24 d’agost de 2018

EL PAVELLÓ D'ALEMANYA A L'EXPOSICIÓ DE BARCELONA


Traducció al català (amb l’ajuda inestimable de Rosa M. Vilella Sabaté) de l’article ‘Le Pavillon de l’Allemagne à l’Exposition de Barcelone’ de Nicolau M. Rubió i Tudurí, publicat al Cahiers d’Arts, número 8-9, de 1929.


Conté només espai. No té finalitat pràctica, ni funció material. La gent diu: «Això no serveix per res». És una arquitectura representativa, com un obelisc o un arc de triomf. Alguns arquitectes, per representar a Alemanya, utilitzant una mena de construcció commemorativa, probablement haurien recordat, en aquesta construcció, la forma d'una gran aeronau. Mies van der Rohe, més subtil, ha donat al seu monument representatiu, la forma tranquil·la d'una casa.


Certament, ja no estem d'acord sobre què és «la forma d'una casa». Quan es construeix una veritable casa, es manté com a casa, independentment de quin aspecte li imposeu. Però si feu alguna cosa que no és pas una casa, però voleu que s'hi assembli, haureu de cercar apropar la vostra construcció a les formes conegudes de l'arquitectura de la casa. Vet aquí, doncs, un element «tradicional», un principi conservador, que no hem pas d'ignorar i que trobem, molt marcat, en el pavelló de Mies van der Rohe. Turistes i indígenes d'extrema avantguarda, han pogut retreure-li: «Aquest pavelló no és, fet i fet, el darrer crit». Han volgut criticar l’arquitecte tot dient que no s’haurien de portar sub-novetats a les Exposicions Internacionals. Però deixo aquestes opinions i retorno al meu tema.


El Pavelló només conté espai però d’una manera geomètrica i no pas real o física. No té portes i, a més, cada habitació es tanca imperfecta, per tres costats, per tres parets, per exemple. Aquestes parets són, amb més freqüència, grans finestres contínues que limiten l'espai només parcialment. Algunes d'aquestes finestres, de color fosc i neutre, reflecteixen objectes i persones, de manera que el que veus a través de la finestra es confon amb el que hi veus reflectit. Algunes de les habitacions no tenen sostres: són realment mitjos patis, on l'espai només està limitat per tres murs i la superfície horitzontal de l'aigua d'un estanc, però on és «retingut» per la geometria.


Així que us acosteu al Pavelló, i després quan hi entreu, us sorprendrà la impressió d'inutilitat que es desprèn d'aquestes sales obertes i buides, des d'aquests bells murs de marbre, nus i deserts, d'aquests patis inhabitables; i immediatament sentireu el xoc de l'arquitectura metafísica, si puc dir-ho així. Però m'agradaria aturar-me una mica aquí per deixar la cosa més clara.


La interpretació ordinària d'aquestes paraules «arquitectura metafísica» podria ser: arquitectura de la intel·ligència o de l’abstracció intel·lectual. Tothom comprendria llavors que volguéssim parlar de proporcions, de nombres generadors, de la limpiditat i de la gairebé crueltat del raonament arquitectònic, etc. Però, dins el Pavelló alemany de Barcelona, l'arquitectura, en treure’n allò físic, tendeix més aviat a l’evocació i al símbol. Això és inevitable en la construcció representativa. En els discursos dels Comissaris alemanys, no s’han oblidat de dir-ho, més o menys d'aquesta manera: «Aquí teniu l'esperit de la nova Alemanya: simplicitat i claredat de mitjans i d’intencions—tot obert al vent, com a la fresca—res no tanca l'accés als nostres cors. Una feina feta honestament, sense orgull. Aquesta és la llar tranquil·la de l'Alemanya apaivagada!» Aquesta evocació té una marcada tendència sentimental: tots els materials i fins i tot la geometria, se sotmeten a aquesta tendència. Pot semblar sorprenent retrobar sentimentalisme en un treball arquitectònic tan modern i altament tècnic; però hem de reconèixer que l'arquitectura difícilment pot escapar de les influències socials que li donen llum.

6 d’abril de 2018

CAMINAR



Fragments paisatgístics de 'Caminar' d'Henry David Thoreau:

De fet, es pot descobrir una mena d'harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d'un passeig de tarda, i la setantena d'anys que té la vida humana. Mai no en serà prou familiar.

Avui, la majoria de les anomenades millores humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d'arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar.

La vila és el lloc cap on es dirigeixen els camins, una mena d'expansió de la carretera, com ho és un llac respecte un riu. És el cos del qual els camins són els braços i les cames, un espai triangular o quadrat, carrer major i fonda dels viatgers.

Cap a l'Est només hi vaig per obligació, però cap a l'Oest hi vaig del tot lliure.

L'Oest del qual parlo no és altra cosa que el Món salvatge. I tot el que he dit fins ara ha estat preparar la meva afirmació que només en el Món salvatge es pot preservar el Món. 

L'esperança i el futur, per a mi, no es troben als jardins ni als camps cultivats, ni als pobles o a les ciutats, sinó en els aiguamolls impenetrables i bellugadissos.

Un poble se salva, no tant gràcies als homes de bé que l'habiten, com per mitjà dels boscos i aiguamolls que l'envolten.

En resum, totes les coses bones són salvatges i lliures.

31 de desembre de 2017

INVENTARI #2017



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2017 per quedar-se.
Com d'habitud, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Arcade Fire Everything Now
Charlotte Gainsbourg Rest
Frànçois & The Atlas Mountains Solide Mirage
Grizzly Bear Painted Ruins
Jens Lekman Life Will See You Now
Julie Byrne Not Even Happiness
Kelly Lee Owens Kelly Lee Owens
King Krule The Ooz
La Féline Triomphe
Miquel Serra L'octau clima
Mishima Ara i res
Mogwai Every Country's Sun
Morrissey Low In High School
Mount Eerie A Crow Looked At Me
Noel Gallagher's High Flying Birds Who Built The Moon?
Peter Perrett How The West Was Won
Phoenix Ti Amo
Polseguera Sa mata escrita
Ride Weather Diaries
Säkert! Däggdjur
The Shins Heartworms
Slowdive Slowdive
U2 Songs Of Experience
Weezer Pacific Daydream
The xx I See You

14 de desembre de 2017

CAP A LA RENAIXENÇA MILITAR


Des del seu número 2, la revista Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel Vicenç Guarner o el mateix Tísner.

Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'oncle Joan publicats a Opinions, el butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.


Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:

«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»

En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:

«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»

No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.

7 de desembre de 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES



Un fragment de 'Dues línies terriblement paral·leles' de Francesc Grau Viader:

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles -la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena- estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s'hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d'armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l'odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d'interessos oposats, d'ideologies irreconciliables. ¿Hi ha quelcom més distant , més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?