EL BOSS A BERLIN (EST)

He vingut a tocar rock 'n' roll per als berlinesos de l'Est amb l'esperança que un dia totes les barreres seran enderrocades.

Era un 19 de juliol, de fa vint-i-cinc anys, quan Bruce Springsteen, al bell mig de la seva actuació al Radrennbahn Weißensee de Berlín Est, introduí, amb aquestes paraules, una versió del "Chimes of Freedom" de Bob Dylan. Un concert amb una assistència de públic massiva, extra-oficialment 300.000 persones, i una audiència milionària, gràcies a la seva retransmissió per televisió.

Tot plegat fou possible gràcies a la Joventut Lliure Alemanya (FDJ), l'organització juvenil oficial a la República Democràtica Alemanya, que, aprofitant els aires de perestroika que llavors bufaven des del Kremlin, van presentar el Boss com un heroi de la classe treballadora nord-americana i el seu concert com un acte de solidaritat amb la Nicaragua sandinista.

Però si amb tot això no n'hi ha prou, el periodista, de Reuters, Erik Kirschbaum acaba de publicar "Bruce Springsteen: Rocking the Wall". Un llibre que repassa, per davant i per darrere, un concert que, en part, va contribuir a canviar el món.

"TINY DESK CONCERT"

Els "Tiny Desk Concerts" no són sinó breus concerts, en petit format, que tenen lloc en el despatx de Bob Boilen, conductor del programa de ràdio "All Songs Considered" que emet l'emissora online NPR Music. El nom també és un homenatge a Tiny Desk Unit, grup de la New Wave on el mateix Boilen tocava el sintetitzador. En aquest reduït espai hi han passat un munt de músics tan diversos com la Sharon Van Etten, els tuaregs Tinariwen... o en Jens Lekman.

El suec hi va actuar un 7 de novembre de 2011, acompanyat d'Addison Rogers a la percussió i fent de segona veu, interpretant una meravellosa i fins llavors encara inèdita "I Want A Pair Of Cowboy Boots", "The End Of The World Is Bigger Than Love" i "Waiting For Kirsten", una cançó on relata els seus intents hilarants per trobar-se amb l'actriu Kirsten Dunst.

VEURE WILCO

Recordo que vaig entrar al món de Wilco per la porta de "Mermaid Avenue". Confesso que, en gran part, pel factor Woody Guthrie. Més endavant, em van atrapar, definitivament, amb "Yankee Hotel Foxtrot". Tot i això, incomprensiblement, encara no els havia vist mai en directe. Així doncs, després d’uns quants dubtes, aquest cop vaig decidir-me, finalment, a comprar l'entrada.

D'aquesta manera, el concert del passat 2 de novembre, al Palau de la Música Catalana, va ser tot un viatge iniciàtic. Amb un despertar preciós com és "One Sunday Morning", del seu sublim últim disc "The Whole Love". Continuant amb moments memorables com van ser, per mi, la beatliana "Hummingbird", "War On War" o aquest "Jesus, Etc".

Què més es pot demanar amb un final de trajecte on van reinterpretar aquest himne que sempre serà "Via Chicago" i recuperar la guthriana "California Stars"? Potser "Theologians" o "How To Fight Loneliness". Però bé, una altra vegada serà. Espero.

RE-VEURE LA FRANÇOIZ BREUT

Sempre m'omple i em conforta re-veure la Françoiz Breut en directe, encara que només sigui virtualment cantant via YouTube, un 7 de maig de 2009 a Le Tipi, Lieja.

El repertori del concert:

Motus
Darrière le grand
Mouchoir de poche
Si tu disais
2013
L'étincelle ou la contrainte du feu
Nébuleux bonhomme
Over all
Les jeunes pousses
Le don d'ubiquité
Please be angry
La certitude
Ultimo
Terre d'ombre
Le verre pilé
Ma colère
À l'aveuglette

RE-VEURE EL JOAN MIQUEL OLIVER

Encara que només sigui virtualment cantant, sempre omple i conforta re-veure l'arcàngel Joan Miquel en directe, via YouTube, al Teatre Municipal Xesc Forteza de Palma de Mallorca.

El repertori del concert:

Polo de llimona | Final feliç | Somiers | Ryanair | Jo diria cine | Dins un avió de paper | Rellotge | Marcianet de Mart | Surfistes en càmera lenta | La mujer que mordió un piano | M'encanta París | Pallasso | Sa núvia morta | Molí de vent | Petit homenet Hansel i Gretel | Lego | Arbre que mira farola | Polo de menta | Ai las! | Joanet | Foto 

[*] Malauradament i per raons alienes a aquest blog, el concert ja no està disponible.

RE-VEURE ELS MISHIMA

Quan dimecres passat vaig piular "cap a veure com el Carabén murmura les seves cançons", al meu twitter, ignorava totalment allò que em trobaria després. Fins llavors, tot concert dels Mishima que havia vist es caracteritzava per un surfejar de cançons. I la sensació que existien dos grups, un d'estudi brillant i un de directe apagat, amb el mateix nom i discografia, augmentava en el temps.

Però com que alguna cosa no parava de dir-me que aquella nit seria especial, finalment vaig comprar-me l'entrada. I aquest cop no em van fallar. A mesura que passen els dies, creix la certesa que allò va ser un concert històric. Un autèntic regal en tots els sentits. Com el set list que ens van donar a l'entrada.

Com es pot observar, van oferir un repàs, més que generós, a gran part del seu repertori. Incloent-hi el seu hit 'Un tros de fang' o una de les meves preferides de sempre com és 'Eterna com Roma'. Amb l'afegitó d'una aparició estel·lar dels Manel, just abans dels bisos, re-interpretant 'Cert, clar i breu', que va immortalitzar el meu cosí Xandri.

Amb tot, aquesta altra aparició del Col·lectiu Brossa re-interpretant 'L'estrany' amb David Carabén, diríem que la meva cançó Mishima, va ser el moment del concert que difícilment s'esborrarà mai de la meva memòria.

RE-VEURE L'ADAM GREEN

Dimarts passat vaig re-veure l'Adam Green en directe. El fet és que em va confirmar tot allò que ja sabia: és un geni. Ni anti-folk, ni anti-pop, ni punyetes. Ell és anti-tot.

Sobreposant-se a la deficient acústica de la sala 2 del Razzmatazz, va ser capaç d'aconseguir que el seu immens talent musical acabés per convertir la meva inicial decepció en una posterior satisfacció.

Evidentment, no van faltar cap dels seus singalongs més re-coneguts. Des de "Jessica" a "Friends Of Mine", passant per cançons ja mítiques com "Dance With Me", "Gemstones", "Drugs" o "Morning After Midnight". Incloent-hi un, per mi massa breu, interval acústic. I recuperant una velvetiana "Baby's Gonna Die Tonight", del seu disc de debut "Garfield", amb la qual va acabar el concert.

Un dels molts moments inoblidables d'aquest concert és aquest fragment on va enllaçar "Bluebirds", de la seva obra mestra "Friends Of Mine", amb "Stadium Soul", la meva cançó preferida del seu últim disc "Minor Love".

Esperem doncs que algun dia pugui tocar en un lloc com, per exemple, la Sala Apolo. Simplement perquè aquest Holden Caulfield s'ho mereix tot i més.

RE-VEURE EL DOMINIQUE A

Fa una mica més de dotze anys, l'atzar i les contingències de la vida van confabular-se perquè m'equivoqués de dia. Enlloc d'anar veure a uns emergents Belle & Sebastian tocar en directe a la plaça del Rei (o potser eren The Magnetic Fields?), vaig tenir la fortuna d'acabar descobrint un cantant francès anomenat Dominique A., aleshores amb punt final. Acompanyat d'una sola guitarra i amb una vergonyosa però preciosa noia al seu costat, llavors de nom Françoiz Brrr, em va anar captivant tímidament amb les seves cançons. Tant que el dia després vaig córrer a comprar-me el seu disc "La mémoire neuve".

Anit, monsieur Dominique Ané, de nou, em va deixar en un estat de xoc... emocional... brutal. Tot fent un repàs exhaustiu del seu últim gran disc "La musique", amb puntuals pinzellades de "La matière" com les meravelloses "Valparaiso" o "Dans l'air", i també sense oblidar petites joies com "Le métier de faussaire", "Pour la peau", "En secret" o "Revenir au monde", em va regalar un dels moments més esperats del concert: re-veure'l interpretar la mítica "Le courage des oiseaux".

Una cançó immortal que gairebé té vint anys i que es pot escoltar, en la seva versió original, en l'autoproduït i introbable "Un disque sourd", en el seu disc de debut "La fossette" i en el seu únic disc en directe "Sur nos forces motrices".

"THE SMITHS" A BARCELONA

Crec recordar que tenia uns dotze anys quan vaig descobrir "The Smiths". Suposo que va ser mirant el mític programa de televisó Estoc de Pop, que resulta que realitzava Manuel Huerga. Des d'aquell moment televisiu, vaig quedar fascinat per l'univers poètic de Morrissey. No exagero quan dic que la seva música es va convertir en la banda sonora de la meva adolescència, afegint-hi algunes pinzellades del Boss més líric.

El 16 de maig de 1985, "The Smiths" van tocar en directe a l'ara desaparegut Studio 54. Va ser el seu primer i únic concert a Barcelona. Malauradament, no hi vaig poder anar. Benauradament, existeix un bootleg que conté tota la gravació d'aquella actuació; així com diversos fragments, emesos en un altre mític programa anomenat Arsenal penjats a YouTube, que em permeten viure, o reviure, aquell concert frustrat.

Rusholme Ruffians | The Headmaster Ritual | Hand In Glove | Heaven Knows I'm Miserable Now | Handsome Devil | Miserable Lie | Barbarism Begins At Home

45 SEGONS DE "THUNDER ROAD"

45 segons... de Bruce Springsteen i l'E Street Band, al Camp Nou, interpretant "Thunder Road", la matinada del passat 21 de juliol.