10 de juny del 2012

NOTES BERLINESES (XLI)



"Berlín pot ser vista com una exemplar capital espiritual del segle XXI, de la mateixa manera que un cop va ser el símbol apocalíptic de l'ocàs del segle XX. La identitat de Berlín no pot ser re-fundada sobre les ruïnes de la història o en les 'reconstruccions' il·lusòries d'un passat arbitràriament seleccionat."

"La transformació formal de la ciutat (futura) ha d'anar acompanyada dels corresponents canvis de mentalitat associats a les línies de parcel·lari anteriors a la guerra, a les visions anacròniques, als somnis que els diners poden comprar. El que es necessita és una visió optimista del segle XXI: un replantejament radical de la zonificació, de la funció, de la propietat i del programa. Aquestes categories ja no són apropiades als canvis de relació entre capitoli, capital, responsabilitat pública i la fi de les ideologies."

"El que necessitem és una connexió de Berlín amb i a través de la seva pròpia història. Aquesta connexió, aquest moviment, passa per la relació entre l'antic i el nou, capitoli i capital, ple i buit, el ja-no i l'encara no."

"El centre perdut no pot ser re-connectat com un membre artificial a un cos vell, sinó que ha de generar una transformació global de la ciutat. La Potsdamer Platz pot arribar a ser el lloc on la divisió entre Est-Oest, centre-perifèria, pugui superar els conflictes que van sorgir, van ser presenciats i van morir en aquest mateix lloc. Aquests conflictes no poden ser resolts mitjançant la reconstrucció d'un passat buit, sinó establint noves bases i imatges que estiguin obertes a dinàmiques concretes."
 

DANIEL LIBESKIND 'Out of Line' (1991) 

3 de juny del 2012

CONFESSIONS D'UN OPIÒMAN ANGLÈS



Fragment de 'Confessions of an English Opium-Eater' de Thomas de Quincey:

"En una ocasió, fa molts anys, en què estava contemplant les Antigüitats Romanes de Piranesi, el senyor Coleridge, que m’acompanyava, em va descriure una col·lecció de làmines d’aquest artista, denominada Els somnis, on evocava el decorat de les visions que havia tingut durant el deliri d’una febre. Alguns (només em base en el record que guarde d’aquella relació del senyor Coleridge) representaven immenses sales gòtiques. El sòl estava cobert de ginys i maquinàries de tota mena, rodes, cables, politges, alçaprems, catapultes, etc., que expressaven l’enormitat de la força desplegada i de la resistència vençuda. Dalt, podies percebre una escala que corria pels murs i, en ella, grimpant cap amunt, hi havia Piranesi en persona. Seguint-ne el recorregut, veies que l’escala acabava una mica més amunt, de colp, amb un tall abrupte, sense cap balustrada, i que n’arribara al cap no podria fer un sol pas endavant, si no era per llançar-se cap a l’abisme. Passara el que passara amb el pobre Piranesi, almenys suposaves que els seus treballs acabarien allà, d’una manera o d’altra. Però alçaves la vista i contemplaves un segon tram d’escala encara més amunt, on una altra volta veies Piranesi, però ara plantat a frec mateix de la timba. De nou elevaves la vista i observaves un altre tram d’escala encara més aeri i de nou el pobre Piranesi atrafegat amb els seus ascendents afanys, i així, una vegada i una altra, fins que l’escala inacabada i Piranesi es perdien, tots dos, pels sostres en penombra de la sala. Amb idèntic poder d’expansió sense límits i de reproducció d’ella mateixa procedia l’arquitectura dels meus somnis. En les primeres etapes de la malaltia, la principal esplendor dels meus somnis era, en efecte, arquitectònica: contemplava ciutats i palaus tan sumptuosos com no n’han vistos mai uns ulls desperts, si no és als núvols."