BECKETT A BERLIN

ma ’l vento ne portava le parole.
FRANCESCO PETRARCA

El 5 d'octubre de 1969, any en què va guanyar el Nobel de Literatura, Samuel Beckett estrenà una nova versió de "Krapp's Last Tape", amb Martin Held en el paper de Krapp. Era la seva segona producció, en alemany, que dirigia per al Schiller-Theater Werkstatt del llavors Berlín Oest.

Així doncs, Rosa von Praunheim (nom artístic de Holger Mitschwitzky) aprofità l'avinentesa per filmar-lo, amb l'ajuda de Daniel Schmid, tot passejant pels carrers de la ciutat. I fruit d'un fet tan banal sorgí el curtmetratge experimental "Samuel Beckett", amb el qual va començar a donar-se a conèixer.

Un curtmetratge que és tot un joc de contrastos: les imatges són berlineses però el so és una cançó turca i quan veiem Beckett, llegint el Berliner Zeitung, una veu en off recita un dels fragments del "Canzoniere" de Petrarca (en els crèdits, atribuït erròniament a Dante Alighieri) que, tres segles més tard, Claudio Monteverdi convertí en un dels seus nombrosos madrigals.

QUI ÉS GODOT?

Un any abans de la seva estrena, el 5 de gener de 1953 al parisenc Théâtre de Babylone, Michel Polac va escollir "En attendant Godot", llavors encara inèdita, pel programa, del Club d'Essai, Entrée des auteurs. Beckett refusà ser entrevistat. Però va escriure una carta, llegida per Roger Blin, de la qual reprodueixo tres fragments prou suggeridors:

"No sé res més sobre els personatges del que diuen, el que fan i el que els passa."

"No sé qui és Godot. Ni tan sols sé si existeix. I no sé si ells creuen que sí o que no, aquells dos que l'estan esperant."

"Tot el que he pogut tenir en compte, ho he mostrat. No és molt. Però és suficient per mi, més que suficient. Fins i tot puc dir que m'hauria anat millor amb menys."

SOMIANT BECKETT

Somiant Beckett... breument, com qui desespera Godot eternament.

go end there

one fine day
where never till then
till as much as to say
no matter where
no matter when

Samuel Beckett (1906-1989)

TROBANT BECKETT

Trobant Beckett... com aquell qui l'encalça, amb sandàlies i ulleres de sol, pels carrers de Tànger, en un calorós mes d'agost de 1978.

1 | 2 | 3

ne manquez pas à Tanger
le cimetière Saint-André
morts sous un fouillis
de fleurs surensevelis
banc à la mémoire
d'Arthur Keyser
de coeur avec lui
restes dessus assis

Samuel Beckett (1906-1989)

MOLLOY

Fragment de 'Molloy' de Samuel Beckett:

"La carretera, dura i blanca, esquinçava les tendres pastures, pujava i baixava al caire de les ondulacions. La ciutat no era lluny. Eren dos homes, impossible equivocar-s'hi, un de baix i un d'alt. Havien sortit de la ciutat, primer l'un i després l'altre, i el primer, cansat o recordant alguna obligació, havia tornat enrere. L'aire era fresc, perquè portaven l'abric. S'assemblaven, però no més que els altres. Primer els separava un gran espai. No s'haurien pogut veure, ni que haguessin aixecat el cap i s'haguessin buscat amb la mirada, per causa d'aquell gran espai, i per causa de l'ondulació del terreny, que feia que la carretera anés a onades, poc profundes però suficientment, suficientment. Però va arribar un moment que, plegats, van davallar cap al mateix clot i en aquell clot, a l'últim, es van trobar."

EMPAITANT BECKETT

Empaitant Beckett... un té la sensació que camina com aquell qui persegueix la seva pròpia ombra.

Durant el mes de juny de 1977, trenta anys després de la foto anterior, mentre realitza "Geister-trio" i "... nur noch Gewölk...", dues de les seves sis obres televisives produïdes per la Süddeutscher Rundfunk, s'allotja al Parkhotel am Rundfunk, al final de la Neckarstraße, quan veu:

ne manquez pas à Stuttgart
la longue Rue Neckar
du néant là l'attrait
n'est plus ce qui'l était
tant le soupçon est fort
d'y être dejà et d'ores

Samuel Beckett (1906-1989)

TOT DESESPERANT GODOT

Caspar David Friedrich 'Zwei Männer in Betrachtung des Mondes' (1819)

C'est une nuit comme les aimait Caspar David Friedrich, tempestueuse et claire.

SAMUEL BECKETT 'Malone meurt'

Entre l'octubre de 1936 i el març de 1937, durant els seus Wanderjahre, Samuel Beckett va visitar diverses ciutats d'Alemanya. Tot i trobar els pintors romàntics alemanys excessivament afectats i carregats de sentimentalisme, va ser en una visita a la Gemäldegalerie Alte Meister, de la ciutat de Dresden, on va redescobrir Caspar David Friedrich. En el seu diari de viatge, amb data del 14 de febrer de 1937, anotà el següent: "plaent predilecció per dos diminuts homes lànguids en els seus paisatges, com en el petit paisatge de la Lluna, que és l'únic tipus de romanticisme encara tolerable, el bémolisé". Es referia al quadre de Friedrich: 'Dos homes contemplant la Lluna'. Segurament el va atreure per la seva serena melancolia; molt propera a la seva concepció de quietud i de silenci.

Al 1975, durant la preparació del muntatge de 'Tot esperant Godot' per al Schillertheater de Berlín Oest, Beckett anotà "KD Friedrich" en el seu quadern de direcció. Contemporàniament, en una visita a l'Alte Nationalgalerie de Berlín Est, va confondre 'Home i dona contemplant la Lluna' amb aquell altre que havia vist trenta-vuit anys abans a Dresden, quan va confessar a Ruby Cohn: "Saps... aquest és l'origen de Godot".

Caspar David Friedrich 'Mann und Frau den Mond betrachtend' (1830-35)

Because he brings light, as only the great dare to bring light, to the useless predicament of existence.

SAMUEL BECKETT 'MacGreevy on Yeats'

Una altra font, no tan coneguda ni reconeguda, d'on beu Godot és Jack B. Yeats. Beckett n'admirava tota la seva obra tant pictòrica com literària. De fet, va escriure una crítica de la novel·la 'The Amaranthers' on elogiava la manera com el paisatge, superb i radiant, prenia vida pròpia a través de la història narrada. Un paisatge on els moments no eren segregats sinó que coincidien en un punt únic: la imaginació analítica.

Un paisatge, com el del quadre 'Els dos viatgers' del mateix Yeats, que esdevingué l'espai escènic del Godot de Beckett. Dues figures que semblen trobar-se al bell mig del no-res, en un paisatge buit, completament aïllats del seu entorn natural. Un entorn natural misteriosament aliè.

Jack Butler Yeats 'The Two Travellers' (1942)

Com ben bé digué Francesc Pujols, els homes són arbres que caminen... en el paisatge.

FILM

Film és la primera i única incursió de Samuel Beckett en el món del cinema.

Film també és el que queda d'un encàrrec de Barney Rosset a Samuel Beckett de 1962. El guió el va escriure un any més tard.
Film, en un principi, havia de formar part d'una trilogia fílmica composta per dos altres curtmetratges, amb guions d'Harold Pinter i d'Eugène Ionesco. Tots tres coincidiren en utilitzar una obsessió com a argument. Per a Pinter fou la caixa, per a Ionesco l'ou i per a Beckett l'ull.

Film va ser dirigit per Alan Schneider i protagonitzat pel mític Buster Keaton. Es va rodar, sota l'atenta mirada del mateix Beckett, a la ciutat de Nova York durant el juliol de 1964, en el què també seria el seu primer i únic viatge als Estats Units.The Eye era el seu títol original.

It's about a man trying to escape from perception of all kinds – from all perceivers, even divine perceivers. There is a picture [on the wall] which he pulls down. But he can't escape from self-perception. It is an idea from Bishop Berkeley, the Irish philosopher and idealist: "To be is to be perceived" – "Esse est percipi." The man who desires to cease to be must cease to be perceived. If being is being perceived, to cease being is to cease to be perceived.

Film és l'obra d'un fracàs.

LLEGINT BECKETT

Llegint Beckett... un té la sensació que escriu com aquell qui pela una poma ceba.


imagine si ceci
un jour ceci
un beau jour
imagine
si un jour
un beau jour ceci
cessait
imagine

Samuel Beckett (1906-1989)