30 d’octubre de 2011

VULCANO


Katsushika Hokusai 'Kanagawa oki nami ura'

Fragment de 'Vulcano'* de Max Besora:

"La Gran Onada ha vingut de nit, mentre dormia. Ha vingut una tromba d'aigua gegantina i no podies fer dues passes sense tenir visions de mort mentre tot terbolinava. La Gran Onada s'ho emporta tot: cotxes de llauna, arbres de fusta, cabanyes de palla, persones de carn i ossos. S'ho emporta tot. Ja sol passar això: de tant en tant ve una onada i s'ho emporta tot. Ve una onada i s'emporta els dies feliços, ve una altra onada i la persona que estimaves desapareix, ve una onada i s'emporta les ganes d'anar al cine, ve una onada i s'emporta els teus pensaments molt lluny d'aquí. Hi ha onades de diferents mides i maneres que constantment s'emporten tot de coses a tot arreu, així funciona."


* de compra i de lectura imprescindible

26 d’octubre de 2011

NOTES BERLINESES (XXXVIII)



Per a tot el món, Berlín és el problema de la divisió. Des d'un punt de vista, aquest és un problema estrictament polític, pel qual, no hem d'oblidar pas, existeixen solucions estrictament polítiques. Des d'un altre punt de vista, és un problema social i econòmic (i per tant polític, però en un sentit més ampli): a Berlín, dos sistemes, dues estructures socio-econòmiques, s'enfronten l'un amb l'altre. Des d'un altre punt de vista, es tracta d'un problema metafísic: Berlín no és només Berlín, sinó també el símbol de la divisió del món, i encara més: un 'punt universal', el lloc on la reflexió sobre la unitat tan necessària com impossible s'imposa en cadascun dels que hi viu, i que, mentre hi viu, no només té l'experiència d'un lloc de residència, sinó també la de l'absència d'un lloc de residència. Això no és tot. Berlín no és només un símbol, sinó una ciutat real en la qual els drames humans desconeguts per a altres grans ciutats es realitzen: aquí, la divisió és un nom per esquinçar. Això no és tot. Berlín presenta, en termes inusuals, el problema de l'oposició entre dues cultures dins del mateix context cultural, de dos llenguatges sense relació interna dins de la mateixa llengua, i per tant qüestiona la suposició de seguretat intel·lectual i la possibilitat de comunicació que normalment es concedeix a aquells que viuen junts pel fet de compartir el mateix idioma i el mateix passat històric. Això no és tot.


Tractar o examinar el problema de Berlín com un problema de la divisió no pot consistir en l'enumeració més completa possible de les diverses formes en què se'ns dóna a entendre. Pel que fa al problema de la divisió, hem de dir que Berlín és un problema indivisible. En el moment en què aïllem provisionalment - encara que només sigui per la claredat de l'exposició - tal o qual informació particular de la situació 'Berlín', es corre el risc de distorsionar no només la qüestió en la seva totalitat, sinó també aquesta informació particular que és impossible d'entendre sense tenir-la en compte per ella mateixa.

L'abstracció política forçada que representa Berlín va trobar la seva expressió més aguda el dia que el mur va ser construït, que malgrat tot és un fet dramàticament concret. Fins el 13 agost de 1961, l'absència d'un signe visible de separació - molt abans d'aquest dia una sèrie de controls regulars i irregulars ja havien fet pressentir l'arribada enigmàtica d'una línia de demarcació - va donar a la partició un caràcter i una significació ambigus: què era? Una frontera?

El mur va aconseguir concretar de manera abstracta la divisió, perquè fos visible i tangible, i per tant ens obliga a partir d'ara pensar Berlín, en la mateixa unitat del seu nom, ja no sota el signe d'una unitat perduda, sinó com aquesta realitat sociològica constituïda per dues ciutats completament diferents*. L'escàndol i la importància del mur consisteix a ser, en l'opressió concreta que representa, essencialment abstracte, i per tant recorda el que sempre oblidem: que l'abstracció no és simplement una manera inexacta de pensar o una forma de llenguatge manifestament empobrida, sinó que aquesta abstracció és el nostre món, el món on, dia rere dia, vivim i pensem.

* El mur pretenia substituir la veritat sociològica d'una situació, el seu estat de fet, amb una veritat més profunda, una que podria anomenar-se, però només simplificant de forma considerable, la dialèctica d'aquesta situació.

MAURICE BLANCHOT 'Il nome Berlino' (1964)

18 d’octubre de 2011

L'HOME QUE CAMINA


On hauré vist abans aquest home?


Buster Keaton 'The General' 1926

Aquest no era un tal Travis?

Wim Wenders 'Paris, Texas' 1984

O potser era un altre?


Henri Cartier-Bresson 'Alberto Giacometti' 1961

* El títol del post fa referència a "L'Homme qui marche", escultura d'Alberto Giacometti.

13 d’octubre de 2011

ESCRIPTURA



a Boris Pahor

Ni la mort ni l'amor suporten testimonis.


Ets un home
travessat per un buit infinit
per una absència de límits demolidora.

Encara ets al fons.
No sents compassió.

La muntanya és aquí,
 
davant teu, 
muda i rígida.

T'envolta un silenci immòbil.


Desitges que el temps s'aturi,
 
que la vida no s'acabi mai més.


12 d’octubre de 2011

L’ARBRE DE LA VIDA


Moment de "The Tree of Life", film dirigit pel sempre immens Terrence Malick, amb el "Funeral Canticle" de John Tavener de fons.

A man's heart has heard two ways through life. The way of nature and the way of grace. You have to choose which one you'll follow. Grace doesn't try to please itself. It accepts being slighted, forgotten, disliked... It accepts insults and injuries. Nature only wants to please itself. Get others to please it too. It likes to lord it over them. To have its own way. It finds reasons to be unhappy, when all the world is shining around it and love is smiling through all things. They taught us that no one, who loves the way of grace, ever comes to a bad end. I will be true to you. Whatever comes...

El cor de l'home ha sentit dos camins durant la vida. El camí de la natura i el camí de la gràcia. Has de triar quin d'ells seguiràs. La gràcia no intenta complaure's a sí mateixa. Accepta ser menyspreada, oblidada, desagradada... Accepta insults i greuges. La natura només vol complaure's a sí mateixa. Aconseguir que els altres també la complaguin. Li agrada senyorejar per sobre d'ells. Tenir el seu propi camí. Troba raons per ser infeliç, quan tot el món brilla al seu voltant i l'amor somriu a través de totes les coses. Ens van ensenyar que ningú, que estimi el camí de la gràcia, acaba malament. Et seré fidel. Passi el que passi...