EL MENYSPREU

Fragment del llibre 'El menyspreu' d'Alberto Moravia:

Mentre dinàvem gairebé no vam parlar. El silenci semblava penetrar dins la vil·la junt amb la forta claror del migdia. El cel i el mar que omplien els finestrals ens enlluernaven i ens feien llunyans, com si tota aquella blavor tingués la consistència d’unes aigües submarines i nosaltres dos seguéssim al fons del mar, separats per la lluminosa fluctuació del líquid i incapaços d’enraonar.

SOMIAR DESPERT

Tot escoltant "From Afar" de Víkingur Ólafsson m’he re-trobat amb el "Träumerei" de Robert Schumann.

Vells records de quan aprenia a tocar el cello amb el senyor Carbó.

I també de quan el vaig tocar, per primer cop, davant l'avi de la barba i com, mentre el tocava, el cantussejava tot emocionat.

INVENTARI #2025

Vint-i-cinc discos que han vingut en el meu 2025 per quedar-se.

Com cada any, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Anna Andreu Vigília

Anna Ternheim Psalmer från sjunde himlen

Beirut A Study Of Losses

Benjamin Biolay Le Disque Bleu

Brunori Sas L'albero delle noci

caroline caroline 2

De La Soul Cabin In The Sky

Dean Wareham That’s The Price Of Loving Me

Dente Santa Tenerezza

Franz Ferdinand The Human Fear

Geese Getting Killed

Giorgio Poi Schegge

Jeff Tweedy Twilight Override

Jens Lekman Songs For Other People's Weddings

Krögers Sorra fina

Mark Pritchard & Thom Yorke Tall Tales

Miquel Serra Consolacions

Panda Bear Sinister Grift

Pulp More

Ryan Davis & The Roadhouse Band New Threats From The Soul

Sidonie Catalan Graffiti

Stereloab Instant Holograms On Metal Film

Turnstile NEVER ENOUGH

The Veils Asphodels

Vincent Delerm La fresque

INVENTARI #2024

Vint-i-cinc discos que han vingut en el meu 2024 per quedar-se.

Com sempre és costum, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Annika Norlin & Jonas Teglund En tid att riva sönder 

Being Dead EELS

Bertrand Betsch Kit de survie en milieu hostile

Beth Gibbons Lives Outgrown

Christopher Owens I Wanna Run Barefoot Through Your Hair

Cindy Lee Diamond Jubilee

The Cure Songs Of A Lost World

The Decemberists As It Ever Was, So It Will Be Again

Erlend Øye & La Comitiva La Comitiva

Fontaines D.C. Romance

Françoiz Breut Vif!

Godspeed You! Black Emperor "NO TITLE AS OF 13 FEBRUARY 2024 28,340 DEAD"

Gruff Rhys Sadness Sets Me Free

Kim Deal Nobody Loves You More

The Libertines All Quiet On The Eastern Esplanade

Maria Jaume Nostàlgia Airlines

Michael Kiwanuka Small Changes

MJ Lenderman Manning Fireworks

Nicolas Michaux Vitalisme

Pau Vallvé Agorafília

The Smile Cutouts

The Smile Wall Of Eyes

Tindersticks Soft Tissue

Vampire Weekend Only God Was Above Us

Waxahatchee Tigers Blood

INVENTARI #2023

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2023 per quedar-se.

Com és costum, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Angeladorrrm Res dura gaire estona

Animal Collective Isn't It Now?

Beirut Hadsel

Belle & Sebastian Late Developers

Blur The Ballad Of Darren

Calcutta RELAX

Cindy Why Not Now?

Colombre Realismo magico in Adriatico

Dente Hotel Souvenir

Emma Anderson Pearlies

Fiddlehead Death Is Nothing To Us

Joan Miquel Oliver Electronic Devices

Julie Byrne The Greater Wings

The Lemon Twigs Everything Harmony

Marlene Ribeiro Toquei no Sol

Miquel Serra Las Hayas Arce

Mitski The Land Is Inhospitable and So Are We

Pia Fraus Evening Colours

Slowdive Everything Is Alive

Sufjan Stevens Javelin

Súper Gegant Cap mal

Wednesday Rat Saw God

Wilco Cousin

Yo La Tengo This Stupid World

Zach Bryan Zach Bryan

LA NOSTRA ORDINACIÓ I EL NOSTRE CAMÍ

Fragment, en ortografia prefabriana, de 'La nostra ordinació y el nostre camí' de Joaquim Torres García, publicat a Empori, núm. 4 (abril de 1907):

A Catalunya, en general, l'art tendeix a aquests dos extrems: ò es massa local, ò es un reflex de lo que's produheix a l'extranger. Lo artista, aquí, ò's mou dins del particularisme més banal, ò es un imitador d'una naturalesa y una visió extrangera. Els primers no tenen força, y per comptes d'aixecarnos a l'ideal ens lliguen a la prosa de la realitat; els segons produheixen un art fals, per que no veuen la naturalesa directament, sinó a travers d'altres y d'altres qui tenen un sentiment de les coses molt distint del nostre: tal son els anglesos, els francesos y'ls alemanys, ò per dirho en un sentit més general, la gent del nort.

 

Convindria, donchs, fugir d'aquest realisme qui ofega l'art, d'aquesta buydor de l'imatge en brut, d'aquest ideal tant mesquí d'art; y convindria potser més, encara, tornar a la tradició de l'art propi de les terres mediterrànies; fugir del impresionisme francès, del prerrafaelisme inglés, del simbolisme alemany... encara que estiguin de moda, ja qu'això no ha sortit de aquí. Tindria que tornarse a l'art propi d'aquestes terres, enmotllat en aquesta llum, nascut de la disposició y manera de ser dels seus fills. Tindríam que veure ab ulls propis aquest mar... les oliveres y pins, la vinya, els tarongers, aquest blau del cel, y sobre tot l'home d'aquí, la nostra religió, les nostres festes, el nostre viure! Tot això crech qu'està verge, encara que's reflexi en tot lo que aquí's produheix. 

Per que ni aquest art influhit pels extrangers, ni l'altre, massa casolà, son fills d'una impresió forta y fonda d'aqueixa naturalesa: el primer apenes si la recorda; el segon no la penetra.

¿Per què, donchs, per fugir d'aquests dos defectes, no's torna a la tradició artística propia d'aquests paíssos? Els grechs, els llatins, els italians del Renaixement... aquests ens han d'ensenyar a guaytar la naturalesa, que nó la gent del nort. Ells també'ns poden ensenyar el camí que porta a una forma més ideal, més simple, més condensada de la realitat, més sintètica, més veritat... y a enlayrarnos per damunt d'aquest realisme buyt.

JOAN MIRÓ PER SALVADOR DALÍ

Article de Salvador Dalí publicat a L'Amic de les Arts, núm. 26 (30 juny 1928):

Amb els mateixos vegetals i la mateixa sorra amb els quals un pintor de vells paisatges obtindria un imbècil stock de vistes exòtiques, el papua de l’antiga Guinea fabrica les imatges dels seus esperits sonors, que xiulen amb el vent de la selva com un xiulet. 

Per la meva banda, jo sé l’enginy per a convertir un cap de be en un rar i pelut aparell, que m’assenyala la proximitat del mal temps. I, encara, amb l’ajuda d’un suro i unes plomes de colors, jo sé la manera de fabricar un reclam per a atraure els fetus de les gates prenyades, i desviar el vol orb i ple de crueltat de les colomes. 

Joan Miró, però, sap la manera de seccionar límpidament el rovell d’un ou, a fi de poder apreciar el curs astronòmic d’una cabellera. Joan Miró retorna la ratlla, el pic, el lleu estireganyament, el significat figuratiu, els colors, a llurs més pures i elementals possibilitats màgiques. 

Les pintures de Joan Miró ens acondueixen, per un camí d’automatisme i superrealitat, a apreciar i constatar aproximadament la realitat mateixa, tot i corroborant així el pensament d’André Breton, segons el qual la superrealitat estaria continguda en la realitat i viceversa. 

Efectivament, en un estat d’esperit particularment distret, i per tant absent de tota acció imaginativa, contrària sempre a tot moment passiu, l’espectacle d’un carro de vela, aturat i enganxat a un animal, pot súbitament convertir-se en el més minuciós i torbador conjunt màgic, en el moment de considerar la vela del carro i les cordes mogudes pel vent com a part viva i palpitant del conjunt, puix que realment són les úniques que es belluguen davant dels nostres ulls, i, per contra, el cavall quiet com a continuació inanimada, inerta, de les rodes i de la fusta. 

Es tracta, doncs, de la possessió instantània de la realitat en un moment en què el nostre esperit considera l’esmentat conjunt, fora de la imatge estereotipada, anti-real, que la intel·ligència ha anat formant artificialment. 

Hi ha moments del Bosco que semblen obeir a aquesta superrealitat, continguda en la realitat mateixa; el procés del Bosco, però, és netament imaginatiu, addicional, actiu a fi de comptes, i, sovint, una ruptura súbita separa la realitat i la superrealitat. Aquesta ruptura desapareix quan la imaginació és reemplaçada per la pura inspiració, l’instint religiós, l’estat passiu d’automatisme, etc. És per això que, en Joan Miró, s’estableix, entre la superrealitat i la realitat, una osmosi d’un marge il·limitat de misteri, capaç d’emocionar-nos amb la intensitat vivíssima de les més llunyanes i punyents realitzacions màgiques. 

Naturalment, l’art de Joan Miró ve gran al món estúpid dels nostres artistes i intel·lectuals, en el qual la màxima realitat és atorgada a la pintura d’arbres torts. 

Miró, però, ens aconhorta de l’aclaparadora buidor indígena, i de la càrrega feixuga d’absurditats i llocs comuns que poblen les nostres sales d’exposicions i les nostres revistes. 

INVENTARI #2022

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2022 per quedar-se.

Un cop més, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Angel Olsen Big Time

Animal Collective Time Skiffs

Anna Andreu La mida

Antònia Font Un minut estroboscòpica

Baptiste W. Hamon Jusqu'à la lumière

Belle & Sebastian A Bit Of Previous

Benjamin Biolay Saint-Clair

Bertrand Betsch J'ai horreur de l'amour

Beth Orton Weather Alive

Björk Fossora

caroline caroline

Da Souza Dies d'attrezzo

Dominique A Le monde réel

Fontaines D.C. Skinty Fia

Gwenno Tresor

Jérôme Minière La mélodie, le fleuve et la nuit

Maria Jaume Voltes i voltes

Miquel Serra Una casa és pànic

Mitski Laurel Hell

Pau Vallvé : )

Peter Doherty & Frédéric Lo The Fantasy Life Of Poetry & Crime

Phoenix Alpha Zulu

Sharon Van Etten We’ve Been Going About This All Wrong

The Smile A Light For Attracting Attention

Spiritualized Everything Was Beautiful

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXXII)

Mentalmente accompagnato da Melotti, Calvino si gettò a disegnare l'architettura rigorosa delle Città invisibili. 

Ernesto Ferrero 'I migliori anni della nostra vita' (2005)

EL CACIQUISME

Fragments, en ortografia prefabriana, de 'Lo Caciquisme' de Josep Puig i Cadafalch publicat, originalment, el 12 de juliol de 1896 a La Renaixensa i reproduït a Lo Somatent el 21 de juliol també de 1896:

Tothom sab com á Catalunya se li tragué de dret de gobernarse y com la Catalunya antiga en defensa d'aquest dret va morir enterrada aquí dintre mateix de Barcelona sota las ruinas de las murallas que s’ obrían y del barri de Rivera que aterraran los rey Felip. Pero després de la Catalunya vella ’n nasqué una altra, una Catalunya esciáva. Y despréa d’ una pitra, la Catalunya acostumada á la esclavitut.

Contra aquest pecat ha vingut lo cástich, que semprè cau sobre els pobles que s’ acóstuman á ser gobérnats per altres.

Aquést cástich es lo góbern irregular dels trovadors, lo gobern de sota má dels que no son gobern, pero que ajudan á las baixesas dels gobernants; la tiranía d’ aquells que d’ amagat, darrera bastidors, ho son tot, perque es lo que afalaga els mals del conquistador foraster. 

Alcaldes y gobernadors y autoritats son la apariencia, son lo fenómeno; més en sota hi ha una tramoya més ridicula, de més baixa má, que es la real la veritahle tiranía.

La autoritat fa com qui goberna; pero qui goberna no es ella.

Perque hi ha un à Madrid que es càcich de tot Espanya, y n’ hi ha un altre á Barcelona que es cacich de tot Catalunya y un altre á Granollers que ho es del Vallés y un altre á Mataró que extén sa jurisdicció per part de la Costa, y un altre á cada ciutat y à cada vila y à cada poblet, y tots aquets son més qué el gobernador y que el batlle. Y tots aixis d’ amagat, per sota má forman per una ficción de derecho tota una verdadera y real tiranía ab apariencias d’ ample llibertat. 

Aixis los goberns que han de viure d’ un parlament que hauría de ser representació deis pobles, viuhen d’ un parlament que no representa res, d’ uh parlament fet per ella, distribuhit y organisat pela goberns mateixos.

Lo cacich fa el diputat, lo diputat sosté el ministre y el ministre sosté al cacich.

Y perque el ministre necessita al diputat y el diputat al cacich, no hi ha més lley que ell, ni mes justicia que la seva. Y d’ aquest encadenament no se ’n surt ni d’ aquell círcol viciós tampoch sense rompre ’l lligám, sense trencar la cadena.

L’ artifici que goberna ’ls pobles moderns lo vejém com qui contempla una farsa, una comedia, desde dintre bastidors.

INVENTARI #2021

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2021 per quedar-se.

Com de costum, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Cosmo La terza estate dell'amore

Damon Albarn The Nearer The Fountain, More Pure The Stream Flows

Fiddlehead Between The Richness

Frah Quintale Banzai (Lato arancio)

Franco126 Multisala

Frànçois & The Atlas Mountains Banane Bleue
Françoiz Breut Flux Flou de la Foule

Germà Aire Gornal

Giorgio Poi Gommapiuma

Godspeed You! Black Emperor G_d's Pee AT STATE'S END!

Grouper Shade

Gruff Rhys Seeking New Gods

Irena & Vojtěch Havlovi Melodies In The Sand

Julie Doiron I Thought Of You

Kings Of Convenience Peace Or Love

Mach-Hommy Pray For Haiti

Mdou Moctar Afrique Victime

Miquel Serra Cançons de Joan Serra

Parquet Courts Sympathy For Life

Rodrigo Amarante Drama

Roger Mas Totes les flors

Tindersticks Distractions

Turnstile GLOW ON

Tyler, The Creator Call Me If You Get Lost

Weezer OK Human

CORPUS DE SANG

Fragment final de la versió original d'Els Segadors documentada per Manuel Milà i Fontanals:

Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre: «Aquí és nostre capità aquí és nostra bandera. A les armes catalans que us han declarat la guerra»

EL COLOR DELS MEUS SOMNIS

Fragments dispersos del llibre de Joan Miró 'El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard':

Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix. És com una planta que ha crescut al meu damunt. Cada vegada en tinc més la sensació. Per exemple, Mont-roig és com una religió.

A Mont-roig, és la força qui em nodreix, la força.

Perquè Mont-roig és el xoc preliminar, primitiu, on sempre torno. Els altres llocs es mesuren amb relació a Mont-roig.

La gent ha perdut el sentit de tot allò que és autèntic.»

Per mi, un bri d’herba té més importància que un gran arbre, una pedreta més que no pas una muntanya, i un estiracabells en té tanta com una àliga.

Encara ara, si surto a passejar, em miro el terra, o bé el cel, i no pas el paisatge.

A Mont-roig, per exemple, hi ha uns eucaliptus magnífics que tenen una escorça molt bonica. Jo em miro l’escorça.

Quan em passejo, no busco les coses com qui busca bolets. Hi ha una força, clac! Que em fa tombar el cap cap allò, una força magnètica.

En la mirada també hi ha coses òptiques que impedeixen de veure com s’ha de veure.

El que m’interessa no és pas que el quadre quedi aquí, sinó la seva irradiació, el seu missatge, allò que farà per transformar una mica l’esperit de la gent. El quadre en tant que objecte no m’interessa.

La gent cada vegada entendrà més que jo obria portes a un altre futur, contra totes les idees falses, tots els fanatismes.

I la meva pintura no és de cap de les maneres un dietari secret. És una força d’atac que s’exterioritza.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXXI)

El mirall d'aquell armari ara reflecteix la vostra imatge, i no en conserva cap rastre; ni en conservarà demà el d'un altre. El mirall, per si mateix, no hi veu. El mirall és com la veritat.

Luigi Pirandello 'La trampa' (1912)

INVENTARI #2020

Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2020 per quedar-se.

Per no perdre l'habitud, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Anna Andreu Els mals costums

Benjamin Biolay Grand Prix

Bertrand Betsch La traversée

Bruce Springsteen Letter To You

Brunori Sas Cip!

Colombre Corallo

Da Souza Salsa agredolça

Dente Dente

Dominique A Vie étrange

Fleet Foxes Shore

Fontaines D.C. A Hero's Death

Frah Quintale Banzai (Lato blu)

Haim Women In Music Pt. III

Joan Garriga i el Mariatxi galàctic El ball i el plany

Maria Jaume Fins a maig no revisc

Nicolas Michaux Amour colère

Pau Vallvé La vida és ara

Pia Fraus Empty Parks

Popcaan FIXTAPE

SAULT UNTITLED (Black Is)

The Strokes The New Abnormal

Sufjan Stevens The Ascension

Taylor Swift evermore

Taylor Swift folklore

Waxahatchee Saint Cloud

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXX)

Un tal K., un home molt devot de Praga, tenia molts coneixements profans, ho havia après tot al vàter.

Franz Kafka

KYRA KYRALINA

Quatre fragments de 'Kyra Kyralina' de Panait Istrati:

No és gens veritat que l’home sigui la criatura que comprèn el sentit de la vida. La seva intel·ligència no serveix de gran cosa. Que parli no significa que no sigui ruc. Però on l’estupidesa sobrepassa fins i tot la inconsciència dels animals és quan es tracta de preveure i de sentir el patiment dels seus semblants.

Una vida d’un home no es pot explicar, ni escriure. Una vida d’home que ha estimat el món, i l’ha recorregut, encara és més difícil de ser relatada. Però quan aquest home ha estat un apassionat, quan ha conegut totes les formes de la felicitar i de la desgràcia recorrent la terra, aleshores és gairebé una gosadia intentar donar una imatge viva del que ha estat la seva vida.

No hi ha records sense present.

¿La terra és bella? I ara! Això també és mentida! Tota la seva bellesa és el reflex dels nostres cors mentre estan plens de joia. El dia en què la joia s’enlairi, la terra serà només un cementiri.

NOTES BERLINESES (LVII)

A Berlín, l'Steve i jo ens vam aventurar enllà del «Checkpoint Charlie» per passar la tarda a l'est. Qualsevol cosa impresa que portessis, diaris, revistes, era confiscada pels agents de frontera de l'Alemanya Oriental. Era un món diferent, podies sentir la bota al coll, la paràlisi als carrers i l'opressió que era ben real. Allò va canviar l'Steve per sempre més; després de la nostra gira europea, l'home que predicava que rock-and-roll i política no havien de barrejar-se mai va esdevenir un activista, i la seva pròpia música va fer-se decididament política. El poder del mur que migpartia el món, la seva realitat lletja, brutal, hipnòtica no podia menystenir-se; era una ofensa a la humanitat, i tenia una certa qualitat pornogràfica, un cop l'havies vist deixava com una flaire que no et podies acabar d'espolsar. El fet és que ens va torbar, i, un cop vam tirar cap a la següent ciutat, hi va haver un sospir d'alleujament.

BRUCE SPRINGSTEEN 'Born To Run' (2016)

LLETRA ALS EDITORS

Lletra de l'oncle Joan, llavors secretari general d'Estat Català, a Lluís Ferran de Pol, amb data primer d'octubre del 1945, publicada (anònimament) al número 16 dels Quaderns de l'exili.

__Perpinyà, primer d'octubre del 1945.

__En Lluís Ferran de Pol.

__Coyacan.

__Volgut amic: Durant aquests darrers anys, poques ocasions he tingut de demanar pels amics que, més sortosos o qui sap si més malaurats que nosaltres mateixos, poguéreu posar la mar entre vosaltres i aquest vell país de França...

__Fa uns dies he tingut el plaer de fullejar uns exemplars dels QUADERNS que publiqueu amb tant d'encert un grup d'amics. L'esperit que us guia i els propòsits us inspiren són compartits per la selecció de la joventut d'ací i de Catalunya. S'entén la joventut fins als quaranta anys i escaig que ha fet la guerra i que no està disposada al retorn al passat de febleses i de vergonya nacional que ha portat la derrota i l'exili. La idea de la Segona Renaixença és la nostra idea. És l'única idea que té dret a viure i a imperar davant la revifalla dels tòpics de pura herència radical-lerrouxista amb què, per una llei de Mendel política, els hereus i néts del republicanisme històric voldrien empastifar la història del catalanisme i enverinar de passada la sang més pura de la nostra joventut. La joventut universitària de Catalunya combat i s'organitza al costat de tota la selecció de nous arribats a la lluita patriòtica... Avui és, com sempre, en els sengles dels nostres homes on l'ideal és portat al sacrifici. La vetlla de l'Onze de Setembre, malgrat estar els carrers de Barcelona plens de policia armada i de falangistes ---feia tres nits que patrullaven---, cent mil pasquins amb les quatre barres van ser enganxats en els murs i portes del centre de la ciutat i de les barriades. Diversos incidents, que van derivar en batalles campals, s'iniciaren envers mitjanit. Els nostres van ser atacats. Es defensaren, i hi hagueren pèrdues en tots dos costats. Un amic nostre, en Josep Corbella ---feia el servei militar: vint-i-un anys---, que havia sortit amb un grup, vestit de paisà, va ser mort a trets, a crema-roba, indefens, perquè ell no duia armes, els braços enlaire. Nombrosos ferits van ser duts a l'hospital i molts a la presó. Acusats de xorissos, perquè no velen sentir parlar d'oposició política ni popular. L'endemà tot Barcelona protestava i s'aixecava indignada contra la policia i el Govern. Les patrulles van desfer violentament grups que es formaven pels carrers.

__T'he esmentat aquests fets recents que il·lustren les meves paraules. A l'Amèrica, em sembla que us volen dibuixar, mans interessades, una Catalunya aconformada i passiva. Una terra presta a tots els compromisos. No us els cregueu. Confonen l'abaltiment i la covardia amb el menyspreu que porta la gent a les antigues i anquilosades jerarquies. És qüestió de fer conèixer al món l'esforç anònim dels nostres companys que lluiten a l'interior del país. Des de l'any 1939, pel setembre vam enviar gent a treballar i preparar el terreny. Lluitàrem en els serveis d'informació anglesos, francesos, polonesos i belgues. Lluitàrem en el maquis. Centenars de companys caigueren víctimes de la policia franquista i de la Gestapo, que actuaven conjuntes a França. Companys com Sabater, Llussà, Pedrola, Casamitjana, etc. caigueren els camps de concentració de Buchenwald, Dachau, Goswitz, etc. D'altres van retornar. D'altres van ser afusellats. La Gestapo els lliurava a la policia espanyola com a 'separatistes'. Això va passar a Perpinyà i a Tolosa. Per aquesta etiqueta i per la seva idea han mort. I quatre cents encartats en un recent sumari obert contra el Front Nacional de Catalunya, testimonien la nostra activitat i la qualitat de les víctimes, i l'extensió i la proporció que el nacionalisme aporta a la resistència contra la tirania franquista de la Falange espanyola. Aquest esforç és silenciat pels apergaminats personatges i cloròtics polítics de la política emigrada. Cap mena de mot d'encoratjament ha estat adreçat de França a Catalunya. De la part d'aquest senyors, ni interès ni atenció per la nostra terra. Amagats i porucs, guardaven una representació inútil i la sostreien als d'Amèrica i Anglaterra que podíeu fer quelcom en nom de Catalunya. Apaguen el foc del pobre Pi-Sunyer amb travetes i enganyifes de la mes vella política d'escaleta... Formen un govern republicano-comunista d'esquena al país, esgarrifat de la inconsciència dels electorers. Car ací, per vergonya nostra, ja es fan eleccions. Consells assessors de quatre gats i funcionaris encartonats per les consignacions, i plens d'il·lusions de cobrar els atrassos. Aquest és l'Esquerra, en sap greu dir-ho, i és també l'Acció Catalana de l'exili. Hi ha excepcions. Aquestes són, com en el cas d'en Pi-Sunyer, ofegades o mal organitzades, sense voluntat, i ---com dius tu o un altre--- "exciten, però no satisfan".

__Aprofito aquesta nit per adreçar-te aquests mots malgirbats. Fa un bufarut terrible, si fa no fa com el de Saint-Cyprien, i a fora tot tremola, i rodolen els objectes del terrat empesos per la tramuntana. Vaig de pressa perquè demà al matí, d'aquí a quatre hores, marxo cap a A* a veure gent nostra... Ja sé que només espereu noves. D'aquí a pocs dies us en trametré una quantitat considerable No us feu ressò dels enzes de l'exili ni dels qui posen sordina als ecos més sans i més purs que ens vénen de l'altre costat de les Alberes.

__Envieu-nos QUADERNS! Repeteixo en nom dels companys la nostra satisfacció de veure'ns identificats i retrobats en el vostre pensament. Hem de fer una gran cosa.

__Perdona l'estil d'aquestes lletres malgirbades. Una forta abraçada per a tots,

X* X*

__P. S.---Ja us escriuré més llarg i més concret.

---------

* Per raons que tothom comprendrà, en aquesta lletra ometem alguns noms propis tant de persona com geogràfics.

LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA POLÍTICA

Fragments de 'La qüestió social i la política' proclama de la Unió Catalanista, escrita per Enric Prat de la Riba, en motiu de l'1 de maig de 1891:

La qüestió obrera és sols un aspecte de la qüestió social; aquesta és més extensa, se refereix al malestar que la societat experimenta, a la malaltia que rosega de mica en mica ses entranyes.

Quins són els símptomes de són mal? Excés de producció sobre el consum, que causa crisis industrials tremendes.

Quina és la causa d’aquesta malaltia? Anys enrera la societat estava a Catalunya i en molts països d’Europa organitzada baix la base de la família en corporacions i gremis que constituïen sa estructura natural.

La política i l’administració són per al país com un pop monstruós, qual ventre i cap és a Madrid i quals tentàculs arriben a totes les províncies i a tots los pobles. Los indivíduos, faltats d’organització no poden lluitar-hi.

Aixís resulten Corts formades d’algunes dotzenes de xerraires, advocats en sa majoria, aptes no per sa competència sinó per son servilisme o per serveis prestats al partit encara que sia en contra del país.

A aquestes Corts aixís formades està confiada la missió de posar remei a la malaltia que pateix la societat. Per això que, de tant temps ençà, en lloc de millorar empitjora cada dia.

Los partits polítics, tots o casi tots, volen conservar les causes del mal; tots parteixen dels principis que l’han engendrat; tots presenten pal·liatius, no verdaders remeis.

Parlen de república, sens atendre que la república, com la monarquia, són formes compatibles amb tots los sistemes, bons i dolents.

Fan com aquells metges que per multiplicar les visites allarguen indefinidament la malaltia. Saben que si la societat estigués bona se’ls trauria de sobre com paràsits de sa vida, i per això, en lloc de remeis, li dóna metzines.

En resum: la societat està malalta: sos símptomes són acaparaments i monopolis, abusos de crèdit, quiebres, lluites entre el capital i el treball, omnipotència del poder, constitució política viciosa, lleis injustes. La causa del mal és l’individualisme, l’organització viciosa del treball, la destrucció de tots los organismes naturals de la societat. Los partits polítics, per esperit de conservació, en lloc de combatre el mal lo fonamenten.