NOTES BERLINESES (XLII)

"La muralla xinesa ha estat enllestida en el seu punt més septentrional. Provinent de la banda sud-est i de la sud-oest, hom ha anat acostant-ne l'obra fins a fer-la convergir en aquest punt. Aquest sistema de construcció parcial fou també seguit al detall dins les dues grans hosts de treballadors, la de l'est i la de l'oest. Hom procedia a formar grups d'aproximadament vint obrers, els quals havien d'edificar una longitud de muralla d'uns cinc-cents metres aproximadament; mentrestant, un altre grup construïa al costat una muralla d'igual longitud. Un pic duta a terme la unificació de totes dues, l'obra no era pas prosseguida a partir d'on s’acabaven aquests mil metres de muralla, sinó que traslladaven els grups d'obrers a d'altres indrets a continuar construint-hi la muralla. D'aquesta manera, naturalment, van anar restant-hi espais buits, que no van ser emmurallats sinó molt i molt lentament, alguns fins ben bé després d'haver estat anunciat l'acabament de la construcció de la muralla. Sí, deu haver-hi espais buits on no hi han edificat gens; una pretensió, aquesta, d’altra banda, que no constitueix possiblement sinó una de les moltes llegendes sorgides al voltant de l'obra, les quals resulten inverificables, almenys individualment, amb els propis ulls i mesures, atesa la gran extensió de l'obra."

FRANZ KAFKA 'Tot construint la muralla xinesa'  (1917)

RUNA DECLAMATÒRIA

Sempre m'havien explicat que Ferran de Pol i l'avi de la barba, a més de ser companys de professió, eren bons amics. Però ignorava fins on arribava aquesta amistat. De fet, no ha estat fins re-obrir un dels llibres heretats de la seva biblioteca que, per atzar, he descobert aquesta nota, escrita un 29 de febrer de 1979, on la nostàlgia i la ironia es barregen tot recordant una anècdota de quan, tots dos, estudiaven la carrera de dret.

 

_Benvolgut amic i company: acabo de rebre quatre mots teus per acompanyar el programa de Dret romà. Déu meu... "Si el derecho que gestó el pueblo romano no tuviera otro alegato"... ¿Recordes?... "el de su vetusta fecha"... No et poso de dalt a baix la tirallonga perquè esbocinada respon més al seu caràcter de runa declamatòria.
_Gràcies pel programa tot anotat amb breus recordatoris. ¿Com va anar a parar a les teves mans?
_Bé, moltes gràcies. Sí, conservaré aquesta peça arqueològica i em fa gràcia haver-la recobrada. ¿Com estàs? Fa temps que no ens veiem, ara. Et desitjo el millor, amb una cordial abraçada
_Ferran de Pol

El més curiós és que m'ha semblat re-conèixer la tipografia de la nota. Diria que va ser escrita amb una IBM Selectric. La mateixa màquina que l'avi tenia al seu despatx. Un artefacte que, de petit, em tenia absolutament fascinat. Però això potser ja serien figues d'un altre post...

NOTES BERLINESES (XLI)

"Berlín pot ser vista com una exemplar capital espiritual del segle XXI, de la mateixa manera que un cop va ser el símbol apocalíptic de l'ocàs del segle XX. La identitat de Berlín no pot ser re-fundada sobre les ruïnes de la història o en les 'reconstruccions' il·lusòries d'un passat arbitràriament seleccionat."

"La transformació formal de la ciutat (futura) ha d'anar acompanyada dels corresponents canvis de mentalitat associats a les línies de parcel·lari anteriors a la guerra, a les visions anacròniques, als somnis que els diners poden comprar. El que es necessita és una visió optimista del segle XXI: un replantejament radical de la zonificació, de la funció, de la propietat i del programa. Aquestes categories ja no són apropiades als canvis de relació entre capitoli, capital, responsabilitat pública i la fi de les ideologies."

"El que necessitem és una connexió de Berlín amb i a través de la seva pròpia història. Aquesta connexió, aquest moviment, passa per la relació entre l'antic i el nou, capitoli i capital, ple i buit, el ja-no i l'encara no."

"El centre perdut no pot ser re-connectat com un membre artificial a un cos vell, sinó que ha de generar una transformació global de la ciutat. La Potsdamer Platz pot arribar a ser el lloc on la divisió entre Est-Oest, centre-perifèria, pugui superar els conflictes que van sorgir, van ser presenciats i van morir en aquest mateix lloc. Aquests conflictes no poden ser resolts mitjançant la reconstrucció d'un passat buit, sinó establint noves bases i imatges que estiguin obertes a dinàmiques concretes." 

DANIEL LIBESKIND 'Out of Line' (1991) 

CONFESSIONS D'UN OPIÒMAN ANGLÈS

Fragment de 'Confessions of an English Opium-Eater' de Thomas de Quincey:

"En una ocasió, fa molts anys, en què estava contemplant les Antigüitats Romanes de Piranesi, el senyor Coleridge, que m’acompanyava, em va descriure una col·lecció de làmines d’aquest artista, denominada Els somnis, on evocava el decorat de les visions que havia tingut durant el deliri d’una febre. Alguns (només em base en el record que guarde d’aquella relació del senyor Coleridge) representaven immenses sales gòtiques. El sòl estava cobert de ginys i maquinàries de tota mena, rodes, cables, politges, alçaprems, catapultes, etc., que expressaven l’enormitat de la força desplegada i de la resistència vençuda. Dalt, podies percebre una escala que corria pels murs i, en ella, grimpant cap amunt, hi havia Piranesi en persona. Seguint-ne el recorregut, veies que l’escala acabava una mica més amunt, de colp, amb un tall abrupte, sense cap balustrada, i que n’arribara al cap no podria fer un sol pas endavant, si no era per llançar-se cap a l’abisme. Passara el que passara amb el pobre Piranesi, almenys suposaves que els seus treballs acabarien allà, d’una manera o d’altra. Però alçaves la vista i contemplaves un segon tram d’escala encara més amunt, on una altra volta veies Piranesi, però ara plantat a frec mateix de la timba. De nou elevaves la vista i observaves un altre tram d’escala encara més aeri i de nou el pobre Piranesi atrafegat amb els seus ascendents afanys, i així, una vegada i una altra, fins que l’escala inacabada i Piranesi es perdien, tots dos, pels sostres en penombra de la sala. Amb idèntic poder d’expansió sense límits i de reproducció d’ella mateixa procedia l’arquitectura dels meus somnis. En les primeres etapes de la malaltia, la principal esplendor dels meus somnis era, en efecte, arquitectònica: contemplava ciutats i palaus tan sumptuosos com no n’han vistos mai uns ulls desperts, si no és als núvols."

"MARIENBAD"

Ten signs that read silence.

"Ekstasis" de Julia Holter és d'aquells discos hermètics que, després d'unes quantes escoltes, t'acaba atrapant. Potser perquè, en alguns moments, la seva veu t'evoca la malaguanyada Trish Keenan. Qui sap... El fet és que aconsegueix desplegar i crear una atmosfera d'un magnetisme estranyament oníric.

"Marienbad" és la seva porta d'entrada. Una cançó, segons la seva mateixa autora, composada tot jugant amb un Fender Rhodes que, subconscientment, et transporta al jardí topiari del film homònim d'Alain Resnais.