PROCÉS D'INCUBACIÓ

Les ciutats incubades estan destinades a l'auto-destrucció.

Les ruïnes són l'estil de les nostres ciutats del futur.

Les ciutats del futur són en si mateixes ruïnes.

Les nostres ciutats contemporànies, per aquesta raó, estan destinades a viure només un moment fugaç.

Renunciar a la seva energia i tornar a material inert.

Totes les nostres propostes i esforços seran enterrats.

I un cop més el mecanisme d'incubació es reconstituirà.

Així serà el futur.

ARATA ISOZAKI 'Incubation Process' (1962)

COM UNA CANÇÓ

Dins el recull de proses poètiques 'El mirall imaginari' d'Alexandre Plana:

Jo sentia en la fosca que eren blancs els teus braços. En el cel, la lluna s'adelerava per desfer-se dels núvols.

Jo sentia en la fosca que eren vermells els teus llavis. La sang dels capvespres ja era dins les muntanyes.

En la fosca no podia veure el color dels teus ulls. Els cloïes perquè jo no conegués la teva ànima.

NOTES BERLINESES (XLVI)

"Abans d'aixecar un mur vull saber
què hi deixo fora i què hi confino dins,
i a qui, si no, podria molestar.
Hi ha alguna cosa que no estima els murs,
que no els vol. Li podria dir: -Follets,
però ben bé no ho són, i més m'estimo
que si de cas ho digui ell mateix. El veig,
portar una pedra fortament agafada
a cada mà, com un vell salvatge armat.
Es mou en la foscor, a mi em fa l'efecte,
no tan sols dels boscos ni de les ombres dels arbres.
No anirà més enllà de la dita del seu pare,
i li agrada haver-ho pensat tan bé,
de nou diu: -Una bona tanca fa bons veïns."

ROBERT FROST 'Mending Wall' (1914)

LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.

INDEPENDÈNCIA ÉS LLIBERTAT

Fragment de 'La pell de brau' de Salvador Espriu:

Provarem d'alçar en la sorra 

el palau perillós dels nostres somnis 

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser 

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Allà on diu amén no hauríem de dir anem?

L’ARBRE DE LA VIDA

Moment de "The Tree of Life", film dirigit pel sempre immens Terrence Malick, amb el "Funeral Canticle" de John Tavener de fons.

A man's heart has heard two ways through life. The way of nature and the way of grace. You have to choose which one you'll follow. Grace doesn't try to please itself. It accepts being slighted, forgotten, disliked... It accepts insults and injuries. Nature only wants to please itself. Get others to please it too. It likes to lord it over them. To have its own way. It finds reasons to be unhappy, when all the world is shining around it and love is smiling through all things. They taught us that no one, who loves the way of grace, ever comes to a bad end. I will be true to you. Whatever comes...

El cor de l'home ha sentit dos camins durant la vida. El camí de la natura i el camí de la gràcia. Has de triar quin d'ells seguiràs. La gràcia no intenta complaure's a sí mateixa. Accepta ser menyspreada, oblidada, desagradada... Accepta insults i greuges. La natura només vol complaure's a sí mateixa. Aconseguir que els altres també la complaguin. Li agrada senyorejar per sobre d'ells. Tenir el seu propi camí. Troba raons per ser infeliç, quan tot el món brilla al seu voltant i l'amor somriu a través de totes les coses. Ens van ensenyar que ningú, que estimi el camí de la gràcia, acaba malament. Et seré fidel. Passi el que passi...

SOMIANT BECKETT

Somiant Beckett... breument, com qui desespera Godot eternament.

go end there

one fine day
where never till then
till as much as to say
no matter where
no matter when

Samuel Beckett (1906-1989)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLII)

I un homo tot sol no sempre se basta.

Antònia Font 'Clint Eastwood' (2011)

ALPHAVILLE, CIUTAT DEL DOLOR

Moment del film "Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", dirigit per Jean-Luc Godard, on l'actriu Anna Karina recita un conjunt de versos dispersos, procedents del poemari surrealista "Capitale de la douleur" de Paul Éluard.

Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.

Llavors l'amor què és?
La teva veu, els teus ulls, les teves mans, els teus llavis. La llum que se'n va, la llum que torna. Un sol somriure per a nosaltres dos. Cap necessitat de saber. He vist la nit crear el dia sense que canviem d'aparença. Ben estimada per tots, ben estimada per un sol, en silenci la teva boca ha promès ser feliç. De lluny diu odi, de prop diu amor. Per la carícia sortim de la nostra infantesa. Veig cada cop millor la forma humana, com un diàleg d'enamorats. El cor no té més que una sola boca. Totes les coses a l'atzar, totes les paraules dites sense pensar. Els sentiments a la deriva. Els homes volten per la ciutat. Les mirades, la paraula i el fet que t'estimo, tot està en moviment. N'hi ha prou d'avançar per viure, d'anar dret davant de si mateix cap a tots aquells que s'estimen. Anava cap a tu. Anava cap a la llum. Si somrius, és per envair-me millor. Els raigs dels teus braços entreobrien la boira.

LA CIUTAT ÉS UN ARBRE

l'arbre és
la fulla i la fulla
és l'arbre - la casa és
la ciutat i la ciutat és la casa
- un arbre és un arbre però
és també una fulla immensa - una
fulla és una fulla, però és
també un arbre diminut - una ciutat
no és una ciutat si no
és també una casa immensa -
una casa és una casa
només si és també
una ciutat diminuta

Aldo van Eyck 'The city is a tree' (1962)

TROBANT BECKETT

Trobant Beckett... com aquell qui l'encalça, amb sandàlies i ulleres de sol, pels carrers de Tànger, en un calorós mes d'agost de 1978.

1 | 2 | 3

ne manquez pas à Tanger
le cimetière Saint-André
morts sous un fouillis
de fleurs surensevelis
banc à la mémoire
d'Arthur Keyser
de coeur avec lui
restes dessus assis

Samuel Beckett (1906-1989)

RE-VEURE EL JOAN MIQUEL OLIVER

Encara que només sigui virtualment cantant, sempre omple i conforta re-veure l'arcàngel Joan Miquel en directe, via YouTube, al Teatre Municipal Xesc Forteza de Palma de Mallorca.

El repertori del concert:

Polo de llimona | Final feliç | Somiers | Ryanair | Jo diria cine | Dins un avió de paper | Rellotge | Marcianet de Mart | Surfistes en càmera lenta | La mujer que mordió un piano | M'encanta París | Pallasso | Sa núvia morta | Molí de vent | Petit homenet Hansel i Gretel | Lego | Arbre que mira farola | Polo de menta | Ai las! | Joanet | Foto 

[*] Malauradament i per raons alienes a aquest blog, el concert ja no està disponible.

FI DEL TEMPS

Després de 30 anys encara hi ha qui recorda el malaguanyat Ian Curtis.

Fi del temps*

Resistim totes les mutacions del temps, i perdem el cap per totes les creacions perdudes, deixarem forats en els millors plans traçats, i registraren cada mirada interna.

Per tots els misteris mai vistos i mai revelats, i els records, sempre cansats i mai massa reals.

Sí, els records, sobre el paper deixen d'existir, per descobrir tots els verdaders sentiments interiors potser massa arriscats. 

Vam fer cap als camins a enlloc, i vam perdre tot propòsit en les presses per arribar allí, de llars trencades construïdes sobre pols i cendra, que marcaren els llocs dels daltabaixos de l'any passat.

Per tots els misteris mai vistos i mai revelats, i els records, sempre confusos, mai massa reals.

Sí, els records d'un futur que tothom va compartir, però quan arribà l'hora, mirant per sobre les nostres espatlles, ningú es preocupà.

[*] End of time: lletra inèdita de 1978, extreta del llibre 'Touching from a Distance. Ian Curtis and Joy Division' de Deborah Curtis.

EMPAITANT BECKETT

Empaitant Beckett... un té la sensació que camina com aquell qui persegueix la seva pròpia ombra.

Durant el mes de juny de 1977, trenta anys després de la foto anterior, mentre realitza "Geister-trio" i "... nur noch Gewölk...", dues de les seves sis obres televisives produïdes per la Süddeutscher Rundfunk, s'allotja al Parkhotel am Rundfunk, al final de la Neckarstraße, quan veu:

ne manquez pas à Stuttgart
la longue Rue Neckar
du néant là l'attrait
n'est plus ce qui'l était
tant le soupçon est fort
d'y être dejà et d'ores

Samuel Beckett (1906-1989)

MOVIMENT FALS

Sis moments de la pel·lícula 'Falsche Bewegung' (1975) de Wim Wenders.

"Vull ser escriptor, però, com ser-ho amb tanta desgana cap als altres? Si pogués escriure... Escriure..."

"Vaig contemplar la plaça, allà baix. De sobte vaig sentir enormes desitjos d'escriure alguna cosa."

"En el camí fins aquí, m'he adonat que encara hi ha un paisatge a Alemanya. Vaig voler aturar-me moltes vegades i no vaig fer altra cosa sinó anar cada vegada més de pressa."

"També pot passar que un vulgui escriure sense saber què, desitjar escriure com qui vol caminar. Sí. La necessitat no és escriure, sinó desitjar escriure. Potser tampoc és estimar la necessitat, sinó voler estimar."

"De vegades mirava una bona estona cap endavant sense fixar-me en res de particular. Després tancava els ulls i era la imatge del record la que em mostrava el que havia vist abans. Quan escric, tanco els ulls i també veig clares les coses que abans no havia volgut veure amb els ulls oberts."

"No em sentia desesperat, sinó cada vegada més idiota. I amb cara d'idiota observava als desesperats de veritat. Però em movia pel paisatge de formigó com si jo encara fos aquell a qui tot li passava: l'heroi."

RE-VEURE EL DOMINIQUE A

Fa una mica més de dotze anys, l'atzar i les contingències de la vida van confabular-se perquè m'equivoqués de dia. Enlloc d'anar veure a uns emergents Belle & Sebastian tocar en directe a la plaça del Rei (o potser eren The Magnetic Fields?), vaig tenir la fortuna d'acabar descobrint un cantant francès anomenat Dominique A., aleshores amb punt final. Acompanyat d'una sola guitarra i amb una vergonyosa però preciosa noia al seu costat, llavors de nom Françoiz Brrr, em va anar captivant tímidament amb les seves cançons. Tant que el dia després vaig córrer a comprar-me el seu disc "La mémoire neuve".

Anit, monsieur Dominique Ané, de nou, em va deixar en un estat de xoc... emocional... brutal. Tot fent un repàs exhaustiu del seu últim gran disc "La musique", amb puntuals pinzellades de "La matière" com les meravelloses "Valparaiso" o "Dans l'air", i també sense oblidar petites joies com "Le métier de faussaire", "Pour la peau", "En secret" o "Revenir au monde", em va regalar un dels moments més esperats del concert: re-veure'l interpretar la mítica "Le courage des oiseaux".

Una cançó immortal que gairebé té vint anys i que es pot escoltar, en la seva versió original, en l'autoproduït i introbable "Un disque sourd", en el seu disc de debut "La fossette" i en el seu únic disc en directe "Sur nos forces motrices".

LES TEVES MANS PLENES DE FLORS

Sempre he tingut, i encara tinc, una predilecció especial per tot allò que provingui de terres escandinaves. I concretament de Suècia. El fet és que, fa molt poc, aquesta curiositat, gairebé malaltíssa, m'ha fet descobrir un grup de música molt interessant anomenat [ingenting], no-res en suec. I, en particular, aquest duet que dóna nom al post i que, gràcies a l'ajut de Google Traductor, he tingut la barra de trair-lo al català.

ELLA:
Així et recordo: com una persona
que em decepcionà.
I recordo com em miraves
i t'aferraves a mi tant com podies.
Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
ELL:
Llegeixo la teva carta. Escrius que estàs tan cansada
que no pots fer-hi front.
Així que et truco em dius que ets sents buida.
És que no ho pots veure?Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
ELLA:
Sisplau truca'm quan tot allò en què creies i sabies
s'hagi esfondrat.
ELL:
Sisplau truca'm, vine i prèn la meva mà.
Aferra't a mi tant com puguis.
TOTS DOS:
Les teves mans plenes de flors.
Els teus ulls plens de vida.
Els teus llavis plens de cançons.
Els teus dies plens de temps.

"A MONTPARNASSE... LA SUPERBE"

O una manera de visualitzar dues magnífiques cançons.

"A Montparnasse" pertany a l'àlbum "Finistériens" de Christophe Miossec.

"La Superbe" pertany a l'àlbum homònim de Benjamin Biolay.

"TWO WEEKS"

O dues maneres de visualitzar una magnífica cançó.

Save up all the days
A routine malaise
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

Think of all the ways
Momentary phase
Just like yesterday
I told you I would stay

Every time you try
Quarter half a mile
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

*"Two weeks" pertany a "Veckatimest", l'últim disc dels Grizzly Bear.

LA GENT NORMAL

Els Manel, amb Guillem Gisbert i el seu gairebé inseparable ukelele, interpretant, al Mercat de Sant Antoni de Barcelona, "la gent normal", versió en català de "Common people" dels Pulp. De sempre, i per sempre, la cançó de la meva Erasmus.

S'havia estat cultivant per Grècia i havia après que és tan important viatjar. I jo me l'escoltava i deia: "Si, si. Està clar." Son pare acumulava grans riqueses. I vaig dir: "Caram, en aquest cas siusplau anul·li la cervesa i posi'ns el vi car." Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir: "Vull viure com viuen els altres. Vull fer les coses que fa la gent normal. Vull dormir amb qui dormen els altres. Estic parlant de ficar-me al llit amb gent normal com tu." I assumint aquell paper vaig dir: "Bé, veurem què s'hi pot fer." Vaig passejar-la pel mercat del barri. Em va semblar un escenari adequat per començar. Vaig dir: "D'acord, ara fes veure que no tens ni un duro." I va riure i va dir: "Ai, quina gràcia! Que boig estàs! Ets mooolt divertit!" Doncs, francament maca, no em sembla que ningú estigui rient aquí. "Ja t'ho has pensat bé això de viure com ho fan els altres, beure les coses que beu la gent normal, dormir amb qui dormen els altres, ficar-te al llit amb gent normal com jo?" Però ella no entenia res i m'agafava del bracet.

Comparteix pis amb estranys. Busca una feina formal. Puja al metro pels matins. Ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs el que és anar passant els anys esperant la solució que s'emporti tanta por. No tu mai viuràs com viuen els altres. Ni patiràs com pateix la gent normal. Mai entendràs el fracàs dels altres. Mai comprendràs com els somnis se'ns van quedant en riure i beure i anar tirant. I, si pots, ja saps... follar de tant en tant. Prova a cantar si ho fan els altres. I canta fort si et sembla interessant. Riu a pulmó si ho fan els altres. Però no t'estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts de tu jugant a ser com és la gent normal.

"Vull dormir amb gent normal com tu..."