Fragment de 'Das Brot der frühen Jahre' de Heinrich Böll:
"Més endavant vaig meditar sovint com hauria estat tot si no hagués anat a l'estació a esperar Hedwig: m'hauria embarcat en una vida diferent com quan per equivocació puges en un altre tren, en la mena de vida que en un altre temps, abans de conèixer Hedwig, em semblava del tot acceptable. En tot cas, així m'ho deia parlant amb mi mateix, però, aquesta vida que estava a la meva disposició com el tren a l'altre cantó de l'andana, el tren que has estat a punt d'agafar, aquesta vida, ara només la visc en els meus somnis, i sé que hauria estat un infern allò que en un altre temps trobava ben acceptable: m'hi veig dispers, en aquella vida, em veig riure, em sento parlar, com en somnis podem veure riure i sentir parlar un germà bessó que mai no hem tingut; aquell que potser durant una fracció de segon, va estar a punt d'ésser, abans de perdre's la llavor que el portava."
"El que ha quedat, després dels bombardejos i la batalla final, ha produït una dissolució mecànica que ha esquinçat la fisonomia de la ciutat. Això, que ha quedat, ens dóna la possibilitat de crear una 'ciutat-paisatge'. La 'ciutat-paisatge' és per als urbanistes un principi regulador que ens permet ordenar grans nuclis de població. A partir d'aquest principi és possible dissoldre allò imperceptible i immens en parts discernibles i temperades. Ordenant aquestes parts de manera que, quan interaccionin amb un bosc, un camp, una muntanya i un llac, formin un bonic paisatge. En altres paraules, que l'escala correspongui amb el significat i el valor de les parts, i que la natura i els edificis formin un ordre dinàmic basat en contrastos entre elements alts i baixos, estrets i amplis. La 'ciutat-paisatge' no mostra la silueta d'una ciutat petita o medieval, com moltes ciutats que tenim en la memòria. No obstant això, a tota 'ciutat-paisatge' li correspon una silueta pròpia. Dins d'aquestes siluetes, els elements fonamentals de construcció de la ciutat, com són els factors tècnics i econòmics, l'expressió de la integració social... evolucionen vers una forma artística."
"He caçat papallones en diversos climes i amb diverses disfresses: com un nen bonic amb bombatxos i capell de mariner; com un cosmopolita esprimatxat expatriat amb calces de franel·la i boina; com un home gran gras, sense barret i amb pantalons curts."
"En un camí que sobreplomava el Mar Negre, a Crimea, entre arbusts de floració cerosa, el març de 1918, un sentinella bolxevic garrell intentà arrestar-me perquè feia senyals (amb la xarxa, digué) a un vaixell de guerra britànic. A l'estiu de 1929, cada cop que travessava caminant un poble dels Pirineus orientals, si per cas mirava enrere, veia damunt dels meus passos els vilatans immòbils en les diverses posicions en què el meu pas els havia agafats, com si jo fos Sodoma i ells fossin la muller de Lot. Una dècada més tard, als Alps Marítims, una vegada vaig veure que l'herba s'ondulava d'una manera serpentina al meu darrere perquè un gras policia rural em seguia fent ziga-zaga, arrossegant-se damunt de la panxa, per descobrir si entrampava ocells cantaires. Amèrica encara ha mostrat més d'aquest interès mòrbid per les meves activitats reticulars que no pas altres països... potser perquè ja tenia la quarantena quan hi vaig anar a viure, i com més gran és un home més extravagant sembla amb una xarxa de caçar papallones a la mà."
"De tota manera, en les meves caceres de papallones sempre vaig preferir de caminar que qualsevol altra forma de locomoció (llevat, naturalment, d'un seient volador que planés sense pressa per damunt de l'estora de plantes i de roques d'una muntanya per explorar, o que volés per sobre, arran, de la teulada florida d'una selva tropical); perquè quan camines, especialment per una zona que has estudiat bé, produeix un plaer exquisit d'allunyar-se de l'itinerari per visitar, per ací i per allà prop de la vora del camí, aquesta clariana, aquesta fondalada, aquesta o aquella combinació de terra i de flora, visitar per dir-ho així, una papallona coneguda en el seu hàbitat concret, per tal de veure si ja ha sortit el capoll, i si és així, com li van les coses."
"Confesso que no crec en el temps. M'agrada de plegar la meva catifa màgica, després de fer-la servir, de manera que se sobreposi una part del dibuix damunt d'una altra. Deixem que els visitants ensopeguin. I el moment en què frueixo més de l'absència del temps, en un paisatge escollit a l'atzar, és quan em trobo enmig de papallones rares i les plantes de les què es nodreixen. Això és l'èxtasi, i darrere l'èxtasi hi ha alguna altra cosa que és difícil d'explicar. És com un buit momentani en què es precipita tot allò que estimo. Una sensació d'ésser una sola cosa juntament amb el sol i la pedra. Un estremiment... envers el geni contrapuntístic del fat humà o envers els fantasmes sensibles que satisfan tots els capricis d'un mortal afortunat."