10 d’agost de 2020

LLETRA ALS EDITORS


Lletra de l'oncle Joan, llavors secretari general d'Estat Català, a Lluís Ferran de Pol, amb data primer d'octubre del 1945, publicada (anònimament) al número 16 dels Quaderns de l'exili.


__Perpinyà, primer d'octubre del 1945.
__En Lluís Ferran de Pol.
__Coyacan.

__Volgut amic: Durant aquests darrers anys, poques ocasions he tingut de demanar pels amics que, més sortosos o qui sap si més malaurats que nosaltres mateixos, poguéreu posar la mar entre vosaltres i aquest vell país de França...
__Fa uns dies he tingut el plaer de fullejar uns exemplars dels QUADERNS que publiqueu amb tant d'encert un grup d'amics. L'esperit que us guia i els propòsits us inspiren són compartits per la selecció de la joventut d'ací i de Catalunya. S'entén la joventut fins als quaranta anys i escaig que ha fet la guerra i que no està disposada al retorn al passat de febleses i de vergonya nacional que ha portat la derrota i l'exili. La idea de la Segona Renaixença és la nostra idea. És l'única idea que té dret a viure i a imperar davant la revifalla dels tòpics de pura herència radical-lerrouxista amb què, per una llei de Mendel política, els hereus i néts del republicanisme històric voldrien empastifar la història del catalanisme i enverinar de passada la sang més pura de la nostra joventut. La joventut universitària de Catalunya combat i s'organitza al costat de tota la selecció de nous arribats a la lluita patriòtica... Avui és, com sempre, en els sengles dels nostres homes on l'ideal és portat al sacrifici. La vetlla de l'Onze de Setembre, malgrat estar els carrers de Barcelona plens de policia armada i de falangistes ---feia tres nits que patrullaven---, cent mil pasquins amb les quatre barres van ser enganxats en els murs i portes del centre de la ciutat i de les barriades. Diversos incidents, que van derivar en batalles campals, s'iniciaren envers mitjanit. Els nostres van ser atacats. Es defensaren, i hi hagueren pèrdues en tots dos costats. Un amic nostre, en Josep Corbella ---feia el servei militar: vint-i-un anys---, que havia sortit amb un grup, vestit de paisà, va ser mort a trets, a crema-roba, indefens, perquè ell no duia armes, els braços enlaire. Nombrosos ferits van ser duts a l'hospital i molts a la presó. Acusats de xorissos, perquè no velen sentir parlar d'oposició política ni popular. L'endemà tot Barcelona protestava i s'aixecava indignada contra la policia i el Govern. Les patrulles van desfer violentament grups que es formaven pels carrers.
__T'he esmentat aquests fets recents que il·lustren les meves paraules. A l'Amèrica, em sembla que us volen dibuixar, mans interessades, una Catalunya aconformada i passiva. Una terra presta a tots els compromisos. No us els cregueu. Confonen l'abaltiment i la covardia amb el menyspreu que porta la gent a les antigues i anquilosades jerarquies. És qüestió de fer conèixer al món l'esforç anònim dels nostres companys que lluiten a l'interior del país. Des de l'any 1939, pel setembre vam enviar gent a treballar i preparar el terreny. Lluitàrem en els serveis d'informació anglesos, francesos, polonesos i belgues. Lluitàrem en el maquis. Centenars de companys caigueren víctimes de la policia franquista i de la Gestapo, que actuaven conjuntes a França. Companys com Sabater, Llussà, Pedrola, Casamitjana, etc. caigueren els camps de concentració de Buchenwald, Dachau, Goswitz, etc. D'altres van retornar. D'altres van ser afusellats. La Gestapo els lliurava a la policia espanyola com a 'separatistes'. Això va passar a Perpinyà i a Tolosa. Per aquesta etiqueta i per la seva idea han mort. I quatre cents encartats en un recent sumari obert contra el Front Nacional de Catalunya, testimonien la nostra activitat i la qualitat de les víctimes, i l'extensió i la proporció que el nacionalisme aporta a la resistència contra la tirania franquista de la Falange espanyola. Aquest esforç és silenciat pels apergaminats personatges i cloròtics polítics de la política emigrada. Cap mena de mot d'encoratjament ha estat adreçat de França a Catalunya. De la part d'aquest senyors, ni interès ni atenció per la nostra terra. Amagats i porucs, guardaven una representació inútil i la sostreien als d'Amèrica i Anglaterra que podíeu fer quelcom en nom de Catalunya. Apaguen el foc del pobre Pi-Sunyer amb travetes i enganyifes de la mes vella política d'escaleta... Formen un govern republicano-comunista d'esquena al país, esgarrifat de la inconsciència dels electorers. Car ací, per vergonya nostra, ja es fan eleccions. Consells assessors de quatre gats i funcionaris encartonats per les consignacions, i plens d'il·lusions de cobrar els atrassos. Aquest és l'Esquerra, en sap greu dir-ho, i és també l'Acció Catalana de l'exili. Hi ha excepcions. Aquestes són, com en el cas d'en Pi-Sunyer, ofegades o mal organitzades, sense voluntat, i ---com dius tu o un altre--- "exciten, però no satisfan".
__Aprofito aquesta nit per adreçar-te aquests mots malgirbats. Fa un bufarut terrible, si fa no fa com el de Saint-Cyprien, i a fora tot tremola, i rodolen els objectes del terrat empesos per la tramuntana. Vaig de pressa perquè demà al matí, d'aquí a quatre hores, marxo cap a A* a veure gent nostra... Ja sé que només espereu noves. D'aquí a pocs dies us en trametré una quantitat considerable No us feu ressò dels enzes de l'exili ni dels qui posen sordina als ecos més sans i més purs que ens vénen de l'altre costat de les Alberes.
__Envieu-nos QUADERNS! Repeteixo en nom dels companys la nostra satisfacció de veure'ns identificats i retrobats en el vostre pensament. Hem de fer una gran cosa.
__Perdona l'estil d'aquestes lletres malgirbades. Una forta abraçada per a tots,
X* X*
__P. S.---Ja us escriuré més llarg i més concret.
---------
* Per raons que tothom comprendrà, en aquesta lletra ometem alguns noms propis tant de persona com geogràfics.

8 de juny de 2020

LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA POLÍTICA



Fragments de 'La qüestió social i la política' proclama de la Unió Catalanista, escrita per Enric Prat de la Riba, en motiu de l'1 de maig de 1891:

La qüestió obrera és sols un aspecte de la qüestió social; aquesta és més extensa, se refereix al malestar que la societat experimenta, a la malaltia que rosega de mica en mica ses entranyes.

Quins són els símptomes de són mal? Excés de producció sobre el consum, que causa crisis industrials tremendes.

Quina és la causa d’aquesta malaltia? Anys enrera la societat estava a Catalunya i en molts països d’Europa organitzada baix la base de la família en corporacions i gremis que constituïen sa estructura natural.

La política i l’administració són per al país com un pop monstruós, qual ventre i cap és a Madrid i quals tentàculs arriben a totes les províncies i a tots los pobles. Los indivíduos, faltats d’organització no poden lluitar-hi.

Aixís resulten Corts formades d’algunes dotzenes de xerraires, advocats en sa majoria, aptes no per sa competència sinó per son servilisme o per serveis prestats al partit encara que sia en contra del país.

A aquestes Corts aixís formades està confiada la missió de posar remei a la malaltia que pateix la societat. Per això que, de tant temps ençà, en lloc de millorar empitjora cada dia.

Los partits polítics, tots o casi tots, volen conservar les causes del mal; tots parteixen dels principis que l’han engendrat; tots presenten pal·liatius, no verdaders remeis.

Parlen de república, sens atendre que la república, com la monarquia, són formes compatibles amb tots los sistemes, bons i dolents.

Fan com aquells metges que per multiplicar les visites allarguen indefinidament la malaltia. Saben que si la societat estigués bona se’ls trauria de sobre com paràsits de sa vida, i per això, en lloc de remeis, li dóna metzines.

En resum: la societat està malalta: sos símptomes són acaparaments i monopolis, abusos de crèdit, quiebres, lluites entre el capital i el treball, omnipotència del poder, constitució política viciosa, lleis injustes. La causa del mal és l’individualisme, l’organització viciosa del treball, la destrucció de tots los organismes naturals de la societat. Los partits polítics, per esperit de conservació, en lloc de combatre el mal lo fonamenten.

13 de maig de 2020

AURORA BOREAL



Tres fragments de 'Aurora boreal' de Drago Jančar:

En una ciutat desconeguda no esperis conèixer primer els seus habitants perquè abans sempre coneixeràs els seus estrangers.

La ciutat no és ni una presó ni un manicomi, la ciutat és per la majoria de viatgers una estació d'enllaç cap a una altra destinació.

Qui baixa del tren en un país desconegut sense més, busca la 'terra incògnita' dins seu.

29 de març de 2020

LA CIUTAT D'EN GAUDÍ



Una ciutat dirigida i construïda sota els auspicis de la concepció arquitectònica d’En Gaudí, a base del seu gran estil monstruós, barroc i contorsionat, hauria estat una ciutat igualment monstruosa, barroca i contorsionada amb carrers i places, edificis i jardins, monstruosos, barrocs i contorsionats, com el Parc Güell, la casa d’En Milà i la Sagrada Família, també és evident que hauria estat la ciutat més estèticament viva de totes les ciutats modernes, que tots sabem estan construïdes mecànicament i matemàticament com una obra de ciència, com a ciutats de l’època científica que són.

FRANCESC PUJOLS ‘La visió artística i religiosa d’En Gaudí’ (1927)

31 de gener de 2020

MARBRE I CRISTALL


Apunt sobre el Pavelló alemany de Josep Maria de Sagarra, a la seva columna L'Aperitiu, publicat en el setmanari Mirador, número 20, de 13 de juny de 1929.


He vist al marge de la pirotècnia vesperal de l'Exposició els rectangles silenciosos del pavelló alemany. Aquest pavelló s'ha de veure amb poca llum, per això la nit és potser l'hora més recomanable al visitant que vol treure un suc delicat de les coses.

En el moment en què jo contemplava aquesta invenció geomètrica, havien arreconat les taules i les cadires, i els guardians defenien l'entrada. Malgrat això vaig poder veure perfectament la nova instal·lació, la vaig veure d'una manera molt més precisa, que si m'hi hagués passejat còmodament, o si hagués creuat les cames en el repòs de la cadira, amb els ulls penjats a unes arracades veïnes, i amb les pessigolles d'aquella miqueta de bigoti blanc i fonedís que deixa damunt dels llavis un glop ben administrat de cervesa.

El pavelló tot és de marbre gris i de cristall lleugerament opac. No hi ha ni una motllura, ni una fantasia, ni una corba, tot són angles rectes, superfícies polides, geomètrica lluentor. El cristall té una transparència de beguda àcida molt aigualida, les coses de l'interior són vistes com a través d'un desinfectant. Hi ha dues grans piscines de líquid moribund, una aigua que sembla un vidre estovat ple de larves invisibles; i una sola gran estàtua com única decoració; els plecs d'aquesta carn nua de la figura de pedra són una successió de ganyotes indolents, asexuals i miserables. Els braços i els peus de les cadires, tot un art simplíssim de níquel, fan pensar encara que un no vulgui en els laboratoris medicals.

Ara imaginem-nos tota l'anarquia de color, tota la fisiologia de ventall i d'ombrel·la romàntica i tot el paper retallat i pintat dels escenaris, que hem paït amb el cor des de l'hora que ens varen posar en aquest món. El passat ens aparta d'aquesta clínica de rectangles purs, però una mena de sentit nou, que no sabríem definir, però que existeix en nosaltres mateixos, ens arrapa els ulls als cristalls i al marbre en diabòlica proporció, i ens fa pensar que aquest pavelló alemany és potser la cosa més aguda, més sensual, més «apassionant» de totes les coses que hem contemplat aquesta nit de juny.