SAARBRÜCKEN RECONSTRUÏDA

En una de les seves 'Lettrines', Julien Gracq fa la següent observació sobre la ciutat de Saarbrücken:

La ciutat va lliurar l'ànima sota els bombardeigs, en el supòsit que n'hagués tingut algun cop. Els blocs de cases modernes van sorgir de nou del solar ple de runa: un grumoll humà, una aglomeració i ja no una cel·la. El primer símptoma de la deshumanització de la ciutat, la persecució del buldòzer assetjant l'abrigada lloriguera humana - procés en marxa a tot el món i que l'última guerra accelera - és, contràriament al cadàver, l'absència d'olor. A l'home, decapat de la seva supuració secular, se'l veu allí esterilitzat, pasteuritzat: cap flor rara, cap orquídia, pressentim, tornarà a germinar en aquest sòl al qual li han raspat els fems.

Però, a dues passes de la ciutat, i envoltant-la, un bosc hercinià on un es creua, pel que m'expliquen, en els camins que pugen cap a la universitat en construcció, amb cérvols i senglars: Alemanya - país colonitzat, no humanitzat - dels fragments de terra perforats, brunzidors, embotits en llenços de naturalesa en brut, com termiters enmig de la sabana.

Cal recordar que aquesta ciutat fronterera, literalment els ponts del riu Saar, fou el principal bastió de resistència nazi a la Línia Sigfrid. Una línia de defensa que l'exèrcit nord-americà no aconseguí trencar fins el 20 de març de 1945, després de gairebé un mes de crua batalla.

Una de les fotografies que van fer els nord-americans, per immortalitzar la seva victòria, és aquesta on hi apareix un oficial de la Wehrmacht, assegut sobre les ruïnes de la ciutat, menjant d'una llauna de C-ration.

El més curiós, per no dir sorprenent, és que tant el seu gest com l'expressió de la seva mirada semblin reflectir, amb tanta exactitud, el fons de les paraules de Gracq. Talment com si el seu subconscient estigués veient la imatge d'aquest home "esterilitzat, pasteuritzat" mentre els seus ulls miraven la ciutat actual.

"LETTRINES"

Fragment de 'Lettrines' de Julien Gracq:

"L'arquitectura i l'urbanisme actuals persegueixen a les cases modernes, fins no deixar-ne ni rastre, les golfes, cova dels tresors, sèsam de la imaginació infantil, com també fan amb el soterrani, n'extirpen el llast, els terrors i les riqueses subterrànies. D'aquí cinquanta anys la poesia portarà aquestes cicatrius, però llavors ja haurà trobat talismans de recanvi. Tot fa pensar que uns símbols del moviment (ja tenim la carretera i el cotxe) ocuparan el lloc de les il·lusions dels llocs tancats, amb pany i forrellat, protegits, dels quals el castell, en totes les seves formes, era, des de l'edat Mitjana, símbol a tota prova."

PENSAMENTS HERMÈTICS (LIV)

Céret consacre ses rues à la gloire du platane.

Julien Gracq 'Lettrines' (1967)

AL CASTELL D'ARGOL

Fragment de 'Al castell d'Argol' de Julien Gracq: 

"Es van despullar entre les tombes. El sol va sorgir entre les bromes i va il·luminar amb els seus raigs aquella escena en el moment en què Heide, en tota la seva nuesa radiant, es va encaminar cap a la mar amb un pas nerviós i més àgil que el de l'egua de les arenes. En el paisatge resplendent que componien aquells llargs reflexos mullats, en l'horitzontalitat totpoderosa d'aquells bancs de boira, d'aquelles onades planes i llises, d'aquells raigs lliscants del sol, tot d'un plegat la seva figura va sorprendre pel miracle de la seva verticalitat. Va fer córrer uns reflexos sublims sobre la sorra devorada pel sol i d'on estava proscrita tota ombra. Semblava que caminava sobre les aigües."

LLEGINT ESCRIVINT

Fragment de 'En lisant en écrivant' de Julien Gracq:

"Qu'est-ce qui nous parle dans un paysage?

Quand on a le goût surtout des vastes panoramas, il me semble que c'est d'abord l'étalement dans l'espace - imagé, apéritif - d'un 'chemin de la vie', virtuel et variantable, que son étirement au long du temps ne permet d'habitude de se représenter que dans l'abstrait. Un chemin de la vie qui serait en même temps, parce qu'éligible, un chemin de plaisir. Tout grand paysage est une invitation à le posséder par la marche; le genre d'enthousiasme qu'il communique est une ivresse du parcours. Cette zone d'ombre, puis cette nappe de lumière, puis ce versant à descendre, cette rivière guéable, cette maison déjà esseulée sur la colline, ce bois noir à traverser auquel elle s'adosse, et, au fond, tout au fond, cette brume ensoleillée comme une gloire qui est indissolublement à la fois le point de fuite du paysage, l'étape proposée de notre journée, et comme la perspective obscurément prophétisée de notre vie. 'Les grands pays muets longuement s'étendront'... mais pourtant ils parlent; ils parlent confusément, mais puissamment, de ce qui vient, et soudain semble venir de si loin, au-devant de nous.

C'est pourquoi aussi tout ce qui, dans la distribution des couleurs, des ombres et des lumières d'un paysage, y fait une part matérielle plus apparente aux indices de l'heure et de la saison, en rend la physionomie plus expressive, parce qu'il y entretisse plus étroitement la liberté liée à l'espace au destin qui se laisse pressentir dans la temporalité. C'est ce qui fait que le paysage minéralisé par l'heure de midi retourne à l'inertie sous le regard, tandis que le paysage du matin, et plus encore celui du soir, atteignent plus d'une fois à une transparence augurale où, si tout est chemin, tout est aussi pressentiment. Cet engouffrement de l'avenir dans la délinéation, pourtant si ferme et si stable, des traits de la Terre est l'aiguillon d'une pensée déjà à demi divinatoire, d'une lucidité que la Terre épure et semble tourner toute vers l'avenir: une des singularités de la figure de Moïse, dans la Bible, est que le don de clairvoyance semble lié chez lui chaque fois, et comme indissolublement, à l'embrassement par le regard de quelque vaste panorama révélateur."

LA RIBERA DE LES SIRTES

Fragment de 'La ribera de les Sirtes' de Julien Gracq:

"A la nostra vida hi ha matins privilegiats en què ens arriba l'advertiment, en què des del despertar ressona per a nosaltres, a través d'un deambular desgavat que es prolonga, una nota més greu, com amb el cor desgavellat hom s'entreté a manejar un a un els objectes familiars de la seva cambra en l'instant d'un gran viatge. Una mena d'alerta llunyana llisca fins a nosaltres en aquest buit clar del matí més ple de presagis que els somnis; tal vegada és el soroll d'un pas aïllat en el paviment dels carrers, o el primer crit d'un ocell arribat feblement a través de la darrere son; però aquest soroll de pas desperta en l'ànima una ressonància de catedral buida, aquest crit passa com per damunt dels espais de l'alta mar, i les orelles es paren en el silenci sobre un buit del nostre dedins que, de sobte, no té ja cap altre eco que la mar. La nostra ànima s'ha netejat dels seus rumors i del xivarri de munió que l'habita; en ella, s'alegra una nota fonamental que en desperta la capacitat exacta. En la íntima mesura de la vida que ens és lliurada, recuperem la nostra força i la nostra alegria, tot i que a voltes aquesta nota és greu i ens sobta com el pas d'un passejant que fa ressonar una caverna: és que s'ha obert una bretxa mentre dormíem, un nou envà s'ha esfondrat sota l'impuls dels nostres somnis, i ara em caldrà viure, durant dies molt llargs, com dins una habitació coneguda, amb la porta, però, que extemporàniament batés damunt una cova."

LES AIGÜES ESTRETES

Dos fragments de 'Les Eaux étroites' de Julien Gracq:

"¿Per què es va ancorar tan aviat en mi el sentiment que si només el viatge – el viatge sense retorn – ens obre les portes i pot canviar veritablement la nostra vida, un sortilegi més ocult, semblant al toc d'una vareta màgica, s'associa al passeig que preferim d’entre tots, a l'excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores al nostre punt d'amarratge, al clos d'una casa familiar? La seguretat inalterada del retorn no està garantida per a qui s'arrisca al bell mig dels camps de forces que la Terra, per a cadascú de nosaltres singularment, manté en tensió; més que pel 'bes dels planetes', tan car a Goethe, hi ha raons per pensar que la línia de la nostra vida en resulta nebulosament il·luminada. De vegades diríem que una plantilla dins nostre, més antiga que nosaltres mateixos, per bé que amb llacunes i forats, desxifra a l'atzar d'aquests passeigs inspirats les línies de força que ho seran d'episodis de la nostra vida encara per viure."

"Les imatges que tot viatge iniciàtic descabdella remeten cadascuna, enigmàticament, a una trobada prefigurada, que fan pressentir i que els posarà fi; l'encanteri de les excursions màgiques, com ho ha estat per mi aquesta de l'Evre, treu la seva força del fet que són totes, a la seva manera, 'camins de la vida', de la qual prefiguren obscurament els ambients i les etapes. Els prestigis materials que confereixo a l'Evre no són pas tots imaginats, i potser els trobaria encara intactes al llarg d'aquest passeig retrospectiu que a vegades considero."