31 de desembre del 2014

INVENTARI #2014



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2014 per quedar-se.
Com és tradició, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Alvvays Alvvays
Angel Olsen Burn Your Fire For No Witness
Beck Morning Phase
The Black Keys Turn Blue
Building Instrument Building Instrument
Damon Albarn Everyday Robots
La Féline Adieu l'enfance
Frànçois & The Atlas Mountains Piano Ombre
Frankie Cosmos Zentropy
Germà Aire Ball del cel
Grouper Ruins
Joana Serrat Dear Great Canyon
Johan Hedberg Paradiset
Mishima L'ànsia que cura
The Notwist Close To The Glass
Ought More Than Any Other Day
Paolo Conte Snob
Parquet Courts Sunbathing Animal
Rodrigo Amarante Cavalo
Sharon Van Etten Are We There
St. Vincent St. Vincent

27 de desembre del 2014

"RUINS"


"Ruins" és el títol de l'àlbum publicat enguany per Grouper, el projecte musical en solitari de la nord-americana Liz Harris, gravat quasi íntegrament el 2011, durant la seva residència artística a la Galeria Zé dos Bois a Aljezur, amb un simple quatre pistes, un micròfon i un piano de paret. Tot un document sonor que ens transporta pels seus passeigs diaris enmig de les ruïnes d'aquesta petita localitat costanera, de la regió portuguesa l'Algarve, fortament afectada pel terratrèmol de 1755.


L'àlbum tanca amb la instrumental "Made of air", l'única cançó no gravada ni en aquell indret ni en aquell període, i que Paul Clipson ha transformat en aquest també evocador collage visual compost d'imatges naturals filmades a Londres, San Francisco, Zuric, Napa i Berkeley.

22 de desembre del 2014

NOTES BERLINESES (LIII)



El senyor K. preferia la ciutat A a la ciutat B. «A la ciutat A», deia, «se'm vol; però a la ciutat B se'm tracta amb amabilitat. A la ciutat A procuraven ser-me útils; però a la ciutat B em necessitaven. A la ciutat A se m'invitava a taula, però a la ciutat B se m'invitava a la cuina».

BERTOLT BRECHT 'Geschichten vom Herrn Keuner'

24 de novembre del 2014

LA TERRITORIALITZACIÓ DE LA CIUTAT


Creixeu i multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i domineu-la.
Gènesi 1:28

Tot allò de què parlà Cerdà ja ho va ficcionar Simon Tyssot de Passot uns cent cinquanta anys abans. Concretament, a “Voyages et avantures de Jaques Massé”. On descriu un país sense ciutat i tota la població és redistribuïda estadísticament per tot el territori. Un territori organitzat sobre la base d'una retícula de canals i camins rigorosament ortogonals. Fins i tot, Gabriel de Foigny a “La Terre australe connué”, dos segles abans que Cerdà i mig segle abans que el mateix Tyssot, ens parla d'una societat conformada per un urbanisme geomètric, una domesticació de la terra i un igualitarisme garantit per l'absència de la propietat privada i la possessió de béns particulars.


Gairebé de forma contemporània, William Penn ideà el seu Pla de Filadèlfia. Un pla, amb vocació higienista, desenvolupat segons els principis quàquers del seu mateix mentor: igualtat religiosa, racial i de gènere. La futura ciutat s'organitzava segons una malla de carrers perpendiculars entre ells on destacaven dos eixos amb vocació cívica i comercial. Dos eixos que conformaven els principals traçats de la quadrícula. Cada quadrant tenia la seva plaça pública, concebuda com un pulmó verd. De la mateixa manera, les parcel·les de les cases eren uniformement espaiades per poder garantir un espai de verd privat per a cada veí. Fet que permetia mantenir un cert sentit de vida rural dins una ciutat en ràpida extensió.

William Penn's Plan for Philadelphia, 1684

Un segle més tard, Thomas Jefferson va més enllà que Penn quan posa les bases, tres anys abans de la Constitució dels Estats Units, de la Land Ordinance. Una ordenança territorial que planifica la seva expansió cap a l'Oest seguint una estructura de malla reticular. De fet, s'ordena un territori ignot i encara sense cartografiar. L'abstracció de la retícula es converteix en l'estructura portant de la futura colonització continental. En aquest sentit, el mapa precedeix el territori. Com diu André Corboz, l'espai-projecte es superposa a l'espai-substrat. La retícula se sustenta en uns camins i carreteres que la materialitzen com a garantia d'igualtat i de justícia social, d'ordre i d'estabilitat. No equipa, distribueix. No argumenta, disposa. Per Jefferson, utopia i realitat no constitueixen dues categories oposades sinó convertibles l'una en l'altra. La primera serveix per preparar la segona.

Jefferson-Hartley Map of the United States East of the Mississipi River, 1784

El més paradoxal del cas és que tots els defensors actuals de la ciutat densa i compacta prenguin com a referent l'Eixample de Barcelona. Tot obviant la màxima bíblica del mateix Cerdà a la seva “Teoría general de la urbanización”:

«Rurizad lo urbano: urbanizad lo rural:... Replete terram

I subliminant la urbanització se'ns ha ocultat l'autèntica vocació territorial d'un saintsimonià com Cerdà. Així com la seva teoria general i anàloga de la rurització. Si la urbanització consistia en obrir la terra per habitar-la, la rurització en obrir-la per cultivar-la. Però bé, dir que l'Eixample actual és obra de Cerdà és com dir que la Sagrada Família actual és obra de Gaudí. Per alguna raó ambdues són fruit d'un projecte inacabat. Com la modernitat. 

22 d’octubre del 2014

CASUALITAT



Ens miràvem de fit a fit.

Sense dir-nos res.

I, en veure'ns reflectits, entenguérem el perquè.

Per això vàrem despertar.

17 d’octubre del 2014

NACKAMASTERNA


Des de fa uns anys, al bell mig de la reserva natural de Nacka, una de les vint-i-sis municipalitats que actualment formen part de l'àrea metropolitana d'Estocolm, hi destaquen dos pals emissors de ràdio i televisió de gran alçada i esveltesa.



Johan Hedberg, una de les dues meitats dels aparentment extingits Suburban Kids With Biblical Names, els hi ha dedicat aquest "Nackamasterna", un dels nou singalongs en suec que ha inclòs a "Paradiset": el seu imprescindible debut de llarg en solitari.

21 de setembre del 2014

4 de setembre del 2014

CAP A LA UNITAT NACIONAL I LA RENAIXENÇA MILITAR


A l'última pàgina del número 19 de Quaderns de l'exili, corresponent a l'abril-maig de 1946, surt un petit editorial elogiant la tasca de l'oncle Joan al capdavant de l'Estat Català que reprodueixo, íntegrament, a continuació:


     D'un temps ençà veníem observant, a través d'informacions privades, una magnífica evolució en el nucli dirigent de l'Estat Català, dins el qual destaca en Joan Layret. La nostra crítica del regional-separatisme antimilitarista i anacrònic no queia en terra estèril. Després d'un intercanvi cordialíssim de cartes, en les quals vam tenir nova ocasió de subratllar que la nostra intervenció en la política no volia ser més que de caràcter doctrinal, ara recollim amb goig un dels fruits més importants que ha donat la nostra predicació de prop de cinc anys (iniciada en el nostre precursor el Full Català): la conversió del màxim partit del separatisme històric a la nostra doctrina fonamental. Reproduïm a continuació els principals paràgrafs de la nova definició dels principis llançada pel Secretariat Nacional a França del partit Estat Català:
     «Proclamem la Unitat Espiritual dels Països de Llengua Catalana. Reivindiquem el dret que tenim Catalunya, València i Balears a reconstruir una germanor comuna damunt bases polítiques, culturals, socials i econòmiques igualment comunes.El respecte als caràcters peculiars de cada poble és indispensable. Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. D'acord amb aquest pensament i amb l'acció mancomunada dels tres Països, propugnem la constitució de l'Estat dels Països de Llengua Catalana, constitució que serà inter-regional en condicions d'absoluta igualtat: i la creació d'un Exèrcit dels Països de Llengua Catalana en funcions dins del territori de la Nació.»
     «Propugnem la reorganització de la Península sobre la base d'una Confederació de Nacions Hispàniques, amb sobirania nacional per a cada un dels quatres Estats de la Confederació: Països de Llengua Catalana, Països de Llengua Castellana, País Basc i País Gallec. amb garanties inviolables per a la salvaguarda de les distintes sobiranies nacionals en previsió d'una agressió a l'interior de la Confederació, i un Exèrcit Nacional per a cada Estat, amb un Estat Major Confederal en el qual estarà representat l'Estat Major de cada un dels Exèrcits Nacionals. Propugnem l'establiment de lligams amb Portugal que obrin el camí vers la cooperació de tots els pobles peninsulars.»
     Pel que fa a la política interior, l'Estat Català propugna unes tesis que l'acosten al socialisme de tipus constructiu (nacionalització de la banca, dels transports, de la producció de l'energia elèctrica, dels ferrocarrils i de les mines). Ens plau també de veure que, afrontant coratjosament la demagògia petit-burgesa del segle passat que encara té tants adherents entre algunes capes de la nostra emigració, l'Estat Català, que per una banda reivindica mesures radicals de caràcter pràctic per elevar el nivell de vida de la nostre classe obrera, per altra banda exigeix el respecte a les creences religioses de la majoria dels nostres compatriotes: en el seu nou programa trobem, en efecte, dos punts molt interessants: la llibertat d'ensenyança i l'establiment d'un Concordat que fixi les relacions amb l'Església Catòlica. Pel seu to ponderat, realista i civilitzat, aquest important manifest forma, doncs, un gran contrast amb la literatura política hidrofòbica, anticlerical, antimilitarista i antitot que ha estat, per desgràcia, la tònica a l'exili.

20 d’agost del 2014

"ALMANACCO DEL GIORNO PRIMA"


E mi fa male un po' la testa ogni volta che penso a te.

Enguany, si hi ha un disc que em té atrapat aquest és "Almanacco del giorno prima" de Dente, l'alter ego musical de Giuseppe Peveri. Un disc gravat, sense pressa ni angoixa, en la tranquil·litat del camp, lluny del brogit de la gran ciutat, que continua amb la línia, tan pròpiament melancòlica, dels quatre anteriors.

Aquest cop, però, la instrumentació utilitzada tampoc és del tot convencional. Hi trobem tant el glockenspiel com el clavicèmbal i, entre d'altres, el que ell mateix anomena com la batteria posticcia. Cançons, immerses en una sonoritat molt propera a la música lleugera dels anys 60, escrites i arranjades tal com es feia llavors.


El clip de "Coniugati passeggiare", a l'estil dels films casolans de Super 8, representa la vida d'una misteriosa noia rossa a través de les diferents estacions de l'any. Una visualització força acurada de l'atmosfera que, des de la primera a l'última cançó, contagia tot aquest disc, per mi, tan rodó.

19 d’agost del 2014

L'INDEPENDENTISTA REDEMPTOR


El Senyor em va comunicar la seva paraula.


L'independentista redemptor no sap què és l'autocrítica, perquè creu tenir raó en tot.

L'independentista redemptor anhela el conflicte, perquè, segons ell, no hi ha solució sense confrontació.

L'independentista redemptor, contra el nepotisme, ens proposa el despotisme, perquè només els elegits ho saben fer millor.

L'independentista redemptor s'aferra al dogmatisme, perquè qui no pensa com ell és un traïdor.

L'independentista redemptor només sobreviurà en la derrota, perquè no té cap altra argumentació si no és la desil·lusió.

L'independentista redemptor sovint delira, perquè veu ètnies allà on hi ha un poble en comunió.

L'independentista redemptor normalment s'envolta d'acòlits, perquè en la marginalitat sempre hi troba escalfor.

L'independentista redemptor ignora que la cultura no et fa immune a la barbàrie, perquè la mala escriptura li ha fet perdre la bona lectura.

L'independentista redemptor profetitza en va, perquè res del que diu mai es complirà.

L'independentista redemptor té nom i cognoms, perquè, en el fons, no és res més que un Jeremies qualsevol.

11 d’agost del 2014

NOTES BERLINESES (LII)



"La veritat és que vaig arribar a Berlín en un moment històric molt interessant. Des del 1870, quan Berlín havia passat de ser la insípida, petita i gens rica capital del regne de Prússia a convertir-se en la ciutat residencial de l'emperador alemany, aquella població insignificant situada a la riba de l'Spree havia agafat un auge considerable. Però encara no havia recaigut sobre Berlín el lideratge en el camp artístic i cultural. [...] Tanmateix, als darrers anys, amb el ràpid avenç econòmic d'Alemanya, va a començar a girar-se la truita."

"Va ser precisament en aquell moment de transició, quan de simple capital passà a ser metròpoli, que vaig arribar a Berlín. La primera impressió, després de la bellesa ufanosa de Viena, heretada de grans avantpassats, va ser encara una mica decebedora: la tendència decisiva a expandir-se cap a l'Oest, on havia de desenrotllar-se la nova arquitectura en comptes de les cases una mica pretensioses del Tiergarten, acabava tot just de començar, Friedrichstraße i Leipziger Straße, arquitectònicament encara deserts, amb la seva sumptuositat desmanyotada, constituïen encara el centre de la ciutat. A suburbis com Wilmersdorf, Nikolassee i Steglitz, només s'hi podia arribar amb penes i treballs en tramvia; el llacs de la Marca, amb la seva aspra bellesa, exigien encara aleshores una expedició amb tots els ets i uts. Llevat de la vella Unter den Linden, no hi havia un centre pròpiament dit, no hi havia un corso com al nostre Graben i, gràcies al vell esperit estalviador prussià, hi mancava completament una elegància general. [...] En tots els detalls es notava un esperit estalviador i gasiu de Frederic el Gran; el cafè era aigualit i dolent, perquè s'hi estalviaven tots els grans que es podia; el menjar era insípid, sense suc ni bruc. Arreu regnava la netedat i un ordre rigorós i meticulós, en comptes de la nostra fogositat musical."

STEFAN ZWEIG 'El món d'ahir' (1942)

5 d’agost del 2014

EL LLIBRE DE L'APOCALIPSI



Tres fragments de 'El llibre de l'Apocalipsi', versió del grec per Joan F. Mira:

I vaig veure un cel nou i una terra nova: el primer cel i la primera terra han desaparegut i no existeix el mar. I vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, baixant del cel, del costat de Déu, tota abillada com una núvia engalanada per a l'espòs; i vaig sentir una gran veu que eixia del tron i que deia: "Aquesta és la tenda de Déu entre els homes: residirà entre ells, ells seran els seus pobles, i ell mateix, 'Déu amb ells', serà el seu Déu: eixugarà dels seus ulls tota llàgrima, i ja no hi haurà mort ni dol ni crit, ja no hi haurà dolor: perquè el passat ha desaparegut."

Llavors vingué un dels set missatgers que porten les set copes plenes de les set últimes plagues, i em parlà i em digué: "Vine, que et mostraré la dona, l'esposa de l'anyell", i se m'endugué en esperit dalt d'una muntanya alta i gran, i em va mostrar la ciutat santa, Jerusalem, baixant del cel, del costat de Déu, amb l'esplendor de Déu: el seu esclat és com el de la pedra més preciosa, com la pedra de jaspi cristal·lina. Té una muralla alta i grossa amb dotze portes i sobre les portes dotze àngels i uns noms escrits que són els de les dotze tribus dels fills d'Israel: tres portes a llevant, tres portes a tramuntana, tres portes a migjorn, tres portes a ponent; i la muralla de la ciutat té dotze pedres de fonament, on hi els dotze noms dels dotze enviats de l'anyell.

No hi vaig veure cap temple, perquè Déu totpoderós, i l'anyell són el seu temple; i a la ciutat no li cal sol ni lluna per a il·luminar-la perquè la il·lumina l'esplendor de Déu i l'anyell és el seu fanal. Les nacions caminaran en la seua llum i els reis de la terra li aporten el seu propi esplendor, els seus portals no es tancaran en tot el dia, ja que allí no hi ha nit. Li portaran l'esplendor i l'honor de les nacions, i no hi entrarà res d'impur, ni qui fa coses detestables i falses: només hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l'anyell.

2 d’agost del 2014

11 de juliol del 2014

PROCÉS D'INCUBACIÓ



Les ciutats incubades estan destinades a l'auto-destrucció.

Les ruïnes són l'estil de les nostres ciutats del futur.

Les ciutats del futur són en si mateixes ruïnes.

Les nostres ciutats contemporànies, per aquesta raó, estan destinades a viure només un moment fugaç.

Renunciar a la seva energia i tornar a material inert.

Totes les nostres propostes i esforços seran enterrats.

I un cop més el mecanisme d'incubació es reconstituirà.

Així serà el futur.

ARATA ISOZAKI 'Incubation Process' (1962)

18 de juny del 2014

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE LA BAUHAUS?


Fa poc més d'un mes, Manuel Cuyàs va publicar un article, en El Punt Avui, on descriu les seves impressions sobre la ciutat de Tel Aviv. En el seu últim paràgraf, l'article conté tres afirmacions, realitzades de forma gairebé consecutiva, que, per part d'un lector com jo, són absolutament xocants i em revelen una falta de rigor periodístic, per part del seu autor, força preocupant.


La primera de totes fa així: Tel-Aviv [sic], una ciutat fundada de cap i de nou als anys vint sense un sentit urbanístic clar. No és per res però si per algun motiu, urbanístic, és coneguda la capital de l'Estat jueu és pel seu Pla de 1925. L'autor del qual no és cap altre que Sir Patrick Geddes. De fet, Tel Aviv és l'única ciutat del món amb un centre urbà realitzat, precisament, segons els seus principis urbanístics. Poca broma, doncs.

A la segona ens transforma la Bauhaus en un estil arquitectònic popular creat per Walter Gropius. Quan hom sap que la Bauhaus no fou altra cosa que una escola d'art i d'arquitectura. Però mai ha estat un estil arquitectònic i molt menys popular. Això sí, històricament influent i fundada pel marit, entre 1915 i 1920, d'Alma Mahler. Per altra banda, l'arquitectura moderna, a Alemanya, és coneguda amb el nom de Neues Bauen (Nova Construcció) o de Neue Sachlichkeit (Nova Objectivitat). Mentre a casa nostra l'anomenem Moviment Modern


Però la millor de totes és l'última: A Berlín no queda en peu cap casa Bauhaus pels bombardejos aliats contra el règim de Hitler. Amb una afirmació d'aquest nivell se suposa que no ha estat mai a la ciutat. Però si no és així, ens demostra desconèixer tant la seva història com l'existència de la Großsiedlung Siemensstadt que, conjuntament amb altres barris berlinesos realitzats durant la República de Weimar, és Patrimoni de la Humanitat. Com la Ciutat Blanca de Tel Aviv.

[*] Carta al director publicada a l'edició de dissabte 21 de juny de 2014.

16 de maig del 2014

LA HISTÒRIA DELS HOMES-BUIT



Fragment de la 'Histoire des hommes-creux et de la Rose-amère', dins la novel·la inacabada 'Le Mont Analogue', de René Daumal:

Els homes-buit habiten dins la pedra, hi circulen com cavernes viatjants. En el gel, es passegen com bombolles de forma humana. Però per l'aire no s'hi aventuren, car els vent se'ls emportaria. 

Tenen cases dins la pedra, amb els murs fets de forats, i tendes en el gel, amb la tela feta de bombolles. De dia resten dins la pedra, i de nit erren en el gel, on ballen a la lluna plena. Però no veuen mai el sol, altrament explotarien.

No mengen res més que buit, mengen la forma dels cadàvers, s'embriaguen de mots buits, de totes les paraules buides pronunciades per nosaltres.

Certa gent diu que sempre foren i sempre seran. D'altres diuen que són morts. I d'altres diuen que cada home viu té a la muntanya el seu home-buit, com l'espasa a la seva beina, com el peu a la seva petjada, i que a la mort es retroben.

28 d’abril del 2014

MITJANIT EN ELS TEUS BRAÇOS


Je suis rentré, je suis revenu...

Com refer-me en tu, sense por, en el buit infinit d'una matinada insomne.


Com Michel Cloup cantant en directe un 12 de desembre de 2013, a Le Tremplin de Beaumont.

26 d’abril del 2014

EL TERRITORI GLOCAL


S'ha pronosticat que a l'any 2025 les ciutats del món acolliran el 60% de la població mundial. Aquestes ciutats tenen el risc de no poder suportar, tant a curt com a llarg termini, aquest increment exponencial de població. Així doncs, la Cimera de Rio (1992) va determinar que per a millorar el medi ambient a escala global calia abordar i desenvolupar projectes a escala local. Un dels criteris bàsics que definia la declaració final de la Conferència, anomenat Programa 21, era, entre d'altres, la promoció del planejament i l'ordenació sostenible del territori.

Percentatge de població rural i urbana a escala mundial
Font: United Nations - World Urbanization Prospects

En conseqüència, els treballs de planejament actuals cada vegada tenen més en compte el territori. Tot i que encara hi ha qui concep el territori com un sistema (conjunt de principis i variables enllaçats entre ells d'una manera racional, segons un mètode determinat). Aquesta sistematització condueix cap a un reduccionisme i uniformització perillosos. Aquest fet pot afectar tant la comprensió de la seva complexitat com la nostra capacitat d'anàlisi i resposta a les seves problemàtiques.

Un territori es genera a partir de la confluència de factors d'origen divers. El territori, com les espècies, no evoluciona sinó que co-evoluciona. Aquesta confluència de factors diversos és el que defineix el territori com un conjunt complex. La seva complexitat és la seva realitat. Segons Colin Rowe, la complexa estratificació de formes urbanes, també afegiria territorials, al llarg del temps no és una font de desordre sinó de vertebració social. Un lligam indissoluble vincula l'home al medi i teixeix una xarxa inextricable de correspondències. La relació entre l'individu i el món estableix un pacte entre cultura i natura.

La revolució digital, a diferència de la industrial, ens ofereix algunes possibilitats esperançadores per poder donar respostes noves a la situació actual. Viatjar ja no és l'única forma d'anar i venir. Per tant, els models urbans actuals han deixat de ser inevitables Podem aplicar aquests nous principis tant a l'arquitectura, a l'urbanisme com a la planificació territorial. Avui no hi ha una distinció clara entre que és ciutat i que és territori. L'urbanisme actual parla de coexistència de xarxes i territori. Més ben dit, xarxes de lògica diferent i territori explicat a través de fets i processos de forma no reduccionista i simplificadora.

Representació diagramàtica dels tres tipus de derivació infraestructural
Font: Steve Graham & Simon Marvin 'Splintering Urbanism. Networked Infrastructures, Technological Mobilities and the Urban Condition' © 2001 Routledge

Però aquest món de la globalització no és només un mosaic de territoris sinó també de xarxes. Actualment, la lògica de la xarxa domina la del territori. L'ideal és una xarxa capaç d'adaptar-se en el temps, d'evolucionar per tal de facilitar les relacions que es fan necessàries i les modificacions del sistema urbà. Les xarxes digitals, com l'internet, són en vies de realitzar l'ideal d'una topologia de xarxa ubiqüitària, immediata, transitiva i reflexiva, principi d'una nova urbanitat. Aquesta ubiqüitat anuncia la fi de la densitat vertical i de les comunicacions horitzontals, del radiocentrisme, del privilegi del centre sobre la perifèria... En definitiva, la successió d'allò nodal a allò central. Aquest fet es revela com el signe precursor de la superació de la forma urbana de l'era industrial. Les xarxes digitals són un nou tipus d'infraestructura urbana que segueixen i sovint repliquen rutes i nodes de xarxes existents com les de subministrament d'aigua, de subministrament elèctric, de telefonia i de transport.

Aquestes noves xarxes suavitzen de forma selectiva les vinculacions espacials i temporals entre activitats humanes. Aquest fet produeix la fragmentació i recombinació de tipologies edificatòries i dels models urbans vigents. L'essencial és treure profit de les telecomunicacions per crear nous models urbans i territorials més eficients i sostenibles. Un possible resultat de tot això pot ser la creació de nous tipus comunitats actives les 24 hores del dia, on treball i habitatge es combinin amb eficàcia l'atractiu local i la connexió global. Per tant la qualitat del lloc i el model urbà són factors cada vegada més importants i determinants, tant a escala urbana com a escala regional. Concretament, la conversió de barris en espais d'habitatges i treball permetrien reduir els desplaçaments de casa al lloc de treball, conseqüència de la típica separació entre treball i habitatge de l'era industrial.

Escenaris urbans a Europa definits pel seu espai negatiu
Font: Xaveer de Geyter Architects 'After-Sprawl. Research for the Contemporary City' © 2002 NAi Publishers

La combinació de compacitat i diversitat d'usos no constitueix l'únic model urbà sostenible. Una estratègia prometedora és estimular el desenvolupament de ciutats policèntriques o polinuclears com a resposta al model de ciutat difusa. Serien ciutats constituïdes per barris compactes, multifuncionals i d'escala peatonal, interconnectats per un transport públic eficaç i per enllaços de telecomunicacions. Aquesta recombinació de funcions permetria buscar un equilibri més sostenible.

Fins ara, es reivindicava l'arquitectura ecològica o bioclimàtica donant per suposat la inevitabilitat de la construcció física. A partir d'ara, però, podem arribar a preguntar-nos si un edifici és necessari o si podem substituir-lo, total o parcialment, amb sistemes electrònics. A més, cal tenir en compte que la tecnologia evoluciona creant aparells cada cop més petits i amb menor consum d’energia. Sempre que es substitueixi viatges per telecomunicacions s'estalvien recursos. Com diu William J. Mitchell, en general moure bits és més eficient que moure persones o mercaderies.

Des del moment en què la xarxa, connectada a tot arreu, realitza ella sola les dues funcions de transport i de suport, concentració i reunió esdevenen inútils i fins i tot perjudicials. Les antigues acumulacions semblen convergir en un punt, però aquest punt divergeix a continuació vers l'univers, com si l'atracció global igualés sempre a la local. Aquest equilibri exacte, aquest fora de nosaltres reconegut en nosaltres, caracteritza el nostre temps. La realitat del territori és glocal, perquè quan parlem de territori no podem oblidar l'impacte de la globalització sobre la realitat local. Així doncs, l'expressió pensar globalment, actuar localment no pot ser més encertada.

[*] Publicat originalment l'abril de 2004 a la newsletter número 41 de l'Agenda de la Construcció Sostenible.

22 d’abril del 2014

NOTES BERLINESES (LI)



"Dilluns, 6 de setembre de 1948."

"Potser per demà ja tindrem dos governs de la ciutat i, al llarg del límit del sector, una muralla xinesa amb merlets i torres de vigilància. Potser llavors es necessitarà un visat per anar de Charlottenburg a Unter den Linden. Tal com vam pensar llavors, en el juliol de 1945, quan començà l'ocupació de les quatre potències. Potser..."

RUTH ANDREAS-FRIEDRICH 'Battleground Berlin: Diaries, 1945-1948'

19 d’abril del 2014

NOSALTRES



Fragments de 'Nosaltres' de Ievgueni Zamiatin:

"Ens agrada així, sense més, un cel estèril i impecable. En els nostres dies, el món sencer està modelat a partir d'aquest mateix immutable i etern vidre, com el Mur Verd i totes les nostres construccions."

"Els inalterables carrers rectes, el reflex dels vidres sobre la calçada, els divins paral·lelepípedes dels habitatges transparents, l'harmonia quadrada de les fileres de gent gris-blavoses." 

"No puc imaginar una ciutat que no estigui envoltada pel Mur Verd." 

"I així, entre les nostres transparents parets que semblen estar teixides d'aire rutilant, nosaltres sempre vivim a la vista de tots, eternament banyats per la llum. Entre nosaltres no tenim res a amagar." 

"El Mur és, potser, la més important de les nostres invencions. L'home va deixar de ser un animal salvatge només quan va construir el Mur." 

9 d’abril del 2014

COM UNA CANÇÓ



Dins el recull de proses poètiques 'El mirall imaginari' d'Alexandre Plana:

Jo sentia en la fosca que eren blancs els teus braços. En el cel, la lluna s'adelerava per desfer-se dels núvols.

Jo sentia en la fosca que eren vermells els teus llavis. La sang dels capvespres ja era dins les muntanyes.

En la fosca no podia veure el color dels teus ulls. Els cloïes perquè jo no conegués la teva ànima.

15 de març del 2014

NOTES BERLINESES (L)




"Des de 1945, les anomenades 'arts de la pau' han demostrat ser igual de lamentables en la seva influència com, abans de 1945, les anomenades 'arts de la guerra'; i em refereixo, és clar, a la fatal tendència de l'arquitectura moderna de no imaginar mai una fusió entre edificis i espai, sinó en atribuir sempre una missió figurativa als edificis i concebre l'espai com res més que una extensió naturalista. El problema urbanístic de Berlín és, en aquest cas, lluny de ser únic. Per tant, si se suposa que una ciutat és un sòlid construït, es dedueix necessàriament que els seus elements figuratius han de ser, majoritàriament, espacials. Hi pot haver unes poques torres o cúpules que la presideixin, però, en la seva major part, la figura només pot ser una qüestió de buits importants i considerats amb cura; i amb això en ment, ara cap a contemplar l'anomenat Kulturforum.

Una terra erma indeterminada absurdament dignificada amb un nom romà, aquesta és una part del món que desanima dolorosament tota possibilitat de convergència. Perquè, contràriament a qualsevol idea d'espai abstracte abraçat per esteses continuïtats, el Kulturforum és un 'anti-espai', un col·lapse de les comunicacions civils, una situació de guerra no declarada entre sòlids compactes i egocèntrics que són independents de qualsevol concepte de comunitat, que són independents - fins a un punt despietat - de qualsevol camp de sosteniment."



"El Kulturforum no hauria de ser mai considerat com a evidència d'una amnèsia cultural."

"Després de 1945, amb la burgesia gairebé desapareguda, en aquest món devastat i buit, les irresponsables estratègies avantguardistes de la dècada de 1920 van arribar a ser acceptades com el programa inevitable per a la dècada de 1950: el missatge havia estat lliurat. Era lògic, igualitari i higiènic; i aquest tipus de pensament inevitablement condueix a aquests espècimens desafortunats com el Lincoln Center a Nova York, el South Bank a Londres, i, a Berlín, el Kulturforum. Qualsevol relació amb els seus voltants resta aïllada per abismes insalvables."

COLIN ROWE 'The Vanished City' (1984)

22 de febrer del 2014

PLANILÀNDIA



Fragment de 'Flatland: A Romance of Many Dimensions' d'Edwin Abbott Abbott:

Imagineu-vos un immens full de paper amb línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures que, en comptes de romandre fixes al seu lloc, es desplacin lliurement per la superfície sense la facultat, però, de sortir-ne per sobre o per sota, com si fossin ombres -per bé que dures i de vores lluminoses-, i tindreu una noció força aproximada del meu país i dels meus conciutadans. Fa uns quants anys, n'hauria dit "el meu univers"; però ara tinc l'enteniment obert a punts de vista més elevats.

10 de febrer del 2014

MATARÓ I LA SEVA HISTÒRIA


No fa molt, tot buscant i remenant en hemeroteques digitals, vaig trobar un article, publicat el 26 de juliol de 1932 a La Veu de Catalunya, que porta el títol de "Mataró i la seva història" i el signa el meu besavi Joaquim Capell i Vidal, alcalde popular* de Mataró, per la Lliga, entre 1920 i 1922. En un moment de l'article en qüestió reivindica una de les seves obres de govern inacabades: un museu local, amb arxiu històric, per a la ciutat.


     És, la nostra comarca, rica en troballes arqueològiques: monedes, mosaics, urnes cineràries, ceràmica, fragments esculturals, arcs, làpides; sobresurt entre aquestes la que fou trobada al cor de la ciutat, dedicada a Lucius Marcius Optatus Duumvir, o sia alcalde d'Iluro en el segle III i que ella sola és el millor testimoni que confirma ésser la nostra ciutat la Civitas fracta de l'edat mitjana, la pàtria de les nostres invictes i volgudes màrtirs Juliana i Semproniana, la Iluro de l'època romana, tan discutida pels erudits del passat segle i que avui ningú no dubta que es trobava construïda a l'indret on hi ha actualment l'església parroquial de Santa Maria i carrers vells que l'envolten, ja que és en aquesta part de la ciutat on s'han fet les principals troballes.
     Les notícies i dades que tenim de la història nostra, totes són degudes als esforços purament particulars; res no pot dir-se que s'hagi fet oficialment fins avui per augmentar el coneixement que tenim de la nostra història local. Si sabem l'origen nobilíssim de Mataró, si hem pogut llegir les catorze curiosíssimes cartes que formen un document titulat «Mataró a trozos, o sea historia de Mataró, antes Civitas fracta, y anteriormente Iluro, por un sujeto que no es natural de ella», a Víctor Balaguer ho devem, ja que segons ell mateix confessa que va fer la troballa ordenant un arxiu particular i després el publicà en la seva Història de Catalunya. Si tenim un volum que tant ens honora titula «Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro», de Josep M. Pellicer, on tan desinteressadament l'autor va aplegar tot quant va trobar dispers de la nostra història, traduint, amb el coneixement de les llengües antigues que posseïa, importantíssimes làpides, monedes i documents, esforç personal fou, i Mataró li'n deu agraïment.
     Hem tingut ocasió de sentir d'eminents arxivers que hi ha molt a fer encara, que hi ha molts fets importants de la nostra història que no coneixem, que tot i haver-se perdut molts documents a l'arxiu de la ciutat, en resten de molt interessants, sobretot dels segles XVI, XVII i XVIII, que el nostre arxiu de la vegueria és dels més rics i curiosos de Catalunya i que en arxius particulars hi ha nombrosos pergamins i documents antics que els seus posseïdors depositarien i alguns fins ens havien ofert cedir-los generosament, llavors que s'anava a organitzar seriosament a la nostra ciutat un museu local i un arxiu històric. S'havia tot just constituït el Patronat en aquest fi, dirigit per un tècnic especialitzat i un grup de mataronins tembé coneixedors de la matèria, ajudats i acompanyats oficialment per diversos regidors, aleshores que vingué la sotragada del canvi de règim.
     No dubtem que amb el temps veurem reprendre aquella obra començada; el pla era restaurar una casa que ja és del municipi i que té marcat caràcter arqueològic, instal·lar els baixos i ampliar-los amb noves adquisicions, el museu local que ara es troba esquifit i amagat a una sala de l'Escola d'Arts i Oficis i als pisos formar-hi l'Arxiu Històric, fent com han fet altres poblacions semblants a la nostra, que prenent grans precaucions de seguretat i de competència en la direcció, han aconseguit ajuntar els documents històrics d'altres arxius oficials i particulars i fer del tot una envejable obra de cultura que conservaria i augmentaria el nostre stock de documents i objectes arqueològics, facilitant i estimulant aquesta classe d'estudis tan nobles al nostre jovent.

El més curiós del cas és que, setanta anys més tard i amb un total desconeixement del seu llegat inacabat com a alcalde, el meu projecte fi de carrera acabés sent, precisament, el Museu Històric de Mataró, ubicat entre la Plaça Gran i la Plaça dels Ninots, amb una part del seu espai reservat a arxiu. Potser és que la genètica tampoc falla.

[*] En els diaris de l'època se'l descriu així perquè va ser el primer alcalde de Mataró elegit per sufragi universal.

5 de gener del 2014

L'ILLA



Fragments de 'L'isola' de Giani Stuparich:

"Havia estat com si hagués descobert alguna cosa d'ell mateix que ignorava."

"La sòbria vegetació al llarg dels pendents de roca, els poblets blancs arran d'aigua donaven un toc de frescor i d'encant a aquella terra que sorgia del mar."

"Tot al voltant, les línies de l'illa eren suaus: entre les capçades blavenques de les oliveres apareixia el cel més carregat; en l'aire quiet surava un perfum plaent, les aromes de la terra es fonien amb l'olor del mar: pi, menta i baladre amb el salobre i les algues."

"Coneixia bé l'illa: l'havia recorregut tota, altres vegades, a peu, i n'havia fet la volta a vela. Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d'aigua, hi petaven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits."

"La pau del port era una il·lusió; la realitat era allà fora, en la lluita oberta i contínua."

"El paisatge era àrid, al llarg del camí eriçat d'atzavares: n'hi havia que dreçaven la tija florida amb un estupor monstruós. S'hi trobaven escasses construccions: les cases i les parets de tanca desentonaven i ressaltaven, antinaturals, en aquella solitud."

"En aquell camí tot tenia un aire tràgic."

"Aquell camí que continuava avançant sempre recte cap al blau infinit del mar i del cel; nu, amb alguna casa escassa tancada a les vores, aparentment deshabitada, i a banda i banda pedregars estèrils; aquell camí pla, monòton, sense pols, sord als passos, dominava tots els impulsos de l'ànima, tots els pensaments, amb els trets d'un destí inexorable."

"El fill va veure com s'empetitia l'illa, com desapareixia a l'horitzó en la immensa resplendor del mar. Aquell va ser el primer moment que va tenir la consciència precisa i simple de què perdia en perdre el seu pare."