sol fet que [els partits polítics] existeixin, avui dia, no és una raó suficient, en si mateixa, per preservar-los. L'única raó legítima per preservar alguna cosa és la seva bondat. Les maldats dels partits polítics són massa evidents.

No hem conegut mai res que s'assembli, ni tan sols dèbilment, a una democràcia. Ens creiem que el nostre sistema és democràtic, però les persones no tenen mai l'oportunitat o els mitjans per expressar els seus punts de vista sobre qualsevol problema de la vida pública.

Cada partit és totalitari, potencialment i per aspiració. Totes les coses que són generalment considerades objectius són en realitat mers mitjans.

Quan un país té partits polítics, tard o d'hora, es fa impossible intervenir de manera efectiva en els assumptes públics sense afiliar-se a un partit i jugar el seu joc.

Prendre una posició a favor d'una determinada opinió, negar-se a examinar-ne qualsevol de dissident. Aquesta és una transposició de l'esperit totalitari.

Aquesta és una lepra intel·lectual que s'originà en el món polític i posteriorment s'ha estès arreu, contaminant totes les formes de pensament.

Aquesta lepra ens està matant. És dubtós que es pugui curar sense abans començar amb l’abolició de tots els partits polítics.

CAMINAR

Fragments paisatgístics de 'Caminar' d'Henry David Thoreau:

De fet, es pot descobrir una mena d'harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d'un passeig de tarda, i la setantena d'anys que té la vida humana. Mai no en serà prou familiar.

Avui, la majoria de les anomenades millores humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d'arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar.

La vila és el lloc cap on es dirigeixen els camins, una mena d'expansió de la carretera, com ho és un llac respecte un riu. És el cos del qual els camins són els braços i les cames, un espai triangular o quadrat, carrer major i fonda dels viatgers.

Cap a l'Est només hi vaig per obligació, però cap a l'Oest hi vaig del tot lliure.

L'Oest del qual parlo no és altra cosa que el Món salvatge. I tot el que he dit fins ara ha estat preparar la meva afirmació que només en el Món salvatge es pot preservar el Món. 

L'esperança i el futur, per a mi, no es troben als jardins ni als camps cultivats, ni als pobles o a les ciutats, sinó en els aiguamolls impenetrables i bellugadissos.

Un poble se salva, no tant gràcies als homes de bé que l'habiten, com per mitjà dels boscos i aiguamolls que l'envolten.

En resum, totes les coses bones són salvatges i lliures.

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES

Un fragment de 'Dues línies terriblement paral·leles' de Francesc Grau Viader:

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles -la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena- estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s'hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d'armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l'odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d'interessos oposats, d'ideologies irreconciliables. ¿Hi ha quelcom més distant , més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?

COLÒNIA MINERA ETERNITAT

Un fragment de 'Colònia minera Eternitat', dins el recull de relats 'El crit de l'ocell domèstic', de Maksim Óssipov:

—Escolti, aviat els tancaran la paradeta. Eliminen la ciutat sencera. Les mines no surten a compte. No són rendibles.
__Aquesta gent del ministeri em va entristir molt. ¿Sabien alguna cosa? Els ho vaig preguntar: ¿com es pot tancar una ciutat sencera?
__Es van arronsar d'espatlles:
—Sense dir res.

CIUTAT OBERTA

Tres fragments de 'Ciutat oberta' de Teju Cole:

"Quina illa més estranya, vaig pensar mentre mirava cap al mar; una illa que s'ha reclòs dintre seu i no vol saber res de l'aigua. La riba era com una closca, permeable només en uns punts concrets i triats."

"¿Quins camins dels lenape hi havia colgats sota la runa? Aquell lloc era un palimpsest, com ho era tota la ciutat, escrit, esborrat i reescrit."

"Percebem la vida com un contínuum, i fins que no ha passat, fins que no esdevé passat, no en veiem les discontinuïtats. El passat, si és que tal cosa existeix, és sobretot espai buit, grans extensions de no-res, en què suren persones i fets importants."

LA CIUTAT DEL FANTASMA

Un fragment de 'La ciutat del fantasma', dins el recull de relats 'L'acusació', de Bandi:

"De sobte, es feu el miracle: es va anar formant petits quadrats, com porcions de tofu, als quals s'anaven afegint ràpidament més rengleres de gent. Semblava que una vareta màgica, com una broqueta, hagués engalzat una munió de persones des de tots els racons de la ciutat i els anés distribuint en fileres al lloc precís de la manifestació. Finalment, cinc minuts abans de les deu, el club de tofu que s'havia format a la plaça ja era complet i integrat per quadrats de diversos colors."

EL CONSELL D'EGIPTE

Tres fragments de 'El Consell d'Egipte' de Leonardo Sciascia:

Li explicava de manera planera que la feina de l'historiador és tot un embolic, una impostura; i que tenia més mèrit inventar-la, la història, que transcriure-la de papers vells, de làpides antigues, de sepulcres antics.

«Tot és una impostura. La història no existeix.»

«Altres es decidiren per la història, jo em decideixo per la faula…»

EL NAVEGANT

Fragment bíblic de 'El navegant' de Joan-Lluís Lluís:

"Tot d'una, van copsar el món d'una manera diferent, van sentir les coses amb mots que mai no havien sentit, van poder portar cada sentiment per camins que ignoraven fins llavors... Crec que tots van fer com tu i com jo, van seure en un racó, cadascun en un racó, i cadascun es va tornar a explicar el món a ell mateix en la seva nova llengua... I és per això que van renunciar a l'edificació de la Torre, només per això... Si haguessin volgut, ja s'haurien apinyat per fer servir el llenguatge gestual, o haurien aparegut els primers intèrprets... Ja no els interessava tant el reialme de Déu perquè el món havia canviat a mesura que canviaven els seus mots... Van veure com el reialme de debò era sota els seus peus. Crec que va ser a partir d'aquell dia que alguns homes van començar a no ocupar-se tant dels afers divins."

ELS MEUS COMENÇAMENTS

Quatre fragments de 'Els meus començaments' de Panait Istrati:

"Tot infant és un revolucionari. Per ell, les lleis de la creació es renoven i trepitgen tot el que l'home madur ha edificat contra elles: moral, prejudicis, càlculs, interessos mesquins. L'Infant és el començament i el final del món; és l'únic que entén la vida perquè s'hi conforma, i no creuré en cap futur millor que el dia que la revolució es farà sota el signe de la infància. Quan surt de la infantesa, l'home es torna un monstre: renega la vida perquè es desdobla hipòcritament."

"Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, per alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta."

"Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s'arriba a la meta com si no, en tots dos casos l'amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l'home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador."

"Però «Déu és gran» i, a la terra, tot té un final."

MOTS I MAONS O A CASCÚ EL SEU

Quatre fragments de 'Mots i maons o a cascú el seu' de J.V. Foix:

"Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres és ensenyar al poeta d'ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té."

"Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté."

"Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema."

"Que cantin les pedres! Que s'endureixin els mots!"

ELS DESPOSSEÏTS

Dos fragments de 'Els desposseïts' de Szilárd Borbély:

"El jueu no es pot veure. Jueu només és una paraula. Hi és per tot arreu, perquè sempre la mencionen, malgrat que sigui invisible. El jueu és la larva groga del revés de la fulla de la patatera. Només s'ha de girar i ja està. Solen esclafar-la amb les ungles, com si fos un poll. El jueu és la flor groga de la xicoia. Nosaltres en diem pixallits o queixals de vella. El jueu és l'estrella groga de la qual ells parlen, però que jo no he vist mai."

"Quan sento parlar dels jueus em sufoco. Quan pronuncien el mot jueu se'm fa un nus a la gola. Esbufego. Em comencen a xiular les orelles. Segur que se n'adonen. Tinc por de delatar-me. Intento comportar-me com si no m'interessés gens. El cor em batega dins la gola. No respiro. Durant una estona no puc respirar. Sé que l'aire se m'acaba de pressa. Però no em moc. No goso respirar. Les orelles em cremen. Segur que se'm nota. Me les hauria de mirar al mirall. Temo que les orelles em delatin. Solen parlar dels jueus. Les paraules estan plenes d'amenaces. Em fan por les paraules."

LA PLAÇA ROJA

Dos fragments de 'La Plaça Roja' d'Eugeni Xammar, article publicat el 12 d'agost de 1925 a La Veu de Catalunya i recuperat en el recull 'Periodisme':

"De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per els oradors els dies de manifestació."

"Quan Lenin tenia ganes que el poble el sentís – i això li passava cada dos per tres – el feia venir a la Plaça Roja i li deia el que era del cas des de l'antic sòcol del botxí. Ara, els dies de gran manifestació, la tomba mateixa de Lenin serveix de tribuna als oradors."

EL GARRELL

Fragments de 'El garrell' de Loís Delluc:

No diré pas el contrari; però, mireu, la meva mare i jo trobàvem que "papistes" i "hugonots" no eren més que paraules que el vent esbarria, i no és amb remor de paraules que un pot omplir la panxa quan la fam us rosega les entranyes.

Ara em preguntareu: ¿què ets, doncs, tu: catòlic o hugonot? Jo aleshores no us ho hauria sabut respondre, ¡per la meva ànima! […] Però m'afigurava que només hi podia haver un sol Déu per tot el món; i encara m'afigurava més dins la meva pobra closca, i és que potser els hugonots veien Déu d'un costat i els papistes de l'altre i que era per això que el veien diferent. "Per posar-se d'acord", pensava, "caldria que el guaitessin tots de cara."

Pels pobres pagesos i pastors sense defensa, tothom era enemic: catòlics i hugonots, predicants i bandolers. Un no es podia refiar de ningú.

¡Ai, amics que m'escolteu! Pertot on passàvem, trobàvem la fam, la pesta, la ruïna. ¡Pobra gent de la terra! Els hugonots vencedors acabaven d'arrasar el poc que havien deixat els papistes vençuts.

Quan la misèria està escrita en el llibre d'una vida, un no pot escapolir-se de les seves urpes — tan llargues que arriben fins on no us penseu.

No ens passava pel cap en aquell temps que els apòstols del Crist haguessin anat pel món sense més armes que la fe, l'esperança i sobretot la caritat. ¿Qui es recordava aleshores dels apòstols?

La Por, la Gran Por em passava per tots els nervis, per totes les venes. Se m'esmunyia fins al cor i me l'estrenyia i retorcia.

Les nostres penes no han acabat encara. Ni acabaran mai, tant com pelegrinem per aquesta vall de llàgrimes.

UNA MÀQUINA D'ESPAVILAR OCELLS DE NIT

Fragments parabòlics del llibre 'Una màquina d'espavilar ocells de nit' de Jordi Lara:

"Per tocar la tenora s'han de posar els collons sobre la taula, m'entens?"

Vaig comprendre que més enllà de la música que perpetràvem, i potser més important que la música, hi havia, aturat en el temps i llaminer com una fruita confitada, un món per descobrir.

Enlloc sona millor una cobla que una nit d'estiu en una plaça de muntanya.

"Això, això és una cobla, recollons: una màquina d'espavilar ocells de nit!"

Acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulgues que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic, a l'evasió com una immensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d'allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia...

Cap tradició no perdura si no és a base de petites traïcions.

La cobla sona diferent i només per això mereix existir.

VERD AIGUA

Tres fragments de 'Verd aigua' de Marisa Madieri:

"Hi ha dies que miro de grat enrere, d'altres que el passat es fa opac, elusiu. Les qüestions contingents s'imposen. Després, de sobte, el fil secret del temps que teixeix la nostra vida revela la seva tenaç continuïtat. Una estrebada, un salt al cor. Tot continua present."

"Un dia, mentre tornava de la platja més d'hora que de costum, a causa d'un breu i violent temporal d'estiu, i em dirigia al llarg de la riba a la parada del tramvia núm. 6, fent saltirons entre un bassal i un altre per no mullar-me les sandàlies, em vaig aturar de sobte i vaig veure a sobre meu un cel dilatat, cavalcat per grans núvols que el vent esfilagarsava per les vores en llargs filaments blavosos, semblants a les venes de la taula de marbre de l'àvia paterna, i els transportava cap a un horitzó transparent com el cristall. Al fons, al final del golf, es retallaven nítids i ben pròxims els contorns dels edificis i del campanar de Pirano. Una mica més lluny, a l'altra banda d'Ístria, vaig pensar, hi havia la meva ciutat, a la qual arribarien aviat aquells grans núvols. Però el mateix cel, el mateix vent. De cop i volta em vaig sentir a casa. Em vaig tornar a posar a córrer, a saltirons, amb el cor ple d'alegria."

"Abans no m'havia adonat que vivia en una ciutat fascinant també des del punt de vista arquitectònic i ara sovint, quan camino pels seus carrers, no miro tan sols els vianants o els aparadors de les botigues, sinó que aixeco expressament la vista cap amunt. Descobreixo així una nova dimensió de la ciutat, la dels balcons, les senefes, els frontispicis i les teulades, sobre les quals s'obren, com en un mirall, els amplis carrers del cel."