INVENTARI #2011

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2011 per quedar-se.
Com sempre, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

L'Altra Telepathic
Antònia Font Lamparetes
Beirut The Rip Tide
Bertrand Betsch Le Temps qu'il faut
The Black Keys El Camino
Bon Iver Bon Iver
Cults Cults
Cut Copy Zonoscope
Darren Hayman The Ship's Piano
Dente Io tra di noi
Destroyer Kaputt
Frànçois & The Atlas Mountains E Volo Love
Girls Father, Son, Holy Ghost
Laetitia Velma Les eaux profondes
Marcel Cranc Imagina
Mazoni Fins que la mort ens separi
Okkervil River I Am Very Far
The Pains Of Being Pure At Heart Belong
Panda Bear Tomboy
PJ Harvey Let England Shake
The Strokes Angles
Tom Waits Bad As Me
Washed Out Within And Without
Wilco The Whole Love
WU LYF Go Tell Fire To The Mountain

NOTES BERLINESES (XXXIX)

"Desanimado, comenzó a buscar empleo por la zona en la que le apetecía trabajar, el límite de la ciudad con Berlín Este; comenzó a hacer fotos, pero sin prestar demasiada atención a los aspectos técnicos del muro de la ciudad, de las paredes de ladrillo huevo, de las planchas cortadas de hormigón, de las líneas de alambre de espino reforzadas con puntales, de las ventanas tapiadas de las casas fronterizas, de los puestos de guardia montados a una altura de tres pisos, con perros en la zona de tiro; se esforzaba por fotografiar redes de alambre sobre los tejados de las casas, puestos de vigilancia, cañoneras, lo que más le embelesaba era hasta qué punto ganaba una ciudad en diversidad y novedades si estaba dividida en dos, como un territorio despejado.""A menudo tenía la sensación de vivir en una película, le parecía ser el personaje de aquellos largometrajes que veía una y otra vez, los que mostraban ladrones de bancos, amantes, detectives acelerados, acciones sin fin, un mundo de agudos contrastes, y así se apresuraba por la ciudad, aturdido por la rápida sucesión de acontecimientos, como en un sueño."

UWE JOHNSON 'Zwei Ansichten' (1965)

QUI ÉS GODOT?

Un any abans de la seva estrena, el 5 de gener de 1953 al parisenc Théâtre de Babylone, Michel Polac va escollir "En attendant Godot", llavors encara inèdita, pel programa, del Club d'Essai, Entrée des auteurs. Beckett refusà ser entrevistat. Però va escriure una carta, llegida per Roger Blin, de la qual reprodueixo tres fragments prou suggeridors:

"No sé res més sobre els personatges del que diuen, el que fan i el que els passa."

"No sé qui és Godot. Ni tan sols sé si existeix. I no sé si ells creuen que sí o que no, aquells dos que l'estan esperant."

"Tot el que he pogut tenir en compte, ho he mostrat. No és molt. Però és suficient per mi, més que suficient. Fins i tot puc dir que m'hauria anat millor amb menys."

"SAYING I LOVE YOU"

Molt sovint passa que, a partir del segon o tercer disc, alguns grups de música deixen d'interessar-me. Però aquest no és el cas dels californians Girls. La realitat és que el seu "Father, Son, Holy Ghost", un altre cop ple de clàssics instantanis, s'ha convertit en un dels discos que més he escoltat enguany. El meu iTunes no enganya.

Christopher Owens, compositor i lletrista de la banda, va interpretar aquesta meravellosa versió acústica de "Saying I Love You", conjuntament amb altres cançons encara avui inèdites, a la inauguració de l'exposició "Life Adjustment Center", del seu amic fotògraf Ryan McGinley, a la galeria Ratio 3 de San Francisco.

El setlist complet d'aquest peculiar happening va ser el següent:

Solitude | Saying I Love You | Nobody's Business | Mr. Blue
Key to My Heart | End of the World | Cold Again | Back to London

PENSAMENTS HERMÈTICS (L)

On un deia city thickness l'altre escoltava city sickness.

COM SI TINGUÉS ALES

Fragment de 'As Though I Had Wings: The Lost Memoir' de Chet Baker:

"It seems to me that most people are impressed with just three things: how fast you can play, how high you can play, and how loud you can play. I find this a little exasperating, but I'm a lot more experienced now, and understand that probably less than two percent of the public can really hear. When I say hear, I mean follow a horn player through his ideas, and be able to understand those ideas in relation to the changes, if the changes are completely modern."

ALFABETS

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.
LUDWIG WITTGENSTEIN

Temps era temps, a la meva habitació, hi havia penjat un alfabet o abecedari, il·lustrat amb dibuixos de Dick Bruna, que els meus pares van comprar a Holanda. Suposo que ignoraven fins a quin punt un simple alfabet podia arribar a convertir-se en tota una inesgotable font de malsons, en la vida d'un nen que tot just començava a aprendre les lletres de l'abecedari.


La A corresponia a una poma. Fet que m'angoixava. La B corresponia a un bosc. Fet que m'alleujava. Però amb la C tot es tornava a complicar. Aquella llimona m'amargava l'existència. I així successivament. Per sort, tot aquell maldecap acabava bé. A la Z hi havia dibuixada una zebra en pijama. I encara no sé perquè però allò sempre em tranquil·litzava.

Llavors, tampoc és tan estrany que em passés tota la infantesa creient que en Boek era un personatge. De fet, era el que era: un llibre sense paraules.

RETRAT-PAISATGE

31/12/38

l'auto-portrait que
es metamorfosi
en paisatges ciclòpics
i paisatges i roques
de montserrat

que recordi el chien
aboyant à la lune

* pàgina d'un quadern de Joan Miró, vista a l'exposició 'Miró. L'escala de l'evasió'.

ARQUITECTURES COMPARADES (II)

Trenta anys, dos continents i dos desastres naturals separen l'una de l'altra.

Kisho Kurokawa 'Agricultural City' (1960)

Era l'any 1960 quan el metabolista japonès Kisho Kurokawa va projectar una ciutat agrícola a la Prefectura d'Aichi, amb la intenció de substituir els assentaments agrícoles de la Badia d'Ise arrasats, l’any anterior, pel Tifó Vera.  Un projecte, aparentment utòpic, que aspirava a solucionar la clàssica contraposició entre camp i ciutat integrant la producció agrícola en una estructura urbana. La ciutat es composava de múltiples comunitats. Cadascuna d'elles situades sobre una plataforma quadrada de formigó, d'uns 300 metres a 500 metres de costat, elevada, uns 4 metres sobre el terra, sobre pilotis per així poder fer front a futures inundacions. Aquesta plataforma era tant estructura com infraestructura, reservant, d'aquesta manera, tot el sòl per a producció agrícola. Cada comunitat, subdividida per una malla de 25 blocs, de 100 metres per 100 metres cadascun, acollia una població d'uns 2.000 habitants. El bloc central es reservava a equipaments públics com una escola elemental, un santuari i un temple. Els blocs restants era on s'hi ubicaven els habitatges d'aquests nous assentaments.

OMA 'Agadir Convention Centre' (1990)

Contemporàniament al projecte de Kurokawa, la ciutat marroquina d’Agadir fou destruïda per un terratrèmol tot i la magnitud moderada de 5,7 sobre l'escala de Richter. Després d’aquest sisme, es va reconstruir, uns dos quilòmetres al sud, com la típica new town post-corbuseriana. I és d'aquesta tabula rasa, d’on sorgeix, trenta anys més tard, la forma d'aquest projecte, amb clares reminiscències metabolistes, de l’arquitecte holandès Rem Koolhaas, i la seva Office for Metropolitan Architecture (OMA). El projecte és un únic edifici dividit en dues parts: un sòcol, que pren les formes sinuoses de les dunes del seu entorn; i un sostre, que agafa la forma d'una nuvolosa. El sòcol és on s'hi ubica el centre de convencions, amb auditoris, sales de conferències, etc. I el sostre és ocupat per un gran hotel. L'espai in-between restant, sostingut per un bosc de pilotis, esdevé una enorme plaça de formigó coberta i oberta a la platja i a la immensitat de l'oceà.

VEURE WILCO

Recordo que vaig entrar al món de Wilco per la porta de "Mermaid Avenue". Confesso que, en gran part, pel factor Woody Guthrie. Més endavant, em van atrapar, definitivament, amb "Yankee Hotel Foxtrot". Tot i això, incomprensiblement, encara no els havia vist mai en directe. Així doncs, després d’uns quants dubtes, aquest cop vaig decidir-me, finalment, a comprar l'entrada.

D'aquesta manera, el concert del passat 2 de novembre, al Palau de la Música Catalana, va ser tot un viatge iniciàtic. Amb un despertar preciós com és "One Sunday Morning", del seu sublim últim disc "The Whole Love". Continuant amb moments memorables com van ser, per mi, la beatliana "Hummingbird", "War On War" o aquest "Jesus, Etc".

Què més es pot demanar amb un final de trajecte on van reinterpretar aquest himne que sempre serà "Via Chicago" i recuperar la guthriana "California Stars"? Potser "Theologians" o "How To Fight Loneliness". Però bé, una altra vegada serà. Espero.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLIX)

Hi ha tres coses que he après a no discutir mai amb la gent: religió, política i la Gran Carbassa.

Linus van Pelt (1966)

VULCANO

Katsushika Hokusai 'Kanagawa oki nami ura'

Fragment de 'Vulcano'* de Max Besora:

"La Gran Onada ha vingut de nit, mentre dormia. Ha vingut una tromba d'aigua gegantina i no podies fer dues passes sense tenir visions de mort mentre tot terbolinava. La Gran Onada s'ho emporta tot: cotxes de llauna, arbres de fusta, cabanyes de palla, persones de carn i ossos. S'ho emporta tot. Ja sol passar això: de tant en tant ve una onada i s'ho emporta tot. Ve una onada i s'emporta els dies feliços, ve una altra onada i la persona que estimaves desapareix, ve una onada i s'emporta les ganes d'anar al cine, ve una onada i s'emporta els teus pensaments molt lluny d'aquí. Hi ha onades de diferents mides i maneres que constantment s'emporten tot de coses a tot arreu, així funciona."

* de compra i de lectura imprescindible

NOTES BERLINESES (XXXVIII)

Per a tot el món, Berlín és el problema de la divisió. Des d'un punt de vista, aquest és un problema estrictament polític, pel qual, no hem d'oblidar pas, existeixen solucions estrictament polítiques. Des d'un altre punt de vista, és un problema social i econòmic (i per tant polític, però en un sentit més ampli): a Berlín, dos sistemes, dues estructures socio-econòmiques, s'enfronten l'un amb l'altre. Des d'un altre punt de vista, es tracta d'un problema metafísic: Berlín no és només Berlín, sinó també el símbol de la divisió del món, i encara més: un 'punt universal', el lloc on la reflexió sobre la unitat tan necessària com impossible s'imposa en cadascun dels que hi viu, i que, mentre hi viu, no només té l'experiència d'un lloc de residència, sinó també la de l'absència d'un lloc de residència. Això no és tot. Berlín no és només un símbol, sinó una ciutat real en la qual els drames humans desconeguts per a altres grans ciutats es realitzen: aquí, la divisió és un nom per esquinçar. Això no és tot. Berlín presenta, en termes inusuals, el problema de l'oposició entre dues cultures dins del mateix context cultural, de dos llenguatges sense relació interna dins de la mateixa llengua, i per tant qüestiona la suposició de seguretat intel·lectual i la possibilitat de comunicació que normalment es concedeix a aquells que viuen junts pel fet de compartir el mateix idioma i el mateix passat històric. Això no és tot.

Tractar o examinar el problema de Berlín com un problema de la divisió no pot consistir en l'enumeració més completa possible de les diverses formes en què se'ns dóna a entendre. Pel que fa al problema de la divisió, hem de dir que Berlín és un problema indivisible. En el moment en què aïllem provisionalment - encara que només sigui per la claredat de l'exposició - tal o qual informació particular de la situació 'Berlín', es corre el risc de distorsionar no només la qüestió en la seva totalitat, sinó també aquesta informació particular que és impossible d'entendre sense tenir-la en compte per ella mateixa.

L'abstracció política forçada que representa Berlín va trobar la seva expressió més aguda el dia que el mur va ser construït, que malgrat tot és un fet dramàticament concret. Fins el 13 agost de 1961, l'absència d'un signe visible de separació - molt abans d'aquest dia una sèrie de controls regulars i irregulars ja havien fet pressentir l'arribada enigmàtica d'una línia de demarcació - va donar a la partició un caràcter i una significació ambigus: què era? Una frontera?

El mur va aconseguir concretar de manera abstracta la divisió, perquè fos visible i tangible, i per tant ens obliga a partir d'ara pensar Berlín, en la mateixa unitat del seu nom, ja no sota el signe d'una unitat perduda, sinó com aquesta realitat sociològica constituïda per dues ciutats completament diferents*. L'escàndol i la importància del mur consisteix a ser, en l'opressió concreta que representa, essencialment abstracte, i per tant recorda el que sempre oblidem: que l'abstracció no és simplement una manera inexacta de pensar o una forma de llenguatge manifestament empobrida, sinó que aquesta abstracció és el nostre món, el món on, dia rere dia, vivim i pensem.

* El mur pretenia substituir la veritat sociològica d'una situació, el seu estat de fet, amb una veritat més profunda, una que podria anomenar-se, però només simplificant de forma considerable, la dialèctica d'aquesta situació.

MAURICE BLANCHOT 'Il nome Berlino' (1964)

L'HOME QUE CAMINA

On hauré vist abans aquest home?

Buster Keaton 'The General' 1926

Aquest no era un tal Travis?

Wim Wenders 'Paris, Texas' 1984

O potser era un altre?

Henri Cartier-Bresson 'Alberto Giacometti' 1961

* El títol del post fa referència a "L'Homme qui marche", escultura d'Alberto Giacometti.

ESCRIPTURA

a Boris Pahor

Ni la mort ni l'amor suporten testimonis.

Ets un home travessat per un buit infinit, 
per una absència de límits demolidora.

Encara ets al fons.
No sents compassió.

La muntanya és aquí, 
davant teu, 
muda i rígida.

T'envolta un silenci immòbil.

Desitges que el temps s'aturi, 
que la vida no s'acabi mai més.

L’ARBRE DE LA VIDA

Moment de "The Tree of Life", film dirigit pel sempre immens Terrence Malick, amb el "Funeral Canticle" de John Tavener de fons.

A man's heart has heard two ways through life. The way of nature and the way of grace. You have to choose which one you'll follow. Grace doesn't try to please itself. It accepts being slighted, forgotten, disliked... It accepts insults and injuries. Nature only wants to please itself. Get others to please it too. It likes to lord it over them. To have its own way. It finds reasons to be unhappy, when all the world is shining around it and love is smiling through all things. They taught us that no one, who loves the way of grace, ever comes to a bad end. I will be true to you. Whatever comes...

El cor de l'home ha sentit dos camins durant la vida. El camí de la natura i el camí de la gràcia. Has de triar quin d'ells seguiràs. La gràcia no intenta complaure's a sí mateixa. Accepta ser menyspreada, oblidada, desagradada... Accepta insults i greuges. La natura només vol complaure's a sí mateixa. Aconseguir que els altres també la complaguin. Li agrada senyorejar per sobre d'ells. Tenir el seu propi camí. Troba raons per ser infeliç, quan tot el món brilla al seu voltant i l'amor somriu a través de totes les coses. Ens van ensenyar que ningú, que estimi el camí de la gràcia, acaba malament. Et seré fidel. Passi el que passi...

NECRÒPOLIS

Tres fragments de 'Necròpolis' de Boris Pahor:

"Com des d'un mirador, observo el pendent pronunciat de la muntanya i tinc la sensació que, quan marxi, m'acompanyarà l'enyorança irracional d'haver estat a casa meva. Sóc en un cementiri silenciós, on abans havia residit i des d'on vaig marxar per vacances, i ara hi he tornat. Sóc un habitant d'aquest lloc."

"Aquí hi ha el refugi d'un món perdut que s'estén més enllà de l'horitzó, però que no es pot encreuar mai amb el món dels homes perquè no convergeixen en cap punt."

"Així és, vaig tenir un contacte directe amb la nuesa del cosmos, vaig viure en el buit absolut, vaig tocar el no-res, el nucli del no-res que no ressuscitaria mai perquè no el criden ni els ulls de l'home ni els sentiments nobles de l'home."

SALABROR

E mentre ti bacio, sapore di sale.
GINO PAOLI

una tarda
qualsevol
asseguts 
en un banc
ocult
d'un parc
perdut
... 
la indiferència de la multitud
...
l'escalfor del teu alè
...
el gust de la pluja
...
en els teus llavis

MoMA QNS, agost de 2002.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLVIII)

Houellebecq és un personatge a la recerca d'autor.

WU LYF

WU LYF és l'acrònim, de World Unite! Lucifer Youth Foundation, rere el qual s’oculten quatre individus que, segons les seves pròpies paraules, fan Heavy Pop, música popular amb la seva ànima molestant la seva boca. Amb la voluntat de ser més que una banda en el sentit que el Barça és ‘més que un club’.

Aquesta grandiloqüència verbal, però, queda musicalment reflectida, a la perfecció, en el seu esperadíssim debut discogràfic "Go Tell Free to the Mountain". Un disc que és com un rèquiem pel nou mil·lenni, com un revers distòpic del bon començament utòpic, "Ágætis byrjun", dels islandesos Sigur Rós.

no matter what they said
dollar is not your friend

El clip, realitzat pel vídeo i fotoperiodista Fil Kaler, transforma "Dirt" en un autèntic manifest audiovisual, amb imatges de manifestacions londinenques d'estudiants, que sembla tota una premonició dels disturbis apocalíptics, el juliol passat, a Anglaterra.

MEMENTO

L'eterna espera
davant un mar ple de dubtes.

Sempre paralitzat
per aquella voràgine
tan pròpiament seva.

Encara no hi ha platja
on no trobi
restes del meu naufragi.

Llavors no era feliç.

Però només tu ho sabies.

ELS ARQUITECTES

"Die Architekten" és un film de Peter Kahane, amb guió de Thomas Knauf, rodat al Berlín Est durant el 1989 i estrenat el gener de 1990, uns dos mesos després de la caiguda del Mur.

Daniel Brenner, un arquitecte de trenta vuit anys, rep, després d'anys de supervivència, l'encàrrec de projectar un nou centre cultural per una de les noves ciutats satèl·lits de la RDA. Una oportunitat que li permetrà reunir gran part dels seus amics, i companys de generació, per formar un col·lectiu de treball capaç de desenvolupar un projecte que reflecteixi aquells ideals de canvi que, durant els anys d'universitat, tots havien compartit. Però, la rigidesa i la intransigència burocràtica acabarà arruïnant totes les seves esperances, enfrontant-los i dividint-los.

Dos moments d'aquest film mostren, a la perfecció, aquesta sensació d'impotència i de fracàs, sempre tan freqüents en el món de l'arquitectura.

El primer és quan Daniel parla amb el seu mentor, una mena de Hermann Henselmann, confessant-li la seva incapacitat per tirar endavant el projecte, davant les reiterades negatives dels buròcrates. Però aquest li mostra el costat pragmàtic de la professió. Segons ell, tota construcció s'edifica en el compromís. I, mirant l'antiga Stalinallee, afirma: "Construir és política. Projectem poder. Cada edifici reflecteix un estatus, t'agradi o no, prosperitat o austeritat, somnis o desesperació, economia i tecnologia. Naturalment, també reflecteixen els gustos del client. Els arquitectes han de lluitar pels seus drets. Però també s'han de comprometre." Afegint que: "El compromís és l'única manera de resoldre conflictes d'interessos."

El segon moment és quan Daniel condueix el seu Trabant, al llarg del Mur i d'uns carrers de Berlín Est gairebé desèrtics, mentre un cor de nens canta: "El nostre Heimat no són només ciutats i paisatges, el nostre Heimat són tots els arbres del bosc." Un paisatge exterior que es converteix en la perfecta metàfora de la seva desolació interior. Tal com immortalitza Martin Bulla, un dels membres del col·lectiu que es nega a comprometre's i renunciar als seus principis, en les seves fotografies.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLVII)

For true greatness, you have to go through the clouds.

Mies van der Rohe a LIFE (1957)

"SOIRÉE DE POCHE"

A més dels concerts à emporter, resulta que la gent de La Blogothèque, des de fa temps, també ens regala una sèrie de concerts a domicili anomenats soirées de poche.

El 13 de maig de 2009, Seba i Pierre, de 71 i 85 anys respectivament, van obrir les portes del seu magnífic pis parisenc per tal que Zach Condon i tota la seva troupe oferissin aquest concert, tan d'estar per casa, de només 25 minuts.

Beirut va obrir el repertori amb "Mimizan", una joia oculta en el recopilatori "Dark was the Night", per continuar amb "Nantes", del seu segon disc "The Flying Club Cup", seguida de "My Wife", extreta del seu doble EP "March of the Zapotec/Holland", "A Sunday Smile", també del seu segon disc, i "My Night with the Prostitute from Marseille", del mateix doble EP anterior. Però el millor va arribar al final amb dues extraordinàries versions: la balcanitzada "Şiki Şiki Baba", del turc Durmuş Çiğdem, i "La Javanaise", del mític Serge Gainsbourg.

CONSTATACIÓ

El centre del món no és en-lloc.

Tot es dilata en el buit d'una absència vertiginosa.

La seva proximitat mostra el teu propi destí.

Res és tangible.

A fora mai hi ha ningú.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLVI)

SON GOKU: Que no teniu cua les noies? Hum, hum... és molt interessant.

NOTES BERLINESES (XXXVII)

"Para un esloveno de un metro ochenta de altura, acostumbrado a unidades habitacionales encajonadas, donde debido al ahorro de energía y a una mentalidad mezquina apenas se deja medio centímetro entre la mollera y el techo, los espaciosos apartamentos berlineses suponen un verdadero alivio. Pero el alivio dura poco: pronto le sigue una sensación de angustia provocada por el vacío. Grande, insoportable, excesivo vacío. Los berlineses son maestros del vivir en el vacío. Si fuera posible, encerrarían el desierto en su apartamento por la noche, el desierto estepario y gris, o el horizonte con la bruma matutina sobre el mar abierto. Sin duda, no es que carezcan del gusto por el interiorismo, sino todo lo contrario. Al principio, el vacío de las enormes paredes de las casas berlinesas provoca en el recién llegado, habituado al kitsch alpino o que se regodea en la nostalgia por Estambul, una sensación de frialdad y despersonalización. Pero tras vivir un tiempo en semejante espacio descubre que el vacío no ahoga la imaginación, sino que la libera. La mancha marrón del techo comienza de pronto a obrar como oráculo de rostros cambiantes: hoy tiene la cara del viento, mañana la de la medusa, pasado mañana un ángel sonriente flota en el techo; cuando cae la luz, los crujientes pisos de roble se vuelven la más bella de las alfombras persas; las grietas en el muro son mensajes de los invisibles dioses germanos de Valhalla o el palpitar de la yugular de Franz Beckenbauer antes de dar el chute de rigor. Cada habitación tiene un vacío diferente y cada una enseña a su ocupante a cuidar de distintos detalles, de formas de familiarizarse, de interpretar."

ALEŠ ŠTEGER 'Berlin' (2007)

EL GRAN HOME

And the Big Man joined the band.
BRUCE SPRINGSTEEN 'Tenth Avenue Freeze-Out'

Durant la nit del 20 de juliol de 2008, molts vam tenir la sensació que aquella era l'última vegada que veuríem el Big Man, en directe, amb l'E Street Band. Diumenge passat, el mateix Boss, ens ho confirmava amb aquest missatge penjat en el seu web:

"En Clarence ha viscut una vida meravellosa. Portava en el seu interior un amor per la gent que va fer que l'estimessin. Va formar una família meravellosa i extensa. Li agradava el saxofon, estimava els nostres fans i donava tot el que tenia cada nit que pujava a l'escenari. La seva pèrdua és incalculable i ens sentim honrats i agraïts d'haver-lo conegut i tingut l'oportunitat d'estar al seu costat durant gairebé quaranta anys. Ell va ser el meu gran amic, el meu company, i amb en Clarence al meu costat, la meva banda i jo vam ser capaços d'explicar una història molt més profunda que aquelles simplement formaven part de la nostra música. La seva vida, la seva memòria i el seu amor perduraran en aquella història i en la nostra banda."

'Born to Run' per Eric Meola

En una entrevista, amb Phil Sutcliffe, publicada el maig de 1998, a la revista musical Mojo, en Clarence explicava l'autèntica versió de la història:

"Una nit estava tocant a Asbury Park. Havia sentit que The Bruce Springsteen Band era a prop, en un club anomenat The Student Prince, i en un descans entre actuacions m'hi vaig acostar. A l'escenari, en Bruce solia donar versions diferents d'aquesta història però cal recordar que sóc un baptista, recorda-ho, per tant aquesta és la veritat. Era una nit de pluja i vent, quan vaig obrir la porta del local aquesta es desenganxà de les seves frontisses i sortí volant cap al carrer. La banda era a l'escenari, mirant fixament cap a l'entrada. I potser això va posar una mica nerviós a en Bruce perquè li vaig dir, "Vull tocar amb la teva banda", i em va dir, "És clar, fes el que vulguis". La primera cançó que vam fer fou una primera versió de 'Spirit In The Night'. En Bruce i jo ens miràrem l'un a l'altre però no vam dir-nos res, ho sabíem. Sabíem que érem allò que faltava en la vida de l'altre. Ell era el que jo, fins llavors, havia estat buscant. De fet, només era un noiet escanyolit. Però era un visionari. Volia seguir el seu somni. I així, des d'aquell moment, vaig ser part de la història."

Una història immortal que perdurarà eternament, en tots nosaltres, gràcies als seus mítics solos.

 

DIÀLEG IMPOSSIBLE

—Què llegeixes?

—La marxa Radetzky.

—Però això no es balla?

FI

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLV)

Stories only exist in stories (whereas life goes by without the need to turn into stories).

Wim Wenders 'Der Stand der Dinge' (1982)

CORTINES HERTZIANES

Cortina voleiant, en una tarda primaveral, al Maresme.

De fons "Dans l'air" de Dominique A.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLIV)

In Pep we trust.

DIETARI D'ACAMPADA

dimecres 18 de maig de 2011

el meu dubte és: aquesta #democraciarealya de l'#acampadabcn respectaria el dret a l'autodeterminació de Catalunya?
si no s'acampa per la independència de Catalunya, tot plegat continuarà sent una pèrdua de temps i de diners.després de la indignació sempre torna la decepció.

dijous 19 de maig de 2011

real, social, popular són adjectius propis de l'estalinisme i del nazisme.
#spanishrevolution? aquesta no és la meva revolució. #adéuEspanya: #independènciaJA.

divendres 20 de maig de 2011

si volem ser com Islàndia primer hem de ser estat.
sincerament, més que una revolució això sembla una involució.

algú sap si existeix alguna comissió per l'autodeterminació? no l'he vist per enlloc.
quants érem el #10J al Passeig de Gràcia i quants són ara a la Plaça Catalunya? #independènciaJA!

primera conclusió del dia: més Albert Camus i menys Stéphane Hessel.
segona conclusió del dia: més Naomi Klein i menys Arcadi Oliveres.

dissabte 21 de maig de 2011
doncs jo no vull canviar el món, prefereixo millorar-lo.

ara ho entenc, tot plegat és una #flashmob! realment, els d'Improv Everywhere s'han superat.
ara des d'#acampadabcn diuen que llegeixen un missatge enviat des de Tahrir... no serà pas del Joan Roura?
això de l'#empanadabcn s'assembla, cada cop més, al film "At the circus" dels germans Marx.
pinta molt millor l'#acampadapedralbes que no pas l'#acampadabcn.

diumenge 22 de maig de 2011

lectura a #acampadapedralbes del comunicat de suport enviat des de Qatar Foundation, la gent embogeix cridant:#sandropresident!

@acampadabcn com? #nosaltresdecidim? finalment heu creat la comissió per l'autodeterminació? #independènciaJA!

dilluns 23 de maig de 2011

no crec en les acampades però sí en la independència.
diria que als d'#acampadabcn els hi ha pujat el sol al cap.

dimarts 24 de maig de 2011

#acampadabcn em recorda l'artista de la fam de Kafka, hi haurà un dia en què ningú s'hi fixarà i acabarà desapareixent de la plaça.
#acampadabcn també em recorda el llogaret d'Astèrix el gal però sense poció màgica.

dimecres 25 de maig de 2011

finalment, Joan Roura a #acampadabcn! ara només hi falten els germans musulmans.
#globalcamp és el nom del parc temàtic que #acampadabcn està muntant al bell mig de la plaça Catalunya.

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLIII)

Potser tota metròpolis és una necròpolis.

Claudio Magris 'Microcosmi' (1997)

RECURRENT

Anit,
tornàrem a ser
_____________allà.

El seu cap, sobre la meva espatlla,
observant i silenciant
tot temps anterior

_______________ a aquell moment
______________________________recurrent.

RETRAT DE L'ARTISTA VELL

A portrait of the artist as an old man

Stephen Dedalus

26.VII.912

* postal enviada per James Joyce a Italo Svevo, vista a l'exposició 'La Trieste de Magris'.

SOMIANT BECKETT

Somiant Beckett... breument, com qui desespera Godot eternament.

go end there

one fine day
where never till then
till as much as to say
no matter where
no matter when

Samuel Beckett (1906-1989)