31 de desembre de 2013

INVENTARI #2013



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2013 per quedar-se.
Com és habitual, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Adam Green & Binki Shapiro Adam Green & Binki Shapiro
Arcade Fire Reflektor
Arman Méliès IV
Bombino Nomad
Christopher Owens Lysandre
Daft Punk Random Access Memories
Darkside Psychic
Détroit Horizons
Grouper The Man Who Died In His Boat
Jim James Regions Of Light And Sound Of God
Kurt Vile Wakin On A Pretty Daze
Majical Cloudz Impersonator
Miquel Serra Roses místiques
My Bloody Valentine m b v
Els Pets L'àrea petita
Savages Silence Yourself
Sigur Rós Kveikur
The Strokes Comedown Machine
Toni Bruna Formigole
Torres Torres
vàlius Escola
Vampire Weekend Modern Vampires Of The City
Veronica Falls Waiting For Something To Happen
Vincent Delerm Les amants parallèles
Yo La Tengo Fade

19 de desembre de 2013

NOTES BERLINESES (XLIX)



"Em sento perdut a Berlín. No té cap semblança amb la ciutat que havia suposat que era. Hi havia una vegada un Berlín que jo hagués conegut, a partir de descripcions en llibres - el Berlín del segle passat i principis de l'actual: una ciutat lúgubre en un pantà, amb carrers durs, fangosos i il·luminats amb llanternes, dividint files rectes de cases lletges de forma igual, compactada en blocs tan quadrats i llisos i uniformes i monòtons i seriosos com caixes de mudances. Però aquell Berlín ha desaparegut. Sembla haver desaparegut totalment, i no hagi deixat cap rastre. La major part del Berlín d'avui no té, al respecte, cap indicació d'un període anterior. El lloc on es troba té tradicions i una història, però la ciutat en si no té ni tradicions ni història. És una ciutat nova; la més nova que he vist mai. Chicago sembla venerable al seu costat; perquè hi ha molts barris antics a Chicago, però no tants a Berlín. La massa principal de la ciutat sembla com si s'hagués construït la setmana passada, la resta té un to més greu, amb prou feines perceptible; i sembla com si tot tingués sis o, a tot estirar, vuit mesos d'existència.

La següent característica que et sobta és l'espaiositat, l'amplitud de la ciutat. No hi ha cap altra ciutat, en qualsevol altre país, on els carrers siguin generalment tan amplis. Berlín no és només una ciutat de carrers amples, és la ciutat de carrers amples. Com a ciutat de carrers amples mai ha tingut el seu equivalent, en qualsevol altra època del món. L'Unter den Linden són tres carrers en un, la Potsdamerstrasse està limitada, a banda i banda, per voreres que són més amples que alguns dels carrers històrics de les antigues capitals d'Europa; no hi sembla haver cap carril o carrerons; no hi ha dreceres; aquí i allà , on diversos carrers importants desemboquen en un centre comú, la circumferència d'aquest centre és d'una magnitud calculada per portar aquesta paraula espaiositat en la teva ment un altre cop. El parc al mig de la ciutat és tan gran que fa sorgir aquesta expressió un cop més."

"Hi ha una altra característica notable - la superfície completament plana del lloc de Berlín. Berlín, per recapitular, és més nova a la vista que qualsevol altra ciutat, i també de complexió més ordenada; cap altra ciutat té aquest aire d'amplitud, d'absència d'amuntegament; cap altra ciutat té tants carrers rectes; i amb Chicago impugna el cromosoma per la planimetria de la superfície i per la fenomenal rapidesa de creixement. Berlín és la Chicago europea. Les dues ciutats tenen aproximadament la mateixa població - un milió i mig. No puc parlar en termes exactes, perquè només sé quina era la població de Chicago la setmana passada; però en aquell moment es tractava d'un milió i mig. Fa quinze anys Berlín i Chicago eren grans ciutats, per descomptat, però cap de les dues era el gegant que és ara."

MARK TWAIN 'The Chicago of Europe' (1892)

7 de desembre de 2013

"LES AMANTS PARALLÈLES"


Pas loin et à côté quand même.

Cinc anys després, Vincent Delerm continua la seva autòpsia de la banalitat quotidiana. Però, aquest cop, no ha volgut tornar amb un àlbum clàssic. Ha tornat amb "Les amants parallèles". Una nouvelle, en tretze cançons, on ens narra el camí sentimental entre un home i una dona. Tretze cançons que són variacions subtils al voltant de l'amor i del desamor, de la rutina i de la solitud, de la ruptura i de la reconciliació.


Amb una elegant instrumentació minimalista de quatre pianos preparats i res més, Delerm signa tota una petita obra mestra. Una veu baixa, unes cançons curtes, gairebé furtives, un ritme lent i hiptònic... Tot el seu conjunt flueix com un tràveling. Visualment parlant, el videoclip de la seva cançó homònima ho resumeix a la perfecció.

28 de novembre de 2013

EL FUNAMBULISTA DEL MUR


Il fallait pour s'y aventurer être totalement funambule.
PHILIPPE PETIT 'Traité du funambulisme'

Horst Klein va néixer en el si de la Fritz Klein Familie, una cèlebre família d'acròbates de circ alemanya. Des de ben petit es va acostumar a voltar per tot el món. Era un home lliure. Però un mal dia començà la seva dissort: va quedar atrapat en el costat equivocat del mur de Berlín. Tampoc el va ajudar gaire el seu anticomunisme. Per aquesta raó les autoritats de la República Democràtica Alemanya el van forçar a abandonar el món del circ i el van enviar a treballar en una fàbrica. Però, segons el mateix Horst, no suportava la idea de viure, per sempre més, sense l'olor del circ sota els seus narius.


Així doncs, el 27 de desembre de 1962 va decidir creuar el Mur, amb una corda com a únic equipatge. Aprofitant la foscor de la nit i emprant tota la seva habilitat d'acròbata, s'enfilà a una torre metàl·lica d'una línia d'alta tensió que creuava el canal de Teltow. Un cop a dalt, s'assegué sobre el cable i, amb tota la precaució del món per no morir electrocutat, es desplaçà fins a la següent torre. Des d'aquesta segona torre, continuà lliscant fins uns quants metres més enllà. Però, en intentar despenjar-se del cable, la corda, que portava lligada al cos, se li esmunyí de les seves mans, completament congelades pel fred. En conseqüència, no tingué cap més altre remei que saltar des d'uns dotze metres d'alçada. El resultat d'aquell salt va ser la fractura de tots dos braços i una forta commoció, que el deixà inconscient durant més de tres hores. Quan despertà va adonar-se que, a pesar de tot, havia tingut sort: era a Berlín Oest i aquella línia d'alta tensió estava fora de servei.


Més endavant, la sort tornà a girar-li l'esquena. Des de la seva fugida que no parava de rebre cartes d'amor de Sylvia, la seva dona. S'havia quedat al costat oriental de la ciutat i, a les cartes, reiterava que l'enyorava molt i que no podia viure sense ell. Tota aquella insistència va fer que, set mesos després de la seva accidentada fugida, Horst acabés retornant a Berlín Est. Òbviament, només posar-hi els peus, va ser detingut i abans d'acabar l'any ja l'havien condemnat a trenta mesos de treballs forçats. Però el pitjor, per aquest malaguanyat funambulista, encara no havia arribat. Després de la sentència, la seva dona li demanà el divorci i en tan sols un mes ja tornava a estar casada. Amb un altre home, és clar. I és que n'hi ha que neixen estrellats. 

23 de novembre de 2013

TIBIDAWOOD


L'alt Tibidabo, roure que sos plansons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat.
JACINT VERDAGUER 'Oda a Barcelona' (1883)


I, on abans deia ciutat, ara diu país. Un país normal.

15 de novembre de 2013

HISTÒRIA D'UNA CIUTAT



Fragment de 'Història d'una ciutat: una infantesa a Amman' d'Abdelrahman Munif:

"Una ciutat no és només terreny, per molt que se'n puguin descriure detalls, ni és aigua ni terra ni arbres, per molts que n'hi hagi o es puguin imaginar. És tot això i molt més. Una ciutat tampoc no es limita a les persones que hi viuen, tot i que són elles les que li donen forma i caràcter. Tampoc no podem recuperar un temps passat parlant només dels esdeveniments que van ocórrer, perquè, si bé ens poden ser útils, no ens condueixen a allò que volem. Una ciutat és, per tant, totes aquestes coses i moltes altres. Coses interrelacionades de tal manera que han esdevingut elements diferents d'aquells que la conformaren, i que han mantingut els seus lligams i també les seves diferències amb ella.

Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i també és la pols. És el temps en si mateix, però en moviment. Una ciutat és la manera que la gent té de veure les coses, la seva manera de parlar, la seva manera de comportar-se davant dels esdeveniments, d'afrontar-los i de superar-los. Una ciutat són els somnis i les decepcions que ha viscut la seva gent, tant els somnis que s'han fet realitat com els que s'han vist frustrats i han deixat traces i ferides. Una ciutat són els moments de joia i de tristor de la seva gent. Una ciutat és la seva manera de rebre el qui se l'estima i la manera de donar l'esquena al qui no l'aprecia. Una ciutat és el plor de comiat d'aquells que n'han marxat, per força, temporalment o per sempre. Una ciutat és el somrís amb què són rebuts els que hi tornen. Una ciutat és tot això i moltes altres petites coses impossibles de recuperar."

5 de novembre de 2013

BIFURCACIÓ



Sempre parles de fugir.

Però, qui sap si per la por a perdre't, mai has trobat el camí.

Perquè, quan avances, tot queda enrere. 

Però, si retrocedeixes, tot et supera.

12 d’octubre de 2013

DIÀLEG ETNICISTA


—Nazi! —exclamà el feixista.

—Feixista! —replicà el nazi.

I, tot seguit, es varen fondre en una abraçada.


FI

9 d’octubre de 2013

SAARBRÜCKEN RECONSTRUÏDA


En una de les seves 'Lettrines', Julien Gracq fa la següent observació sobre la ciutat de Saarbrücken:

La ciutat va lliurar l'ànima sota els bombardeigs, en el supòsit que n'hagués tingut algun cop. Els blocs de cases modernes van sorgir de nou del solar ple de runa: un grumoll humà, una aglomeració i ja no una cel·la. El primer símptoma de la deshumanització de la ciutat, la persecució del buldòzer assetjant l'abrigada lloriguera humana - procés en marxa a tot el món i que l'última guerra accelera - és, contràriament al cadàver, l'absència d'olor. A l'home, decapat de la seva supuració secular, se'l veu allí esterilitzat, pasteuritzat: cap flor rara, cap orquídia, pressentim, tornarà a germinar en aquest sòl al qual li han raspat els fems.

Però, a dues passes de la ciutat, i envoltant-la, un bosc hercinià on un es creua, pel que m'expliquen, en els camins que pugen cap a la universitat en construcció, amb cérvols i senglars: Alemanya - país colonitzat, no humanitzat - dels fragments de terra perforats, brunzidors, embotits en llenços de naturalesa en brut, com termiters enmig de la sabana.

Cal recordar que aquesta ciutat fronterera, literalment els ponts del riu Saar, fou el principal bastió de resistència nazi a la Línia Sigfrid. Una línia de defensa que l'exèrcit nord-americà no aconseguí trencar fins el 20 de març de 1945, després de gairebé un mes de crua batalla.


Una de les fotografies que van fer els nord-americans, per immortalitzar la seva victòria, és aquesta on hi apareix un oficial de la Wehrmacht, assegut sobre les ruïnes de la ciutat, menjant d'una llauna de C-ration.

El més curiós, per no dir sorprenent, és que tant el seu gest com l'expressió de la seva mirada semblin reflectir, amb tanta exactitud, el fons de les paraules de Gracq. Talment com si el seu subconscient estigués veient la imatge d'aquest home "esterilitzat, pasteuritzat" mentre els seus ulls miraven la ciutat actual.

5 d’octubre de 2013

EL VESCOMTE MIGPARTIT



Dos fragments de 'El vescomte migpartit' d'Italo Calvino:

"Tant de bo tothom pogués sortir de la seva enteresa obtusa i ignorant. Estava sencer i totes les coses eren per a mi naturals i confuses, estúpides com l'aire; creia que ho veia tot i només era l'escorça. Si mai et converteixes en la meitat de tu mateix, i t'ho desitjo, noi, entendràs coses més enllà de la intel·ligència comuna dels cervells sencers. Hauràs perdut la meitat de tu mateix i del món, però la meitat restant serà mil vegades més profunda i preciosa. I tu també voldràs que tot sigui migpartit i esqueixat a imatge teva, perquè bellesa i saviesa i justícia només són en allò que està fet miques."

"Això és el que té de bo estar migpartit: que entens la pena que sent tothom i tota cosa per la pròpia incompletesa. Jo era sencer i no ho entenia, i em movia sord i sense poder-me comunicar entre els dolors i les ferides sembrades pertot arreu, allí on, quan ets sencer, menys goses creure. No sóc jo sol, Pamela, que sóc un ésser escapçat i arrabassat, sinó tu també i tothom."

14 de setembre de 2013

NOTES BERLINESES (XLVIII)



"I la sorpresa més sensacional va ser descobrir un dia de cop i volta que els meus quadres, per primera vegada a la història, s'havien convertit en murs."

"Potser a un altre artista tot li hauria passat més o menys desapercebut, o més o menys transitòriament. Però com podia no marcar-me a mi? Estrany destí del meu nom!"

"Quantes suggestions es poden desprendre de la imatge del mur i de totes les seves possibles derivacions!"

ANTONI TÀPIES 'Comunicació sobre el mur' (1969)

29 d’agost de 2013

23 d’agost de 2013

EUROPAHAUS


Però hi ha una cosa de la qual cap de nosaltres pot prescindir: la gran ciutat, on la llum brilla de nit.
KURT TUCHOLSKY

Amb el pas del temps, el mite de la Potsdamer Platz s'ha fet tan gran que ha acabat projectant una ombra enorme sobre la veïna Askanischer Platz. Tot i això, cal recordar que, durant la primera meitat del segle passat, s'havia convertit en un dels centres neuràlgics de Berlín. Llavors, tot girava al voltant de les grans estacions de ferrocarril. A l'Askanischer Platz hi havia l'Anhalter Bahnhof, l'estació més gran i concorreguda de la ciutat. Des del 1841, any de la seva inauguració, s'hi van anar establint grans hotels en el seu entorn. Primer l'Harsburger Hof i més endavant l'Excelsior, en el seu moment l'hotel amb més habitacions del continent.


L'any 1924, amb voluntat d'aprofitar-se d'aquesta dinàmica, els promotors del cèlebre gratacels a l'estació de Friedrichstrasse van promoure un nou concurs. El seu objectiu era definir la part oest del Prinz-Albrecht-Palais, allà on hi havien els estables, amb un gran edifici que donés façana a la plaça i preservés el màxim de jardí. L'edifici principal, un palau del segle XVIII modificat posteriorment per Schinkel, ocupava la seva part est. La proposta guanyadora del concurs fou la presentada pels arquitectes Richard Bielenberg i Josef Moser, també autors de l'Hotel Fürstenhof proper a la Potsdamer Platz. Cal destacar que aquesta proposta no tenia res a veure amb allò que finalment es va construir. De fet, els autors passaren de proposar un edifici d'estil neoclàssic a un complex d'edificis projectat segons els principis de la Neue Sachlichkeit, més semblant a la proposta presentada per Otto Firle.


Aquest complex d'edificis, en cert sentit, volia ser la rèplica, a l'Askanischer Platz, de la Haus Vaterland, ubicada just al davant de la Potsdamer Bahnhof. Inaugurada el 1911 com a Haus Potsdam, l'edifici era obra de Franz Schwechten. Curiosament el mateix arquitecte que uns anys abans havia projectat l'Anhalter Bahnhof. Acollia el Café Piccadilly, el restaurant més gran del món amb 2.500 coberts, un teatre, amb una capacitat de 1.200 butaques, i nombroses oficines. El 1928 va ser reformat i re-inaugurat, sota el lema del món en una casa, amb el teatre transformat en cinema i les oficines en múltiples restaurants temàtics. A més, Carl Stahl-Vrach, arquitecte de la reforma i escenògraf de films com el "Doctor Mabuse" de Fritz Lang, va transformar l'edifici en un dels primers exponents de la Lichtarchitekturo arquitectura de la nit.


Per altra banda, el complex de l'Askanischer Platz tenia uns 280 metres de façana i una superfície total de 35.000 metres quadrats i fou construït en dues fases. En la primera fase, completada el 1926, s'edificà la Deutschlandhaus. Un edifici que contenia un centre comercial, un teatre, una sala de ball i un cinema. Molt similar al Tauentzienpalast. Un complex d'oficines, botigues i sala de ball del qual Bielenberg i Moser també n'eren autors. La segona, després de molts problemes i de la mort de Bielenberg, no es va poder completar fins el 1931. I és en aquesta última fase, projectada per Moser i Otto Firle, que es construí un dels primers edificis d'alçada berlinesos amb estructura d'acer: l'Europahaus. Una torre de 12 plantes que acabaria donant nom a tot el complex. Firle, segurament, va aportar moltes idees pròpies, anteriorment incloses en la seva proposta de concurs. Una d'elles, sens dubte, fou la transformació de l'Europahaus en un altre exemple berlinès d'arquitectura de la nit. Però no va ser fins el 1935 que, a la torre central, s'hi afegí una estructura, de 15 metres d'alçada, coronada amb els logos lluminosos d'Allianz i d'Odol, sumant un total de 50 metres, que trencava del tot amb la marcada horitzontalitat del projecte guanyador.


El nazisme va acabar despullant l'Europahaus de tots els seus neons per així convertir-la en la seu ministeri de treball del Reich. Durant aquell període de foscor, l'Anhalter Banhnhof esdevingué una de les tres estacions berlineses on s'arribà a deportar, entre 1941 i 1945, gairebé un terç dels jueus berlinesos. Des d'aquesta estació, per obra i gràcia d'Adolf Eichmannse'ls enviava, en grups de 50 a 100 persones, a Theresienstadt, en combois de passatgers afegits a trens regulars. Però els bombardeigs massius de la RAF, sobre la ciutat, acabà deixant molt afectada tant l'estació com el seu entorn. No obstant això, el pla demencial d'Albert Speer, per transformar Berlín en la Welthaupstadt Germania, ja preveia tancar l'estació i convertir-la en una piscina pública. De fet, no va ser fins el 1960 que l'Anhalter Bahnhof no va ser completament desmantellada. I amb el seu tancament, i posterior enderrocament, una part de la història de Berlín va caure en el pou de l'oblit. Excepte l'Europahaus que encara avui es manté en peu, però en la foscor imposada originàriament pels nazis.

16 d’agost de 2013

TRAÏCIONS


Traduttore, traditore.

O això diuen que diuen els italians... En tot cas, aquesta paronomàsia podria aplicar-se a un fenomen, absolutament grotesc, que hom descobreix tot observant la retolació del nomenclàtor de Ceret.


Resulta que la retolació de cada un dels carrers, places i racons d'aquesta vila nord-catalana sempre es fa amb dues plaques. L'una, de color blau, en llengua francesa i l'altra, de color groc, en llengua catalana. La segona, significativament, a sota de la primera.


Però no me n'havia adonat mai abans que, en molts casos, el contingut d'aquestes plaques no es corresponen les unes amb les altres. Així doncs, en comptes d'una simple traducció, hi llegeixes tota una traïció, digne del censor més hilarant del món.

7 d’agost de 2013

L'ESCOMBRA DEL SISTEMA



Fragment de 'The Broom of the System' de David Foster Wallace:

T'ha fet allò de l'escombra, a tu? No? I ara què fa servir? No. Doncs el que em va fer a mi, que aleshores devia tenir vuit anys, o dotze, potser, qui se'n recorda, va ser fer-me seure a la cuina, treure una escombra de palla i començar a escombrar el terra furiosament, i en acabat em va preguntar quina part de l'escombra era més elemental, més fonamental, a parer meu, si el raspall o el mànec. Jo no em sabia decidir, i ella escombrava cada cop amb més violència, i em vaig posar nerviós, i finalment, quan li vaig dir que suposava que el raspall, perquè en certa manera es podia escombrar sense el mànec, només agafant el raspall, però que amb el mànec i prou no podies escombrar, ella es va llançar sobre meu, em va fer caure de la cadira i em va cridar alguna cosa com ara això a l'orella: “Exacte, i això perquè tu la vols per escombrar, oi, l'escombra? És per això, oi, que la vols?” Etcètera. I qui si l'escombra la volguessin per rebentar finestres, aleshores seria el mànec, el que seria l'essència fonamental de l'escombra, i tot seguit ho va il·lustrar amb la finestra de la cuina, amb un terrabastall que va fer venir tots els criats; però si l'escombra la volíem per, posem per cas, escombrar els vidres esmicolats, escombra, escombra, aleshores l'essència era el raspall. Ah no? I ara què fa, si no? Ho fa amb un llapis? Tant és. El significat com a tret fonamental. La fonamentalitat com a ús. El significat com a ús.

30 de juliol de 2013

"FORMIGOLE"


Encara hi ha qui et predica sobre la inutilitat de tenir un compte obert al facebook. Però les coses com són: ha estat gràcies a una publicació de Giuseppe Peveri, artísticament conegut com Dente, on exclamava "questo è un bel disco!" que he descobert "Formigole", el debut musical del triestí Toni Bruna.



Unes formigues, cantades íntegrament en vènet, que a poc a poc, en aquest estiu tan poc hivernal, van fent camí per acabar convertint-se, sens dubte, en un dels discos del meu 2013.

19 de juliol de 2013

EL BOSS A BERLIN (EST)


He vingut a tocar rock 'n' roll per als berlinesos de l'Est amb l'esperança que un dia totes les barreres seran enderrocades.

Era un 19 de juliol, de fa vint-i-cinc anys, quan Bruce Springsteen, al bell mig de la seva actuació al Radrennbahn Weißensee de Berlín Est, introduí, amb aquestes paraules, una versió del "Chimes of Freedom" de Bob Dylan. Un concert amb una assistència de públic massiva, extra-oficialment 300.000 persones, i una audiència milionària, gràcies a la seva retransmissió per televisió.

Tot plegat fou possible gràcies a la Joventut Lliure Alemanya (FDJ), l'organització juvenil oficial a la República Democràtica Alemanya, que, aprofitant els aires de perestroika que llavors bufaven des del Kremlin, van presentar el Boss com un heroi de la classe treballadora nord-americana i el seu concert com un acte de solidaritat amb la Nicaragua sandinista.


Però si amb tot això no n'hi ha prou, el periodista, de Reuters, Erik Kirschbaum acaba de publicar "Bruce Springsteen: Rocking the Wall". Un llibre que repassa, per davant i per darrere, un concert que, en part, va contribuir a canviar el món.

30 de juny de 2013

LES OQUES DE KÖNIGSTRAßE


Nature is a language - can't you read?
THE SMITHS 'Ask'

En els meus primers dies a Stuttgart, tot sovint, passejava per l'Schlossgarten, gaudint de l'esclat de colors que m'oferia la tardor mitteleuropea. Un dia, en arribar a l'alçada de l'Opernhaus, em vaig aturar per descansar una estona assegut a les seves escales. De cop i volta, mentre mirava absort les oques que nedaven a l'estany del davant, m'assaltà un dubte: què farien aquelles oques quan arribés el fred i es glacés el seu estany?


El dubte va quedar resolt en un matí d'hivern quan, caminant per Königstraße, em vaig creuar amb unes oques que passejaven, amb tota la naturalitat del món, pel bell mig del carrer. Però, en aquell mateix instant, vaig recordar la imatge d'una antiga postal i, de nou, sorgí un dubte: per on passejaven les oques quan el tramvia circulava per la seva superfície?

Amb el pas dels anys, aquell nou dubte s'ha acabat convertint en un vell enigma encara no resolt.

22 de juny de 2013

ESCOLA


Tu i jo som un crit.

Recordo que, no fa ni un any, el fet que algú preconitzés "els vàlius són el millor grup del món" va ser motiu suficient perquè em piqués la curiositat i acabés visitant el seu bandcamp. D'aquesta manera tan banal, va ser com vaig descobrir "Rierols EP". Un EP de quatre cançons - com "Imperi", "Malament", "Sol" o "Camps" - que, en un país normal, ja haurien esdevingut himnes generacionals.


Fa poques setmanes han publicat "Escola", el seu debut de llarg. I, com en el cas anterior, ens han regalat una bona dosi de singalongs que, en molts casos, són autèntics pensaments hermètics. Com, per exemple, aquest "Crit".


Si voleu descobrir els Beat Happening catalans ja ho sabeu: només els teniu a un clic d'aquí.

15 de juny de 2013

PROMETEU



De Prometeu, en reporten quatre llegendes: segons la primera fou engrillonat al Caucas perquè havia traït els déus als homes, i els déus van enviar-hi àligues que li devoressin el fetge, el qual tornava sempre a créixer de bell nou.

Segons la segona, Prometeu, destralejat de dolor per aquells becs, va anar prement-se cada cop més contra la roca, fins que aquesta i ell acabaren essent tot u.

Segons la tercera, en el transcurs de milers d'anys la seva traïció fou oblidada, oblidaren els déus, les àligues, ell mateix.

Segons la quarta, hom va cansar-se d'allò esdevingut insondable. Els déus van cansar-se'n, les àligues van cansar-se'n, la ferida va tancar-se, cansada.

Va restar la inexplicable serralada rocosa. La llegenda intenta d'explicar l'inexplicable. Com que aquesta té un fons de veritat i en prové, cal que fineixi de nou en l'inexplicable.

FRANZ KAFKA 'Prometeu'

27 de maig de 2013

EL DISCURS BUIT



Fragment de 'El discurso vacío' de Mario Levrero:

"Hay un fluir, un ritmo, una forma aparentemente vacía; el discurso podría tratar cualquier tema, cualquier imagen, cualquier pensamiento. Esa indiferencia es sospechosa; presiento que tras la apariencia de vacío hay muchas, demasiadas cosas. El vacío nunca me asustó demasiado; en ocasiones hasta llegó a ser un refugio. Lo que me asusta es no poder huir de ese ritmo, de esa forma que fluye sin develar sus contenidos. Por eso me pongo a escribir, desde la forma, desde el propio fluir, introduciendo el problema del vacío como asunto de esa forma, con la esperanza de ir descubriendo el asunto real, enmascarado de vacío."

26 de maig de 2013

"WAKIN ON A PRETTY DAY"


I live along a straight line.

Encara és possible crear una obra clàssica? Músicalment parlant, la resposta és afirmativa. Només cal escoltar "Wakin On A Pretty Daze", el nou disc de Kurt Vile, per comprovar-ho. Sobretot per la dimensió atemporal d'unes cançons tan expansives que, com qui no vol la cosa, acaben calant ben endins.



El mes de desembre passat, el grafitaire ESPO va pintar un mural, a la part posterior del 82 de West Master Street de Filadèlfia, que ha resultat ser la portada del disc. El cineasta Jonathan Demme n'ha immortalitzat tot el seu procés de creació en el videoclip de la cançó que ens obre la porta d'aquest clàssic contemporani.

16 de maig de 2013

NOTES BERLINESES (XLVII)



"El único rastro de Europa en Berlín Occidental es la chamuscada catedral con una torre despuntada por las bombas. Los norteamericanos, como los niños, tienen horror de los murciélagos. En lugar de apuntalar los pocos paredones que quedaron en pie después de la guerra y hacer con ellos una ciudad de remiendos, aplicaron un criterio más higiénico y mucho más comercial: borrón y cuenta nueva.

El primer contacto con esa gigantesca operación del capitalismo dentro de los dominios del socialismo me produjo una sensación de vacío. Toda la mañana estuvimos buscando la ciudad, dando vueltas dentro de ella sin encontrarla. Es asimétrica, sin pies ni cabeza, pero sobre todo carece todavía de un centro donde se experimente la emoción de haber llegado."

"Desde un punto de vista técnico Berlín Occidental no es una ciudad sino un laboratorio. Los Estados Unidos llevan la batuta. No tengo datos de la cantidad de dólares invertidos en la reconstrucción ni de la forma en que se han hecho las inversiones. Pero los resultados están a la vista.

Yo creo humildemente que es una ciudad falsa."


"A medida que se penetra en el Berlín Oriental se comprende que hay más de una diferencia de sistemas, dos mentalidades opuestas a cada lado de la Puerta de Brandemburgo. Los escasos bloques intactos del sector oriental tienen todavía los impactos de la artillería. (...) De noche, en lugar de los anuncios de publicidad que inundan de colores al Berlín Occidental del lado Oriental sólo brilla la estrella roja. El mérito de esa ciudad sombría es que ella sí corresponde a la realidad económica del país. Salvo la avenida Stalin.

La réplica socialista del empuje del Berlín Occidental es el colosal mamarracho de la avenida Stalin. Es aplastante, tanto por las dimensiones como por el mal gusto. Una indigestión de todos los estilos que corresponde al criterio arquitectónico de Moscú. La avenida Stalin es una inmensa perspectiva con residencias parecidas a las de los pobres ricos de provincia, pero amontonadas una encima de otra, con incalculables toneladas de mármol, de capiteles con flores, animales y máscaras de piedra y agotadores portales con estatuas griegas falsificadas en cemento armado."

"Se ha calculado que si estalla una guerra, Berlín durará 20 minutos. Pero si no estalla dentro de cincuenta, cien años, cuando uno de los dos sistemas haya prevalecido sobre el otro, las dos Berlines serán una sola ciudad. Una monstruosa feria comercial hecha con las muestras gratis de los dos sistemas.

Ya en la actualidad –y no solo por su aspecto exterior– Berlín es un disparate."

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ 'Berlín es un disparate' (1959)

12 de maig de 2013

PETITA FAULA (ARQUITECTÒNICA)


La modernitat era transparent.


Però (en la seva transparència) es va fer invisible.


I (en la seva invisibilitat) va acabar desapareixent.

5 de maig de 2013

UNA HISTÒRIA RADICALMENT CONDENSADA DE VIDA POSTINDUSTRIAL



'A Radically Condensed History of Postindustrial Life', dins el recull 'Brief Interviews with Hideous Men', de David Foster Wallace:

"Quan foren presentats, ell va dir una ocurrència, esperant ser agradable. Ella va riure extremadament fort, esperant ser agradable. Després, cadascú va conduir sol cap a casa, mirant fixament endavant, amb el mateix rictus en el rostre.

A l'home que els havia presentat no li agradava molt cap dels dos, tot i que actués com si res, ansiós com estava de preservar les bones relacions en tot moment. Un mai sabia, després de tot, ara en feia una ara en feia una ara en feia una."

[*] La traducció és una traïció de l'original en anglès pel cartògraf d'aquest blog.

18 d’abril de 2013

NOTES BERLINESES (XLVI)



"Abans d'aixecar un mur vull saber
què hi deixo fora i què hi confino dins,
i a qui, si no, podria molestar.
Hi ha alguna cosa que no estima els murs,
que no els vol. Li podria dir: -Follets,
però ben bé no ho són, i més m'estimo
que si de cas ho digui ell mateix. El veig,
portar una pedra fortament agafada
a cada mà, com un vell salvatge armat.
Es mou en la foscor, a mi em fa l'efecte,
no tan sols dels boscos ni de les ombres dels arbres.
No anirà més enllà de la dita del seu pare,
i li agrada haver-ho pensat tan bé,
de nou diu: -Una bona tanca fa bons veïns."

ROBERT FROST 'Mending Wall' (1914)

12 d’abril de 2013

"CARCERI D'INVENZIONE"


Ermetiche macchine di tortura.
MANFREDO TAFURI

A les Carceri de Piranesi, la constricció no ve de la falta d'espai, sinó d'una obertura, paradoxalment claustrofòbica, vers l'infinit. Representen un univers en el sentit més literal. Un univers mecànic que funda el regne de la més absoluta constricció. Un univers del pur domini sobre el subjecte, on la contradicció esdevé la realitat absoluta.


Gregoire Dupond, amb d, és l'autor d'aquesta animació, en tres dimensions, de les setze presons piranesianes, realitzada per a l'exposició itinerant "Les Arts de Piranesi. Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador".

De fons sona el preludi de la segona suite per a violoncel de Johann Sebastian Bach.

6 d’abril de 2013

EN ELS ESPADATS DE MARBRE



Dos fragments de 'En els espadats de marbre' d'Ernst Jünger:

"Tots vosaltres coneixeu la ferotge malenconia amb què ens envaeix el record de temps benaurats. S'han esvaït de manera tan irreparable que cap altra llunyania no ens separaria de forma més despietada."

"Només llavors comprenem com som d'afortunats els homes de poder viure la vida en petites comunitats, sota un sostre tranquil, entre converses beneficioses i amoroses salutacions de bon dia i bona nit."

3 d’abril de 2013

ARQUITECTURES COMPARADES (IV)


Architektur des Gerüstes, des in All geöffneten Raumes. 
BRUNO TAUT

El 1919 Bruno Taut publica la seva Alpine Architektur. Un projecte utòpic que començà a idear, segons ell mateix, el dia de Tots Sants de 1917, en plena Gran Guerra. Un projecte que anà perfilant i re-dibuixant durant tot el 1918. Una mena d'utopia basada en les possibilitats empàtiques de la Glasarchitektur de Paul Scheerbart, a qui el mateix Taut ja havia dedicat la seva Glashaus, el pavelló de vidre construït durant la primera exposició de la Werkbund a Colònia.

Bruno Taut 'Alpine Architektur' (1919)

Per Scheerbart, l'arrel de la guerra i, per tant, de la destrucció és el tedi. Així doncs, per evitar-ho, Taut ens proposa aquest projecte col·lectiu que té l'ambició de crear un univers més ben estructurat capaç de contribuir a la Pau perpètua. Perquè, en el fons, l'arquitectura alpina és una faula mística que advoca per una completa reconstrucció del món, tot intentant fusionar la natura amb l'arquitectura. Però amb una arquitectura de vidre, entesa com la metàfora d'una nova vida més esplendorosa. Perquè només aquesta arquitectura pot ajudar-nos a transformar la vida i l'entorn en el qual vivim.

 

Noranta anys més tard, el també arquitecte Jakob Tigges va presentar una impactant proposta en el concurs d'idees per a la reordenació de l'antic i mític aeroport de Tempelhof. En comptes d'un nou barri o d'un nou parc, Tigges va proposar construir allò que Berlín no té: una muntanya. Però no pas un simple turó, com el Teufelsberg, sinó una autèntica arquitectura alpina: 'The Berg'. Una idea, absolutament insòlita, amb un fort poder evocador. Tota una icona ciutadana que, de fet, mai caldrà construir, perquè ningú nega que fer-la realitat és del tot impossible. En canvi, només ha calgut imaginar-la perquè, amb el temps, s'hagi acabat convertint en tota una utopia col·lectiva.

26 de març de 2013

"LETTRINES"



Fragment de 'Lettrines' de Julien Gracq:

"L'arquitectura i l'urbanisme actuals persegueixen a les cases modernes, fins no deixar-ne ni rastre, les golfes, cova dels tresors, sèsam de la imaginació infantil, com també fan amb el soterrani, n'extirpen el llast, els terrors i les riqueses subterrànies. D'aquí cinquanta anys la poesia portarà aquestes cicatrius, però llavors ja haurà trobat talismans de recanvi. Tot fa pensar que uns símbols del moviment (ja tenim la carretera i el cotxe) ocuparan el lloc de les il·lusions dels llocs tancats, amb pany i forrellat, protegits, dels quals el castell, en totes les seves formes, era, des de l'edat Mitjana, símbol a tota prova."

28 de febrer de 2013

EL TEMPLE DE POMONA


Karl Friedrich Schinkel, a la mort de Friedrich Gilly, va deixar la Bauakademie per així poder completar els projectes inacabats del seu mestre. Durant aquest període, el jove Schinkel, amb només dinou anys, va rebre el seu primer encàrrec. Es tracta de l'encara avui gairebé desconegut Temple de Pomona, a Potsdam. Un pavelló als jardins del Pfingstberg, llavors Judenberg, propietat de l'esposa del cartògraf i conseller àulic Carl Ludwig von Oesfeld.


Al segle XVIII, era un terreny plantat de vinyes que, posteriorment, es va transformar en jardí. De fet, en aquell indret ja hi havia hagut una petita construcció, destinada al lleure, amb el mateix nom. En honor a la deessa romana, sense equivalent grec ni festa al calendari, Pomona: patrona pomorum, senyora dels fruits. Però no només dels fruits sinó, per extensió, dels arbres fruiters i dels hortus, durant el seu cultiu i la seva floració.


Schinkel, però, va ubicar el seu petit temple en un lloc més elevat que l'anterior. Per poder gaudir d'una magnífica vista panoràmica, va convertir la coberta en un terrat, accessible des d'una escala posterior. En cert sentit, es podria dir que aquesta primera obra, un simple pròstil amb les seves quatre columnes d'estil jònic, prefigura elements que retrobem en altres projectes, posteriors al seu viatge a Itàlia. Com, per exemple, el Mausoleu per la Reina Lluïsa, a Charlottenburg, la Neue Wache, a Unter den Linden.


Anys més tard, entre el 1847 i el 1863, el paisatgista Peter Joseph Lenné va rebre l'encàrrec de Frederic Guillem IV de Prússia per projectar un Belvedere al mateix indret, que actualment forma part del Neuer Garten. Lenné va decidir conservar-lo i incorporar-lo al seu jardí. Però allò que no va poder evitar és que, després del 1945, el templet acabés abandonat i convertit, paradoxalment, en una autèntica ruïna romàntica. Finalment s'ha acabat reconstruint, amb un criteri estètic força discutible.

22 de febrer de 2013

NOTES BERLINESES (XLV)



"El pla consisteix en un túnel, o potser hauries d'anar directe al desert, alliberar el camell del zoo, deslligar-lo, ensellar-lo, muntar-lo a través de Brandenburg. Podries dependre del camell."

"Ha de ser una 'desharmonia'. Alguna cosa s'està filtrant per tota la ciutat, tothom està segur que ha llegit o ha escoltat 'desharmonia', fins i tot alguns hi han pensat, però públicament no és un lloc per ser trobat. Encara es planten més arbres, tots sobre la sorra, els arbres de l'experiència del desert."

"Berlín ha estat arreglada. (...) La sorra està per tot arreu ara - en les sabates, en el carbó. (...) A sota, un pub resta obert a Alt-Moabit, però ningú entén com pot ser possible. Després de tot, la ciutat ha estat arreglada. El propietari aboca aiguardent doble, llavors s'autoconvida a una ronda, el seu pub era el millor, el més antic, sempre ple de gent. Però aquestes persones ja no són a Berlín. (...) Ningú vol parlar-ne més, només parlen per dir alguna cosa, qualsevol cosa, i en qualsevol cas tot es queda a les comissures dels llavis i enllà, tot doble."

"A la nit tot Berlín és un lloc per a la facturació i l'intercanvi. Tot es barreja en la confusió, llavors algunes persones s’aparten. L‘espionatge té una vida fàcil, cada caiguda és transparent. Tothom està decidit a desfer-se del seu propi secret, a lliurar la seva informació, a confessar durant l'interrogatori. Tothom té els altres rere el clatell, i en la penombra no es pot comprovar la factura imposada. A fora torna a ser de dia, fa massa claror."

INGEBORG BACHMANN 'Ein Ort für Zufälle' (1964)

18 de febrer de 2013

MOO PAK



Fragment de 'Moo Pak' de Gabriel Josipovici:

"A desgrat d'elles mateixes, va dir, les ciutats són una cosa molt notable. Com que no estan i no podran estar mai del tot planificades, cadascuna d'elles ha conservat una vida pròpia. Fem tot el que podem per destruir-les, per controlar-les, va dir, però només aconseguim transformar-les. Només els escriptors poden fer justícia a les ciutats, va dir, els pintors i els compositors estan indefensos davant seu. Només els escriptors en poden copsar la diversitat, les múltiples capes de temps i d'història que determinen la composició de cadascuna d'elles. Els pintors estan obligats a concentrar-se en un moment concret, va dir, i n'hi ha que ho han fet de forma brillant, com ara Dix i Grosz, Hogarth i Richard Hamilton. Però els escriptors poden transmetre una noció del creixement i la decadència, de la varietat i la imprevisibilitat de les ciutats, poden expressar la sensació que tenim quan hi transitem que les ciutats s'escapoliran sempre de qualsevol intent de domesticar-les i donar-los un sentit."

29 de gener de 2013

"TINY DESK CONCERT"


Els "Tiny Desk Concerts" no són sinó breus concerts, en petit format, que tenen lloc en el despatx de Bob Boilen, conductor del programa de ràdio "All Songs Considered" que emet l'emissora online NPR Music. El nom també és un homenatge a Tiny Desk Unit, grup de la New Wave on el mateix Boilen tocava el sintetitzador. En aquest reduït espai hi han passat un munt de músics tan diversos com la Sharon Van Etten, els tuaregs Tinariwen... o en Jens Lekman.



El suec hi va actuar un 7 de novembre de 2011, acompanyat d'Addison Rogers a la percussió i fent de segona veu, interpretant una meravellosa i fins llavors encara inèdita "I Want A Pair Of Cowboy Boots", "The End Of The World Is Bigger Than Love" i "Waiting For Kirsten", una cançó on relata els seus intents hilarants per trobar-se amb l'actriu Kirsten Dunst.

24 de gener de 2013

ARQUITECTURES COMPARADES (III)


Ce n'est pas une tour
JEAN NOUVEL

Afirmar que el declivi de la monumentalitat coincideix amb l’auge de la modernitat no és pas cap originalitat. Segons Charles Jencks, l’aparició d’aquest nou gènere, que ell mateix va batejar com l'edifici icònic, ha acabat substituint definitivament el monument urbà. Quan la gent deixa de creure en Déu, no creu en res. Creuen en qualsevol cosa. Per banal que sigui. Així doncs, si, en principi, qualsevol cosa pot ser una obra d’art, qualsevol cosa també podria ser una icona. Però no és així. Un edifici si vol ser icònic ha de tenir una imatge provocativa que generi polèmica. Que parlin de tu encara que sigui per criticar-te. En el fons, l’edifici icònic és la simple aplicació de la doctrina shock and awe i del factor wow effect, tal com l’alcalde Bloomberg, fa uns anys, reclamava en els nous edificis singulars de la ciutat de Nova York. Tot i que Deyan Sudjic argumenti que l’edifici icònic és una moda passatgera i que acabarà desapareixent, Jencks afirma que l’edific icònic és aquí per quedar-se.

Jean Nouvel 'Torre Agbar, Barcelona' (1999-2005)

Expliquen que Agbar, després de descartar l’arquitecte italià Renzo Piano, va escollir Jean Nouvel com l’arquitecte encarregat de projectar la nova seu de la companyia. En una primera reunió amb el client, l’arquitecte francès presentà tres propostes de torre. En un moment de la presentació, Nouvel es va treure un cigar Montecristo, el mateix que fumava Mies, de l’americana i, tot col·locant-lo de cap per avall, digué: “però la meva preferida és aquesta”. Descontextualitzant, sense cap mena de vergonya, tant ‘La trahison des images’ de René Magritte com la proposta dadaista d’Adolf Loos pel concurs del Chicago Tribune de 1922. A continuació afegí que “em sembla que evoca les torres del temple de la Sagrada Família de Gaudí, també les moles pètries de Montserrat”. I acabà profetitzant que “estic convençut que pot convertir-se en una icona ciutadana”.

 Norman Foster 'Swiss Re HQ, London' (1997-2004)

Dos anys abans, Norman Foster havia rebut un encàrrec similar de Swiss Re. La companyia asseguradora volia construir una seva nova seu sobre les ruïnes de l’Old Baltic Exchange. Un edifici destruït, per una bomba de l’IRA, el 10 d'abril de 1992, al cor de la City londinenca. Per justificar la seva forma, absolutament banal, Lord Foster es veié obligat a reunir un bon munt d’excuses. A pesar de tot, el rendiment energètic de l’edifici, se suposa que consumeix un 50% menys en comparació a altres edificis similars, s’acaba convertint en el seu principal, si no únic, argument. Tot i això, Madelon Vriesendrop, jugant amb possibles analogies, va acabar transvestint-lo en un míssil, en un pintallavis, en una matrioixca o en un cogombre. I així és com finalment se’l coneix avui dia: The Gherkin.

Ivan Leonidov 'Institut des Statistiques, Moscou' (1929-1930)

Fa uns anys, tot passejant per un dels passadissos perduts del Pompidou, vaig descobrir un projecte d'Ivan Leonidov que no he vist mai publicat a enlloc. Tanta polèmica, per si l’un havia copiat l’altre, i resulta que tots dos havien plagiat un projecte, encara avui inèdit, amb més de mig segle d'existència. Una mena d’edifici-manifest insòlit pel qual la ciutat no sembla ser res més que un teló de fons. La forma, en aquest cas, s’explica com a contenidora de noves funcions. Un objecte al servei del llavors nou home socialista. El cas és que si s'afirma que aquesta tipologia no és una torre potser és perquè un, íntimament, pensa que es tracta, paradoxalment, d’una icona socialista. Però, observant-ho des d'una perspectiva històrica, tampoc seria tan estranya aquesta revelació del Leonidovisme* com a precursor d’aquest nou gènere arquitectònic que és l’edifici icònic.

[*] En un informe de purga estalinista del 1930, sobre la tendència petitburgesa en l'arquitectura soviètica, es qualifica el Leonidovisme (terme que fa referència a l'obra de Leonidov i els seus deixebles) de pur grafisme estetitzant, d'insuficiència tècnica i professional, de contrari al materialisme dialèctic i, com no, de cosmopolita.


10 de gener de 2013

IRRADIACIONS HERTZIANES


Seqüència d'irradiacions solars, en un dia d'agost tramuntanal, al Port de la Selva.


De fons "Guiding Star" dels escocesos Teenage Fanclub.