COM UNA CANÇÓ

Dins el recull de proses poètiques 'El mirall imaginari' d'Alexandre Plana:

Jo sentia en la fosca que eren blancs els teus braços. En el cel, la lluna s'adelerava per desfer-se dels núvols.

Jo sentia en la fosca que eren vermells els teus llavis. La sang dels capvespres ja era dins les muntanyes.

En la fosca no podia veure el color dels teus ulls. Els cloïes perquè jo no conegués la teva ànima.

NOTES BERLINESES (L)

"Des de 1945, les anomenades 'arts de la pau' han demostrat ser igual de lamentables en la seva influència com, abans de 1945, les anomenades 'arts de la guerra'; i em refereixo, és clar, a la fatal tendència de l'arquitectura moderna de no imaginar mai una fusió entre edificis i espai, sinó en atribuir sempre una missió figurativa als edificis i concebre l'espai com res més que una extensió naturalista. El problema urbanístic de Berlín és, en aquest cas, lluny de ser únic. Per tant, si se suposa que una ciutat és un sòlid construït, es dedueix necessàriament que els seus elements figuratius han de ser, majoritàriament, espacials. Hi pot haver unes poques torres o cúpules que la presideixin, però, en la seva major part, la figura només pot ser una qüestió de buits importants i considerats amb cura; i amb això en ment, ara cap a contemplar l'anomenat Kulturforum.

Una terra erma indeterminada absurdament dignificada amb un nom romà, aquesta és una part del món que desanima dolorosament tota possibilitat de convergència. Perquè, contràriament a qualsevol idea d'espai abstracte abraçat per esteses continuïtats, el Kulturforum és un 'anti-espai', un col·lapse de les comunicacions civils, una situació de guerra no declarada entre sòlids compactes i egocèntrics que són independents de qualsevol concepte de comunitat, que són independents - fins a un punt despietat - de qualsevol camp de sosteniment."

"El Kulturforum no hauria de ser mai considerat com a evidència d'una amnèsia cultural."

"Després de 1945, amb la burgesia gairebé desapareguda, en aquest món devastat i buit, les irresponsables estratègies avantguardistes de la dècada de 1920 van arribar a ser acceptades com el programa inevitable per a la dècada de 1950: el missatge havia estat lliurat. Era lògic, igualitari i higiènic; i aquest tipus de pensament inevitablement condueix a aquests espècimens desafortunats com el Lincoln Center a Nova York, el South Bank a Londres, i, a Berlín, el Kulturforum. Qualsevol relació amb els seus voltants resta aïllada per abismes insalvables."

COLIN ROWE 'The Vanished City' (1984)

PLANILÀNDIA

Fragment de 'Flatland: A Romance of Many Dimensions' d'Edwin Abbott Abbott:

Imagineu-vos un immens full de paper amb línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures que, en comptes de romandre fixes al seu lloc, es desplacin lliurement per la superfície sense la facultat, però, de sortir-ne per sobre o per sota, com si fossin ombres -per bé que dures i de vores lluminoses-, i tindreu una noció força aproximada del meu país i dels meus conciutadans. Fa uns quants anys, n'hauria dit "el meu univers"; però ara tinc l'enteniment obert a punts de vista més elevats.

MATARÓ I LA SEVA HISTÒRIA

No fa molt, tot buscant i remenant en hemeroteques digitals, vaig trobar un article, publicat el 26 de juliol de 1932 a La Veu de Catalunya, que porta el títol de "Mataró i la seva història" i el signa el meu besavi Joaquim Capell i Vidal, alcalde popular* de Mataró, per la Lliga, entre 1920 i 1922. En un moment de l'article en qüestió reivindica una de les seves obres de govern inacabades: un museu local, amb arxiu històric, per a la ciutat.

     És, la nostra comarca, rica en troballes arqueològiques: monedes, mosaics, urnes cineràries, ceràmica, fragments esculturals, arcs, làpides; sobresurt entre aquestes la que fou trobada al cor de la ciutat, dedicada a Lucius Marcius Optatus Duumvir, o sia alcalde d'Iluro en el segle III i que ella sola és el millor testimoni que confirma ésser la nostra ciutat la Civitas fracta de l'edat mitjana, la pàtria de les nostres invictes i volgudes màrtirs Juliana i Semproniana, la Iluro de l'època romana, tan discutida pels erudits del passat segle i que avui ningú no dubta que es trobava construïda a l'indret on hi ha actualment l'església parroquial de Santa Maria i carrers vells que l'envolten, ja que és en aquesta part de la ciutat on s'han fet les principals troballes.
     Les notícies i dades que tenim de la història nostra, totes són degudes als esforços purament particulars; res no pot dir-se que s'hagi fet oficialment fins avui per augmentar el coneixement que tenim de la nostra història local. Si sabem l'origen nobilíssim de Mataró, si hem pogut llegir les catorze curiosíssimes cartes que formen un document titulat «Mataró a trozos, o sea historia de Mataró, antes Civitas fracta, y anteriormente Iluro, por un sujeto que no es natural de ella», a Víctor Balaguer ho devem, ja que segons ell mateix confessa que va fer la troballa ordenant un arxiu particular i després el publicà en la seva Història de Catalunya. Si tenim un volum que tant ens honora titula «Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro», de Josep M. Pellicer, on tan desinteressadament l'autor va aplegar tot quant va trobar dispers de la nostra història, traduint, amb el coneixement de les llengües antigues que posseïa, importantíssimes làpides, monedes i documents, esforç personal fou, i Mataró li'n deu agraïment.
     Hem tingut ocasió de sentir d'eminents arxivers que hi ha molt a fer encara, que hi ha molts fets importants de la nostra història que no coneixem, que tot i haver-se perdut molts documents a l'arxiu de la ciutat, en resten de molt interessants, sobretot dels segles XVI, XVII i XVIII, que el nostre arxiu de la vegueria és dels més rics i curiosos de Catalunya i que en arxius particulars hi ha nombrosos pergamins i documents antics que els seus posseïdors depositarien i alguns fins ens havien ofert cedir-los generosament, llavors que s'anava a organitzar seriosament a la nostra ciutat un museu local i un arxiu històric. S'havia tot just constituït el Patronat en aquest fi, dirigit per un tècnic especialitzat i un grup de mataronins tembé coneixedors de la matèria, ajudats i acompanyats oficialment per diversos regidors, aleshores que vingué la sotragada del canvi de règim.
     No dubtem que amb el temps veurem reprendre aquella obra començada; el pla era restaurar una casa que ja és del municipi i que té marcat caràcter arqueològic, instal·lar els baixos i ampliar-los amb noves adquisicions, el museu local que ara es troba esquifit i amagat a una sala de l'Escola d'Arts i Oficis i als pisos formar-hi l'Arxiu Històric, fent com han fet altres poblacions semblants a la nostra, que prenent grans precaucions de seguretat i de competència en la direcció, han aconseguit ajuntar els documents històrics d'altres arxius oficials i particulars i fer del tot una envejable obra de cultura que conservaria i augmentaria el nostre stock de documents i objectes arqueològics, facilitant i estimulant aquesta classe d'estudis tan nobles al nostre jovent.

El més curiós del cas és que, setanta anys més tard i amb un total desconeixement del seu llegat inacabat com a alcalde, el meu projecte fi de carrera acabés sent, precisament, el Museu Històric de Mataró, ubicat entre la Plaça Gran i la Plaça dels Ninots, amb una part del seu espai reservat a arxiu. Potser és que la genètica tampoc falla.

[*] En els diaris de l'època se'l descriu així perquè va ser el primer alcalde de Mataró elegit per sufragi universal.

L'ILLA

Fragments de 'L'isola' de Giani Stuparich:

"Havia estat com si hagués descobert alguna cosa d'ell mateix que ignorava."

"La sòbria vegetació al llarg dels pendents de roca, els poblets blancs arran d'aigua donaven un toc de frescor i d'encant a aquella terra que sorgia del mar."

"Tot al voltant, les línies de l'illa eren suaus: entre les capçades blavenques de les oliveres apareixia el cel més carregat; en l'aire quiet surava un perfum plaent, les aromes de la terra es fonien amb l'olor del mar: pi, menta i baladre amb el salobre i les algues."

"Coneixia bé l'illa: l'havia recorregut tota, altres vegades, a peu, i n'havia fet la volta a vela. Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d'aigua, hi petaven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits."

"La pau del port era una il·lusió; la realitat era allà fora, en la lluita oberta i contínua."

"El paisatge era àrid, al llarg del camí eriçat d'atzavares: n'hi havia que dreçaven la tija florida amb un estupor monstruós. S'hi trobaven escasses construccions: les cases i les parets de tanca desentonaven i ressaltaven, antinaturals, en aquella solitud."

"En aquell camí tot tenia un aire tràgic."

"Aquell camí que continuava avançant sempre recte cap al blau infinit del mar i del cel; nu, amb alguna casa escassa tancada a les vores, aparentment deshabitada, i a banda i banda pedregars estèrils; aquell camí pla, monòton, sense pols, sord als passos, dominava tots els impulsos de l'ànima, tots els pensaments, amb els trets d'un destí inexorable."

"El fill va veure com s'empetitia l'illa, com desapareixia a l'horitzó en la immensa resplendor del mar. Aquell va ser el primer moment que va tenir la consciència precisa i simple de què perdia en perdre el seu pare."