31 de desembre del 2007

INVENTARI #2007



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2007 per quedar-se.
En ordre alfabètic i sense cap mena de jerarquia.

Amiina Kurr
Andrew Bird
Armchair Apocrypha
Animal Collective
Strawberry Jam
Arcade Fire
Neon Bible
Beirut The Flying Club Cup
Bertrand Betsch La Chaleur humaine
Elvis Perkins Ash Wednesday
Feist
The Reminder
Fennesz & Sakamoto
Cendre
The Good, The Bad & The Queen The Good, The Bad & The Queen
Jens Lekman
Night Falls Over Kortedala
Mishima
Set tota la vida
Mobiil
Fondre sur les hyènes
Nisei
Continents
Okkervil River
The Stage Names
Panda Bear
Person Pitch
Radiohead In Rainbows
Richard Hawley
Lady's Bridge
Sanjosex
Temps i rellotge
Seabear
The Ghost That Carried Us Away
The Shins
Wincing The Night Away
Shugo Tokumaru
Exit
u_mä u_mä
Wilco
Sky Blue Sky
Youssou N'Dour Rokku Mi Rokka

22 de desembre del 2007

AUSTER, KLEE, LIBESKIND


Introducció

Quines possibilitats té encara l’home en un món que ha esdevingut una trampa?
L’home confrontat amb el món el qual està en un procés de degradació dels valors.
Treure a la llum l’aspecte a-casual, incalculable i fins i tot misteriós de les accions humanes.
Però, què és una acció? Com neix una decisió? Com es transforma en acte i de quina manera els actes s’encadenen per esdevenir aventura?
L’aventura com a encadenament, casual, dels actes:
... no va ser el sentit el que va precedir el somni, sinó el somni el sentit. Així doncs, en llegir el relat, cal deixar-se emportar per la imaginació i no encarar-s’hi com si fos un jeroglífic a desxifrar.
És a base d’esforços per desxifrar-lo que el sentit ha matat el somni.

Entre línies: l’atzar

Partir de zero. Començar a partir d’un full en blanc. Intentar relacionar tres llenguatges, móns... aparentment disjunts. Relacionar aquestes realitats diferents que sols l’atzar podria lligar. Així la clau és: l’atzar. L’atzar dibuixa un traç, una línia de pensament, on la sorpresa n’és l’element principal; i és a través d’aquest element quan s’esdevé la coherència. Només amb una situació inesperada pot derivar en quelcom inimaginable.
De la mateixa manera que l’atzar construeix vides, relacions, situacions... sols hi ha algú capaç de construir històries sota els principis d’aquest caos controlat. Aquest algú és Paul Auster. Algú com ell que parteix de l’escriptura com a quelcom infinit i obert, acció i moviment... El llenguatge, per Auster, no és altra cosa que una mirada: no com a forma de mirar sinó com a lloc des del qual observar el món i, en certa manera, habitar-lo.
És en el goig de poema en prosa White Spaces on hi trobem d’una forma més explícita, aquesta mirada. Comença parlant d’aquesta inabastabilitat de la mirada que és el coneixement. Parla de la impossibilitat del control absolut sobre l’espai i el temps.
Passa alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res pot tornar a ser el mateix.
Passa alguna cosa. O bé, no passa alguna cosa. Un cos es mou. O bé, no es mou. I si es mou, alguna cosa comença a passar. I fins i tot si no es mou, alguna cosa comença a passar.
Més endavant, hi apareix la lluita amb el llenguatge. Aquesta lluita, constant del poeta, per trobar les paraules i apropiar-se del seu enigma, i del valor del silenci com a consciència de la seva irrealitat i distància amb el món.
Dedico aquestes paraules a les coses de la vida que no entenc, a totes les coses que desfilen davant dels meus ulls. Dedico aquestes paraules a la impossibilitat de trobar una paraula igual al silenci dins meu.
Auster, més tard, acaba discernint sobre l’anul·lació del jo en aquest joc de contraris que és el llenguatge. L’home com a esclau de la paraula.


Ara la buidor és tot el que queda: un espai, tant fa com de petit, en el qual el que passa es pot deixar que passi.
Fins i tot un moviment reduït a l’absència de moviment.
No ser mai enlloc sinó aquí. I l’immens viatge a través de l’espai que continua. A tot arreu com si tots els llocs fossin aquí.
Estar en algun lloc, no estar; l’absència, la presència. El món com a resultant d’un equilibri de forces oposades. L’existència, la vida, penjant d’un fil; talment com l’equilibrista que camina sobre un cable tensat a gran altura. L’equilibri en el seu límit, amb la dicotomia entre suspensió o caiguda.
Això em guia cap a un assaig que el mateix Auster va escriure com a pròleg del llibre On The High Wire, escrit pel funambulista Philippe Petit. En aquest breu assaig retorna al tema de la inestabilitat humana en el món. Aquesta inestabilitat constant que converteix la vida en un continu desafiament vers el present i el futur més immediat.


Auster compara l’actitud de l’equilibrista a la d’un artista; en concret, defineix el funambulisme com a art, com una experiència més directa, més nua i immediata, simple, i que no requereix cap altra explicació que la mera observació del protagonista desenvolupant el seu espectacle. És un art, però, de solitud i una manera de posar sota pressió la pròpia vida. No és un art de la mort, com en un principi es pot pensar, sinó de la vida, una vida viscuda al límit, en la seva plenitud. És com dir que la vida no s’oculta de la mort sinó que li planta cara. Cada vegada que posa un peu sobre el cable, Petit pren un bocí d’aquesta vida i la viu en tota la seva joia. El perill, però, hi és present. Quan un home camina a dos metres del terra, l’observador no respon de la mateixa manera com quan ho fa a dos-cents metres. Però un bon equilibrista és aquell qui aconsegueix que l’observador s’oblidi dels perills a través de la bellesa de la seva actuació. L’ofici de l’equilibrista és crear una sensació de llibertat il·limitada, i desperta en nosaltres un profund impuls dins que fa que una part de nosaltres sigui allà dalt amb ell, amb aquell minúscul punt de vida en el cel.


Però, per què ho fa doncs? Per cap altra raó, crec, que per demostrar al món el què un home és capaç de fer, si vol. L’equilibrista i la seva perxa, com diu Paul Klee parlant del seu quadre der Steiltänzer, són l’expressió d’un símbol d’equilibri de forces. L’equilibrista calibra la gravetat mitjançant el pes i el contrapès. Tot ell és equilibri, i control. Un control i seguretat que comunica amb el seu pas pausat i asserenat cap a una única fita: creuar els llocs més sorprenents i bonics, tot i ser els més llargs i perillosos. En línia recta, l’expressió conceptual més òbvia i universal de la progressió i també del camí, del viatge. La línia com a traça del punt en moviment, la forma més concisa de la infinitat de possibilitats de moviment.


Petit, aquest àngel tan humà, esdevé aquell inesperat senyal que tots semblem esperar quan mirem vers el mar, el cel, els núvols, l’horitzó... el buit, en definitiva. Camina sostingut per l’alè de Damiel, al llarg d’un cable tensat a gran altura. Damiel, aquest àngel berlinès, és l’habitant per excel·lència de la consciència interior humana. És el testimoni, passiu, dels anhels i les accions dels homes, del seu present i del seu passat, els acompanya i els sosté al llarg de la seva existència. L’Angelus Novus de Klee és com Damiel i Damiel és com aquest àngel de la memòria de Walter Benjamin. Aquest nou àngel que Benjamin defineix com a àngel de la història, de la nostra cultura occidental, de la nostra època. Un ésser absolutament innocent, sense culpa, que sembla mirar horroritzat el passat. Un passat que ell veu com una catàstrofe implacable que avança sense parar. Un passat que ell voldria redimir en el present, però que no pot recompondre. És el progrés qui li impedeix obrar i aturar el present i anul·lar aquesta espiral de desgràcies i de destruccions.


Aquesta criatura no és un home nou sinó un ésser inhumà: un nou àngel. Creat, com diu Benjamin, només per desistir davant la realitat i dissoldre’s en el no-res després d’haver alçat impotent la veu davant Déu. Lamentant, acusant o avergonyint-se, tan se val. La situació descrita sembla perpetuar l’expulsió de l’home del paradís, i porta l’àngel amb ella, encara que sigui el guardià encarregat de vetllar aquesta expulsió. L’àngel no vola, és empès. No està menys subjecte a aquesta situació que el món del qual observa la seva destrucció. L’àngel nou no té un punt fix des d’on pugui influir en el què veu. No vol destruir res, és la mateixa destrucció la que ja està en camí. L’Angelus Novus és l’al·legoria dels triomfs i fracassos de l’abstracció radical.
Hauríem d’introduir la memòria en el present? Per què quelcom que pertany al present no pot ser part de la història?


Les línies són també línies de la mirada, les línies de la intencionalitat, les línies del desig. El projecte de Daniel Libeskind, per l’extensió del museu de Berlín amb el museu jueu, porta per lema Between The Lines, entre línies. És un títol molt literal, encara que no una metàfora. És un projecte sobre les línies de pensament, d’organització i d’afinitat. Una és una línia recta, però trencada en molts fragments; l’altra és una línia tortuosa, però infinitament contínua. Ambdues línies es desenvolupen arquitectònicament i programàticament a través d’un diàleg il·limitat però definit, es separen, s’ajunten i esdevenen lliures. D’aquesta manera mostren un buit que es desenvolupa a través del museu. Un buit que és sinònim d’absència.
L’obra és concebuda com un museu per a tots els berlinesos, aquells del seu present, del seu passat i del seu futur. El propòsit és evocar i concretar una absència abans que una presència: la innombrable veu de Déu, però també l’absència com a acusadora forma de presència d’una cultura i una comunitat incinerades, en la crema on també la modernitat es consumí.


Dedicat a la identitat jueva de Berlín, que és la de la tradició d’una mística de la paraula. Aquella paraula que, com assenyala Libeskind, en el final del segon acte de l’òpera Moses und Aaron, d’Arnold Schönberg, Moisès no canta, sols diu: “oh, paraula; tu, paraula”. És en aquesta òpera on es posa de manifest que quan hi ha cant un no pot entendre les paraules, però quan no hi ha cant s’entén perfectament que la paraula perduda de Moisès és la paraula revelada. La paraula de la mística hebrea que aquí pren la forma del buit de la línia recta que penetra el ple; i el buit de la línia recta sembla esdevenir, llavors, l’absència, la desaparició, però no l’oblit.

Resulta sorprenent, però, descobrir com el zig-zag mai es revelarà davant l’observador, potser només davant els àngels. El visitant percebrà, tot i això, aquesta línia recta del buit. Una línia recta que representa el que s’ha perdut i mai podrà ser recuperat.


Abans que arquitectura, l’edifici és un esdeveniment on convergeixen i formen constel·lació els símbols, la memòria i l’oblit, la música, la paraula i el silenci.
Goethe ja va dir que l’arquitectura és la música congelada; la música congelada, potser, de l’atzar.

Conclusió

Síntesi: el nus
Anàlisi: els seus fils
El nus gordià
és el símbol
d’una síntesi sobrecomplicada –
sobrecultura.
Els seus factors
ja no són recognoscibles
L’homo novus
acaba amb ells destructivament
i comença des del principi.

PAUL KLEE

30 de novembre del 2007

NOTES BERLINESES (II)




"L'opera d'arte metafisica è quanto all'aspetto serena; dà però l'impressione che qualcosa di nuovo debba accadere in quella stessa serenità e che altri segni, oltre quelli già palesi, debbano subentrare sul quadrato della tela. Tale è il sintomo rivelatore della profondità abitata. Così la superficie piatta di un oceano perfettamente calmo ci inquieta non tanto per l'idea della distanza chilometrica che sta tra noi e il suo fondo quanto per tutto lo sconosciuto che si cela in quel fondo. Se così non fosse l'idea dello spazio ci darebbe solo la sensazione della vertigine come quando ci troviamo a grandi altezze."

GIORGIO DE CHIRICO 'Sull'arte metafisica' (1918)

22 de novembre del 2007

PILOT DE GUERRA



Fragments del llibre 'Pilot de guerra' d'Antoine de Saint-Exúpery:

"Quan la terra s'observa a deu quilòmetres de distància, ja no hi ha homes. El rastre de l'home ja no pot ser llegit en aquesta escala. Els nostres aparells de fotografia de llarg abast ens serveixen aquí de microscopi per distingir, no l'home - que també escapa a aquest instrument -, sinó als senyals de la seva presència: les carreteres, els canals, els combois, les barcasses."
"En d'altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions del Sàhara, l'Amèrica del Sud... La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L'aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No n'hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de com comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus."
"Mirant aquestes carreteres negres, que ara ja puc observar, entenc la pau. En la pau, totes les coses estan ben recloses dins elles mateixes. Als pobles, cap al vespre, els pagesos tornen. El gra entra als graners. La roba plegada es desa dintre els armaris. En les hores de pau, sabem on trobar cada objecte. Sabem on podem reunir-nos amb cada amic. Sabem, també, on anirem a dormir a aquesta nit. Però ai!: la pau acaba quan tot aquest canemàs es fa malbé, quan ja no tenim un lloc al món, quan ja no sabem on reunir-nos amb aquells qui estimem, quan l'espòs que és al mar no ha tornat.
La pau és com la lectura d'una cara que es mostra a través de les coses, quan aquestes han rebut un sentit i un lloc. Quan són part integrant d'alguna cosa més vasta que elles, com els minerals diversíssims de la terra un cop reunits en la formació de l'arbre.
Però hi ha la guerra."

21 de novembre del 2007

RAYUELA



Fragment del llibre 'Rayuela' de Julio Cortázar:

"Toco tu boca, con un dedo todo el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos, donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua."

18 de novembre del 2007

INCERTA GLÒRIA



Fragments de la primera part del llibre 'Incerta glòria' de Joan Sales:

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs. (...) Els primers dies m'hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l'espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l'instant fugaç cara a cara."

"Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món."

"Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l'aire tan sec d'aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia."

"Els homes han deixat fa estona de matar-se; només se sent la fressa a penes perceptible de la brisa nocturna i la rialleta del carboner, al lluny, que sembla mofar-se de les nostres tristes victòries."

"¿No és un altre truc diabòlic de la passió, aquest que res no desitgem tant com allò que se'ns refusa?"

"¡Dubto que un home s'hagi pogut trobar mai en una situació més ridícula que la meva!"

"Entre tants i tants déus, l'únic que m'interessa és aquest que es va fer home: ¿per què els altres ens interessarien, si ells no s'han interessat mai per nosaltres?"

"¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui és que ens fa companyia? ¿Qui?"

"Està bé penedir-se d'haver pecat ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se'n. Penedir-se'n és una manera com una altra de fer-ho durar... ¡i el pecat dura tan poc! Per contra, penedir-se de no haver pecat és un sentiment exarreït que no procura cap satisfacció."

26 d’octubre del 2007

NOTES BERLINESES (I)



"No aconsegueixo trobar la Potsdamer Platz. Aquí? No pot ser! A la Potsdamer Platz hi havia el... Cafè Josti... Allí, a la tarda, conversava, prenia un cafè, i observava al públic, després de fumar el meu puro de Loese i Wolf, un conegut comerç de tabac. Aquí, just al davant. Aquesta no pot ser la Potsdamer Platz! No hi ha ningú a qui preguntar. Era una plaça plena de vida! Tramvies, òmnibusos de cavalls i dos automòbils, el meu i el del xocolater. Els magatzems Wertheim també estaven allí. I després, tot d’una... penjaren banderes, allí... Tota la plaça estava repleta... I la gent no era amable, i la policia tampoc. Però no pararé fins que no hagi trobat la Potsdamer Platz. On són els meus homes? On sou vosaltres, nens meus? On són els meus, els simples, els primigenis? Nomena’m, musa, al pobre trobador immortal, qui, abandonat pels seus mortals oients, ha perdut la seva veu. Ell, que d’àngel del relat es va convertir en l’ignorat o burlat organista, fora, en el llindar de la terra de ningú."

WIM WENDERS & PETER HANDKE 'Der Himmel über Berlin' (1987)

27 de setembre del 2007

LA CIUTAT COM A PALIMPSEST


To say the simplest thing possible. To go no farther than whatever it is I happen to find before me. To begin with this landscape, for example.
PAUL AUSTER


L'essència de la modernitat és la conciliació de la presència del passat amb el present, que el desborda i el reivindica. Les ciutats es transformen al llarg de la història i només perduren traces i fragments que es superposen unes sobre les altres.

La ciutat és un text on cada període ha deixat la seva marca, diferenciada però incompleta. Hem vingut a interpretar la ciutat com un palimpsest urbà. Llegir la ciutat com un palimpsest no significa negar la seva materialitat essencial. Llegir les traces de la seva memòria tampoc la transforma en una altra forma d'escriptura. La convicció és que les tècniques literàries ens poden arribar a ajudar a entendre els espais urbans com espais viscuts que formen imaginaris col·lectius.

Trobar el passat en el present. L'espai col·lectiu és l'únic que resulta suficientment estable per poder durar sense envellir ni perdre cap de les seves parts que el defineixen i el qualifiquen. Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida. Són llocs i persones. Persones que hi viuen i que li donen forma i caràcter. Una ciutat són interrelacions. Talment, com una mescla de natura i cultura.

És evident que reconstruïm, però aquesta reconstrucció opera segons línies ja marcades i dibuixades pel pes del passat. Però, en el desenvolupament de la memòria col·lectiva, no hi ha línies de separació clarament traçades, com en la història, sinó simplement límits irregulars i incerts. La ciutat també és construïda pel seus espais buits.

Els espais buits són llocs aparentment oblidats on sembla predominar la memòria del passat sobre el present. Són oblits i restes que romanen fora de la dinàmica urbana. L'encant d'aquests espais es deu, precisament, al seu anacronisme. En contra de les evidències, escenifiquen incerteses. En contra del present, subratllen la presència, encara palpable, d'un passat perdut i la immanència incerta del que pot succeir. El que entenem per un espai buit, en realitat, no és més que una zona indecisa, on hi trobem pocs vestigis. Però aquests pocs vestigis són pautes que ens indiquen, amb precisió, el camí que hem de seguir.

Sembla que el destí de l'arquitectura hagi estat sempre el de la colonització i la destrucció, el de posar límits i ordre. En canvi, pensem que l'arquitectura hauria de buscar les forces i els fluxos enlloc de les formes. Només una arquitectura del dualisme, de la diferència, de la diversitat instal·lada en la continuïtat del temps pot fer front al totalitarisme igualitari i homogeneïtzador com és el fenomen de la globalització.