31 de desembre de 2009

INVENTARI #2009



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2009 per quedar-se.
De nou, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Andrew Bird Noble Beast/Useless Creatures
Animal Collective
Merriweather Post Pavilion
Benjamin Biolay
La superbe
Charlotte Gainsbourg IRM

Darren Hayman & The Secondary Modern Pram Town
Delên Sa roba estesa
Dent May & His Magnificent Ukulele
The Good Feeling Music Of...
Dominique A
La musique/La matière
Fredo Viola
The Turn
Girls
Album
God Help The Girl
God Help The Girl
Grizzly Bear Veckatimest

jj jj n° 2
Joan Miquel Oliver Bombón Mallorquín
Lissy Trullie Self-Taught Learner
The Pains Of Being Pure At Heart The Pains Of Being Pure At Heart
Peter Doherty Grace/Wastelands
El Petit de Cal Eril I les sargantanes al sol
Phoenix Wolfgang Amadeus Phoenix

Richard Hawley Truelove's Gutter
The Very Best Warm Heart Of Africa
 

The Wave Pictures If You Leave It Alone
Wilco
Wilco (The Album)

The xx
xx
Yo La Tengo
Popular Songs

Amb una menció especial: dos discos també editats enguany per dos bons amics d'infantesa.

ilia hug Esbossos
Ivó Oller Quintet
Jazz Nu

30 de desembre de 2009

UN SOMNI BERLINÈS



13 de febrer de 1914. Somnis: A Berlín, travessant en direcció a casa seva, amb la consciència tranquil·la i feliç; encara que no hagi arribat a casa seva, tinc la possibilitat d'arribar-hi fàcilment, segur que hi arribaré. Veig un enfilall de carrers, una inscripció a la façana d'una casa blanca que ve a dir: "La sumptuositat dels salons del nord" (ho vaig llegir en el diari d'ahir), en somnis hi he fegit: "Berlín W." M'adreço a un guàrdia, un vell cordial amb el nas vermell que, per aquest vegada, me li han engiponat una cosa semblant a l'uniforme d'un criat. Em dóna tota mena d'informació, fins i tot m'ensenya la reixa llunyana d'un parc que té gespa; quan hi passi, per més seguretat, serà millor que m'hi aturi. Després tot de consells sobre el tramvia, el metro, etc. M'hi perdo i, tot i saber que no dec calcular bé la distància, li demano esverat: "Deu haver-hi ben bé mitja hora, oi?" Però el vell respon: "Jo m'ho faig en sis minuts." Quina joia! Un home, una ombra, un company, em segueix a tot arreu, no sé qui és. No disposo literalment ni d'un minut per girar-me, ni tan sols per girar el cap. M'allotjo en una pensió qualsevol de Berlín on, pel que sembla, viu tota una colla de joves de Polònia que són jueus; són cambres molt petites. Vesso una botella d'aigua. N'hi ha un que no para d'escriure amb una màquina petita, amb prou feines gira el cap quan algú l'interpel·la. Impossible d'arreplegar un plànol de Berlín. A tot arreu veig algú que té a les mans un llibre semblant a un plànol. Al final, resulta que sempre és una altra cosa: un catàleg de les escoles berlineses, una estadística d'Hisenda o qualsevol altra cosa. No m'ho vull creure però m'ho demostren d'una manera irrefutable i somrient.

FRANZ KAFKA 'Diaris 1910-1923'

29 de desembre de 2009

"PONTE SANT'ANGELO"



Paraules que afirmen
i neguen
simultàniament.
Històries que neixen
i moren
contínuament.

Mai podràs, però tampoc voldràs,
defugir del tot.

Retornaràs a aquell punt de partida
on tot estarà, aparentment, al seu lloc.

I t'equivocaràs de nou.

Perquè...
per molt que l'amor vertader esperi,
jo sóc aquell qui
desespera
_______________________e
ternament.


Roma, nadal de 2001.

28 de desembre de 2009

NOTES BERLINESES (XXIV)



"En submergir-me en L'an zéro de l'Allemagne, m’endinsava al cor mateix del destí europeu, i al centre d’aquest cor: a Berlín."

"L'Alexanderplatz ja no tenia cap mena de forma. A la Leipzigerstrasse, les carcasses del que havien estat edificis bancaris, administratius o comercials, mostraven nues les caixes dels seus ascensors convertides en ferralla. [...] El Tiergarten, que havia estat un parc boscós, elisi, s'havia quedat sense arbres. [...] Més tard, durant l'hivern de 1945-1946, els berlinesos van serrar el que en restava. Aleshores, el parc es va convertir en un immens hort, dividit en minúscules parcel·les, i les estàtues, conservades intactes, contemplaven amb altivesa els enciams i les pastanagues."

"Era com si hagués arribat en un altre planeta. Un silenci extraordinari regnava a tota la ciutat."


"Quan vaig tornar a Berlín, durant l’estiu de 1946, vaig tenir la impressió que es començava a reconstruir l'Est.

Fins molt més tard l'Oest no va començar la seva reconstrucció. Però amb quina velocitat! Llavors, en canvi, a l'Est tot s'alentia, s'estancava, s'enduria. Així, doncs, durant les meves estades següents, ja no em va cridar l'atenció l'espectacle de les seves ruïnes, sinó de la divisió que tenia lloc en un Berlín que havia esdevingut alhora posta, seu i front de la guerra freda. [...] La constitució de dues noves ciutats, a partir de la desintegració definitiva de l'original, dues ciutats bessones i completament diferents alhora."

"L'antic centre de la capital es va transformar en terra de ningú. [...] Havia esdevingut frontera i desert, entre dues ciutats, dos mons, dues mitges Europes que es van congriar entre el 1946 i 1949."

"En certa manera, aqueixes dues ciutats no van deixar de ser una, amb la mateixa gent, les mateixes famílies, els mateixos sentiments i les mateixes idees. Al mateix temps, però, dos móns absolutament allunyats per anys llum polítics i socials hi van modelar dues ciutats ben diverses. S'hi van implantar, juxta-oposar, tot ignorant-se mútuament. Aquell va ser el lloc crucial simbòlic on es va esberlar Europa i on van començar a prendre forma dues mitges Europes, però jo no n’era conscient. No m'adonava que, de fet, l'any zero d’Alemanya era l'any zero d’Europa."

EDGAR MORIN 'Penser l'Europe' (1987)

17 de desembre de 2009

ADAM I FELICE


15 d'agost. Un dia inútil. L'he perdut dormint i jaient. [...] He pensat molt en F.B. – em sento perplex cada cop que he d'escriure el nom d'algú.

FRANZ KAFKA

Quin vincle ocult hi pot haver entre el Franz Kafka i l'Adam Green?

Adam Green

El mateix Adam admet sentir-se molt identificat amb Kafka: "Sobretot en la manera com aconsegueix que diversos estats emocionals col·lisionin en una única història. Si mires els seus contes com si fossin una cançó veuràs com sempre a continuació d'una part romàntica hi ha una part molt tràgica, i a continuació d'un fragment molt satíric hi trobes un altre molt polític. Kafka creia que tots aquests sentiments podien conviure sota un mateix sostre, com si fossin una família."

Felice Bauer

Però el vincle és molt més profund que aquesta afinitat confessa. De fet, una de les seves besàvies era la Felice Bauer. La musa que Franz va conèixer, la tarda del 13 d'agost de 1912, a casa de la família Brod, mentre corregia amb Max la versió definitiva de "Contemplació". Durant els tres mesos següents d'aquesta trobada, sorgeix el Kafka més prolífic. Dues nits després de la seva primera carta a Felice, escriu "La condemna" d'una sola tirada. Durant la setmana posterior sorgeix "El fogoner". En els dos mesos següents enllesteix els altres cinc capítols de la novel·la "Amèrica". I durant una pausa, en la redacció d'aquesta novel·la inacabada, escriu "La metamorfosi", la seva obra mestra. A més, Felice Bauer és la Fräulein Bürstner que apareix en "El procés". I el jutge del tribunal és el rebesavi del mateix Adam i pare de la Felice.

13 de desembre de 2009

TÒQUIO BLUES


Fragment de 'Norwegian Wood' de Haruki Murakami:

"La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment vaig pensar que al cap de divuit anys me'n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m'era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t'acaben tornant com un bumerang. I, per acabar-ho d'adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m'havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge."

13-D


8 de desembre de 2009

EL PANORAMA



"Die Aussicht" és un curtmetratge, dirigit per Kurt Krigar, que va guanyar el 'Filmband in Silber' del Bundesfilmpreis de 1966.

És l'any 1965. Una resident de la Bernauer Strasse, des de la finestra de casa seva, observa el panorama: el Mur de Berlín, els frisos de filferros i els edificis en ruïnes. I ens parla de la seva vida quotidiana en aquella ciutat dividida.


28 de novembre de 2009

TÒQUIO ADORMIT


Deep in the cell of my heart

I really want to go.
There is another world.
There is a better world.
Well, there must be.

THE SMITHS 'Asleep'


En un article a Volume #20, Neil Denari reflexiona sobre aquest estrany fenomen narcolètpic tan quotidià que té lloc, tan a les andanes com a l'interior dels metros, a Tòquio.

Els toquiotes semblen tenir una estranya habilitat per dormir en qualsevol posició i, de cop, despertar quan han arribat a la seva parada. Semblen haver inventat una mena de ioga o contorsionisme metropolità.

Denari documenta, amb fotos extretes de Flickr, la peculiar explotació d'aquest sobre-il·luminat paisatge ballardià com a zona lliure d'expressió de l'inconscient.

Talment com Chris Marker va retratar en un moment del seu film nòmada 'Sans Soleil'.



"El tren habitat per gent adormida reuneix tots els fragments dels seus somnis i en fa un film - el film absolut. Els tiquets dels dispensadors automàtics esdevenen els bitllets d'entrada."

Per Marker, el Japó és com un món d'aparences on la memòria és una impossibilitat. La memòria és com una línia de vol que sempre retorna sobre si mateixa. Però s'ha de mantenir en moviment perquè en realitat mai podrà retornar al seu punt d'origen.

"Recordo aquell mes de gener a Tòquio. O, més ben dit, recordo les imatges que vaig filmar en aquell mes de gener a Tòquio. Elles han substituït la meva memòria. Són la meva memòria."

25 de novembre de 2009

NOTES BERLINESES (XXIII)




"Les ciutats, les grans ciutats, tenen la seva relació particular amb la història. Aquesta envaeix el seu espai per mitjà de la commemoració, de la celebració ostentosa de les victòries i de les conquestes. L'arquitectura segueix a la història com a la seva ombra, malgrat que els llocs de poder es desplacen en funció de les evolucions i les revolucions internes. La història és també violència, i sovint l'espai de la gran ciutat rep de ple els seus cops. La ciutat porta la marca de les seves ferides. Aquesta vulnerabilitat i aquesta memòria s'assemblen a les del cos humà i són elles, sense cap mena de dubte, les que fan que la ciutat ens resulti tan propera, tan commovedora. La nostra memòria i la nostra identitat estan en joc quan canvia la 'forma de la ciutat', i a penes tenim dificultat per imaginar el que van poder representar les commocions més brutals de la ciutat per aquells qui, amb ella, també van ser víctimes."

"L'espai de la ciutat està fet a mida d'aquests contrastos i d'aquesta tensió. No crec que la frontera entre l'est i l'oest arribi mai a esborrar-se. Sens dubte, aquesta no va esperar al Mur per existir. I també, sens dubte, seria una simplificació imputar totes les ruptures visibles de Berlín a l'antiga separació entre els dos Estats. Molts murs, moltes fronteres recorren les megalòpolis del món actual, que separen de forma més o menys abrupte a rics i pobres, a instal.lats i immigrants, a vells i joves, a conformistes i rebels... Trobem, transposats en l'espai, els trasts que són constitutius del món actual. No obstant això, a Berlín, aquests contrastos es troben inserits en un territori on les seves ferides són l'expressió de les bogeries del segle XX."

MARC AUGÉ 'Le temps en ruines' (2003)

20 de novembre de 2009

REMINISCÈNCIA


Sempre m'havia semblat que, alguns dels dibuixos conceptuals de John Hejduk, els havia vist abans en algun altre lloc.


John Hejduk 'Berlin Masque' 1983

Paul Klee 'Häuser von Ochsen gezogen, Ochse laternengespiesst, Strassenüberführung' 1916

Probablement va ser, quatre mesos abans de la caiguda del Mur, en una exposició antològica sobre l'obra de Paul Klee a la Tate Gallery de Londres.

17 de novembre de 2009

LES AIGÜES ESTRETES



Dos fragments de 'Les Eaux étroites' de Julien Gracq:

"¿Per què es va ancorar tan aviat en mi el sentiment que si només el viatge – el viatge sense retorn – ens obre les portes i pot canviar veritablement la nostra vida, un sortilegi més ocult, semblant al toc d'una vareta màgica, s'associa al passeig que preferim d’entre tots, a l'excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores al nostre punt d'amarratge, al clos d'una casa familiar? La seguretat inalterada del retorn no està garantida per a qui s'arrisca al bell mig dels camps de forces que la Terra, per a cadascú de nosaltres singularment, manté en tensió; més que pel 'bes dels planetes', tan car a Goethe, hi ha raons per pensar que la línia de la nostra vida en resulta nebulosament il·luminada. De vegades diríem que una plantilla dins nostre, més antiga que nosaltres mateixos, per bé que amb llacunes i forats, desxifra a l'atzar d'aquests passeigs inspirats les línies de força que ho seran d'episodis de la nostra vida encara per viure."

"Les imatges que tot viatge iniciàtic descabdella remeten cadascuna, enigmàticament, a una trobada prefigurada, que fan pressentir i que els posarà fi; l'encanteri de les excursions màgiques, com ho ha estat per mi aquesta de l'Evre, treu la seva força del fet que són totes, a la seva manera, 'camins de la vida', de la qual prefiguren obscurament els ambients i les etapes. Els prestigis materials que confereixo a l'Evre no són pas tots imaginats, i potser els trobaria encara intactes al llarg d'aquest passeig retrospectiu que a vegades considero.
"

14 de novembre de 2009

"MANHATTA"


Un post recent de 'La Llumenera de Nova York', un dels meus blogs de capçalera, m'ha fet recordar aquest mític curtmetratge de 1921. 


"Manhatta" és un curtmetratge documental, obra de Charles Sheeler i Paul Strand, que retrata el transcurs frenètic d'un dia qualsevol a Manhattan. Intercalant les imatges amb fragments de "Leaves of grass" de Whalt Whitman, comença el dia amb l'aproximació d'un ferry a la illa i acaba amb la posta de sol vista des d'un gratacels. Una exaltació del pols trepidant de la metròpoli per excel·lència que Whitman anomenà 'la ciutat del món'.

Rodada amb una Debrie, una combinació
de càmera de fotografiar i de filmar, cada fotograma proporciona una visió de la ciutat arranjada com si fos una composició abstracta. Sis anys abans que Walter Ruttmann. Vuit anys abans que Dziga Vertov.

7 de novembre de 2009

EL PA DELS ANYS JOVES



Fragment de 'Das Brot der frühen Jahre' de Heinrich Böll:

"Més endavant vaig meditar sovint com hauria estat tot si no hagués anat a l'estació a esperar Hedwig: m'hauria embarcat en una vida diferent com quan per equivocació puges en un altre tren, en la mena de vida que en un altre temps, abans de conèixer Hedwig, em semblava del tot acceptable. En tot cas, així m'ho deia parlant amb mi mateix, però, aquesta vida que estava a la meva disposició com el tren a l'altre cantó de l'andana, el tren que has estat a punt d'agafar, aquesta vida, ara només la visc en els meus somnis, i sé que hauria estat un infern allò que en un altre temps trobava ben acceptable: m'hi veig dispers, en aquella vida, em veig riure, em sento parlar, com en somnis podem veure riure i sentir parlar un germà bessó que mai no hem tingut; aquell que potser durant una fracció de segon, va estar a punt d'ésser, abans de perdre's la llavor que el portava."

6 de novembre de 2009

NOTES BERLINESES (XXII)



"El que ha quedat, després dels bombardejos i la batalla final, ha produït una dissolució mecànica que ha esquinçat la fisonomia de la ciutat. Això, que ha quedat, ens dóna la possibilitat de crear una 'ciutat-paisatge'. La 'ciutat-paisatge' és per als urbanistes un principi regulador que ens permet ordenar grans nuclis de població. A partir d'aquest principi és possible dissoldre allò imperceptible i immens en parts discernibles i temperades. Ordenant aquestes parts de manera que, quan interaccionin amb un bosc, un camp, una muntanya i un llac, formin un bonic paisatge. En altres paraules, que l'escala correspongui amb el significat i el valor de les parts, i que la natura i els edificis formin un ordre dinàmic basat en contrastos entre elements alts i baixos, estrets i amplis. La 'ciutat-paisatge' no mostra la silueta d'una ciutat petita o medieval, com moltes ciutats que tenim en la memòria. No obstant això, a tota 'ciutat-paisatge' li correspon una silueta pròpia. Dins d'aquestes siluetes, els elements fonamentals de construcció de la ciutat, com són els factors tècnics i econòmics, l'expressió de la integració social... evolucionen vers una forma artística."

HANS SCHAROUN 'Berlin plant - Erster Bericht' (1946)

2 de novembre de 2009

30 d’octubre de 2009

PARLA, MEMÒRIA


Fragments lepidopterològics de 'Speak, memory' de Vladimir Nabokov:

"He caçat papallones en diversos climes i amb diverses disfresses: com un nen bonic amb bombatxos i capell de mariner; com un cosmopolita esprimatxat expatriat amb calces de franel·la i boina; com un home gran gras, sense barret i amb pantalons curts."

"En un camí que sobreplomava el Mar Negre, a Crimea, entre arbusts de floració cerosa, el març de 1918, un sentinella bolxevic garrell intentà arrestar-me perquè feia senyals (amb la xarxa, digué) a un vaixell de guerra britànic. A l'estiu de 1929, cada cop que travessava caminant un poble dels Pirineus orientals, si per cas mirava enrere, veia damunt dels meus passos els vilatans immòbils en les diverses posicions en què el meu pas els havia agafats, com si jo fos Sodoma i ells fossin la muller de Lot. Una dècada més tard, als Alps Marítims, una vegada vaig veure que l'herba s'ondulava d'una manera serpentina al meu darrere perquè un gras policia rural em seguia fent ziga-zaga, arrossegant-se damunt de la panxa, per descobrir si entrampava ocells cantaires. Amèrica encara ha mostrat més d'aquest interès mòrbid per les meves activitats reticulars que no pas altres països... potser perquè ja tenia la quarantena quan hi vaig anar a viure, i com més gran és un home més extravagant sembla amb una xarxa de caçar papallones a la mà."

"De tota manera, en les meves caceres de papallones sempre vaig preferir de caminar que qualsevol altra forma de locomoció (llevat, naturalment, d'un seient volador que planés sense pressa per damunt de l'estora de plantes i de roques d'una muntanya per explorar, o que volés per sobre, arran, de la teulada florida d'una selva tropical); perquè quan camines, especialment per una zona que has estudiat bé, produeix un plaer exquisit d'allunyar-se de l'itinerari per visitar, per ací i per allà prop de la vora del camí, aquesta clariana, aquesta fondalada, aquesta o aquella combinació de terra i de flora, visitar per dir-ho així, una papallona coneguda en el seu hàbitat concret, per tal de veure si ja ha sortit el capoll, i si és així, com li van les coses."

"Confesso que no crec en el temps. M'agrada de plegar la meva catifa màgica, després de fer-la servir, de manera que se sobreposi una part del dibuix damunt d'una altra. Deixem que els visitants ensopeguin. I el moment en què frueixo més de l'absència del temps, en un paisatge escollit a l'atzar, és quan em trobo enmig de papallones rares i les plantes de les què es nodreixen. Això és l'èxtasi, i darrere l'èxtasi hi ha alguna altra cosa que és difícil d'explicar. És com un buit momentani en què es precipita tot allò que estimo. Una sensació d'ésser una sola cosa juntament amb el sol i la pedra. Un estremiment... envers el geni contrapuntístic del fat humà o envers els fantasmes sensibles que satisfan tots els capricis d'un mortal afortunat."

26 d’octubre de 2009

"JUST A FRIEND"


Downtown Records ha reeditat l'EP de debut de Lissy Trullie amb quatre temes extres. Un d'ells és un duet amb l'Adam Green versionant el "Just a friend" de Biz Markie.

Una cançó amb missatge: "Don't ever talk to a girl who says she just has a friend."



Versió anterior gravada, als lavabos del Santos Party House de la ciutat de Nova York, el novembre de l'any passat.



Versió original de Biz Markie, que ja té 20 anys d'antiguitat.

EPÍLEG
Lissy Trullie en directe,
el passat 22 de maig, a
WOXY.com Lounge Acts:
1. Boy Boy |
2. Self-Taught Learner | 3. U Bleed U

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXV)



Què li vol explicar un quadre d'en Rothko a un espectador? Doncs buenu... és això.

Albert Serra sobre 'Honor de cavalleria' en una entrevista a VilaWeb.

22 d’octubre de 2009

AFTER DARK




Fragment inicial de 'After Dark' d'Haruki Murakami:

"Observem el paisatge des del cel, a través de l'ull d'un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions."

18 d’octubre de 2009

COLLAGES


Si un bricoleur és aquell qui fa bricolage. Un colleur hauria de ser aquell qui fa collage.

Paul Citroën 'Metropolis' (1923)

Si el bricoleur és el pensament salvatge. I l'enginyer és el pensament científic. Aleshores el colleur hauria de ser el pensament artístic.

Pere Català i Pic 'Fotomuntatge sobre el Barri Gòtic' (1935)

Si el món del bricoleur resulta que és un univers tancat perquè es conforma amb allò que té a mà. I el de l'enginyer és obert perquè és capaç de crear noves formes i estructures del no-res. Llavors el del colleur hauria de ser un espai in-between. Un espai on tota creació esdevindria art.

[*] Post que hipotetitza i descontextualitza 'La Pensée sauvage' de Claude Lévi-Strauss.

6 d’octubre de 2009

L'ÀNGEL DE LA HISTÒRIA


Moment de "Berlin Babylon", film documental dirigit per Hubertus Siegert, on la veu en off d'Angela Winkler recita la novena de les "Tesis sobre la filosofia de la història" de Walter Benjamin, escrites entre 1939 i 1940.


Ein Engel, der aussieht, als wäre er im Begriff sich von etwas zu entfernen, worauf er starrt. Seine Augen sind aufgerissen, sein Mund ist offen und seine Flügel sind ausgespannt. Der Engel der Geschichte muß so aussehen. Er hat das Antlitz der Vergangenheit zugewandt. Wo eine Kette von Begebenheiten vor uns erscheint, da sieht er eine einzige Katastrophe, die unablässig Trümmer auf Trümmer häuft und sie ihm vor die Füße schleudert. Er möchte wohl verweilen, die Toten wecken und das Zerschlagene zusammenfügen. Aber ein Sturm weht vom Paradiese her, der sich in seinen Flügeln verfangen hat und so stark ist, daß der Engel sie nicht mehr schließen kann. Dieser Sturm treibt ihn unaufhaltsam in die Zukunft, der er den Rücken kehrt, während der Trümmerhaufen vor ihm zum Himmel wächst. Das, was wir den Fortschritt nennen, ist dieser Sturm. 

Un àngel, que observa, com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa, sobre la qual mira fixament. Els seus ulls estan desencaixats, la seva boca oberta i les seves ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. Té el seu rostre girat cap al passat. Allò que a nosaltres ens sembla com una cadena d'esdeveniments, ell ho veu com una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i la llança als seus peus. Ell voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò esclafat. Però una tempesta baixa del Paradís, s'arremolina en les seves ales i és tan forta, que l'àngel no les pot tornar a plegar. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes davant seu creix cap al cel. Això, que anomenem progrés, és aquesta tempesta.

5 d’octubre de 2009

UN HOME QUE DORM




Fragments de 'Un homme qui dort' de Georges Perec:


"Aquesta és la teva vida. Això és el que tens. Pots fer l'inventari exacte de la teva escassa fortuna, el balanç precís del teu primer quart de segle. Tens vint-i-cinc anys i vint-i-nou dents, tres camises i vuit mitjons, alguns llibres que ja no llegeixes, alguns discs que ja no escoltes. No tens ganes de recordar-te de res, ni de la teva família, ni dels teus estudis, ni dels teus amors, ni dels teus amics, ni de les teves vacances, ni dels teus projectes. Has viatjat i no has portat res dels teus viatges. Estàs assegut i només vols esperar, només esperar fins que no hi hagi res més a esperar: que vingui la nit, que sonin les hores, que els dies passin, que els records es desdibuixin."

"No tens costum i no tens ganes d'establir diagnòstics. El que et pertorba, el que et commou, el que et fa por, però que a vegades t'entusiasma, no és el fet sobtat de la teva metamorfosi, al contrari, és justament el sentiment vague i pesat que no es tracta pas d'una metamorfosi, que res ha canviat, que sempre has estat així, inclús encara que no ho sabessis fins avui: aquest, en el mirall esquerdat, no és el teu nou rostre, són les màscares que han caigut, la calor de la teva habitació les ha fos, la ineptitud les ha arrencat. Les màscares del camí recte, de les belles certeses. Durant vint-i-cinc anys, no has sabut res del que avui ja és inexorable? En allò que anomenes la teva història, mai hi has vist fissures? Els temps morts, els passatges buits. El desig fugitiu i agut de deixar de sentir, de deixar de veure, de romandre silenciós i immòbil. Els somnis insensats de solitud. Amnèsic errant en el País dels Cecs: carrers amples i buits, llums fredes, rostres muts sobre els quals lliscaria la teva mirada. Mai res t'alteraria."

"T'arrossegues. T'imagines una classificació dels carrers, dels barris, dels edificis: els barris bojos, els barris morts, els carrers-mercat, els carrers-dormitori, els carrers-cementiri, les façanes pelades, les façanes corcades, les façanes rovellades, les façanes emmascarades."

"Ara vius en el terror del silenci, però no ets tu el més silenciós de tots?"

4 d’octubre de 2009

NOTES BERLINESES (XXI)



"Un dels peculiars encants del context del segle vint és que ja no és el resultat d'una o dues doctrines arquitectòniques evolucionant de forma gairebé imperceptible, però que representen la formació simultània de distintes capes arqueològiques; resulten d'un moviment pendular perpetu on cada doctrina arquitectònica contradiu i desfà l'essència de l'anterior així com el dia segueix a la nit."

"Berlín, primer bombardejada, després dividida, no té centre, sinó una col·lecció de centres que a vegades no són res més que espais buits."

"La riquesa de Berlín resideix en la seqüència prototípica dels seus models: ciutat neoclàssica, Metròpoli primerenca, banc de proves de la modernitat, capital Nazi, víctima de guerra, Llàtzer, camp de batalla de la guerra freda, i així successivament."

"Ara l'IBA està esborrant aquesta evidència, destruint en nom de la història tota evidència de la seva destrucció, que és precisament el fet més significatiu de la seva història (per no mencionar la seva estètica)."

"D'aquesta manera, la interpretació del mur de Berlín com a parc travessat per una escultura zen, va fer possible imaginar-hi cases-pati. [...] Però potser tots aquests arguments no són res més que meres racionalitzacions pel fet primitiu d'un gust per l'asfalt, el trànsit, el neó, les multituds... la pròpia arquitectura d'altres persones."

REM KOOLHAAS 'The Terrifying Beauty of the Twentieth Century' (1985)


29 de setembre de 2009

TRANS-MUTACIONS


trans-
prefix que significa ‘a través’.
mutació
cadascun dels canvis d'escena que es fan al teatre mudant els telons o bastidors.

De l'1 de maig al 4 de juny de 1937, Dora Maar fotografia les metamorfosis del Guernica que Pablo Picasso pinta en el seu taller parisenc del número 7 de la Rue des Grands-Augustins. El mateix carrer on Balzac situa el taller de Porbus a "Le Chef-d'œuvre inconnu".


_
Del 12 juliol al 25 de novembre del mateix any, el mural s'exhibeix en una sala del Pavelló de la República, a l'Exposició internacional "Arts et Techniques dans la Vie moderne", compartint espai amb la font de mercuri d'Alexander Calder. El mural esdevé escenografia i tableau vivant. Més endavant, a principis de 1938, l'obra mestra coneguda inicia la seva peculiar Odissea.



A finals de 1939, la pintura s'embarca rumb als Estats Units. A petició del mateix Picasso, la custòdia de l'obra és confiada al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York. Del 15 de novembre del mateix any al 7 de gener de 1940, es converteix en la peça central de la retrospectiva que el MoMA, en col·laboració amb l'Art Institute de Chicago, organitza sobre els quaranta anys de carrera artística del seu autor. Posteriorment viatja per diverses ciutats americanes. I precisament durant la seva breu estada a Chicago és on i quan Mies van der Rohe la re-coneix.



De 1941 a 1943, Mies treballa en l'encàrrec de la revista Architectural Forum de dissenyar una església per a un número especial dedicat als "New Buildings for 194X". L'arquitecte suggereix, als seus editors, que enlloc d'una església projectarà un museu. Un museu per a una petita ciutat on, entre escultures d’Aristides Maillol, el Guernica tornarà a ser protagonista.



Tant l'un com les altres esdevindran part elemental d'aquest museu. Talment, com si fossin murs i columnes, defineixen i qualifiquen el seu espai. Incorporant, materialment, l'art en l’arquitectura. Una arquitectura que simplement ens diu: el Guernica no pertany a enlloc sinó a aquest no-lloc.

25 de setembre de 2009

"THE BIG LIFT"




"The Big Lift" és un film pseudo-neorealista dirigit per George Seaton i protagonitzat per Paul Douglas i un jove Montgomery Clift. L'argument és absolutament hollywoodià. Durant el pont aeri de Berlín, establert pels aliats per contrarestar el bloqueig soviètic sobre els sectors occidentals de de la ciutat, dos sergents de les Forces Aèries dels EUA coneixen i s'enamoren de dues Trümmerfrauen berlineses.

El fet que sigui rodada in-situ, i també la incorporació de fotografies i de noticiaris de l'època, ens permet observar el paisatge de la destrucció urbana i humana d'aquell Berlín. I, a la vegada, ens mostra diversos aspectes sobre la vida quotidiana de la ciutat.

Una ciutat escenari de la Guerra Freda on els alemanys es transformen d'ex-combatents nazis a lluitadors per la llibertat. On Berlín Oest esdevé una illa utòpica envoltada d'un oceà distòpic anomenat Deutsche Demokratische Republik.

Per no perdre el mal costum habitual, a E'paña li van canviar el títol per un fatal i horrorós "Sitiados".

21 de setembre de 2009

NOTES BERLINESES (XX)



"Berlín.

De sobte, estic al seu davant, sense adonar-me'n. Una llarga franja de graffiti corre d'un extrem a l'altre, com els graffiti del metro de Nova York, com la mania d'Occident pels adhesius. Sobtadament, no tinc imaginació històrica per fer front a aquest mur, a aquesta ciutat tallada en dues com un cervell per un escalpel artificial. Els edificis limítrofs mostren les traces calcinades d'una història calenta – la història freda, per la seva part, es nodreix de signes freds que redueixen la imaginació a la desesperació (fins i tot els graffiti són signes freds, l'únic signe divertit són els conills que es passegen entre els frisos de filferro de la no-man’s land).

Impossible sentir la vella esgarrifança del terror. Tot és insignificant. Aquí al cim de la història, desmantellada per la seva mateixa violència, tot és tranquil i espectral com un tros de terreny erm al novembre. Qualsevol zona urbana abandonada ofereix el mateix espectacle. El que impressiona és la museïficació de la història com a terreny erm. Els homes que van lluitar recorden les batalles com un malson o, en altres paraules, com alguna cosa que és almenys la realització d'un desig, però ara els signes són el veritable camp de batalla. Són els conductors de l'energia mortífera, que electrocuten. Avui, el que crema són els circuits – els del cervell, els de les màquines sensorials i amoroses que som. Ja no són els edificis que cremen o les ciutats que s'enrunen; són els radioenllaços de la nostra memòria allò que sentim crepitar.
Contemplo aquest mur amb estupefacció i no aconsegueixo recordar res de res. Aquest mur té tan poc sentit històric per a mi com per aquells qui probablement el contemplin d’aquí dos mil anys. En tancar mentalment els ulls, veig el mur de Christo, l'immens vel de tela que s'estén a través dels turons de Califòrnia ... D'on ve aquesta passió per desenrotllar cintes i murs – aquí aquesta cinta de formigó, allà cintes magnètiques o un desdoblament somiat, entre els científics, de les cintes cromosòmiques o espirals d'ADN? Les coses s'enreden en el seu propi centre, en les seves circumval·lacions internes no s'ha d'intentar desembrollar aquest embolic. Aquí el laberint d'una ciutat, i, al mateix temps, el nus gordià de la història, van ser destruïts de cop per una incisió mortífera. Res d’això cicatritza – però el mateix sofriment s'oblida."

"El mur de Berlín encarna el caràcter conclòs de la guerra freda. Els graffiti que el cobreixen reten homenatge, en estetitzar-lo, com un esclau trenaria amb flors el fuet que el castiga. No és casual que Moretti pugui plantejar-se reproduir-lo a mida natural, amb la participació dels habitants de Kreuzberg, dins el perímetre de la Défense. Els graffiti han vestit amb els colors de la dissidència aquest voluptuós escenari mental d'una guerra freda que ja no és el que era. Algun dia caldrà denunciar aquesta mistificació de la dissidència, que serveix als intel·lectuals d'Occident per masturbar-se davant del mur de la vergonya cerebral i refer a preu baix una estètica dels drets humans, una estètica sentimental del gulag. El mur tradueix, a la seva manera, el final d'aquesta clara partició del bé i del mal, s'ha convertit en el seu signe nostàlgic, de la mateixa manera que molts monuments i molts esdeveniments no fan res més que expressar la nostàlgia de la història, o moltes ires no expressen res sinó la nostàlgia de la ira. No hi ha res a fer si les coses han canviat: no plorarem eternament per una història anorèxica, per unes ruïnes anorèxiques.

I totes les croades són abjectes."


JEAN BAUDRILLARD 'Cool Memories, 1980-1985' (1987)

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXIII)



Les ciutats no envelleixen. Cicatritzen. I, d'aquesta manera, es consumeixen.

20 de setembre de 2009

L'OBRA MESTRA DESCONEGUDA



Fragments de 'Le Chef-d’œuvre inconnu' d'Honoré de Balzac:

"La missió de l'art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta!"

"La línia és el mitjà gràcies al qual l'home s'adona dels efectes de la llum sobre els objectes; però no existeixen línies en la naturalesa, on tot és ple: és modelant com es dibuixa, és a dir, com se separen de l'ambient on es troben. Només la distribució de la llum dóna l'aparença al cos!"

"En veritat, l'excés de saber, com la ignorància, arriba a una negació. Dubto de la meva obra!"

"El dibuix dóna l'esquelet, el color és la vida, però la vida sense l'esquelet és una cosa més incompleta que l'esquelet sense la vida."


19 de setembre de 2009

"A MONTPARNASSE... LA SUPERBE"


O una manera de visualitzar dues magnífiques cançons.



"A Montparnasse" pertany a l'àlbum "Finistériens" de Christophe Miossec.



"La Superbe" pertany a l'àlbum homònim de Benjamin Biolay.

17 de setembre de 2009

NOTES BERLINESES (XIX)



"Berlín Oest, maig de 1978: una ciutat sota setge. [...] Com en qualsevol setge, hi ha d'haver fortificacions, o almenys un mur, i aquí aquest no va ser construït pel assetjats sinó pels assaltants, no tant per envoltar l'altre sinó en defensa pròpia contra la fascinació exercida per l'altre, i prevenir la deserció dins de les seves pròpies files. En aquest sentit, el mur de Berlín va marcar un avanç singular en la 'de-construcció' de les oposicions binàries en què descansa la nostra cultura."


"Un mur: de fet, almenys en la seva forma més recent (1967), és una mera barrera, una simple partició [...] que ara sembla absurdament miserable."

"Recto/verso, anvers/revers: el mur - com una écorché, com una ruïna: la ruïna que era des del principi - no tenia cap costat equivocat fàcilment identificable. [...] La gent a l'altra banda, com el presoner a la caverna de Plató, només percebien un eco (en la distància, més enllà de la terra-de-ningú)."

HUBERT DAMISCH 'Skyline. La ville Narcisse'
(1996)

14 de setembre de 2009

"TWO WEEKS"


O dues maneres de visualitzar una magnífica cançó.




Save up all the days
A routine malaise
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

Think of all the ways
Momentary phase
Just like yesterday
I told you I would stay

Every time you try
Quarter half a mile
Just like yesterday
I told you I would stay
Would you always?
Maybe sometimes?
Make it easy?
Take your time

*"Two weeks" pertany a "Veckatimest", l'últim disc dels Grizzly Bear.

13 de setembre de 2009

"I AM A CATALAN"




Discurs pronunciat per Pau Casals a la seu de l'ONU el 24 d'octubre de 1971:

"Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Avui una província d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això era Catalunya. Ara estic tan content, tan content, tan emocionat de ser aquí amb vostès..."