EL CACIQUISME

Fragments, en ortografia prefabriana, de 'Lo Caciquisme' de Josep Puig i Cadafalch publicat, originalment, el 12 de juliol de 1896 a La Renaixensa i reproduït a Lo Somatent el 21 de juliol també de 1896:

Tothom sab com á Catalunya se li tragué de dret de gobernarse y com la Catalunya antiga en defensa d'aquest dret va morir enterrada aquí dintre mateix de Barcelona sota las ruinas de las murallas que s’ obrían y del barri de Rivera que aterraran los rey Felip. Pero després de la Catalunya vella ’n nasqué una altra, una Catalunya esciáva. Y despréa d’ una pitra, la Catalunya acostumada á la esclavitut.

Contra aquest pecat ha vingut lo cástich, que semprè cau sobre els pobles que s’ acóstuman á ser gobérnats per altres.

Aquést cástich es lo góbern irregular dels trovadors, lo gobern de sota má dels que no son gobern, pero que ajudan á las baixesas dels gobernants; la tiranía d’ aquells que d’ amagat, darrera bastidors, ho son tot, perque es lo que afalaga els mals del conquistador foraster. 

Alcaldes y gobernadors y autoritats son la apariencia, son lo fenómeno; més en sota hi ha una tramoya més ridicula, de més baixa má, que es la real la veritahle tiranía.

La autoritat fa com qui goberna; pero qui goberna no es ella.

Perque hi ha un à Madrid que es càcich de tot Espanya, y n’ hi ha un altre á Barcelona que es cacich de tot Catalunya y un altre á Granollers que ho es del Vallés y un altre á Mataró que extén sa jurisdicció per part de la Costa, y un altre á cada ciutat y à cada vila y à cada poblet, y tots aquets son més qué el gobernador y que el batlle. Y tots aixis d’ amagat, per sota má forman per una ficción de derecho tota una verdadera y real tiranía ab apariencias d’ ample llibertat. 

Aixis los goberns que han de viure d’ un parlament que hauría de ser representació deis pobles, viuhen d’ un parlament que no representa res, d’ uh parlament fet per ella, distribuhit y organisat pela goberns mateixos.

Lo cacich fa el diputat, lo diputat sosté el ministre y el ministre sosté al cacich.

Y perque el ministre necessita al diputat y el diputat al cacich, no hi ha més lley que ell, ni mes justicia que la seva. Y d’ aquest encadenament no se ’n surt ni d’ aquell círcol viciós tampoch sense rompre ’l lligám, sense trencar la cadena.

L’ artifici que goberna ’ls pobles moderns lo vejém com qui contempla una farsa, una comedia, desde dintre bastidors.

CORPUS DE SANG

Fragment final de la versió original d'Els Segadors documentada per Manuel Milà i Fontanals:

Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre: «Aquí és nostre capità aquí és nostra bandera. A les armes catalans que us han declarat la guerra»

LLETRA ALS EDITORS

Lletra de l'oncle Joan, llavors secretari general d'Estat Català, a Lluís Ferran de Pol, amb data primer d'octubre del 1945, publicada (anònimament) al número 16 dels Quaderns de l'exili.

__Perpinyà, primer d'octubre del 1945.

__En Lluís Ferran de Pol.

__Coyacan.

__Volgut amic: Durant aquests darrers anys, poques ocasions he tingut de demanar pels amics que, més sortosos o qui sap si més malaurats que nosaltres mateixos, poguéreu posar la mar entre vosaltres i aquest vell país de França...

__Fa uns dies he tingut el plaer de fullejar uns exemplars dels QUADERNS que publiqueu amb tant d'encert un grup d'amics. L'esperit que us guia i els propòsits us inspiren són compartits per la selecció de la joventut d'ací i de Catalunya. S'entén la joventut fins als quaranta anys i escaig que ha fet la guerra i que no està disposada al retorn al passat de febleses i de vergonya nacional que ha portat la derrota i l'exili. La idea de la Segona Renaixença és la nostra idea. És l'única idea que té dret a viure i a imperar davant la revifalla dels tòpics de pura herència radical-lerrouxista amb què, per una llei de Mendel política, els hereus i néts del republicanisme històric voldrien empastifar la història del catalanisme i enverinar de passada la sang més pura de la nostra joventut. La joventut universitària de Catalunya combat i s'organitza al costat de tota la selecció de nous arribats a la lluita patriòtica... Avui és, com sempre, en els sengles dels nostres homes on l'ideal és portat al sacrifici. La vetlla de l'Onze de Setembre, malgrat estar els carrers de Barcelona plens de policia armada i de falangistes ---feia tres nits que patrullaven---, cent mil pasquins amb les quatre barres van ser enganxats en els murs i portes del centre de la ciutat i de les barriades. Diversos incidents, que van derivar en batalles campals, s'iniciaren envers mitjanit. Els nostres van ser atacats. Es defensaren, i hi hagueren pèrdues en tots dos costats. Un amic nostre, en Josep Corbella ---feia el servei militar: vint-i-un anys---, que havia sortit amb un grup, vestit de paisà, va ser mort a trets, a crema-roba, indefens, perquè ell no duia armes, els braços enlaire. Nombrosos ferits van ser duts a l'hospital i molts a la presó. Acusats de xorissos, perquè no velen sentir parlar d'oposició política ni popular. L'endemà tot Barcelona protestava i s'aixecava indignada contra la policia i el Govern. Les patrulles van desfer violentament grups que es formaven pels carrers.

__T'he esmentat aquests fets recents que il·lustren les meves paraules. A l'Amèrica, em sembla que us volen dibuixar, mans interessades, una Catalunya aconformada i passiva. Una terra presta a tots els compromisos. No us els cregueu. Confonen l'abaltiment i la covardia amb el menyspreu que porta la gent a les antigues i anquilosades jerarquies. És qüestió de fer conèixer al món l'esforç anònim dels nostres companys que lluiten a l'interior del país. Des de l'any 1939, pel setembre vam enviar gent a treballar i preparar el terreny. Lluitàrem en els serveis d'informació anglesos, francesos, polonesos i belgues. Lluitàrem en el maquis. Centenars de companys caigueren víctimes de la policia franquista i de la Gestapo, que actuaven conjuntes a França. Companys com Sabater, Llussà, Pedrola, Casamitjana, etc. caigueren els camps de concentració de Buchenwald, Dachau, Goswitz, etc. D'altres van retornar. D'altres van ser afusellats. La Gestapo els lliurava a la policia espanyola com a 'separatistes'. Això va passar a Perpinyà i a Tolosa. Per aquesta etiqueta i per la seva idea han mort. I quatre cents encartats en un recent sumari obert contra el Front Nacional de Catalunya, testimonien la nostra activitat i la qualitat de les víctimes, i l'extensió i la proporció que el nacionalisme aporta a la resistència contra la tirania franquista de la Falange espanyola. Aquest esforç és silenciat pels apergaminats personatges i cloròtics polítics de la política emigrada. Cap mena de mot d'encoratjament ha estat adreçat de França a Catalunya. De la part d'aquest senyors, ni interès ni atenció per la nostra terra. Amagats i porucs, guardaven una representació inútil i la sostreien als d'Amèrica i Anglaterra que podíeu fer quelcom en nom de Catalunya. Apaguen el foc del pobre Pi-Sunyer amb travetes i enganyifes de la mes vella política d'escaleta... Formen un govern republicano-comunista d'esquena al país, esgarrifat de la inconsciència dels electorers. Car ací, per vergonya nostra, ja es fan eleccions. Consells assessors de quatre gats i funcionaris encartonats per les consignacions, i plens d'il·lusions de cobrar els atrassos. Aquest és l'Esquerra, en sap greu dir-ho, i és també l'Acció Catalana de l'exili. Hi ha excepcions. Aquestes són, com en el cas d'en Pi-Sunyer, ofegades o mal organitzades, sense voluntat, i ---com dius tu o un altre--- "exciten, però no satisfan".

__Aprofito aquesta nit per adreçar-te aquests mots malgirbats. Fa un bufarut terrible, si fa no fa com el de Saint-Cyprien, i a fora tot tremola, i rodolen els objectes del terrat empesos per la tramuntana. Vaig de pressa perquè demà al matí, d'aquí a quatre hores, marxo cap a A* a veure gent nostra... Ja sé que només espereu noves. D'aquí a pocs dies us en trametré una quantitat considerable No us feu ressò dels enzes de l'exili ni dels qui posen sordina als ecos més sans i més purs que ens vénen de l'altre costat de les Alberes.

__Envieu-nos QUADERNS! Repeteixo en nom dels companys la nostra satisfacció de veure'ns identificats i retrobats en el vostre pensament. Hem de fer una gran cosa.

__Perdona l'estil d'aquestes lletres malgirbades. Una forta abraçada per a tots,

X* X*

__P. S.---Ja us escriuré més llarg i més concret.

---------

* Per raons que tothom comprendrà, en aquesta lletra ometem alguns noms propis tant de persona com geogràfics.

LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA POLÍTICA

Fragments de 'La qüestió social i la política' proclama de la Unió Catalanista, escrita per Enric Prat de la Riba, en motiu de l'1 de maig de 1891:

La qüestió obrera és sols un aspecte de la qüestió social; aquesta és més extensa, se refereix al malestar que la societat experimenta, a la malaltia que rosega de mica en mica ses entranyes.

Quins són els símptomes de són mal? Excés de producció sobre el consum, que causa crisis industrials tremendes.

Quina és la causa d’aquesta malaltia? Anys enrera la societat estava a Catalunya i en molts països d’Europa organitzada baix la base de la família en corporacions i gremis que constituïen sa estructura natural.

La política i l’administració són per al país com un pop monstruós, qual ventre i cap és a Madrid i quals tentàculs arriben a totes les províncies i a tots los pobles. Los indivíduos, faltats d’organització no poden lluitar-hi.

Aixís resulten Corts formades d’algunes dotzenes de xerraires, advocats en sa majoria, aptes no per sa competència sinó per son servilisme o per serveis prestats al partit encara que sia en contra del país.

A aquestes Corts aixís formades està confiada la missió de posar remei a la malaltia que pateix la societat. Per això que, de tant temps ençà, en lloc de millorar empitjora cada dia.

Los partits polítics, tots o casi tots, volen conservar les causes del mal; tots parteixen dels principis que l’han engendrat; tots presenten pal·liatius, no verdaders remeis.

Parlen de república, sens atendre que la república, com la monarquia, són formes compatibles amb tots los sistemes, bons i dolents.

Fan com aquells metges que per multiplicar les visites allarguen indefinidament la malaltia. Saben que si la societat estigués bona se’ls trauria de sobre com paràsits de sa vida, i per això, en lloc de remeis, li dóna metzines.

En resum: la societat està malalta: sos símptomes són acaparaments i monopolis, abusos de crèdit, quiebres, lluites entre el capital i el treball, omnipotència del poder, constitució política viciosa, lleis injustes. La causa del mal és l’individualisme, l’organització viciosa del treball, la destrucció de tots los organismes naturals de la societat. Los partits polítics, per esperit de conservació, en lloc de combatre el mal lo fonamenten.

#JONOVOTARÉ

Fragment de la conversa telefònica amb Albert Om, pel seu programa de ràdio "Islàndia" a RAC1, exposant els motius pels quals #JoNoVotaré aquest #10N

Autor de la fotografia: Bernat Almirall

#MATARÓCIUTATCAPITAL DE LA REPÚBLICA CATALANA

Transcripció de la meva ponència en el debat obert amb les candidatures de Primàries Mataró, el passat dimecres 20 de febrer, al Foment Mataroní:

Com que només tenim tres minuts aniré al gra.

Em dic Joan de Torres Calsapeu. Sóc arquitecte i, des del 2014, coordinador de la sectorial d’Arquitectura de l’Assemblea Nacional Catalana. Em presento com a candidat de Primàries Mataró perquè tinc un projecte de ciutat que voldria compartir amb tots vosaltres. 

Un projecte de ciutat que no és un fet aïllat sinó que forma part d’un projecte de país com és la #CatalunyaEnXarxa: una República d’emissions zero. Un projecte que té com a objectiu començar a construir, des del territori i (per tant) des de les seves ciutats, aquest Estat Català en forma de República sorgit del mandat de l’1 d’octubre. 

Fer ciutat és fer país. Perquè una ciutat sense territori no té cap futur. El territori és un organisme viu. No és una dada i constitueix la unitat de mesura dels fenòmens urbans. Ple de petjades i de lectures forçades, com digué André Corboz: el territori és un palimpsest. Per això és un projecte. Un projecte de ciutat també.

Mataró ha de superar totes les fronteres (per no dir-ne prejudicis), tant mentals com físiques, que, fins ara, l’aïllen del seu territori. Hem d’aconseguir relligar els seus tres pols productius (agrícola, comercial i industrial) i els seus dos fronts principals (el Mar i la Muntanya) amb aquest territori que és la comarca del Maresme i, per extensió, la #CatalunyaEnXarxa.

Per això, Mataró ha d’esdevenir una ciutat-paisatge. Una ciutat integrada i no segregada del seu entorn. Una ciutat esponjada i articulada per aquestes cèl·lules vitals que són tots els seus barris (centre històric i eixample inclosos). Amb la recuperació de tots aquests fragments inarticulats de paisatge, que són els espais en desús que han anat proliferant, en aquests últims anys, a la ciutat. Sigui, per exemple, a través de Pocket Parks (jardins de butxaca) i/o d’Horts urbans, per així contribuir a reduir l’efecte illa de calor.

I és també per això que és urgent que Mataró tingui un inventari de tots els béns immobles de titularitat pública (extensible també a tots els solars, habitatges i locals buits de titularitat privada) per tenir cartografiats tots aquells àmbits d’oportunitat i de re-vitalització urbana que actualment ens ofereix la ciutat. Apostant, en tot moment, per un urbanisme de component social que ens permeti abandonar aquest urbanisme de la plusvàlua que, de retruc, ens ha acabat hipotecant a tots nosaltres, amb locomotores que no porten a enlloc. I així, per exemple, puguem ampliar i transformar una xarxa vital com la de les biblioteques i també la dels centres cívics en autèntics pols formatius i d’integració social. És a dir, en àgores de creació, de transmissió i intercanvi de coneixement.

Mataró també ha d’esdevenir una ciutat energèticament autosuficient. Cal recordar que el canvi de model energètic és també un canvi d’estructures de poder. És una oportunitat única de progrés, de creixement i de reconversió econòmica. Perquè un model energètic basat en les renovables és un model descentralitzat i inclusiu. Retorna el control de l’energia a les persones. És un canvi de model que a més pot fer més competitiva les nostres empreses i alhora eradicar la pobresa energètica de la ciutat.

I és possible! També podem autodeterminar-nos energèticament instal·lant plaques solars fotovoltaiques en totes les cobertes dels edificis existents, no només residencials sinó també industrials i agrícoles, i esdevenir una ciutat productora d’energia renovable. Fet que, com passa amb l’aigua, ens pot permetre municipalitzar l’Energia i, alhora, recuperar una infraestructura com el Tub Verd, ara en mans d’una de les empreses de l’IBEX155 com Gas Natural Fenosa.

Per acabar, aviat farà 100 anys de l'elecció com a alcalde de Mataró del meu besavi Joaquim Capell i Vidal. Una elecció que trencà amb el binomi de cacics, entre liberals i conservadors, que fins llavors havien fet i desfet la política mataronina. Com ara fa un segle, Primàries Mataró també hem vingut per trencar esquemes i implementar, des de l'Ajuntament, la República Catalana que vam votar l'1 d'octubre. 

CAP A LA RENAIXENÇA MILITAR

Des del seu número 1, la revista Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel Vicenç Guarner o el mateix Tísner.

Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'oncle Joan publicats a Opinions, el butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.

Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:

«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»

En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:

«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»

No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXVI)

Nosaltres som el somni.

Muriel Casals

L'ESTAT-CASERNA

Dominava allavors la concepció purament mecànica de l'Estat y de la organisació social: l'Estat era una màquina, quelcom inorgànich, inanimat, com un conjunt de bancades de ferre, de rodes y llivants que una voluntat mou y combina a son pler; era la clàssica nau de les comparacions retòriques, l'Estat-Quartel, uniforme, gris, ab ses llargues rengleres de finestres totes iguals, habitació de l'home número, de l'home regimentat, que mou y governa una voluntat de fòra en comptes de la seva propia voluntat.

ENRIC PRAT DE LA RIBA 'La nacionalitat catalana'(1906)

"BECAUSE IT'S THERE"

El 1923 quan li van preguntar a George Mallory perquè volia escalar l'Everest respongué amb un: "Because it's there."

Així, quan ens tornin a preguntar perquè volem la independència de Catalunya també podem respondre amb el seu: "Perquè és allà."

Perquè, de fet, és allà: davant dels nostres nassos.

No defallim i seguim fent via, doncs.

PER QUÈ VA MORIR EN JOSEP CORBELLA?

En el número 21 de Quaderns de l'exili, de juliol de 1946, apareix, a l'apartat de Vides i caràcters, un article d'un tal Joan Maresme -pseudònim amb el qual l'oncle Joan també signava les seves contribucions a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC) editat a Perpinyà- dedicat a la memòria de Josep Corbella. Un jove patriota, de només vint-i-un anys, mort a traïció, per un agent de la policia franquista, l'11 de setembre de 1945.

     En Josep Corbella va ser assassinat la nit de l'onze de setembre, perquè era un nacionalista català, un home que volia la llibertat de la seva Pàtria. En els carrers de Barcelona, la capital de Catalunya, voler posar, en ple dia o a l'empar de la fosca, la bandera catalana, és un crim punit de mort. Després de tants crims i de tantes rierades de sang vessades per la salut de la nostra terra, el fet no ens hauria d'estranyar. En veritat, un mort més o menys avui no compta.
     Però en Josep Corbella no és un mort com tants altres morts. Segrestat en vida dins la pròpia casa, dins la pròpia Pàtria, en Josep Corbella és un testimoni de vint-i-un anys; havia nascut en plena Dictadura. No havia encara viscut res dels fets que el van precedir. No coneixia ni Garraf, ni Prats de Molló, ni Macià. Però devia conèixer quelcom de la nostra guerra. El millor. Les banderes, els cants de llibertat, els bombardeigs de Franco dels tres dies famosos del març de 38, tot això devia ser un vague record per a ell, imprecís i superficial. Però l'any 1939, en Josep Corbella tenia catorze anys, i va ser aleshores que va néixer. Car moltes coses van néixer l'any 1939. I molts homes van començar també a ser-ho en aquells dies fatídics de la derrota i de l'exili. En Josep Corbella va veure cremar les banderes catalanes els dies de febrer. I els dies que van seguir, fins a cansar-se'n, tot el que tenia indicis de català era esborrat, vexat, perseguit, suprimit i anorreat. Era també una altra naixença. El veritable aspecte de la colonització espanyola es mostrava sense careta ni dissimulació. Sense la fal·làcia de la República, ni l'oripell d'una falsa democràcia, els destralers de Franco abatien el nostre arbre, com els de Felip V.
     Josep Corbella devia haver trobat algun text oblidat de la doctrina nefanda en algun recó perdut de la biblioteca paterna, i la doctrina devia entrar-li al cervell i al cor alhora. Els mots devien prendre en la consciència del nostre company la vàlua exacta. El lèxic catalanista estava empolsat des de feia anys per la propaganda electoral, i desvirtuat del seu eco per la sordina dels cafès dels casals, on els alambinadors dels principis troben l'escó del Parlament assegurat.
     Aleshores, un gran desig d'agafar la bandera caiguda al mig del carrer li devia prendre. Una bandera nascuda i ressuscitada de nou, purificada per la lluita. El vent de la persecució havia netejat els seus colors de les impureses de la lluita fratricida i estranya. Sola, recollint dins la seva feblesa immortal tota la virior de la raça, es dreçava com el pi de Formentor cantat per Costa i Llobera.
     És per aquest testimoniatge que va morir el nostre «germà petit», en Josep Corbella: el testimoniatge de la Segona Renaixença. Perquè fa via entre molta gent que una segona campanada de resurrecció va tocar l'any 39 a casa nostra. Aquell dia s'acabava una era i n'havia de començar una altra. Com la primera vegada —fa més de cent anys—, el seu so només és percebut per un petit nombre; però aquest nombre creix  cada dia, i la legió s'ageganta.
     Fa cinquanta anys que els nostres delegats s'esgargamellen inútilment en els passadissos i escons de Madrid i avui ens els cafès de l'exili i a les antesales dels congressos internacionals, cercant la fórmula màgica que ha d'operar el miracle. La fórmula, l'instint del poble no s'hi equivoca, està en nosaltres mateixos. En el nostre propi esforç. En la nostra capacitat d'arribar a les conseqüències lògiques del principi.
     És el camí que han seguit tots els pobles que volen la llibertat i tots els homes que volen la justificació nacional. El nostre amic ho devia creure així. I seguia el camí de la conseqüència per les austeres lliçons del sacrifici dels morts que el precedien. Aquests actes justifiquen la seva generació.

CAP A LA UNITAT NACIONAL I LA RENAIXENÇA MILITAR

A l'última pàgina del número 19 de Quaderns de l'exili, corresponent a l'abril-maig de 1946, surt un petit editorial elogiant la tasca de l'oncle Joan al capdavant de l'Estat Català que reprodueixo, íntegrament, a continuació:

     D'un temps ençà veníem observant, a través d'informacions privades, una magnífica evolució en el nucli dirigent de l'Estat Català, dins el qual destaca en Joan Layret. La nostra crítica del regional-separatisme antimilitarista i anacrònic no queia en terra estèril. Després d'un intercanvi cordialíssim de cartes, en les quals vam tenir nova ocasió de subratllar que la nostra intervenció en la política no volia ser més que de caràcter doctrinal, ara recollim amb goig un dels fruits més importants que ha donat la nostra predicació de prop de cinc anys (iniciada en el nostre precursor el Full Català): la conversió del màxim partit del separatisme històric a la nostra doctrina fonamental. Reproduïm a continuació els principals paràgrafs de la nova definició dels principis llançada pel Secretariat Nacional a França del partit Estat Català:
     «Proclamem la Unitat Espiritual dels Països de Llengua Catalana. Reivindiquem el dret que tenim Catalunya, València i Balears a reconstruir una germanor comuna damunt bases polítiques, culturals, socials i econòmiques igualment comunes.El respecte als caràcters peculiars de cada poble és indispensable. Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. D'acord amb aquest pensament i amb l'acció mancomunada dels tres Països, propugnem la constitució de l'Estat dels Països de Llengua Catalana, constitució que serà inter-regional en condicions d'absoluta igualtat: i la creació d'un Exèrcit dels Països de Llengua Catalana en funcions dins del territori de la Nació.»
     «Propugnem la reorganització de la Península sobre la base d'una Confederació de Nacions Hispàniques, amb sobirania nacional per a cada un dels quatres Estats de la Confederació: Països de Llengua Catalana, Països de Llengua Castellana, País Basc i País Gallec. amb garanties inviolables per a la salvaguarda de les distintes sobiranies nacionals en previsió d'una agressió a l'interior de la Confederació, i un Exèrcit Nacional per a cada Estat, amb un Estat Major Confederal en el qual estarà representat l'Estat Major de cada un dels Exèrcits Nacionals. Propugnem l'establiment de lligams amb Portugal que obrin el camí vers la cooperació de tots els pobles peninsulars.»
     Pel que fa a la política interior, l'Estat Català propugna unes tesis que l'acosten al socialisme de tipus constructiu (nacionalització de la banca, dels transports, de la producció de l'energia elèctrica, dels ferrocarrils i de les mines). Ens plau també de veure que, afrontant coratjosament la demagògia petit-burgesa del segle passat que encara té tants adherents entre algunes capes de la nostra emigració, l'Estat Català, que per una banda reivindica mesures radicals de caràcter pràctic per elevar el nivell de vida de la nostre classe obrera, per altra banda exigeix el respecte a les creences religioses de la majoria dels nostres compatriotes: en el seu nou programa trobem, en efecte, dos punts molt interessants: la llibertat d'ensenyança i l'establiment d'un Concordat que fixi les relacions amb l'Església Catòlica. Pel seu to ponderat, realista i civilitzat, aquest important manifest forma, doncs, un gran contrast amb la literatura política hidrofòbica, anticlerical, antimilitarista i antitot que ha estat, per desgràcia, la tònica a l'exili.

L'INDEPENDENTISTA REDEMPTOR

El Senyor em va comunicar la seva paraula.

L'independentista redemptor no sap què és l'autocrítica, perquè creu tenir raó en tot.

L'independentista redemptor anhela el conflicte, perquè, segons ell, no hi ha solució sense confrontació.

L'independentista redemptor, contra el nepotisme, ens proposa el despotisme, perquè només els elegits ho saben fer millor.

L'independentista redemptor s'aferra al dogmatisme, perquè qui no pensa com ell és un traïdor.

L'independentista redemptor només sobreviurà en la derrota, perquè no té cap altra argumentació si no és la desil·lusió.

L'independentista redemptor sovint delira, perquè veu ètnies allà on hi ha un poble en comunió.

L'independentista redemptor normalment s'envolta d'acòlits, perquè en la marginalitat sempre hi troba escalfor.

L'independentista redemptor ignora que la cultura no et fa immune a la barbàrie, perquè la mala escriptura li ha fet perdre la bona lectura.

L'independentista redemptor profetitza en va, perquè res del que diu mai es complirà.

L'independentista redemptor té nom i cognoms, perquè, en el fons, no és res més que un Jeremies qualsevol.

TIBIDAWOOD

L'alt Tibidabo, roure que sos plansons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat.
JACINT VERDAGUER 'Oda a Barcelona' (1883)

I, on abans deia ciutat, ara diu país. Un país normal.

CAVALLERS DE LA TRISTA FIGURA

La desgràcia de don Quixot no és la seva imaginació, sinó Sancho Panza.
FRANZ KAFKA

Ni Kafka fou capaç de captar el missatge subliminal que conté el Quixot. I aquest no és cap altre que una crítica, brutal i despietada, a una mentalitat, tan propensa als deliris de grandesa, com és la castellana. Mentalitat que ha acabat dominant i monopolitzant això que alguns s'entesten en defensar encara, però sempre amb deshonor: un projecte fallit, des del seu inici, anomenat Espanya. Si no com es pot explicar que un simple hidalgo, de nom Alonso Quijano, s'acabi veient a sí mateix com un autèntic cavaller? O acabi distorsionant tant la realitat que vegi gegants allà on només hi ha molins de vent i castells on només hi ha hostals? Tampoc és cap casualitat que gràcies al bandoler català Perot Rocaguinarda, Roque Guinart en el llibre, i no pas al seu fidel escuder Sancho, recuperi el seny durant la seva estada a Barcelona.

11-S

Tenim un somni que es farà realitat: l'Estat Català.

INDEPENDÈNCIA ÉS LLIBERTAT

Fragment de 'La pell de brau' de Salvador Espriu:

Provarem d'alçar en la sorra 

el palau perillós dels nostres somnis 

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Allà on diu amén no hauríem de dir anem?

10-A

PSC on ets?
a la panxa del PSOE.

PSUC on ets?
a la panxa d'ICV.

UDC on ets?
a la panxa del PP.

CDC on ets?
dos passos per darrere la gent.

...

Catalunya on ets?
al carrer, empenyent.

10-J

Catalunya és una nació que camina cap a la independència.

SOMNIEM