El passat 6 de setembre es van complir 33 anys de la mort de l'oncle Joan. Tot i que no vaig tenir la sort de poder-lo conèixer en vida, escric aquest post en record i memòria seva i de la tia Mahée. I amb la intenció de fer públic un projecte i/o una idea que fa molts anys em ronda pel cap. Coincidint amb el centenari del seu naixement, m'agradaria publicar un llibre on s'expliqui la seva vida i reculli tots els seus escrits. Perquè si ara no ho fem nosaltres... qui ho farà en un futur? També m'agradaria que l'Ajuntament de la seva ciutat li dediqués un carrer o una plaça. Algú s'hi apunta?
A continuació he inserit el resum de la seva biografia que es pot trobar al web de la Comissió 100 anys d'estelada (1908-2008).
Joan Layret i PonsNascut a Mataró el 2 de juny de 1911. Va participar com a secretari en la fundació el novembre de 1932 de Nosaltres Sols! A més va ser un dels membres de la direcció del Grup Joventut del Foment Mataroní. Va impartir conferències sobre història i gramàtica.
Durant els fets del 6 d’octubre van proclamar l’Estat Català davant l’Ajuntament de Mataró, juntament amb una trentena més d’homes, fet que va provocar la seva detenció, primer al vaixell Argentina i després a la presó Model.
Durant la Guerra Civil va voler participar en l’intent d’alliberar Mallorca, però per manca de vaixells no s’hi va poder embarcar. A Barcelona es va encarregar de reorganitzar Estat Català, essent anomenat membre del Consell Central, cobrint tasques de propaganda.
Per desavinences amb la direcció del partit va abandonar la Secretaria General i ingressa a l’Exèrcit Popular, va ser alumne de l’Escola Popular de Guerra, obtenint el càrrec de Comissari de Companyia. Durant la retirada va passar per Mataró per recuperar la bandera estelada de la seu de Nosaltres Sols! i cremar tots els arxius.
Va ser internat al camp d’Agde fins que va poder marxar a Paris i, posteriorment, amb l’entrada dels alemanys, a Tolosa. Va col·laborar amb la Resistència com a membre del Front Nacional de Catalunya. Després de l’alliberament va ser nomenat Secretari General d’Estat Català a França.
L’any 1954 per motius econòmics va marxar a Veneçuela, on juntament amb el seu amic Joan Bachs va muntar uns industria de gènere de punt que va acabar fent fallida. Es va associar al Centre Català de Caracas, on va participar activament fins que va haver de traslladar-se a Punto Fijo per treballar en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca.
Quan després de la mort de la seva dona es preparava per tornar a la seva terra, el 6 de setembre de 1975 va morir a Punto Fijo, Veneçuela.
Una biografia més extensa en pdf:
BARRERA, Agustí: "Joan Layret i Pons. Aproximació biogràfica", a IX Sessió d'Estudis Mataronins, 1992.
Joan,
ResponEliminaCompta amb mi. Em sembla una molt bona idea.L'oncle Joan s'ho mereix.
Una abraçada, Cuca
Doncs compto amb tu Cuca. La Roser és qui m'hi ha animat. I en Vador crec que també s'hi apuntarà. Així que espero que puguem portar el projecte a bon port!
ResponEliminasaps? sempre va ser com un secret, qui era i que feia i que va fer en Joan Baptista Layret i Pons? l'oncle Joan...
ResponEliminava ser el meu padrí per poders, l'avia Engràcia ho volia, com també ho era d'en Joan Antoni Pous Layret.
Ella, l'avia, sempre el recordava, fent teatre, i s'emocionava en escoltar l'emigrant... pensava en el seu germà i el recordava de jove fent veure que es moria i les veïnes es creien que passava de veritat, feia teatre.
...parlaven de que construïa cases prefabricades pels petroliers a Punto Fijo, Veneçuela, del què ha recopilant en Barrera en l'apunt històric... però de les activitats a "nosaltres sols" ni un mot... tenien por... desprès l'oblit.
Després de tants anys, i amb les tendències radicals d'independència sense concessions, als poders fàctics l'oncle Joan no els interessa, però sempre es pot intentar dignificar la seva figura, l'Esteve Albert ja te nom a un carrer...
salut
Per l'àvia suposo que l'exili de l'oncle era com una cicatriu que mai li va deixar de sagnar.
ResponEliminaCuriosament qui me'n va parlar més de l'oncle, de Nosaltres Sols! i de tot allò va ser l'avi, el meu padrí.
Recordo que quan era un marrec m'encantava acompanyar-lo a ca l'Abril. Així, mentre menjava avellanes acabades de torrar, escoltava, innocentment, la història que mai s'explica a les escoles d'aquest país.
Semblarà proustià... però quan menjo avellanes sempre recordo aquells moments.
2008- 2012 I l est un peu tard pour réagir mais pourriez-vous me contacter : mahee.a@wanadoo.fr
ResponEliminaGrâce à vous je viens de retrouver mon parrain..
Benvolguda Mahée,
ResponEliminaMai és tard per recuperar la memòria del passat. Així que pugui contesto el teu mail.
Per atzar, avui tinc dinar familiar amb els Calsapeu-Layret, fills i néts de l'Engràcia (la germana petita de l'oncle).
Així doncs, els hi faré arribar el teu mail amb la carta dels oncles. Seguim en contacte…