PENSAMENTS HERMÈTICS (LXIII)

Donnez-moi du fusain et du papier! Ça commence par une réponse au site.

Le Corbusier 'Carnets volume 2, 1950-1954'

CAP A LA UNITAT NACIONAL I LA RENAIXENÇA MILITAR

A l'última pàgina del número 19 de Quaderns de l'exili, corresponent a l'abril-maig de 1946, surt un petit editorial elogiant la tasca de l'oncle Joan al capdavant de l'Estat Català que reprodueixo, íntegrament, a continuació:

     D'un temps ençà veníem observant, a través d'informacions privades, una magnífica evolució en el nucli dirigent de l'Estat Català, dins el qual destaca en Joan Layret. La nostra crítica del regional-separatisme antimilitarista i anacrònic no queia en terra estèril. Després d'un intercanvi cordialíssim de cartes, en les quals vam tenir nova ocasió de subratllar que la nostra intervenció en la política no volia ser més que de caràcter doctrinal, ara recollim amb goig un dels fruits més importants que ha donat la nostra predicació de prop de cinc anys (iniciada en el nostre precursor el Full Català): la conversió del màxim partit del separatisme històric a la nostra doctrina fonamental. Reproduïm a continuació els principals paràgrafs de la nova definició dels principis llançada pel Secretariat Nacional a França del partit Estat Català:
     «Proclamem la Unitat Espiritual dels Països de Llengua Catalana. Reivindiquem el dret que tenim Catalunya, València i Balears a reconstruir una germanor comuna damunt bases polítiques, culturals, socials i econòmiques igualment comunes.El respecte als caràcters peculiars de cada poble és indispensable. Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. D'acord amb aquest pensament i amb l'acció mancomunada dels tres Països, propugnem la constitució de l'Estat dels Països de Llengua Catalana, constitució que serà inter-regional en condicions d'absoluta igualtat: i la creació d'un Exèrcit dels Països de Llengua Catalana en funcions dins del territori de la Nació.»
     «Propugnem la reorganització de la Península sobre la base d'una Confederació de Nacions Hispàniques, amb sobirania nacional per a cada un dels quatres Estats de la Confederació: Països de Llengua Catalana, Països de Llengua Castellana, País Basc i País Gallec. amb garanties inviolables per a la salvaguarda de les distintes sobiranies nacionals en previsió d'una agressió a l'interior de la Confederació, i un Exèrcit Nacional per a cada Estat, amb un Estat Major Confederal en el qual estarà representat l'Estat Major de cada un dels Exèrcits Nacionals. Propugnem l'establiment de lligams amb Portugal que obrin el camí vers la cooperació de tots els pobles peninsulars.»
     Pel que fa a la política interior, l'Estat Català propugna unes tesis que l'acosten al socialisme de tipus constructiu (nacionalització de la banca, dels transports, de la producció de l'energia elèctrica, dels ferrocarrils i de les mines). Ens plau també de veure que, afrontant coratjosament la demagògia petit-burgesa del segle passat que encara té tants adherents entre algunes capes de la nostra emigració, l'Estat Català, que per una banda reivindica mesures radicals de caràcter pràctic per elevar el nivell de vida de la nostre classe obrera, per altra banda exigeix el respecte a les creences religioses de la majoria dels nostres compatriotes: en el seu nou programa trobem, en efecte, dos punts molt interessants: la llibertat d'ensenyança i l'establiment d'un Concordat que fixi les relacions amb l'Església Catòlica. Pel seu to ponderat, realista i civilitzat, aquest important manifest forma, doncs, un gran contrast amb la literatura política hidrofòbica, anticlerical, antimilitarista i antitot que ha estat, per desgràcia, la tònica a l'exili.

"ALMANACCO DEL GIORNO PRIMA"

E mi fa male un po' la testa ogni volta che penso a te.

Enguany, si hi ha un disc que em té atrapat aquest és "Almanacco del giorno prima" de Dente, l'alter ego musical de Giuseppe Peveri. Un disc gravat, sense pressa ni angoixa, en la tranquil·litat del camp, lluny del brogit de la gran ciutat, que continua amb la línia, tan pròpiament melancòlica, dels quatre anteriors.

Aquest cop, però, la instrumentació utilitzada tampoc és del tot convencional. Hi trobem tant el glockenspiel com el clavicèmbal i, entre d'altres, el que ell mateix anomena com la batteria posticcia. Cançons, immerses en una sonoritat molt propera a la música lleugera dels anys 60, escrites i arranjades tal com es feia llavors.

El clip de "Coniugati passeggiare", a l'estil dels films casolans de Super 8, representa la vida d'una misteriosa noia rossa a través de les diferents estacions de l'any. Una visualització força acurada de l'atmosfera que, des de la primera a l'última cançó, contagia tot aquest disc, per mi, tan rodó.

L'INDEPENDENTISTA REDEMPTOR

El Senyor em va comunicar la seva paraula.

L'independentista redemptor no sap què és l'autocrítica, perquè creu tenir raó en tot.

L'independentista redemptor anhela el conflicte, perquè, segons ell, no hi ha solució sense confrontació.

L'independentista redemptor, contra el nepotisme, ens proposa el despotisme, perquè només els elegits ho saben fer millor.

L'independentista redemptor s'aferra al dogmatisme, perquè qui no pensa com ell és un traïdor.

L'independentista redemptor només sobreviurà en la derrota, perquè no té cap altra argumentació si no és la desil·lusió.

L'independentista redemptor sovint delira, perquè veu ètnies allà on hi ha un poble en comunió.

L'independentista redemptor normalment s'envolta d'acòlits, perquè en la marginalitat sempre hi troba escalfor.

L'independentista redemptor ignora que la cultura no et fa immune a la barbàrie, perquè la mala escriptura li ha fet perdre la bona lectura.

L'independentista redemptor profetitza en va, perquè res del que diu mai es complirà.

L'independentista redemptor té nom i cognoms, perquè, en el fons, no és res més que un Jeremies qualsevol.

NOTES BERLINESES (LII)

"La veritat és que vaig arribar a Berlín en un moment històric molt interessant. Des del 1870, quan Berlín havia passat de ser la insípida, petita i gens rica capital del regne de Prússia a convertir-se en la ciutat residencial de l'emperador alemany, aquella població insignificant situada a la riba de l'Spree havia agafat un auge considerable. Però encara no havia recaigut sobre Berlín el lideratge en el camp artístic i cultural. [...] Tanmateix, als darrers anys, amb el ràpid avenç econòmic d'Alemanya, va a començar a girar-se la truita."

"Va ser precisament en aquell moment de transició, quan de simple capital passà a ser metròpoli, que vaig arribar a Berlín. La primera impressió, després de la bellesa ufanosa de Viena, heretada de grans avantpassats, va ser encara una mica decebedora: la tendència decisiva a expandir-se cap a l'Oest, on havia de desenrotllar-se la nova arquitectura en comptes de les cases una mica pretensioses del Tiergarten, acabava tot just de començar, Friedrichstraße i Leipziger Straße, arquitectònicament encara deserts, amb la seva sumptuositat desmanyotada, constituïen encara el centre de la ciutat. A suburbis com Wilmersdorf, Nikolassee i Steglitz, només s'hi podia arribar amb penes i treballs en tramvia; el llacs de la Marca, amb la seva aspra bellesa, exigien encara aleshores una expedició amb tots els ets i uts. Llevat de la vella Unter den Linden, no hi havia un centre pròpiament dit, no hi havia un corso com al nostre Graben i, gràcies al vell esperit estalviador prussià, hi mancava completament una elegància general. [...] En tots els detalls es notava un esperit estalviador i gasiu de Frederic el Gran; el cafè era aigualit i dolent, perquè s'hi estalviaven tots els grans que es podia; el menjar era insípid, sense suc ni bruc. Arreu regnava la netedat i un ordre rigorós i meticulós, en comptes de la nostra fogositat musical."

STEFAN ZWEIG 'El món d'ahir' (1942)