TAORMINA (II)

Catània, 24 de maig de 1804

Encara que ens van advertir que part de la Vall’Demoni i de la Valle di Noto eren preses per guardes armats i bandolers, amb tot ho vam evitar al formar un esquadró de sis persones amb els Campieri i els seus germans, que ens van llogar les mules per tota l’illa. El camí fins a Taormina, la vella Taurominium, no deixava la costa, on magnífics promontoris ens oferien una variació constant.

No gaire lluny de l’estret de Reggio se situaven tres grans naus de la flota barbaresca, que durant tot el trajecte van romandre al nostre costat, alhora que convertien el camí de la costa en un perill. Els pirates africans pertorben cada any la costa de l’illa, de tant en tant desembarquen i s’emporten els pobres habitants de la costa cap a l’esclavitud. És d’admirar, que no facin res més contra aquestes irrupcions.

Va venir el capvespre, quan vam arribar a la muntanya de Taormina. Les formes gegants d’aquesta contrada van ocasionar la suposició que aquest era l'indret on va tenir lloc l’aventura de l’Odissea amb els cíclops. Una badia envoltada d’enormes blocs de roca que encara avui és anomenada el port d’Ulisses. Vam deixar les mules i vam pujar a un promontori que s’acabava amb una paret de roca vertical vers el mar, de les petites esquerdes de la qual les figues de moro brotaven ufanosament. Damunt del cim s’alçaven al davant les restes del vell teatre de Taurominium. Més imponent que mai l’entrada en aquest teatre em va commoure: vaig veure el prosceni davant meu, damunt seu i a través de les seves obertures una llunyania immensa. A la dreta, es precipitaven avall muntanyes salvatges, als seus peus, sota Taormina, jeien tarongers i palmeres, un camí es torçava amunt del cim vers el mur del castell. Un llarg turó amb un monestir s’enfilava des de la ciutat avall el mar, que podíem escoltar amb un brogit somort. Al fons, l’Etna s’alçava enlaire en tota la seva majestuositat i s’estirava més enllà de la plana de Catània, on el mar resolia l’horitzó.

Va ser difícil per nosaltres, deixar aquest lloc encantat; quin efecte ha de fer una obra de teatre amb un decorat com aquest. A través de la ciutat vam menar el trajecte sobre un camí rocós avall vers el mar, a cert lloc dels jardins de la fonda on havíem deixat els animals.

K.F. SCHINKEL 'Reisen nach Italien' (1803/05)

TAORMINA (I)

Taormina, dilluns, 7 de maig de 1787

Gràcies a Déu, tot allò que hem vist avui ho tenim ja prou ben descrit, i més encara, per tal com Kniep vol quedar-se demà per amunt tot el dia a dibuixar. Quan hom és dalt de les parets rocoses que pugen abruptes no lluny de la platja pot veure dos cims units per un semicercle. Sigui el que es vulgui l’origen natural d’aquesta formació, el concurs de l’art va ajudar a fer-ne un hemicicle amfiteatral per a espectadors, amb maons van construir-se els murs i els edificis annexos necessaris, amb els passadissos i porxos, al peu de la graderia semicircular, l’escena disposada transversalment unia així les dues prominències rocoses i completava l’esplèndida obra de l’art i la natura.

Qui s’assegui al lloc antigament ocupat pels espectadors que més enlaire estaven reconeixerà que mai el públic de cap teatre no ha tingut davant seu un espectacle de tal categoria. Al costat dret, encimbellats en altes roques, s’alcen alguns castells; enllà i avall queda la ciutat, on els edificis, bé que d’època moderna, ocupen el mateix lloc dels antics i s’assemblen. Per aquesta banda, els ulls veuen l’allargassat massís de l’Etna, que deixa a l’esquerra el litoral, perceptible fins a Catània i àdhuc Siracusa. Clou el dilatat panorama la gegantina i vaporífera muntanya de foc, gens amenaçadora, malgrat tot, perquè l’atmosfera, suavitzadora, ens la fa veure més llunyana i tranquil·la que no és.

En girar la vista enrere, cap als passadissos disposats a l’esquena dels espectadors, hom té a l’esquerra el conjunt de parets rocoses per on s’esmuny tortuós, amb el mar a la dreta, el camí de Messina. Penyals agrupats o dispersos a la vora o dins mateix del mar, la costa de Calàbria ben al lluny, sols amb molt d’esment distingible dels núvols que a poc a poc van alçant-se.

Hem baixat cap al teatre i ens hem entretingut en les seves ruïnes, lloc ben a propòsit per a fer lluir, almenys sobre el paper, la capacitat restauradora d’un arquitecte intel·ligent, i després hem mirat d’obrir-nos camí entre els jardins cap a la ciutat. I aleshores hem entès molt bé quina mena de baluard infranquejable pot arribar a ser una tanca feta amb atzavares plantades l’una ben al costat de l’altra: mirant a través de les fulles entrecreuades sembla possible d’accedir a l’altra banda, però els durs agullons de les vores són un gran inconvenient; i si caminem damunt d’una d’aquestes fulles colossals pensant que ens aguantarà bé, aleshores ens adonem que es trenca, i en lloc d’assolir un espai lliure caiem als braços d’una planta veïna. Al final hem pogut sortir d’aquest laberint i fruir una mica de la ciutat, bé que no hem sabut acomiadar-nos de la contrada abans de pondre’s el sol. I ha estat quelcom d’una bellesa infinita veure com aquest país tan variadament ric de significacions anava adormint-se en la foscor.

J.W. GOETHE 'Italienische Reise' (1816/17)