25 de març de 2019

NOTES BERLINESES (LVI)




Des que no hi ha el mur, la ciutat ha doblat la superfície i ha canviat tant que sovint no sap a quina cruïlla es troba. Ell va veure els forats de les bombes, primer amb runa i després sense. Més tard potser hi va haver una parada de salsitxes o d'arbres de Nadal, o sovint simplement res. Però durant els últims anys els forats s'han tornat a omplir amb cases, les cantonades esmussades s'han tornat a edificar, els tallafocs ja no es veuen. De petit, abans de la construcció del mur, havia canviat a l'estació de Gesundbrunnen, al Berlín Occidental, nabius collits per ell mateix per la seva primera pilota inflable de colors brillants. De pilotes inflables només n'hi havia a l'Oest. Més endavant, quan va veure per primera vegada l'estació després de la caiguda del mur, les vies que anaven cap a l'Est estaven cobertes d'herba, i a les andanes hi havia bedolls que onejaven amb el vent. Si ell hagués sigut urbanista, ho hauria deixat d'aquella manera. Com a record de la ciutat dividida, i també com a símbol de la provisionalitat de tot el que construeixen els homes, o potser senzillament perquè un bosquet de bedolls en una andana és bonic.

JENNY ERPENBECK 'Les formes del verb anar' (2015)

21 de febrer de 2019

#MATARÓCIUTATCAPITAL DE LA REPÚBLICA CATALANA


Transcripció de la meva ponència en el debat obert amb les candidatures de Primàries Mataró, el passat dimecres 20 de febrer, al Foment Mataroní:


Com que només tenim tres minuts aniré al gra.

Em dic Joan de Torres Calsapeu. Sóc arquitecte i, des del 2014, coordinador de la sectorial d’Arquitectura de l’Assemblea Nacional Catalana. Em presento com a candidat de Primàries Mataró perquè tinc un projecte de ciutat que voldria compartir amb tots vosaltres. 

Un projecte de ciutat que no és un fet aïllat sinó que forma part d’un projecte de país com és la #CatalunyaEnXarxa: una República d’emissions zero. Un projecte que té com a objectiu començar a construir, des del territori i (per tant) des de les seves ciutats, aquest Estat Català en forma de República sorgit del mandat de l’1 d’octubre. 

Fer ciutat és fer país. Perquè una ciutat sense territori no té cap futur. El territori és un organisme viu. No és una dada i constitueix la unitat de mesura dels fenòmens urbans. Ple de petjades i de lectures forçades, com digué André Corboz: el territori és un palimpsest. Per això és un projecte. Un projecte de ciutat també.

Mataró ha de superar totes les fronteres (per no dir-ne prejudicis), tant mentals com físiques, que, fins ara, l’aïllen del seu territori. Hem d’aconseguir relligar els seus tres pols productius (agrícola, comercial i industrial) i els seus dos fronts principals (el Mar i la Muntanya) amb aquest territori que és la comarca del Maresme i, per extensió, la #CatalunyaEnXarxa.

Per això, Mataró ha d’esdevenir una ciutat-paisatge. Una ciutat integrada i no segregada del seu entorn. Una ciutat esponjada i articulada per aquestes cèl·lules vitals que són tots els seus barris (centre històric i eixample inclosos). Amb la recuperació de tots aquests fragments inarticulats de paisatge, que són els espais en desús que han anat proliferant, en aquests últims anys, a la ciutat. Sigui, per exemple, a través de Pocket Parks (jardins de butxaca) i/o d’Horts urbans, per així contribuir a reduir l’efecte illa de calor.

I és també per això que és urgent que Mataró tingui un inventari de tots els béns immobles de titularitat pública (extensible també a tots els solars, habitatges i locals buits de titularitat privada) per tenir cartografiats tots aquells àmbits d’oportunitat i de re-vitalització urbana que actualment ens ofereix la ciutat. Apostant, en tot moment, per un urbanisme de component social que ens permeti abandonar aquest urbanisme de la plusvàlua que, de retruc, ens ha acabat hipotecant a tots nosaltres, amb locomotores que no porten a enlloc. I així, per exemple, puguem ampliar i transformar una xarxa vital com la de les biblioteques i també la dels centres cívics en autèntics pols formatius i d’integració social. És a dir, en àgores de creació, de transmissió i intercanvi de coneixement.

Mataró també ha d’esdevenir una ciutat energèticament autosuficient. Cal recordar que el canvi de model energètic és també un canvi d’estructures de poder. És una oportunitat única de progrés, de creixement i de reconversió econòmica. Perquè un model energètic basat en les renovables és un model descentralitzat i inclusiu. Retorna el control de l’energia a les persones. És un canvi de model que a més pot fer més competitiva les nostres empreses i alhora eradicar la pobresa energètica de la ciutat.

I és possible! També podem autodeterminar-nos energèticament instal·lant plaques solars fotovoltaiques en totes les cobertes dels edificis existents, no només residencials sinó també industrials i agrícoles, i esdevenir una ciutat productora d’energia renovable. Fet que, com passa amb l’aigua, ens pot permetre municipalitzar l’Energia i, alhora, recuperar una infraestructura com el Tub Verd, ara en mans d’una de les empreses de l’IBEX155 com Gas Natural Fenosa.

Per acabar, aviat farà 100 anys de l'elecció com a alcalde de Mataró del meu besavi Joaquim Capell i Vidal. Una elecció que trencà amb el binomi de cacics, entre liberals i conservadors, que fins llavors havien fet i desfet la política mataronina. Com ara fa un segle, Primàries Mataró també hem vingut per trencar esquemes i implementar, des de l'Ajuntament, la República Catalana que vam votar l'1 d'octubre. 

4 de febrer de 2019

SOBRE L'ABOLICIÓ DE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS



Fragments de 'Note sur la suppression générale des partis politiques' de Simone Weil:

El sol fet que [els partits polítics] existeixin, avui dia, no és una raó suficient, en si mateixa, per preservar-los. L'única raó legítima per preservar alguna cosa és la seva bondat. Les maldats dels partits polítics són massa evidents.

No hem conegut mai res que s'assembli, ni tan sols dèbilment, a una democràcia. Ens creiem que el nostre sistema és democràtic, però les persones no tenen mai l'oportunitat o els mitjans per expressar els seus punts de vista sobre qualsevol problema de la vida pública.

Cada partit és totalitari, potencialment i per aspiració. Totes les coses que són generalment considerades objectius són en realitat mers mitjans.

Quan un país té partits polítics, tard o d'hora, es fa impossible intervenir de manera efectiva en els assumptes públics sense afiliar-se a un partit i jugar el seu joc.

Prendre una posició a favor d'una determinada opinió, negar-se a examinar-ne qualsevol de dissident. Aquesta és una transposició de l'esperit totalitari.

Aquesta és una lepra intel·lectual que s'originà en el món polític i posteriorment s'ha estès arreu, contaminant totes les formes de pensament.

Aquesta lepra ens està matant. És dubtós que es pugui curar sense abans començar amb l’abolició de tots els partits polítics.

31 de desembre de 2018

INVENTARI #2018



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2018 per quedar-se.
Com no podria ser d'altra manera, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Arctic Monkeys Tranquility Base Hotel & Casino
Beach House 7
Bernice Puff LP: In the air without a shape
Caroline Says No Fool Like An Old Fool
Cat Power Wanderer
Dominique A La fragilité
Dominique A Toute latitude
Flasher Constant Image
Flavien Berger Contre-Temps
Forth Wanderers Forth Wanderers
The Good, The Bad & The Queen Merrie Land
Halo Maud Je suis une île
The Internet Hive Mind
Jeff Tweedy WARM
Joan Baez Whistle Down The Wind
Low Double Negative
Mitski Be The Cowboy
Mount Eerie Now Only
Puput Purga
Roger Mas Parnàs
Rolling Blackouts Coastal Fever Hope Downs
Spiritualized And Nothing Hurt
Stephen Malkmus And The Jicks Sparkle Hard
Thom Yorke Suspiria
Yo La Tengo There's A Riot Going On

24 d’agost de 2018

EL PAVELLÓ D'ALEMANYA A L'EXPOSICIÓ DE BARCELONA


Traducció al català (amb l’ajuda inestimable de Rosa M. Vilella Sabaté) de l’article ‘Le Pavillon de l’Allemagne à l’Exposition de Barcelone’ de Nicolau M. Rubió i Tudurí, publicat al Cahiers d’Arts, número 8-9, de 1929.


Conté només espai. No té finalitat pràctica, ni funció material. La gent diu: «Això no serveix per res». És una arquitectura representativa, com un obelisc o un arc de triomf. Alguns arquitectes, per representar a Alemanya, utilitzant una mena de construcció commemorativa, probablement haurien recordat, en aquesta construcció, la forma d'una gran aeronau. Mies van der Rohe, més subtil, ha donat al seu monument representatiu, la forma tranquil·la d'una casa.


Certament, ja no estem d'acord sobre què és «la forma d'una casa». Quan es construeix una veritable casa, es manté com a casa, independentment de quin aspecte li imposeu. Però si feu alguna cosa que no és pas una casa, però voleu que s'hi assembli, haureu de cercar apropar la vostra construcció a les formes conegudes de l'arquitectura de la casa. Vet aquí, doncs, un element «tradicional», un principi conservador, que no hem pas d'ignorar i que trobem, molt marcat, en el pavelló de Mies van der Rohe. Turistes i indígenes d'extrema avantguarda, han pogut retreure-li: «Aquest pavelló no és, fet i fet, el darrer crit». Han volgut criticar l’arquitecte tot dient que no s’haurien de portar sub-novetats a les Exposicions Internacionals. Però deixo aquestes opinions i retorno al meu tema.


El Pavelló només conté espai però d’una manera geomètrica i no pas real o física. No té portes i, a més, cada habitació es tanca imperfecta, per tres costats, per tres parets, per exemple. Aquestes parets són, amb més freqüència, grans finestres contínues que limiten l'espai només parcialment. Algunes d'aquestes finestres, de color fosc i neutre, reflecteixen objectes i persones, de manera que el que veus a través de la finestra es confon amb el que hi veus reflectit. Algunes de les habitacions no tenen sostres: són realment mitjos patis, on l'espai només està limitat per tres murs i la superfície horitzontal de l'aigua d'un estanc, però on és «retingut» per la geometria.


Així que us acosteu al Pavelló, i després quan hi entreu, us sorprendrà la impressió d'inutilitat que es desprèn d'aquestes sales obertes i buides, des d'aquests bells murs de marbre, nus i deserts, d'aquests patis inhabitables; i immediatament sentireu el xoc de l'arquitectura metafísica, si puc dir-ho així. Però m'agradaria aturar-me una mica aquí per deixar la cosa més clara.


La interpretació ordinària d'aquestes paraules «arquitectura metafísica» podria ser: arquitectura de la intel·ligència o de l’abstracció intel·lectual. Tothom comprendria llavors que volguéssim parlar de proporcions, de nombres generadors, de la limpiditat i de la gairebé crueltat del raonament arquitectònic, etc. Però, dins el Pavelló alemany de Barcelona, l'arquitectura, en treure’n allò físic, tendeix més aviat a l’evocació i al símbol. Això és inevitable en la construcció representativa. En els discursos dels Comissaris alemanys, no s’han oblidat de dir-ho, més o menys d'aquesta manera: «Aquí teniu l'esperit de la nova Alemanya: simplicitat i claredat de mitjans i d’intencions—tot obert al vent, com a la fresca—res no tanca l'accés als nostres cors. Una feina feta honestament, sense orgull. Aquesta és la llar tranquil·la de l'Alemanya apaivagada!» Aquesta evocació té una marcada tendència sentimental: tots els materials i fins i tot la geometria, se sotmeten a aquesta tendència. Pot semblar sorprenent retrobar sentimentalisme en un treball arquitectònic tan modern i altament tècnic; però hem de reconèixer que l'arquitectura difícilment pot escapar de les influències socials que li donen llum.