31 de desembre de 2015

INVENTARI #2015



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2015 per quedar-se.
Per no perdre el costum, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

André Bratten Gode
Baden Baden Mille éclairs
Beach House Depression Cherry
Beirut No, No, No
Belle & Sebastian Girls In Peacetime Want To Dance
Björk Vulnicura
Blur The Magic Whip
Darren Hayman Florence
Destroyer Poison Season
Dominique A Éléor
Gwenno Y Dydd Olaf
Jamie xx In Colour
Jérôme Minière Une île
La Féline Adieu l'enfance
Les sueques Educació física
The Libertines Anthems For Doomed Youth
Majical Cloudz Are You Alone?
Nico Ciao ciao bell'amore mio
Panda Bear Panda Bear Meets The Grim Reaper
Roger Mas Irredempt
Rombo Rombo
Sufjan Stevens Carrie & Lowell
Tame Impala Currents
Twerps Range Anxiety
Wilco Star Wars

16 de novembre de 2015

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXV)



If you don't think Paris was made for love, maybe your heart needs a telegram from up above.

Jonathan Richman 'Give Paris one more chance' (1998)

15 de novembre de 2015

L'ESTAT-CASERNA



Fragment de 'La nacionalitat catalana' d'Enric Prat de la Riba:

Dominava allavors la concepció purament mecànica de l'Estat y de la organisació social: l'Estat era una màquina, quelcom inorgànich, inanimat, com un conjunt de bancades de ferre, de rodes y llivants que una voluntat mou y combina a son pler; era la clàssica nau de les comparacions retòriques, l'Estat-Quartel, uniforme, gris, ab ses llargues rengleres de finestres totes iguals, habitació de l'home número, de l'home regimentat, que mou y governa una voluntat de fòra en comptes de la seva propia voluntat.

13 de novembre de 2015

"BECAUSE IT'S THERE"


El 1923 quan li van preguntar a George Mallory perquè volia escalar l'Everest respongué amb un: "Because it's there."


Així, quan ens tornin a preguntar perquè volem la independència de Catalunya també podem respondre amb el seu: "Perquè és allà."

Perquè, de fet, és allà: davant dels nostres nassos.

No defallim i seguim fent via, doncs.

24 d’octubre de 2015

VERD AIGUA



Tres fragments de 'Verd aigua' de Marisa Madieri:

"Hi ha dies que miro de grat enrere, d'altres que el passat es fa opac, elusiu. Les qüestions contingents s'imposen. Després, de sobte, el fil secret del temps que teixeix la nostra vida revela la seva tenaç continuïtat. Una estrebada, un salt al cor. Tot continua present."

"Un dia, mentre tornava de la platja més d'hora que de costum, a causa d'un breu i violent temporal d'estiu, i em dirigia al llarg de la riba a la parada del tramvia núm. 6, fent saltirons entre un bassal i un altre per no mullar-me les sandàlies, em vaig aturar de sobte i vaig veure a sobre meu un cel dilatat, cavalcat per grans núvols que el vent esfilagarsava per les vores en llargs filaments blavosos, semblants a les venes de la taula de marbre de l'àvia paterna, i els transportava cap a un horitzó transparent com el cristall. Al fons, al final del golf, es retallaven nítids i ben pròxims els contorns dels edificis i del campanar de Pirano. Una mica més lluny, a l'altra banda d'Ístria, vaig pensar, hi havia la meva ciutat, a la qual arribarien aviat aquells grans núvols. Però el mateix cel, el mateix vent. De cop i volta em vaig sentir a casa. Em vaig tornar a posar a córrer, a saltirons, amb el cor ple d'alegria."


"Abans no m'havia adonat que vivia en una ciutat fascinant també des del punt de vista arquitectònic i ara sovint, quan camino pels seus carrers, no miro tan sols els vianants o els aparadors de les botigues, sinó que aixeco expressament la vista cap amunt. Descobreixo així una nova dimensió de la ciutat, la dels balcons, les senefes, els frontispicis i les teulades, sobre les quals s'obren, com en un mirall, els amplis carrers del cel."


30 de juny de 2015

NOTES BERLINESES (LIV)



Al principi, quan era nou aquí, havia examinat el mur fronterer, la característica més notable del qual era que dividia la ciutat pel centre en lloc d'envoltar-la. Però la vista des de qualsevol de les torres d'observació construïdes per permetre als occidentals una visió de la vida darrere del Mur l'havia decebut invariablement. En cap lloc la construcció infame aconseguia l'altura i l'amplada imaginades; s'assemblava més a la realització barata d'una fórmula arquitectònica que aconseguia la seva màxima expressió en el centre de la ciutat. En aquest moment desenvolupà una imatge mental d'una ciutat en expansió de manera uniforme des de les vores cap al centre, seguint un programa de divisió cel·lular contínua que semblava dissenyat exclusivament per a l'expansió interior. El més estrany va ser que els habitants no semblaven adonar-se del seu propi complex del Mur, per les seves incessants separacions semblaven traçar un patró que es grava dins de les seves ànimes.

PETER SCHNEIDER 'Paarungen' (1992)

28 de juny de 2015

"COME TO YOUR SENSES"


It's inside the one and all.

Fou gràcies a una llista de Stephen Malkmus, encara penjada en el web d'Amazon, que vaig llançar-me a escoltar el "Sung Tongs" dels Animal Collective. Aquell va ser un camí de no retorn. Sobretot quan vaig descobrir tot un món, més enllà del col·lectiu, com és Panda Bear, l'àlter ego musical de Noah Lennox.



Un dels moments àlgids de "Panda Bear Meets The Grim Reaper", el disc que ha publicat enguany, és aquest "Come To Your Senses" on el mateix Noah apareix, desapareix i reapareix, com un espectre, durant el transcurs d'una tarda a la Rua da Rosa, l'estreta artèria principal que travessa el lisboeta Bairro Alto.

2 de juny de 2015

LA QUARTA PARET



Dos fragments de 'La quarta paret' de Sorj Chalandon:

"Aquella obra no s'hauria d'haver representat mai. La impressió terrible que una paret els separava de la platea. La quarta paret. Vet aquí que existia de debò. De formigó, d'acer, ofegava el més petit alè de vida. No deixava passar res a fora. Els deixava sols a l'escenari, abandonats. Com si el teatre s'hagués tancat bruscament damunt seu. Un sostre, quatre muralles. Durant tot un minut, els va fer l'efecte d'estar emparedats."

"Anouilh li murmura que la tragèdia és tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim. Tots lluiten perquè esperen sortir-se'n. És utilitari, és mesquí. Mentre la tragèdia és gratuïta. És sense esperança. La maleïda esperança que ho espatlla tot. La tragèdia és per als reis."

11 de maig de 2015

PER QUÈ VA MORIR EN JOSEP CORBELLA?


En el número 21 de Quaderns de l'exili, de juliol de 1946, apareix, a l'apartat de Vides i caràcters, un article d'un tal Joan Maresme -pseudònim amb el qual l'oncle Joan també signava les seves contribucions a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC) editat a Perpinyà- dedicat a la memòria de Josep Corbella. Un jove patriota, de només vint-i-un anys, mort a traïció, per un agent de la policia franquista, l'11 de setembre de 1945.


     En Josep Corbella va ser assassinat la nit de l'onze de setembre, perquè era un nacionalista català, un home que volia la llibertat de la seva Pàtria. En els carrers de Barcelona, la capital de Catalunya, voler posar, en ple dia o a l'empar de la fosca, la bandera catalana, és un crim punit de mort. Després de tants crims i de tantes rierades de sang vessades per la salut de la nostra terra, el fet no ens hauria d'estranyar. En veritat, un mort més o menys avui no compta.
     Però en Josep Corbella no és un mort com tants altres morts. Segrestat en vida dins la pròpia casa, dins la pròpia Pàtria, en Josep Corbella és un testimoni de vint-i-un anys; havia nascut en plena Dictadura. No havia encara viscut res dels fets que el van precedir. No coneixia ni Garraf, ni Prats de Molló, ni Macià. Però devia conèixer quelcom de la nostra guerra. El millor. Les banderes, els cants de llibertat, els bombardeigs de Franco dels tres dies famosos del març de 38, tot això devia ser un vague record per a ell, imprecís i superficial. Però l'any 1939, en Josep Corbella tenia catorze anys, i va ser aleshores que va néixer. Car moltes coses van néixer l'any 1939. I molts homes van començar també a ser-ho en aquells dies fatídics de la derrota i de l'exili. En Josep Corbella va veure cremar les banderes catalanes els dies de febrer. I els dies que van seguir, fins a cansar-se'n, tot el que tenia indicis de català era esborrat, vexat, perseguit, suprimit i anorreat. Era també una altra naixença. El veritable aspecte de la colonització espanyola es mostrava sense careta ni dissimulació. Sense la fal·làcia de la República, ni l'oripell d'una falsa democràcia, els destralers de Franco abatien el nostre arbre, com els de Felip V.
     Josep Corbella devia haver trobat algun text oblidat de la doctrina nefanda en algun recó perdut de la biblioteca paterna, i la doctrina devia entrar-li al cervell i al cor alhora. Els mots devien prendre en la consciència del nostre company la vàlua exacta. El lèxic catalanista estava empolsat des de feia anys per la propaganda electoral, i desvirtuat del seu eco per la sordina dels cafès dels casals, on els alambinadors dels principis troben l'escó del Parlament assegurat.
     Aleshores, un gran desig d'agafar la bandera caiguda al mig del carrer li devia prendre. Una bandera nascuda i ressuscitada de nou, purificada per la lluita. El vent de la persecució havia netejat els seus colors de les impureses de la lluita fratricida i estranya. Sola, recollint dins la seva feblesa immortal tota la virior de la raça, es dreçava com el pi de Formentor cantat per Costa i Llobera.
     És per aquest testimoniatge que va morir el nostre «germà petit», en Josep Corbella: el testimoniatge de la Segona Renaixença. Perquè fa via entre molta gent que una segona campanada de resurrecció va tocar l'any 39 a casa nostra. Aquell dia s'acabava una era i n'havia de començar una altra. Com la primera vegada —fa més de cent anys—, el seu so només és percebut per un petit nombre; però aquest nombre creix  cada dia, i la legió s'ageganta.
     Fa cinquanta anys que els nostres delegats s'esgargamellen inútilment en els passadissos i escons de Madrid i avui ens els cafès de l'exili i a les antesales dels congressos internacionals, cercant la fórmula màgica que ha d'operar el miracle. La fórmula, l'instint del poble no s'hi equivoca, està en nosaltres mateixos. En el nostre propi esforç. En la nostra capacitat d'arribar a les conseqüències lògiques del principi.
     És el camí que han seguit tots els pobles que volen la llibertat i tots els homes que volen la justificació nacional. El nostre amic ho devia creure així. I seguia el camí de la conseqüència per les austeres lliçons del sacrifici dels morts que el precedien. Aquests actes justifiquen la seva generació.

2 de maig de 2015

24 d’abril de 2015

QUI PARLA AVUI DE L'ANIQUILACIÓ DELS ARMENIS?


El primer pas en l'aniquilació d'un poble és esborrar la seva memòria.
MILAN KUNDERA

La citació anterior encapçala el segon capítol del llibre de Robert Bevan "The Destruction of Memory: Architecture at War", on rememora, a la part final, els efectes devastadors del genocidi armeni en el seu patrimoni arquitectònic. Entre altres coses, explica que el Patriarcat armeni de Constantinoble, en un estudi de 1914, xifrava en més de dos mil cinc-cents llocs de culte sota el seu control; dels quals més de dos-cents monestirs i mil sis-centes esglésies. Un altre estudi, elaborat seixanta anys més tard, n'inventariava menys de mil; la meitat dels quals gairebé desapareguts, una quarta part en ruïnes i la resta encara dempeus però en condicions força precàries.


En un moment del film "Ararat" d'Atom Egoyan, Raffi, un jove canadenc d'origen armeni, recorda una part, absolutament esborronadora, del discurs que Hitler pronuncià a Obersalzberg, una setmana abans de la invasió de Polònia, davant els comandants de la Wehrmacht: "Qui parla encara avui de l'aniquilació dels armenis?". El fet és que durant el genocidi, a més de perseguir la població armènia, els turcs també van destruir, sistemàticament, gran part del seu patrimoni històric i arquitectònic. Perquè eliminant tota evidència física de la seva existència també esborraven, contemporàniament, tot vestigi de memòria col·lectiva possible. És per això que la ciutat històrica de Van fou gairebé arrasada del tot. I és que tot genocidi sempre s'acaba acompanyant d'un o altre urbicidi.

18 d’abril de 2015

LA TÈCNICA MERAVELLOSA



Fragments infinitistes de 'La tècnica meravellosa' de Max Besora:

"En fi, cada dècada té el seu propi mal de siècle, i cada generació té els seus idiotes revoltant-se contra quasitot (encara que no sàpiguen exactament quin és aquest «quasitot»)… Què hi farem!"

"El que procura l'infinitisme no és millorar la teva economia o el teu cos, sinó la teva consciència. Ecologia neuronal, en diu Rinpoche."

"Per'xò aquell que no creu en l'infinitisme no existeix; només és un producte manufacturat. L'infinitisme és el Tot, la primera i última representació d'un credo absolutament reticular, com l'estructura neuronal, sense centre, estenent-se horitzontalment com l'Univers…"

"L'època de la raó s'ha acabat, comença l'època de l'infinitisme!"

23 de febrer de 2015

LA CIUTAT DEL SOL



Fragment de 'La Ciutat del Sol' de Tommaso Campanella:

"En l'ampla planura es dreça un turó sobre el qual s'alça la major part de la ciutat; però els seus cercles arriben bon tros lluny de la falda de la muntanya, la qual és tan gran que la ciutat fa més de dues milles de diàmetre i ve a tenir set milles de perímetre, però, a causa del pendent, té més habitatges que si estigués en un pla.

La ciutat està dividida en set cercles molt grans, que reben el nom dels set planetes, i, de l'un a l'altre, s'hi entra per quatre carrers i per quatre portes, que miren als quatre punts del món; però està disposada de tal manera que, si fos assaltat el primer cercle, cal més esforç per al segon i després encara més, i doncs cal assaltar-la set vegades per a vèncer-la. Però jo sóc del parer que ni tan sols es pot assaltar el primer, de tan gros i reblit de terra com és, i té baluards, torrasses, artilleria i fossats per fora.

Entrant, doncs, per la porta de Tramuntana, coberta de ferro, que s'alça i s'abaixa amb un enginyós mecanisme, es veu un pla de cinquanta passos entre la muralla primera i l'altra. A la vora hi ha palaus, tots units al voltant del mur, que es podria dir que tots en formen un de sol; i damunt hi ha els revellins damunt de columnes, com claustres de frares, i per davall no hi ha entrada sinó per la part còncava dels palaus. A més, hi ha les belles estances, amb finestres a la banda convexa i a la còncava, i estan separades amb petits murs entre elles. Només el mur convex fa vuit pams de gruix, el còncau tres, els mitgers un o poc més.

A continuació s'arriba al segon pla, que té dos o tres passos menys, i s'hi veuen les segones muralles, amb els revellins per fora i galeries; i, per la part de dins, l'altre mur, que tanca enmig els palaus, té el claustre i les columnes davall, i damunt, belles pintures.

I així s'arriba a dalt de tot, i sempre per plans. Només en entrar per les portes, que són dobles, pels murs interiors i exteriors, es puja per uns graons tals que no es noten, perquè van obliquament, i les escales formen un desnivell gairebé imperceptible.

Al capdamunt de la muntanya hi ha un gran pla i un gran temple al mig, de factura meravellosa."

3 de febrer de 2015

BECKETT A BERLIN


ma ’l vento ne portava le parole.
FRANCESCO PETRARCA

El 5 d'octubre de 1969, any en què va guanyar el Nobel de Literatura, Samuel Beckett estrenà una nova versió de "Krapp's Last Tape", amb Martin Held en el paper de Krapp. Era la seva segona producció, en alemany, que dirigia per al Schiller-Theater Werkstatt del llavors Berlín Oest.

Així doncs, Rosa von Praunheim (nom artístic de Holger Mitschwitzky) aprofità l'avinentesa per filmar-lo, amb l'ajuda de Daniel Schmid, tot passejant pels carrers de la ciutat. I fruit d'un fet tan banal sorgí el curtmetratge experimental "Samuel Beckett", amb el qual va començar a donar-se a conèixer.



Un curtmetratge que és tot un joc de contrastos: les imatges són berlineses però el so és una cançó turca i quan veiem Beckett, llegint el Berliner Zeitung, una veu en off recita un dels fragments del "Canzoniere" de Petrarca (en els crèdits, atribuït erròniament a Dante Alighieri) que, tres segles més tard, Claudio Monteverdi convertí en un dels seus nombrosos madrigals.

22 de gener de 2015

EL MONTSERRAT DE SCHINKEL


Que l'home completament sol, en el seu propi Montserrat, pugui trobar pau i felicitat.
J.W. GOETHE 'Sämmtliche Werke' (1836)

Recentment la Stiftung Preußischer Kulturbesitz (Fundació del patrimoni cultural prussià) ha posat en línia tot el fons de l'obra gràfica de K.F. Schinkel. Així doncs, un bon dia, tot procrastinant-hi, vaig acabar descobrint dues imatges que porten el títol d'Eisenbergwerk in Katalonien (Mina de ferro a Catalunya): una vista exterior on s'intueix un relleu calcari molt similar al montserratí, i una vista interior que és com un híbrid de les presons de Piranesi i les coves de Collbató o del Salnitre. Immediatament vaig comprovar si Schinkel havia estat mai a Montserrat. Però, revisant tot el seu historial de viatges, puc afirmar que és impossible. Llavors, qui podia haver parlat de Catalunya i de la seva muntanya sagrada a l'arquitecte prussià? Només hi ha una possibilitat: Wilhelm von Humboldt, el seu protector a la Cort de Frederic Guillem III de Prússia.

De fet, Humboldt va visitar la muntanya de Montserrat el 1800, durant dos dies. La seva ascensió li evocà el poema Die Geheimnisse (Els misteris), escrit el 1784 pel seu amic J.W. Goethe. Un poema on Goethe ens parla d'un pelegrí que puja a una muntanya on hi ha un monestir habitat per ermitans. Talment com el Montserrat de llavors. En tornar a París, encara impactat per l'experiència, es posà a escriure una carta, en forma d'assaig, al seu amic que no va publicar fins tres anys més tard, a l'Allgemeine geographische Ephemeriden, amb el títol “Der Montserrat, bey Barcelona”. Curiosament, en el mateix any en què Humboldt i Schinkel, durant la seva estada a Roma, es conegueren en persona.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Außenansicht' (1815)

En aquesta carta, Humboldt exposa una fascinació per la muntanya, sobretot, des del punt de vista geogràfic, però també estètic. En destaca l'harmonia entre home i natura. Una harmonia gairebé edènica. Tot i que es fixa més en els seus ermitans que no pas en el propi monestir. Segons ell, els ermitants ens demostren, en la seva compenetració amb la natura, que una vida en harmonia és possible. Representen un lloc en la vida arcàdica. Són com el bon salvatge de Rousseau. Mediten i troben la pau interior a través de la pura contemplació. Així doncs, Montserrat és vist com un paradís terrenal. Com un retorn a la simplicitat, a l'autosuficiència i a la pau d'ànima. Com una experiència entesa com un viatge iniciàtic. Però, en cap moment del text ens parla de les seves coves.

Llavors, com tingué coneixement de la seva existència? Potser pel polític, arqueòleg i viatger francès Alexandre de Laborde. Entre 1794 i 1797, contemporàniament a la revolució francesa, Laborde descobreix la muntanya i, a diferència de Humboldt, també visita les seves coves. De fet, en el primer volum del seu “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne”, publicat el 1806 i dedicat íntegrament a Catalunya, recull una detallada descripció de Montserrat on també s'hi inclouen dos gravats, segons paraules del mateix autor, de les seves belles grutes d'estalactites.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Innenansicht' (1815)

“Avui dissabte, s'inaugura la meva obra de Nadal d'enguany: una gran mina de ferro a Catalunya, oberta cada dia durant el període de mercat de Nadal, des de les 6 de la tarda fins a la nit, en el meu teatre, al número 43 de la Französische Straße”. Amb aquest anunci, al Berlinischen Nachrichten del 16 desembre de 1815, Wilhelm Ernst Gropius promocionava la presentació d'aquests dos Schaubilder (diorames amb figures humanes, animals i acompanyament musical) eminentment montserratins dissenyats per Schinkel. De 1807 a 1815, treballà, principalment, en el disseny de panorames i diorames, pel teatre òptico-mecànic de Gropius, fins que, a la mort de Paul Ludwig Simon, fou ascendit a Geheimer Oberbaurat (conseller privat de la construcció). Cinc anys abans, però, Humboldt ja l'havia proposat pel càrrec de Geheimer Oberbauassessor (assessor privat de la construcció) de la Preußischen Oberbaudeputation (Diputació de la construcció prussiana).

20 de gener de 2015

POSTAL BERLINESA



3-11-35

Desd d'aquesta
gran ciutat que
no s'acaba mai
li envie (sic) molts
records la seva
amigueta que
le (sic) recorda

Fanny