31 de desembre de 2016

#INVENTARI 2016



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2016 per quedar-se.
Un altre cop, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Adam Green Aladdin 
Aucell Cantaire Aucell Cantaire
The Avalanches Wildflower 
Bertrand Betsch La vie apprivoisée
Bon Iver 22, A Million
Car Seat Headrest Teens Of Denial
David Bowie Blackstar
Dente Canzoni per metà
Françoiz Breut Zoo
Hamilton Leithauser + Rostam I Had A Dream That You Were Mine
Leonard Cohen You Want It Darker 
Marvin Jouno Intérieur nuit
Nico Muhly & Teitur Confessions
Nicolas Michaux A la vie, à la mort
Porches. Pool 
Public Access T.V. Never Enough
The Radio Dept. Running Out Of Love
Radiohead A Moon Shaped Pool
Savages Adore Life 
Teenage Fanclub Here
Tindersticks The Waiting Room
Univers Límit constant
Vincent Delerm À présent
Weezer The White Album
Wilco Schmilco

14 de desembre de 2016

ELS MEUS COMENÇAMENTS


https://commons.wikimedia.org/wiki/File:WillyStoewerHohenzollernII.jpg

Quatre fragments de 'Els meus començaments' de Panait Istrati:

"Tot infant és un revolucionari. Per ell, les lleis de la creació es renoven i trepitgen tot el que l'home madur ha edificat contra elles: moral, prejudicis, càlculs, interessos mesquins. L'Infant és el començament i el final del món; és l'únic que entén la vida perquè s'hi conforma, i no creuré en cap futur millor que el dia que la revolució es farà sota el signe de la infància. Quan surt de la infantesa, l'home es torna un monstre: renega la vida perquè es desdobla hipòcritament."

"Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, per alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta."

"Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s'arriba a la meta com si no, en tots dos casos l'amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l'home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador."

"Però «Déu és gran» i, a la terra, tot té un final."

15 d’octubre de 2016

MOTS I MAONS O A CASCÚ EL SEU



Quatre fragments de 'Mots i maons o a cascú el seu' de J.V. Foix:

"Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres és ensenyar al poeta d'ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té."

"Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté."

"Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema."

"Que cantin les pedres! Que s'endureixin els mots!"

6 de juliol de 2016

ELS DESPOSSEÏTS



Dos fragments de 'Els desposseïts' de Szilárd Borbély:

"El jueu no es pot veure. Jueu només és una paraula. Hi és per tot arreu, perquè sempre la mencionen, malgrat que sigui invisible. El jueu és la larva groga del revés de la fulla de la patatera. Només s'ha de girar i ja està. Solen esclafar-la amb les ungles, com si fos un poll. El jueu és la flor groga de la xicoia. Nosaltres en diem pixallits o queixals de vella. El jueu és l'estrella groga de la qual ells parlen, però que jo no he vist mai."

"Quan sento parlar dels jueus em sufoco. Quan pronuncien el mot jueu se'm fa un nus a la gola. Esbufego. Em comencen a xiular les orelles. Segur que se n'adonen. Tinc por de delatar-me. Intento comportar-me com si no m'interessés gens. El cor em batega dins la gola. No respiro. Durant una estona no puc respirar. Sé que l'aire se m'acaba de pressa. Però no em moc. No goso respirar. Les orelles em cremen. Segur que se'm nota. Me les hauria de mirar al mirall. Temo que les orelles em delatin. Solen parlar dels jueus. Les paraules estan plenes d'amenaces. Em fan por les paraules."

24 de maig de 2016

EL MUR COM A PARÒDIA


It is parody. It is for a small group of colleagues who can appreciate the humor and sadness of political life.

L'11 de novembre de 1970, en un solar buit i abandonat proper al Mur de Berlín, Allan Kaprow va organitzar el happening "Sweet Wall": construir un mur de blocs de formigó, d'uns trenta metres de llarg i d'un metre i mig d'alçada, amb pa i melmelada, en comptes de morter, per, un cop finalitzat, enderrocar-lo.


De les fotografies s'intueix que hi participà un grup molt reduït de, potser, cinc persones i una audiència de no més de tres membres de la policia de Berlín Oest, que patrullaven per la zona.

Vuit anys abans, el documentalista Raymond Depardon, mentre cobria la visita de Robert Kennedy a la ciutat dividida, dedicà un reportatge fotogràfic a una colla d'infants que, tot apilant maons en un solar buit, replicaven, a la perfecció, la seva realitat quotidiana com allò que, de fet, era: un joc absurd d'adults.


Anys més tard, el mateix Kaprow revestí el seu mur dolç com a paròdia política; perquè, segons ell, en la banalitat de la mateixa acció el seu contingut hi era implícit. Però aquell mur no tancava res ni separava ningú. Si, en un principi, volia reflectir la divisió ideològica d'Europa; a la pràctica, acabà sent un joc de nens en mans d'adults.

29 d’abril de 2016

LA PLAÇA ROJA



Dos fragments de 'La Plaça Roja' d'Eugeni Xammar, article publicat el 12 d'agost de 1925 a La Veu de Catalunya i recuperat en el recull 'Periodisme':

"De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per els oradors els dies de manifestació."

"Quan Lenin tenia ganes que el poble el sentís – i això li passava cada dos per tres – el feia venir a la Plaça Roja i li deia el que era del cas des de l'antic sòcol del botxí. Ara, els dies de gran manifestació, la tomba mateixa de Lenin serveix de tribuna als oradors."

14 d’abril de 2016

"LES HEURES SOMBRES"


La maison se posera au milieu de l'herbe comme un objet, sans rien déranger.
LE CORBUSIER

El juny de 1928 Pierre Savoye, cofundador de la companyia d'assegurances Gras Savoye, visita Le Corbusier, en el seu estudi parisenc, per encarregar-li una residència de cap de setmana, per rebre els amics i descansar en família, en un terreny agrícola de 7 hectàrees a Poissy.

La Villa Savoye, batejada, espontàniament, pels seus propietaris com “Les Heures claires” (les Hores clares), es construeix entre 1929 i 1931. Tan aviat com el 1930, Eugénie Savoye, l'esposa de Pierre, inicia correspondència amb el seu arquitecte, que continuà fins 1937, on li comunica tots els seus defectes constructius.


La primera carta data de 24 de març de 1930, on Madame Savoye ja es queixa que la terrassa, el garatge i la bodega s'inunden i que el soroll infernal de la pluja sobre la claraboia del seu bany no la deixa dormir. En una altra carta del 6 de setembre de 1937 li escriu: "Plou al vestíbul, plou a la rampa, i la paret del garatge està absolutament xopa. El que és més, encara plou en el meu bany, que s'inunda cada vegada que hi ha pluja."

Le Corbusier arriba a dir-li que, com a client, hauria de considerar els arquitectes com els amics de casa seva i no pas els seus enemics. A pesar de tot, a inicis de 1938 els propietaris hi deixen de viure. Però no és fins el maig de 1940 que l'abandonen definitivament. Poc després és requisada pels nazis pel seu emplaçament estratègic. Des d'allí poden observar tota la Vall del Sena i la fàbrica de la Ford a París.


No és fins dos anys després d'acabar la segona guerra mundial, que els Savoye en recuperen la propietat. Vídua i empobrida, Madame Savoye converteix els seus terrenys en una explotació agrícola transformant la casa en un graner i, en conseqüència, accelerant-ne la seva decadència.

Potser per aquest motiu, el 1958 torna a ser expropiada. Aquest cop per l'Ajuntament de Poissy que reserva 6 de les seves 7 hectàrees per la construcció d'una nova escola i acaba destinant l'edifici, tot i que en un principi preveia el seu enderroc, a Maison des jeunes et de la culture.


Llavors l'alarma es dispara i comença tot un seguit de campanyes i mobilitzacions, a escala internacional, per salvar la Villa Savoye. Fruit d'aquesta pressió, l'edifici passa a mans de l'Estat francès. I el 1965, pocs mesos després de la mort de Le Corbusier, André Malraux, llavors ministre de cultura, la classifica com a monument històric.

Però tal com denuncia Arthur Drexler, director del Departament d'Arquitectura i Disseny del MoMA, el mal ja està fet. Fins i tot restaurada, la Villa Savoye, a causa d'aquesta amputació, mai més podrà ser vista com un objecte, sense que res l'alteri.

7 de març de 2016

EL GARRELL



Fragments de 'El garrell' de Loís Delluc:

No diré pas el contrari; però, mireu, la meva mare i jo trobàvem que "papistes" i "hugonots" no eren més que paraules que el vent esbarria, i no és amb remor de paraules que un pot omplir la panxa quan la fam us rosega les entranyes.

Ara em preguntareu: ¿què ets, doncs, tu: catòlic o hugonot? Jo aleshores no us ho hauria sabut respondre, ¡per la meva ànima! […] Però m'afigurava que només hi podia haver un sol Déu per tot el món; i encara m'afigurava més dins la meva pobra closca, i és que potser els hugonots veien Déu d'un costat i els papistes de l'altre i que era per això que el veien diferent. "Per posar-se d'acord", pensava, "caldria que el guaitessin tots de cara."

Pels pobres pagesos i pastors sense defensa, tothom era enemic: catòlics i hugonots, predicants i bandolers. Un no es podia refiar de ningú.

¡Ai, amics que m'escolteu! Pertot on passàvem, trobàvem la fam, la pesta, la ruïna. ¡Pobra gent de la terra! Els hugonots vencedors acabaven d'arrasar el poc que havien deixat els papistes vençuts.

Quan la misèria està escrita en el llibre d'una vida, un no pot escapolir-se de les seves urpes — tan llargues que arriben fins on no us penseu.

No ens passava pel cap en aquell temps que els apòstols del Crist haguessin anat pel món sense més armes que la fe, l'esperança i sobretot la caritat. ¿Qui es recordava aleshores dels apòstols?

La Por, la Gran Por em passava per tots els nervis, per totes les venes. Se m'esmunyia fins al cor i me l'estrenyia i retorcia.

Les nostres penes no han acabat encara. Ni acabaran mai, tant com pelegrinem per aquesta vall de llàgrimes.

9 de febrer de 2016

UNA MÀQUINA D'ESPAVILAR OCELLS DE NIT



Fragments parabòlics del llibre 'Una màquina d'espavilar ocells de nit' de Jordi Lara:

"Per tocar la tenora s'han de posar els collons sobre la taula, m'entens?"

Vaig comprendre que més enllà de la música que perpetràvem, i potser més important que la música, hi havia, aturat en el temps i llaminer com una fruita confitada, un món per descobrir.

Enlloc sona millor una cobla que una nit d'estiu en una plaça de muntanya.

"Això, això és una cobla, recollons: una màquina d'espavilar ocells de nit!"

Acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulgues que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic, a l'evasió com una immensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d'allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia...

Cap tradició no perdura si no és a base de petites traïcions.

La cobla sona diferent i només per això mereix existir.

6 de gener de 2016

NOTES BERLINESES (LV)



No obstant això, malgrat la seva absència física aquí i en altres parts de Berlín, el mur que dividia la ciutat manté una presència viva. Indirectament visible a través de les seves petjades històriques en el d'altra banda desconcertant disseny de certs carrers i edificis, també és visible en les diferents cultures visuals de l'Est i l'Oest: no només en els diferents estils de la seva arquitectura i els nivells de manteniment dels edificis, sinó en els diferents estils del disseny d'interiors, com el gust del Berlín Est per les estovalles d'hule, les flors artificials, i les cortines d'encaix blanc reglamentades. Per consternació freqüent de conductors i usuaris del transport públic, el mur encara és fortament present a través del caos generat pels continus canvis en el trànsit (per exemple, desviaments a causa d'obres en carrers o edificis, serveis interromputs i rutes alterades d'autobús, U-Bahn i S-Bahn) que la seva sobtada desaparició ha engendrat després de més d'una generació de vida emmurallada a Berlín. L'enorme massa frenètica de construcció contínua que ha colpit la Potsdamer Platz reafirma paradoxalment el mur que ha esborrat, per ser no només un obstacle construït d'escala monumental sinó una atracció turística internacional com el solar més gran d'Europa. En resum, el mur ara absent que dividia Est i Oest continua sent en molts aspectes el principi estructurador d'aquesta ciutat unificada, igual que les ciutats dividides de Berlín Est i Oest es definien essencialment per les seves contrastades parts absents.

RICHARD SHUSTERMAN 'The Urban Aesthetics of Absence' (1997)