LLETRA ALS EDITORS

Lletra de l'oncle Joan, llavors secretari general d'Estat Català, a Lluís Ferran de Pol, amb data primer d'octubre del 1945, publicada (anònimament) al número 16 dels Quaderns de l'exili.

__Perpinyà, primer d'octubre del 1945.

__En Lluís Ferran de Pol.

__Coyacan.

__Volgut amic: Durant aquests darrers anys, poques ocasions he tingut de demanar pels amics que, més sortosos o qui sap si més malaurats que nosaltres mateixos, poguéreu posar la mar entre vosaltres i aquest vell país de França...

__Fa uns dies he tingut el plaer de fullejar uns exemplars dels QUADERNS que publiqueu amb tant d'encert un grup d'amics. L'esperit que us guia i els propòsits us inspiren són compartits per la selecció de la joventut d'ací i de Catalunya. S'entén la joventut fins als quaranta anys i escaig que ha fet la guerra i que no està disposada al retorn al passat de febleses i de vergonya nacional que ha portat la derrota i l'exili. La idea de la Segona Renaixença és la nostra idea. És l'única idea que té dret a viure i a imperar davant la revifalla dels tòpics de pura herència radical-lerrouxista amb què, per una llei de Mendel política, els hereus i néts del republicanisme històric voldrien empastifar la història del catalanisme i enverinar de passada la sang més pura de la nostra joventut. La joventut universitària de Catalunya combat i s'organitza al costat de tota la selecció de nous arribats a la lluita patriòtica... Avui és, com sempre, en els sengles dels nostres homes on l'ideal és portat al sacrifici. La vetlla de l'Onze de Setembre, malgrat estar els carrers de Barcelona plens de policia armada i de falangistes ---feia tres nits que patrullaven---, cent mil pasquins amb les quatre barres van ser enganxats en els murs i portes del centre de la ciutat i de les barriades. Diversos incidents, que van derivar en batalles campals, s'iniciaren envers mitjanit. Els nostres van ser atacats. Es defensaren, i hi hagueren pèrdues en tots dos costats. Un amic nostre, en Josep Corbella ---feia el servei militar: vint-i-un anys---, que havia sortit amb un grup, vestit de paisà, va ser mort a trets, a crema-roba, indefens, perquè ell no duia armes, els braços enlaire. Nombrosos ferits van ser duts a l'hospital i molts a la presó. Acusats de xorissos, perquè no velen sentir parlar d'oposició política ni popular. L'endemà tot Barcelona protestava i s'aixecava indignada contra la policia i el Govern. Les patrulles van desfer violentament grups que es formaven pels carrers.

__T'he esmentat aquests fets recents que il·lustren les meves paraules. A l'Amèrica, em sembla que us volen dibuixar, mans interessades, una Catalunya aconformada i passiva. Una terra presta a tots els compromisos. No us els cregueu. Confonen l'abaltiment i la covardia amb el menyspreu que porta la gent a les antigues i anquilosades jerarquies. És qüestió de fer conèixer al món l'esforç anònim dels nostres companys que lluiten a l'interior del país. Des de l'any 1939, pel setembre vam enviar gent a treballar i preparar el terreny. Lluitàrem en els serveis d'informació anglesos, francesos, polonesos i belgues. Lluitàrem en el maquis. Centenars de companys caigueren víctimes de la policia franquista i de la Gestapo, que actuaven conjuntes a França. Companys com Sabater, Llussà, Pedrola, Casamitjana, etc. caigueren els camps de concentració de Buchenwald, Dachau, Goswitz, etc. D'altres van retornar. D'altres van ser afusellats. La Gestapo els lliurava a la policia espanyola com a 'separatistes'. Això va passar a Perpinyà i a Tolosa. Per aquesta etiqueta i per la seva idea han mort. I quatre cents encartats en un recent sumari obert contra el Front Nacional de Catalunya, testimonien la nostra activitat i la qualitat de les víctimes, i l'extensió i la proporció que el nacionalisme aporta a la resistència contra la tirania franquista de la Falange espanyola. Aquest esforç és silenciat pels apergaminats personatges i cloròtics polítics de la política emigrada. Cap mena de mot d'encoratjament ha estat adreçat de França a Catalunya. De la part d'aquest senyors, ni interès ni atenció per la nostra terra. Amagats i porucs, guardaven una representació inútil i la sostreien als d'Amèrica i Anglaterra que podíeu fer quelcom en nom de Catalunya. Apaguen el foc del pobre Pi-Sunyer amb travetes i enganyifes de la mes vella política d'escaleta... Formen un govern republicano-comunista d'esquena al país, esgarrifat de la inconsciència dels electorers. Car ací, per vergonya nostra, ja es fan eleccions. Consells assessors de quatre gats i funcionaris encartonats per les consignacions, i plens d'il·lusions de cobrar els atrassos. Aquest és l'Esquerra, en sap greu dir-ho, i és també l'Acció Catalana de l'exili. Hi ha excepcions. Aquestes són, com en el cas d'en Pi-Sunyer, ofegades o mal organitzades, sense voluntat, i ---com dius tu o un altre--- "exciten, però no satisfan".

__Aprofito aquesta nit per adreçar-te aquests mots malgirbats. Fa un bufarut terrible, si fa no fa com el de Saint-Cyprien, i a fora tot tremola, i rodolen els objectes del terrat empesos per la tramuntana. Vaig de pressa perquè demà al matí, d'aquí a quatre hores, marxo cap a A* a veure gent nostra... Ja sé que només espereu noves. D'aquí a pocs dies us en trametré una quantitat considerable No us feu ressò dels enzes de l'exili ni dels qui posen sordina als ecos més sans i més purs que ens vénen de l'altre costat de les Alberes.

__Envieu-nos QUADERNS! Repeteixo en nom dels companys la nostra satisfacció de veure'ns identificats i retrobats en el vostre pensament. Hem de fer una gran cosa.

__Perdona l'estil d'aquestes lletres malgirbades. Una forta abraçada per a tots,

X* X*

__P. S.---Ja us escriuré més llarg i més concret.

---------

* Per raons que tothom comprendrà, en aquesta lletra ometem alguns noms propis tant de persona com geogràfics.

CAP A LA RENAIXENÇA MILITAR

Des del seu número 2, la revista Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel Vicenç Guarner o el mateix Tísner.

Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'oncle Joan publicats a Opinions, el butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.

Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:

«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»

En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:

«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»

No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.

PER QUÈ VA MORIR EN JOSEP CORBELLA?

En el número 21 de Quaderns de l'exili, de juliol de 1946, apareix, a l'apartat de Vides i caràcters, un article d'un tal Joan Maresme -pseudònim amb el qual l'oncle Joan també signava les seves contribucions a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC) editat a Perpinyà- dedicat a la memòria de Josep Corbella. Un jove patriota, de només vint-i-un anys, mort a traïció, per un agent de la policia franquista, l'11 de setembre de 1945.

     En Josep Corbella va ser assassinat la nit de l'onze de setembre, perquè era un nacionalista català, un home que volia la llibertat de la seva Pàtria. En els carrers de Barcelona, la capital de Catalunya, voler posar, en ple dia o a l'empar de la fosca, la bandera catalana, és un crim punit de mort. Després de tants crims i de tantes rierades de sang vessades per la salut de la nostra terra, el fet no ens hauria d'estranyar. En veritat, un mort més o menys avui no compta.
     Però en Josep Corbella no és un mort com tants altres morts. Segrestat en vida dins la pròpia casa, dins la pròpia Pàtria, en Josep Corbella és un testimoni de vint-i-un anys; havia nascut en plena Dictadura. No havia encara viscut res dels fets que el van precedir. No coneixia ni Garraf, ni Prats de Molló, ni Macià. Però devia conèixer quelcom de la nostra guerra. El millor. Les banderes, els cants de llibertat, els bombardeigs de Franco dels tres dies famosos del març de 38, tot això devia ser un vague record per a ell, imprecís i superficial. Però l'any 1939, en Josep Corbella tenia catorze anys, i va ser aleshores que va néixer. Car moltes coses van néixer l'any 1939. I molts homes van començar també a ser-ho en aquells dies fatídics de la derrota i de l'exili. En Josep Corbella va veure cremar les banderes catalanes els dies de febrer. I els dies que van seguir, fins a cansar-se'n, tot el que tenia indicis de català era esborrat, vexat, perseguit, suprimit i anorreat. Era també una altra naixença. El veritable aspecte de la colonització espanyola es mostrava sense careta ni dissimulació. Sense la fal·làcia de la República, ni l'oripell d'una falsa democràcia, els destralers de Franco abatien el nostre arbre, com els de Felip V.
     Josep Corbella devia haver trobat algun text oblidat de la doctrina nefanda en algun recó perdut de la biblioteca paterna, i la doctrina devia entrar-li al cervell i al cor alhora. Els mots devien prendre en la consciència del nostre company la vàlua exacta. El lèxic catalanista estava empolsat des de feia anys per la propaganda electoral, i desvirtuat del seu eco per la sordina dels cafès dels casals, on els alambinadors dels principis troben l'escó del Parlament assegurat.
     Aleshores, un gran desig d'agafar la bandera caiguda al mig del carrer li devia prendre. Una bandera nascuda i ressuscitada de nou, purificada per la lluita. El vent de la persecució havia netejat els seus colors de les impureses de la lluita fratricida i estranya. Sola, recollint dins la seva feblesa immortal tota la virior de la raça, es dreçava com el pi de Formentor cantat per Costa i Llobera.
     És per aquest testimoniatge que va morir el nostre «germà petit», en Josep Corbella: el testimoniatge de la Segona Renaixença. Perquè fa via entre molta gent que una segona campanada de resurrecció va tocar l'any 39 a casa nostra. Aquell dia s'acabava una era i n'havia de començar una altra. Com la primera vegada —fa més de cent anys—, el seu so només és percebut per un petit nombre; però aquest nombre creix  cada dia, i la legió s'ageganta.
     Fa cinquanta anys que els nostres delegats s'esgargamellen inútilment en els passadissos i escons de Madrid i avui ens els cafès de l'exili i a les antesales dels congressos internacionals, cercant la fórmula màgica que ha d'operar el miracle. La fórmula, l'instint del poble no s'hi equivoca, està en nosaltres mateixos. En el nostre propi esforç. En la nostra capacitat d'arribar a les conseqüències lògiques del principi.
     És el camí que han seguit tots els pobles que volen la llibertat i tots els homes que volen la justificació nacional. El nostre amic ho devia creure així. I seguia el camí de la conseqüència per les austeres lliçons del sacrifici dels morts que el precedien. Aquests actes justifiquen la seva generació.

CAP A LA UNITAT NACIONAL I LA RENAIXENÇA MILITAR

A l'última pàgina del número 19 de Quaderns de l'exili, corresponent a l'abril-maig de 1946, surt un petit editorial elogiant la tasca de l'oncle Joan al capdavant de l'Estat Català que reprodueixo, íntegrament, a continuació:

     D'un temps ençà veníem observant, a través d'informacions privades, una magnífica evolució en el nucli dirigent de l'Estat Català, dins el qual destaca en Joan Layret. La nostra crítica del regional-separatisme antimilitarista i anacrònic no queia en terra estèril. Després d'un intercanvi cordialíssim de cartes, en les quals vam tenir nova ocasió de subratllar que la nostra intervenció en la política no volia ser més que de caràcter doctrinal, ara recollim amb goig un dels fruits més importants que ha donat la nostra predicació de prop de cinc anys (iniciada en el nostre precursor el Full Català): la conversió del màxim partit del separatisme històric a la nostra doctrina fonamental. Reproduïm a continuació els principals paràgrafs de la nova definició dels principis llançada pel Secretariat Nacional a França del partit Estat Català:
     «Proclamem la Unitat Espiritual dels Països de Llengua Catalana. Reivindiquem el dret que tenim Catalunya, València i Balears a reconstruir una germanor comuna damunt bases polítiques, culturals, socials i econòmiques igualment comunes.El respecte als caràcters peculiars de cada poble és indispensable. Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. D'acord amb aquest pensament i amb l'acció mancomunada dels tres Països, propugnem la constitució de l'Estat dels Països de Llengua Catalana, constitució que serà inter-regional en condicions d'absoluta igualtat: i la creació d'un Exèrcit dels Països de Llengua Catalana en funcions dins del territori de la Nació.»
     «Propugnem la reorganització de la Península sobre la base d'una Confederació de Nacions Hispàniques, amb sobirania nacional per a cada un dels quatres Estats de la Confederació: Països de Llengua Catalana, Països de Llengua Castellana, País Basc i País Gallec. amb garanties inviolables per a la salvaguarda de les distintes sobiranies nacionals en previsió d'una agressió a l'interior de la Confederació, i un Exèrcit Nacional per a cada Estat, amb un Estat Major Confederal en el qual estarà representat l'Estat Major de cada un dels Exèrcits Nacionals. Propugnem l'establiment de lligams amb Portugal que obrin el camí vers la cooperació de tots els pobles peninsulars.»
     Pel que fa a la política interior, l'Estat Català propugna unes tesis que l'acosten al socialisme de tipus constructiu (nacionalització de la banca, dels transports, de la producció de l'energia elèctrica, dels ferrocarrils i de les mines). Ens plau també de veure que, afrontant coratjosament la demagògia petit-burgesa del segle passat que encara té tants adherents entre algunes capes de la nostra emigració, l'Estat Català, que per una banda reivindica mesures radicals de caràcter pràctic per elevar el nivell de vida de la nostre classe obrera, per altra banda exigeix el respecte a les creences religioses de la majoria dels nostres compatriotes: en el seu nou programa trobem, en efecte, dos punts molt interessants: la llibertat d'ensenyança i l'establiment d'un Concordat que fixi les relacions amb l'Església Catòlica. Pel seu to ponderat, realista i civilitzat, aquest important manifest forma, doncs, un gran contrast amb la literatura política hidrofòbica, anticlerical, antimilitarista i antitot que ha estat, per desgràcia, la tònica a l'exili.

L'ONCLE JOAN

El passat 6 de setembre es van complir 33 anys de la mort de l'oncle Joan. Tot i que no vaig tenir la sort de poder-lo conèixer en vida, escric aquest post en record i memòria seva i de la tia Mahée. I amb la intenció de fer públic un projecte i/o una idea que fa molts anys em ronda pel cap. Coincidint amb el centenari del seu naixement, m'agradaria publicar un llibre on s'expliqui la seva vida i reculli tots els seus escrits. Perquè si ara no ho fem nosaltres... qui ho farà en un futur? També m'agradaria que l'Ajuntament de la seva ciutat li dediqués un carrer o una plaça. Algú s'hi apunta?

A continuació he inserit el resum de la seva biografia que es pot trobar al web de la Comissió 100 anys d'estelada (1908-2008).


Joan Layret i Pons
Nascut a Mataró el 2 de juny de 1911. Va participar com a secretari en la fundació el novembre de 1932 de Nosaltres Sols! A més va ser un dels membres de la direcció del Grup Joventut del Foment Mataroní. Va impartir conferències sobre història i gramàtica.
Durant els fets del 6 d’octubre van proclamar l’Estat Català davant l’Ajuntament de Mataró, juntament amb una trentena més d’homes, fet que va provocar la seva detenció, primer al vaixell Argentina i després a la presó Model.
Durant la Guerra Civil va voler participar en l’intent d’alliberar Mallorca, però per manca de vaixells no s’hi va poder embarcar. A Barcelona es va encarregar de reorganitzar Estat Català, essent anomenat membre del Consell Central, cobrint tasques de propaganda.
Per desavinences amb la direcció del partit va abandonar la Secretaria General i ingressa a l’Exèrcit Popular, va ser alumne de l’Escola Popular de Guerra, obtenint el càrrec de Comissari de Companyia. Durant la retirada va passar per Mataró per recuperar la bandera estelada de la seu de Nosaltres Sols! i cremar tots els arxius.
Va ser internat al camp d’Agde fins que va poder marxar a Paris i, posteriorment, amb l’entrada dels alemanys, a Tolosa. Va col·laborar amb la Resistència com a membre del Front Nacional de Catalunya. Després de l’alliberament va ser nomenat Secretari General d’Estat Català a França.
L’any 1954 per motius econòmics va marxar a Veneçuela, on juntament amb el seu amic Joan Bachs va muntar uns industria de gènere de punt que va acabar fent fallida. Es va associar al Centre Català de Caracas, on va participar activament fins que va haver de traslladar-se a Punto Fijo per treballar en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca.
Quan després de la mort de la seva dona es preparava per tornar a la seva terra, el 6 de setembre de 1975 va morir a Punto Fijo, Veneçuela.

Una biografia més extensa en pdf:
BARRERA, Agustí: "Joan Layret i Pons. Aproximació biogràfica", a IX Sessió d'Estudis Mataronins, 1992.