31 de desembre del 2010

INVENTARI #2010



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2010 per quedar-se.
Una vegada més, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Adam Green Minor Love
Aias A la piscina!
Arcade Fire The Suburbs
Arnaud Fleurent-Didier
La reproduction

L'Atelier
Focs aquàtics

Bastien Lallemant
Le verger

Beach House
Teen Dream
Belle & Sebastian Write About Love
Best Coast Crazy For You
Broken Bells Broken Bells
Bruce Springsteen
The Promise 

Darren Hayman & The Secondary Modern Essex Arms
Dente
L'amore non è bello

The Drums
The Drums

Dum Dum Girls
I Will Be

Jérôme Minière
Le vraix le faux
Mishima Ordre i aventura
Pascal Pinon
Pascal Pinon
The Radio Dept.
Clinging To A Scheme

Sanjosex
Al marge d'un camí

Seabear
We Built A Fire 

The Soft Pack The Soft Pack
Sufjan Stevens The Age Of Adz
Vampire Weekend
Contra

Wild Nothing
Gemini

29 de desembre del 2010

"NEVER FOLLOW SUIT"


all these other people who don't write
they're excluded
I don't care about them
they don't matter to me
it's for us

SKEME



The Radio Dept. és un d'aquells pocs grups que, un cop descoberts, mai abandones. Encara que la seva música evolucioni, d'uns inicis més sorollosos i distorsionats, cap a un pop d'atmosfera dub que caracteritza "Clinging to a scheme",
el seu esperat tercer disc.

Un dels seus punts àlgids és aquest "Never follow suit", on samplegen les paraules del grafitaire Skeme, extretes del documental "Style Wars". Una mena d'homenatge a la subcultura hip hop de principis dels anys 80 a la ciutat de Nova York.



17 de desembre del 2010

MONOCROM


nothing but silence around me
YANN TIERSEN




Buit de tot,
t'arrossegues
sota un cel de formigó.


Escampant les cendres,
d'aquell món anterior,
en aquest nou entorn

...
sense retorn.


9 de desembre del 2010

ALPHAVILLE, CIUTAT DEL DOLOR


Moment del film "Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", dirigit per Jean-Luc Godard, on l'actriu Anna Karina recita un conjunt de versos dispersos, procedents del poemari surrealista "Capitale de la douleur" de Paul Éluard.


Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.

Llavors l'amor què és?
La teva veu, els teus ulls, les teves mans, els teus llavis. La llum que se'n va, la llum que torna. Un sol somriure per a nosaltres dos. Cap necessitat de saber. He vist la nit crear el dia sense que canviem d'aparença. Ben estimada per tots, ben estimada per un sol, en silenci la teva boca ha promès ser feliç. De lluny diu odi, de prop diu amor. Per la carícia sortim de la nostra infantesa. Veig cada cop millor la forma humana, com un diàleg d'enamorats. El cor no té més que una sola boca. Totes les coses a l'atzar, totes les paraules dites sense pensar. Els sentiments a la deriva. Els homes volten per la ciutat. Les mirades, la paraula i el fet que t'estimo, tot està en moviment. N'hi ha prou d'avançar per viure, d'anar dret davant de si mateix cap a tots aquells que s'estimen. Anava cap a tu. Anava cap a la llum. Si somrius, és per envair-me millor. Els raigs dels teus braços entreobrien la boira.

30 de novembre del 2010

LA CIUTAT ÉS UN ARBRE



l'arbre és
la fulla i la fulla
és l'arbre - la casa és
la ciutat i la ciutat és la casa
- un arbre és un arbre però
és també una fulla immensa - una
fulla és una fulla, però és
també un arbre diminut - una ciutat
no és una ciutat si no
és també una casa immensa -
una casa és una casa
només si és també
una ciutat diminuta

Aldo van Eyck 'The city is a tree' (1962)

8 de novembre del 2010

NOTES BERLINESES (XXXIII)



"Berlín és una ciutat lletja amb restes boniques. Berlín va ser greument mutilada per les bombes, però no va ser destruïda més enllà del reconeixement com Dresden o algunes de les ciutats a la conca del Ruhr. Després de tot, encara era possible dir quins carrers eren quins. A diferència de Dresden, però Erich Kästner ha descrit això en el seu diari.Què vull dir amb restes boniques? Em refereixo als pocs edificis preciosos, erigits fa dècades per la burgesia, que han quedat inalterats en les monòtones ciutats destruïdes per l'arquitectura de la postguerra. Després del maig de 1945, va ser necessària la ràpida construcció de zones residencials, la gent volia un sostre sobre el cap de nou. Aquests barris són amplis erms espirituals, però, Berlín n’està ple. En un escenari més gran, gratacels de formigó van aparèixer per tot arreu. Els arquitectes utòpics ens van assegurar que eren l'últim en plaer estètic i que farien feliç a la humanitat, però jo, per part meva, els trobo depriments.

I, no obstant això, la guerra no és l'autor principal. Després de 1945, la gent va enderrocar alegrament incomptables petites cases i edificis de finals del segle XIX. Aquí la regla també era: el nou és bo, el vell és lleig, fora amb el vell. En els últims anys, la gent s'ha tornat més cautelosa a l'hora d'enderrocar les coses. El frenesí de la modernització s'ha calmat una mica. La gent torna a estar en el camí correcte. Estan rehabilitant.

Mentrestant, ha sorgit una pregunta: es pot fer una declaració radical d'aquest tipus sobre l'arquitectura moderna? Puc dir que detesto tota l'arquitectura (o gairebé tota) de la postguerra? No. Perquè llavors, què passa amb l'art modern? Què passa amb els meus propis quadres? Exactament.

Berlín és una ciutat jove. No té un passat medieval majestuós. Oh, aquí i allà pots topar-te amb una església de poble en ruïnes observant, amb descontentament, la ciutat al seu voltant, però no hi ha catedrals gòtiques ni romànic orgullós. Pots veure una gran quantitat d'esglésies construïdes en neo-estils, la majoria d’elles durant el segle passat, però no els hi tindrem en compte. Millor un neo-església que cap església. Una mica de circumspecció no pot fer mal.Així que Berlín pot no ser una ciutat bonica, però és emocionant. El que la fa interessant és la tensió, de vegades insuportable, entre un present aparentment despreocupat i un passat opressiu. Berlín és una ciutat plena de llocs i d’empremtes."

ARMANDO 'From Berlin' (1996)

31 d’octubre del 2010

"FILATURE"



"Filature" és una de les dotze murder ballads, arranjades amb mà d'orfebre, que formen part de "Le verger", tercer disc de Bastien Lallemant.

El videoclip és un photo-roman realitzat per Stef Bloch amb fotografies de Valérie Archeno.


Com ben bé diu Christophe Conte a Les Inrocks, un clàssic instantani.

29 d’octubre del 2010

ASTÈRIX A BERLÍN


Una de les conseqüències del meu tedi estiuenc és aquella rutina que consisteix en anar re-llegint totes les aventures d'Astèrix el gal. Així doncs, va ser tot re-llegint "La Gran Rasa" que vaig tenir una mena de fenomen delirant. Aquell que Dalí va definir com a 'mètode paranoico-crític'. Un mètode espontani d'atènyer el coneixement basat en l'objectivació crítica i sistemàtica d'associacions i interpretacions delirants. O sigui, un mètode basat en la capacitat de transformar aquelles imatges que ens subministra la percepció. Un mètode de coneixement incisiu i penetrant que apunta cap a la profunditat de les idees latents. Només d’aquesta manera l'objecte contemplat, la Gran Rasa, es podia convertir en un altre objecte: el Mur de Berlín.


El mateix Albert Uderzo, que va escriure el guió d'aquesta nova aventura després de la mort de René Goscinny, sempre s'ha sorprès que mai ningú li preguntés, en el moment de la seva publicació, si aquella rasa, de fet, era una al·legoria al Mur. Alguns hi van veure altres possibles al·legories: el conflicte entre valons i flamencs a Bèlgica, la França ocupada, etc. Però, el paral·lelisme entre aquest llogarret gal, dividit per una gran rasa, i la ciutat de Berlín, dividida pel Mur, és més que obvi. Només cal recordar la història.


Una gran rasa divideix, en dues parts, un llogarret gal, molt semblant al d'Astèrix. Cada part té el seu propi cap. S'estomaquen, de tant en tant, i prou. Però un bon dia el conseller d'un dels dos caps, amb la promesa de la mà de la seva filla Fanzina, busca una aliança secreta amb l'exèrcit romà (Exèrcit roig) per sotmetre, definitivament, l'altra meitat del poble. És en aquest moment, quan la situació empitjora (Bloqueig de Berlín), que Còmix, el fill de l'altre cap i promès en secret amb Fanzina (Píram i Tisbe), va a buscar l'ajuda d'Astèrix, Obèlix, Panoràmix i Ideàfix (Pont aeri de Berlín) per resoldre el conflicte.


A més a més, en diversos moments d'aquesta bande dessiné, podem trobar frases que ens evidencien aquest paral·lelisme. Per exemple al principi de l'aventura, quan Còmix diu al seu pare que 'aquesta rasa és la vergonya del nostre poble' i afegeix que 'les generacions futures que ens jutjaran tindran una opinió ben pobre dels seus avantpassats'. O també al final, quan el cap Copdegarròtix afirma que 'aquesta història de la gran rasa sembla veritablement inversemblant' i el druida Panoràmix li contesta que 'és en efecte tan absurda, que les generacions futures es no voldran creure mai!'.


20 d’octubre del 2010

HABITACIÓ 666


"Chambre 666" és un film documental dirigit per Wim Wenders. Durant el Festival de Cannes de 1982, Wenders col·locà una càmera estàtica a l'habitació 666 de l'Hotel Martinez. En aquesta habitació, va anar rebent cineastes com Michelangelo Antonioni, entre d'altres, perquè responguessin, en un rodet de 16mm, la següent pregunta: és el cinema un llenguatge a punt de perdre's, un art a punt de morir? Antonioni respon que és difícil parlar sobre el futur del cinema.



Però si allà on diu cinema digués arquitectura, on diu film digués projecte... el seu discurs no grinyolaria gens. Perquè tant el cinema com l'arquitectura corren el perill de morir. Si no han mort encara.

En realitat sempre hi ha aquest descart entre la mentalitat d'avui i aquella que serà la mentalitat de demà, que nosaltres encara no podem preveure.

Ni tan sols sabem com seran fetes les cases. Aquestes cases que veiem a fora la finestra, probablement, en un demà no existiran més.

No hem de pensar tant en la... en un demà breu, sinó que hem de pensar en un futur que potser no acabarà mai, probablement.

Com diu ell mateix, potser només podem fer una cosa: adaptar-nos. Adapatar-nos tot re-visionant el seu "Deserto rosso".

16 d’octubre del 2010

SENSE FI


Tu sei un attimo senza fine.
GINO PAOLI



Tot acaba

allà on comença.

Llavors

sóc tan lluny de tot

com ara tu de jo.

13 d’octubre del 2010

NOTES BERLINESES (XXXII)



"Es como si la mirada humana llevara siglos secretando una sustancia capaz de influir y cambiar el mundo, un pegamento que une los lugares y las cosas. Esa sustancia no existe realmente, las cosas no se van forjando por medio de ningún pegamento hasta convertirse en un conjunto sensato. Es nuestra mirada la que las une, la que les otorga un lugar en el todo, una mirada que duda entre comprender y no comprender, como si de manera intuitiva, por el simple hecho de verlas, quisiéramos conceder a las cosas un sitio en un mundo que, por otra parte, es desordenado, sin que además, por ello, tengamos la garantía de que efectivamente podemos situarlas.

Por otro lado, la mirada humana sí que otorga al mundo entero un vínculo sensato: todos los paisajes rurales y urbanos están formados, determinados y construidos por conceptos de geometría y perspectiva. Nada existe sin más. Lo que vemos siempre ha estado determinado por lo que han visto en ello quienes nos precedieron. Nosotros, que estamos allí y lo miramos, como en una vieja canción, volvemos a unir las cosas cuando las vemos; ningún paisaje en el que haya intervenido el hombre escapa a esta mirada vinculante que vuelve a reunir las cosas, vuelve a pegarlas y las interpreta como un conjunto coherente – un puente, un túnel, una torre, una curva en el camino -, como si formáramos frases, 'hacer construcciones oracionales' de las cosas aisladas que se hallan a nuestro alrededor. De esta trabazón, esta concesión de sitio a través de la mirada humana, los lugares abiertos en los paisajes urbanos son el ejemplo más extremo: la plaza es el sitio de reunión y de comercio donde van a parar los ciudadanos. Estos lugares abiertos sugieren una cohesión espacial sin que en realidad la veamos, una cohesión de la que poco podemos decir, pero que enseguida y de manera intuitiva reconocemos como una experiencia colectiva.

De esa manera, la árida llanura junto a la Potzdamer Platz de Berlín antes de 1990, por ejemplo, nunca fue tan sólo un terreno baldío, sino una cicatriz llena de significado, una historia de guerra y ciudades; y lo que en un principio podía parecer vacío, pasaba al instante a conglomerarse debido a la mirada, convirtiéndose en un yacimiento histórico en el que cada cardo emergente podía obtener su propio significado."

STEFAN HERTMANS 'Ciudades' (2003)


12 d’octubre del 2010

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXVI)



Aquest quadre l'havia ajudat a alliberar-se de les fatigoses repeticions de la vida quotidiana.

J.G. Ballard 'The drought' (1965)

2 d’octubre del 2010

ELS DIES PERDUTS



Fragment de 'Solituds', dins de l'antologia 'Les nits difícils'
, de Dino Buzzati:

Es va acostar a l'home i li va preguntar:

- He vist com t'enduies aquella caixa del meu jardí. Què hi havia dintre? I què són totes aquestes caixes?

L'home el va mirar i va somriure:

- Encara en tinc més per llençar dins del camió. No ho saps? Són els teus dies.

- Quins dies?

- Els teus dies.

- Els meus dies?

- Els teus dies perduts. Els dies que has perdut. Els esperaves, oi? Han vingut. Què n'has fet? Mira'ls, intactes, encara palpitants. I ara...

1 d’octubre del 2010

TROBANT BECKETT


Trobant Beckett... com aquell qui l'encalça, amb sandàlies i ulleres de sol, pels carrers de Tànger, en un calorós mes d'agost de 1978.

1 | 2 | 3

ne manquez pas à Tanger
le cimetière Saint-André
morts sous un fouillis
de fleurs surensevelis
banc à la mémoire
d'Arthur Keyser
de coeur avec lui
restes dessus assis

Samuel Beckett (1906-1989)

18 de setembre del 2010

"WHEN I'M WITH YOU"




"When I'm With You" és el singalong que Best Coast han recuperat per tancar "Crazy For You", el seu debut en llarg.

Un còctel musical, perfectament rodó, que m'acompanyarà en aquest llarg i feixuc camí que sempre és la tardor.

13 de setembre del 2010

LA PROMESA


And when the promise was broken, I cashed in a few of my dreams.
BRUCE SPRINGSTEEN



Recordo que, tot i una forta tramuntanada, resseguia l'escullera del moll gros del Port fins al seu far.

Va ser allà on el vaig trobar.

Tot absort, contemplava aquell mar esvalotat, amb una atrotinada guitarra negra a les seves mans.

El vaig saludar i em va convidar a seure al seu costat.

Vam començar a parlar de tot... i de res... però en un perfecte català.

Em va confirmar que aquell disc,
gravat entre el "Born to Run" i el "Darkness of the Edge of Town", no era pas cap mite.

I que
probablement sortiria a la llum en un dia qualsevol.

Finalment així serà.

El proper 16 de novembre, la promesa d'aquest somni increïble, es farà realitat.


6 de setembre del 2010

L'AVINGUDA DE LA LLIBERTAT


René Grando '¡Al campo! Espagne 1939'

Fragment de 'Un de tants' de Lluís Ferran de Pol:

"Tot al llarg dels camps de Saint-Cyprien i paral·lela a ells, s'estén una faixa de terreny d'uns quatre quilòmetres de llarg - és l'extensió aproximada del conjunt -, per un centenar de metres d'amplària. Aquest gran passeig, no caldria dir-ho, està tot ell rodejat de filferrades, però aquest detall no deu tenir importància; li han posat un nom curiós: Avinguda de la Llibertat. Atenes, l'Àgora; Roma, el Fòrum; Bizanci, l'Hipòdrom. Nosaltres, l'Avinguda de la Llibertat. En aquesta avinguda hi ha de tot, menys llibertat, naturalment."

2 de setembre del 2010

1 de setembre del 2010

MOLLOY


Fragment de 'Molloy' de Samuel Beckett:

"La carretera, dura i blanca, esquinçava les tendres pastures, pujava i baixava al caire de les ondulacions. La ciutat no era lluny. Eren dos homes, impossible equivocar-s'hi, un de baix i un d'alt. Havien sortit de la ciutat, primer l'un i després l'altre, i el primer, cansat o recordant alguna obligació, havia tornat enrere. L'aire era fresc, perquè portaven l'abric. S'assemblaven, però no més que els altres. Primer els separava un gran espai. No s'haurien pogut veure, ni que haguessin aixecat el cap i s'haguessin buscat amb la mirada, per causa d'aquell gran espai, i per causa de l'ondulació del terreny, que feia que la carretera anés a onades, poc profundes però suficientment, suficientment. Però va arribar un moment que, plegats, van davallar cap al mateix clot i en aquell clot, a l'últim, es van trobar."

31 d’agost del 2010

ARQUITECTURES COMPARADES (I)


Contemporàniament amb la seva entrada com a professor a la Bauhaus de Dessau, Ludwig Hilberseimer projecta una City al cor de la Friedrichstadt de Berlín. Un projecte que ve a ser una mena de provatura de la seva Hochhausstadt de 1924.

Ludwig Hilberseimer 'Vorschlag zur Bebauung der Berliner City' (1929)

En aquell cas, Hilberseimer portava la lògica capitalista del funcionalisme a l'extrem. Un extrem on la ciutat es confonia amb el mateix sistema que la generava, on ja no re-presentava la societat sinó que només la re-produïa. Contra el caos de la Großstadt: ordre i uniformitat.

Quaranta anys més tard, els italians Archizoom inclouen aquest fotomuntatge en el seu "Discorsi per immagini", publicats al número de setembre de l'Architecture d'Aujourd'Hui i al número de desembre de Domus, on es representen tot un conjunt d'objectes sense funció inserits en el territori. Imatges que ens de-mostren les condicions utòpiques de la realitat pròpia.

Archizoom 'Quartieri paralleli per Berlino' (1969)

En aquest cas, la multiplicació, fins a l'infinit, del Mur de Berlín inspira aquesta visió urbana d'uns edificis-mur transparents que creuen i divideixen la ciutat en múltiples zones estanques connectades per una autopista.


"REPRODUCTIONS"




"Reproductions" és un dels
singalongs, conjuntament amb "France Culture" i "Mémé 68", que formen part de "La reproduction" d'Arnaud Fleurent-Didier.

Un disc que em té ben atrapat des de principis d'enguany.


13 d’agost del 2010

D'OUALATA A BORDEAUX



Et despertes en la foscor d'una habitació buida i nua.

Una escletxa de llum et deixa entreveure el perfil d'una porta vella i robusta.

T'alces, camines a les palpentes i,
amb dificultat, l'obres per sortir a l'exterior.

Lentament, enmig d'una claror enlluernadora, vas reconeixent la forma d'un carrer, en aparença, desert.

Et sorprèn la vermellor predominant que hi ha al teu voltant.

Però, tot d'una, el soroll d'un automòbil trenca el silenci d'aquest en-lloc.

Et gires i veus un vell Maserati.

T'hi acostes i re-coneixes el seu conductor.

És en K.

Et somriu i et diu: "en aquest en-lloc, que és Oualata, hi ha el perquè del vermell de la floating box a Bordeaux."

12 d’agost del 2010

"RE-RUINED HIROSHIMA"


Les dues efemèrides dels passats 6 i 9 d'agost m'han fet recordar aquest fotomuntatge d'Arata Isozaki que porta per títol "Re-Ruined Hiroshima" i que va formar part de la seva exposició "Electric Labyrinth", dins l'àmbit de la XIV Triennale di Milano.

Arata Isozaki "Re-Ruined Hiroshima" (1968)

Isozaki, obsessionat per la destrucció d'Hiroshima, va superposar unes imatges de les seves megaestructures del futur, en ruïnes, sobre una fotografia de la ciutat, també en ruïnes. Talment com si s'hagués re-construït Hiroshima i hagués sofert una nova destrucció atòmica. Aquestes ruïnes són, en paraules del mateix autor, arquitectura morta. Una metàfora visual de paisatge ballardià que ens mostra com les ciutat futures constantment esdevenen ruïnes.


Palazzo dell'Arte, interior (1968)

Però l'exposició d'Isozaki mai es va poder obrir al públic. El 30 de maig de 1968, durant la presentació de la XIV Triennale di Milano, diversos estudiants i professors d'arquitectura de la ciutat van assaltar i ocupar el Palazzo dell'Arte convertint-lo en un altre tipus de ruïna apocalíptica.


31 de juliol del 2010

"DIE BETONIERUNG"


"Die Betonierung" (el formigonat) és una sèrie d'imatges-objecte de 1972 realitzades pel fluxus Wolf Vostell. Una d'aquestes imatges-objecte és aquesta mena de fotomuntatge amb el Mur de Berlín i la Porta de Brandenburg recoberts parcialment de formigó. Talment com un projecte fallit de Betonnage.


L'origen dels Betonnage és una acció plàstica que el mateix Vostell va realitzar, del 2 al 13 d'octubre de 1969, al davant de la galeria 'Art Intermedia' de Köln i que va titular com a "Ruhender Verkehr" (trànsit estacionari).

Una acció que consistia en el formigonat d'un Opel Kapitän, estacionat davant la mateixa galeria. El cotxe, immobilitzat per l'eternitat sota una capa de formigó armat, denunciava l'ocupació gradual de l'espai públic per part de l'automòbil.



Com ben bé deia Herr Rosewich*: alles im Beton. 

[*] Herr Rosewich va ser el meu professor de Baukonstruktion durant l'Erasmus a Stuttgart.

29 de juliol del 2010

ARQUITECTES O DEMIÜRGS?


Quan observo aquestes dues fotografies sempre hi veig un arquitecte i un demiürg. 

Le Corbusier, 1946.


Mies van der Rohe, 1956.

Però, qui és qui? En el fons, tot depèn de la mirada.

27 de juliol del 2010

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXV)



JOHANNES: Construeixo cases. Però la gent no vol viure en elles. Volen construir-les ells mateixos. Volen... però no poden. Per això alguns viuen en barraques inacabades altres en ruïnes... la majoria vagaregen arreu perduts.

Carl Theodor Dreyer 'Ordet' (1955)

21 de juliol del 2010

RE-VEURE EL JOAN MIQUEL OLIVER


Encara que només sigui virtualment cantant, sempre omple i conforta re-veure l'arcàngel Joan Miquel en directe, via YouTube, al Teatre Municipal Xesc Forteza de Palma de Mallorca.




[*] Malauradament i per raons alienes a aquest blog, el concert ja no està disponible.

15 de juliol del 2010

CARTIER-BRESSON AL MUR DE BERLÍN


Il n'y a rien dans ce monde qui n'ait un moment decisif.
CARDENAL DE RETZ
De tous les moyens d’expression, la photographie est le seul qui fixe un instant précis.
HENRI CARTIER-BRESSON


Per Cartier-Bresson, un instant precís és aquell moment decisiu, únic i irrepetible, quan tots els elements aconsegueixen combinar-se entre ells per arribar a un perfecte equilibri estètic. On el fet més menyspreable es converteix en un gran tema. I el petit detall humà esdevé un leitmotiv.

_Un any després de la construcció del Mur, arriba a Berlín Oest. Amb l'ajuda d'aquest quadern de notes, instrument de la intuïció i de l'espontaneïtat, que és la seva càmera, immortalitza un d'aquests moments decisius de la segona meitat del segle XX.
,,,

Però no serà fins trenta-cinc anys més tard, amb la reedició de "
Les Européens", que aquests tres instants, de la malauradament mítica Bernauer Straße, veuran definitivament la llum.

7 de juliol del 2010

"LET'S GO SURFING"



Obama, I wanna go surfing! Obama, I don't care about nothing! *

"Let's go surfing" és un dels singalongs que els brooklynites The Drums han recuperat, del seu debut de curt de l'any passat, pel seu debut de llarg d'enguany.
Una mena de creuament musical entre els Beach Boys, dels anys seixanta, i els New Order, dels anys vuitanta, força reeixit que si t'enganxa a la primera ja no t'abandona.

[*] diria que de fet és això el que canten i no pas "Oh, mama."

5 de juliol del 2010

ONÍRIC


si perdem les ruïnes no ens quedarà res
ZBIEGNIEW HERBERT


escriure
com qui es despulla
de tota màscara
mostrant
les pròpies entranyes
recuperant
una memòria remota
gairebé oblidada

descobrint
un reducte ignot

com el despertar
en aquest paisatge

Punta Nati, juny de 2010.

29 de juny del 2010

BERLÍN ÉS DIGNE D'UN PECAT


"Berlin ist eine Sünde wert" és el títol original d'un film de 1965 dirigit per Will Tremper i protagonitzat per Eva Renzi. Posteriorment va ser canviat per uns neutres "Playgirl", a la RFA, i "That Woman", a la resta del món.

L'argument és molt simple. Una jove model, de nom Alexandra Borowski, visita Berlín Oest. Tot contagiant-se d'una atmosfera de llibertat i de modernitat aparents que li ofereix la ciutat, comença a embolicar-se contemporàniament amb diversos homes, un d'ells arquitecte.


A pesar de tot, el film conté dos moments on el Mur es fa present i irromp en aquesta quotidianitat vàcua i intrascendent.




El primer moment és quan l'Alexandra arriba a l'encreuament entre Kochstraße i Friedrichstraße. D'allà estant sent com la megafonia del Checkpoint Charlie crida contra el Schießbefehl dels
Grenztruppen
, a l'altre costat del Mur.



El segon moment és aquesta sessió de fotos on l'Alexandra posa amb el Mur de fons. Tota una icona turística d'aquesta mitja ciutat, aparentment lliure i moderna. Tot un pecat.


18 de juny del 2010

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXIV)




Non ho una memoria fatta di ricordi personali. E' semplicemente più naturale per me inventarne una mia, ispirata alla memoria di vite ed eventi che non sono mai esistiti, ma che l’esistenza richiama e di cui si nutre.

Federico Fellini a 'Fellini, sono un gran bugiardo'

6 de juny del 2010

RE-VEURE ELS MISHIMA


Quan dimecres passat vaig piular "cap a veure com el Carabén murmura les seves cançons", al meu twitter, ignorava totalment allò que em trobaria després. Fins llavors, tot concert dels Mishima que havia vist es caracteritzava per un surfejar de cançons. I la sensació que existien dos grups, un d'estudi brillant i un de directe apagat, amb el mateix nom i discografia, augmentava en el temps.



Però com que alguna cosa no parava de dir-me que aquella nit seria especial, finalment vaig comprar-me l'entrada. I aquest cop no em van fallar. A mesura que passen els dies, creix la certesa que allò va ser un concert històric. Un autèntic regal en tots els sentits. Com el set list que ens van donar a l'entrada.

Com es pot observar, van oferir un repàs, més que generós, a gran part del seu repertori. Incloent-hi el seu hit 'Un tros de fang' o una de les meves preferides de sempre com és 'Eterna com Roma'. Amb l'afegitó d'una aparició estel·lar dels Manel, just abans dels bisos, re-interpretant 'Cert, clar i breu', que va immortalitzar el meu cosí Xandri.


Amb tot, aquesta altra aparició del Col·lectiu Brossa re-interpretant 'L'estrany' amb David Carabén, diríem que la meva cançó Mishima, va ser el moment del concert que difícilment s'esborrarà mai de la meva memòria.

5 de juny del 2010

ADÉU, ESPANYA?




Ont ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

JOAN MARAGALL I GORINA 'Oda a Espanya' (1898)