QUI PARLA AVUI DE L'ANIQUILACIÓ DELS ARMENIS?

El primer pas en l'aniquilació d'un poble és esborrar la seva memòria.

MILAN KUNDERA

La citació anterior encapçala el segon capítol del llibre de Robert Bevan "The Destruction of Memory: Architecture at War", on rememora, a la part final, els efectes devastadors del genocidi armeni en el seu patrimoni arquitectònic. Entre altres coses, explica que el Patriarcat armeni de Constantinoble, en un estudi de 1914, xifrava en més de dos mil cinc-cents llocs de culte sota el seu control; dels quals més de dos-cents monestirs i mil sis-centes esglésies. Un altre estudi, elaborat seixanta anys més tard, n'inventariava menys de mil; la meitat dels quals gairebé desapareguts, una quarta part en ruïnes i la resta encara dempeus però en condicions força precàries.

En un moment del film "Ararat" d'Atom Egoyan, Raffi, un jove canadenc d'origen armeni, recorda una part, absolutament esborronadora, del discurs que Hitler pronuncià a Obersalzberg, una setmana abans de la invasió de Polònia, davant els comandants de la Wehrmacht: "Qui parla encara avui de l'aniquilació dels armenis?". El fet és que durant el genocidi, a més de perseguir la població armènia, els turcs també van destruir, sistemàticament, gran part del seu patrimoni històric i arquitectònic. Perquè eliminant tota evidència física de la seva existència també esborraven, contemporàniament, tot vestigi de memòria col·lectiva possible. És per això que la ciutat històrica de Van fou gairebé arrasada del tot. I és que tot genocidi sempre s'acaba acompanyant d'un o altre urbicidi.

LA IGNORÀNCIA

Fragment de 'La ignorància' de Milan Kundera:

"Estar disposat a donar la vida pel propi país: totes les nacions han conegut aquesta temptació de sacrifici. Els adversaris dels txecs, d'altra banda, també la coneixien: els alemanys, els russos. Però són pobles grans. El seu patriotisme és diferent: senten l'exaltació que els provoca la seva glòria, la seva importància, la seva missió universal. Els txecs s'estimaven la pàtria, no pas perquè fos gloriosa, sinó perquè era desconeguda; no pas perquè fos gran, sinó perquè era petita i sempre estava en perill. El patriotisme dels txecs consistia en una immensa compassió pel seu país."

L'ÈXTASI

Dos fragments de 'Els testaments traïts' de Milan Kundera:

"L'èxtasi significa estar 'fora de si', tal com diu l'etimologia de la paraula grega: acció de sortir de la seva posició (stasis). Estar 'fora de si' no significa que s'està fora del moment present, a la manera que un somiejador s'evadeix cap al passat o cap al futur. Exactament el contrari: l'èxtasi és identificació absoluta en l'instant present, oblit total del passat i del futur. L'home desitja l'eternitat, però només pot tenir el seu succedani: l'instant de l'èxtasi."

"Viure és un feixuc esforç perpetu per no perdre's un mateix de vista, per estar sòlidament present en un mateix, en la seva stasis. Basta sortir un breu instant d'un mateix i s'abasta el terreny de la mort."

EL LLIBRE DEL RIURE I DE L'OBLIT

Dos fragments de 'El llibre del riure i de l'oblit' de Milan Kundera:

"Som a l'any 1971 i Mirek diu: la lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit."

"La gent crida que vol crear un futur millor, però això no és veritat. El futur no és altra cosa que un buit indiferent que no interessa ningú, mentre que el passat és ple de vida i el seu rostre ens irrita, ens indigna i ens ofèn, i per això el volem destruir o repintar. Volem ser els amos del futur per poder canviar el passat."

LA LENTITUD

Fragments del llibre 'La lentitud' de Milan Kundera:

"Tots els polítics d’avui, segons en Pontevin, són una mica ballarins, i tots els ballarins es fiquen en política, encara que això, ben mirat, no hauria de fer que els confonguéssim. El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria; no desitja imposar el món tal o tal altra organització social (el deixa tan panxo, tot això), sinó ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo.

Per ocupar l’escenari cal fer-ne fora els altres. Per això cal tenir una tècnica de combat especial. Del combat que realitza el ballarí, en Pontevin en diu judo moral; el ballarí tira el guant al món sencer: ¿qui és capaç de mostrar-se més moral (més valent, més honest, més sincer, més disposat al sacrifici, més verídic) que ell? I domina totes les claus que li permeten posar l’altre en una situació moralment inferior.

Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una estrada, cantant, ballant, i comminarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes) sinó públicament, i si pot ser per sorpresa."

"Aquell que senti aversió pels ballarins i els vulgui denigrar toparà sempre amb un obstacle insuperable: la seva honestedat; perquè exposant-se constantment al públic, el ballarí es condemna a ser irreprotxable; no ha fet, com Faust, un pacte amb el Diable; l’ha fet amb l’Àngel: vol convertir la seva vida en una obra d’art i és en aquesta feina que l’Àngel l’ajuda; ¡perquè no has d’oblidar que la dansa és un art! És en aquesta obsessió de veure en la seva pròpia vida la matèria d’una obra d’art que es troba la veritable essència del ballarí; ¡no predica la moral, sinó que la balla! ¡Vol emocionar i enlluernar la gent amb la bellesa de la vida! Està enamorat de la seva vida com un escultor pot estar enamorat de l’estàtua que està modelant."