19 de setembre de 2017

COLÒNIA MINERA ETERNITAT



Un fragment de 'Colònia minera Eternitat', dins el recull de relats 'El crit de l'ocell domèstic', de Maksim Óssipov:

—Escolti, aviat els tancaran la paradeta. Eliminen la ciutat sencera. Les mines no surten a compte. No són rendibles.
__Aquesta gent del ministeri em va entristir molt. ¿Sabien alguna cosa? Els ho vaig preguntar: ¿com es pot tancar una ciutat sencera?
__Es van arronsar d'espatlles:
—Sense dir res.

17 d’agost de 2017

CIUTAT OBERTA



Tres fragments de 'Ciutat oberta' de Teju Cole:

"Quina illa més estranya, vaig pensar mentre mirava cap al mar; una illa que s'ha reclòs dintre seu i no vol saber res de l'aigua. La riba era com una closca, permeable només en uns punts concrets i triats."

"¿Quins camins dels lenape hi havia colgats sota la runa? Aquell lloc era un palimpsest, com ho era tota la ciutat, escrit, esborrat i reescrit."

"Percebem la vida com un contínuum, i fins que no ha passat, fins que no esdevé passat, no en veiem les discontinuïtats. El passat, si és que tal cosa existeix, és sobretot espai buit, grans extensions de no-res, en què suren persones i fets importants."

3 d’agost de 2017

LA CIUTAT DEL FANTASMA




Un fragment de 'La ciutat del fantasma', dins el recull de relats 'L'acusació', de Bandi:

"De sobte, es feu el miracle: es va anar formant petits quadrats, com porcions de tofu, als quals s'anaven afegint ràpidament més rengleres de gent. Semblava que una vareta màgica, com una broqueta, hagués engalzat una munió de persones des de tots els racons de la ciutat i els anés distribuint en fileres al lloc precís de la manifestació. Finalment, cinc minuts abans de les deu, el club de tofu que s'havia format a la plaça ja era complet i integrat per quadrats de diversos colors."

26 de juliol de 2017

L'ARQUITECTE REVOLTAT


Politiquement, j'ai toujours été un révolté.
OSCAR NIEMEYER


Amb la fi de l'Estado Novo al Brasil, el 1945, els militants comunistes arrestats, durant la dictadura de Getúlio Vargas, són amnistiats. Tot seguit, l'arquitecte Oscar Niemeyer decideix acollir, a casa seva, un d'ells: Luís Carlos Prestes, secretari general del Partit comunista brasiler. Al cap d'unes setmanes de convivència, Niemeyer es converteix i entra a militar en el partit que arribarà a presidir el 1992.

El 1964, és convidat a Israel* per Yekutiel Federman, propietari de Dan Hotels, per parlar de potencials projectes. Contemporàniament, hi ha un cop d'estat militar al Brasil. Els colpistes saquegen la seu de la revista Módulo i el seu estudi. Aquests fets l'obliguen a prolongar la seva, en principi breu, estada. Però, sis mesos després, acaba retornant al seu país.

El 1965, un any després del seu retorn, renuncia a la seva plaça de professor a la universitat en protesta per les polítiques dictatorials del Govern militar brasiler i, aprofitant l'avinentesa de la seva exposició monogràfica al Musée des arts décoratifs de París, marxa cap a França. En aquest exili, que durarà prop de vint anys, projecta, entre d'altres obres, la Seu del Partit comunista francès a París.


Niemeyer desenvolupa, en pocs dies, un avantprojecte d'acord amb les condicions locals i del seu entorn circumdant, és a dir: d'acord amb les dimensions i la forma del solar, així com amb l'orientació i el funcionament de l'edifici. I alhora dóna resposta a un dels principals requisits del programa: proporcionar un edifici segur, amb entrades discretes i fàcils de controlar.

Tot això explica la solució final adoptada: un bloc en línia corba que es desplega al llarg de tota la franja de parcel·la que limita amb el veí, on concentra les oficines del partit. D’aquesta manera allibera la resta del solar i preserva, entre l'edifici i el seu veí, els espais necessaris pels seus accessos verticals, situats a l’exterior per a facilitar futures modificacions que el programa de l'edifici pugui eventualment requerir.

Després situa la resta de l'edifici a un metre i mig per sota el nivell del carrer, tot creant un sistema de plans inclinats on ubica una gran sala d'actes, semisoterrada però fàcilment accessible, i el vestíbul d'entrada, que ell anomena foyer de la classe ouvrière, on es desenvolupen, a través de múltiples murs corbs, tot un conjunt d’espais destinats a sales d'exposicions, d'espera i de conferències.

En paraules del seu propi autor, l'edifici esdevé un exemple d'arquitectura contemporània i un potencial punt d'atracció turística. Però no és un simple desafiament arquitectònic. És la casa del treballador. Un edifici amb formes noves, simples, sense acabats luxosos i superflus que representa la lluita contra la misèria, la discriminació i la injustícia que, segons ell, ha de ser l'objectiu del comunisme francès.

Tanmateix no és cap comunista qui l'acull i facilita que pugui treballar a França sinó André Malraux, llavors ministre de cultura de l'últim govern del president Charles de Gaulle. El 1959 Malraux havia qualificat Brasília com la ciutat de l'esperança i les columnes del Palau de l'Alvorada com les més belles mai vistes després de les gregues. És gràcies a la devoció que sent per l’obra de Niemeyer, que guarda en el seu Museu Imaginari, que l'arquitecte brasiler li deurà, en gran part, els seus projectes en territori francès.

Segons el mateix Niemeyer, el llavors primer ministre Georges Pompidou arriba a afirmar que aquest edifici és l'única cosa bona que han fet els comunistes, tot ignorant que l'arquitecte no és que tingui, precisament, un passat gaire revoltat. De fet, el 1936 havia projectat, en col·laboració amb, entre d'altres, Lúcio Costa i l'assessorament de Le Corbusier, la Seu del Ministeri d'Educació i Cultura a Rio de Janeiro per encàrrec d'un fervent feixista i anticomunista brasiler com Gustavo Capanema.

* En l'obituari, publicat pel diari Ara el 6 de desembre de 2012, un tal Antoni Ribas Tur afirma, erròniament, que el cop d'estat de 1964 va sorprendre Niemeyer a Lisboa i no pas a Haifa.

24 de juny de 2017

EL CONSELL D'EGIPTE


https://ca.wikipedia.org/wiki/Piri_Reis

Tres fragments de 'El Consell d'Egipte' de Leonardo Sciascia:

Li explicava de manera planera que la feina de l'historiador és tot un embolic, una impostura; i que tenia més mèrit inventar-la, la història, que transcriure-la de papers vells, de làpides antigues, de sepulcres antics.

«Tot és una impostura. La història no existeix.»

«Altres es decidiren per la història, jo em decideixo per la faula…»