31 de març de 2011

DESERTOR



una buidor

que ho omple tot


només igualada

per la seva densitat etèria


és en aquest desert

on esdevens minimal


ho ets tot

i ets no-res

27 de març de 2011

NOTES BERLINESES (XXXVI)



"He estat venint a aquesta ciutat, de manera intermitent, durant gairebé trenta anys i cada cop és diferent. El món ha canviat i Berlín també."

"Berlín és una ciutat estranya."


"Berlín és més dura del que solia ser perquè el punt de referència més famós ha desaparegut. 'Ara som a l'Est', no para de dir-me el taxista, malgrat que amb prou feines té edat per recordar el mur. Després, més tard: 'Ara som a l'Oest'. Però els entregats turistes que es dediquen a buscar el tret més característic de Berlín no el troben. Van cometre un gran error. El van enderrocar."


"La ciutat del famós Mur no té, de fet, cap mur. I el debat sobre el Mur és part d'un debat molt més ampli que la ciutat té amb ella mateixa, el que s'anomena Haupstadtdebatte. Què en fem, de la capital? Què en fem, del passat? Ah, sí. El passat."


"Mireu la superfície actual de Berlín, el Berlín quotidià, en temps passats la ciutat de la confrontació, la ciutat de la demarcació, una ideologia dividida contra una altra i separades per un mur. Quina era l'ambició de Hitler? Conquerir Europa, és veritat, però només com a passatemps mentre perseguia els seus dos objectius més seriosos: matar els jueus i reconstruir Berlín. Llegiu Speer. Per què es va veure afavorit Speer? Per què Speer i Hitler es van compenetrar tant? Speer es va trobar més a prop del gran dictador que ningú. Perquè Albert Speer era el que Adolf Hitler somiava ser. Era arquitecte."


"Veig que Hitler ha aconseguit el que volia: no només el Berlín anterior a la guerra va ser destruït pels bombardeigs aliats, sinó que les parts clau del que una vegada va ser el Berlín soviètic també han desaparegut, enderrocades els darrers vint anys en un rampell de terror justificat pels patiments passats. El 1989 es va predir que la reunificació de Berlín significaria l'oportunitat arquitectònica més gran del segle. Però sincerament, què n'ha resultat?"


"La millor visita que he fet mai a Berlín va ser just després de la caiguada del mur. Semblava suspesa a l'aire a punt de partir cap a destins nous i més salvatges. Una ciutat amb tanta història estava transformant-se un cop més per deixar que la història prengués un altre gir fascinant. Però avui no és aquest l'efecte que fa. No, avui és com si la ciutat s'estigués prenent unes vacances de la història. 'Ja n'hem tingut prou, d'història. Mira on ens ha dut'. Berlín, en temps passats la ciutat de la polaritat, de l'Est i de l'Oest, de la democràcia i del comunisme, del feixisme i de la resistència, el camp de batalla de l'art i de la política del segle XX, ara és la ciutat de la provisionalitat. I és exactament per això que agrada a la gent. No té res a veure amb les idees. Té a veure amb l'estil de vida."


DAVID HARE 'Berlin' (2009)


26 de març de 2011

"SOUTH CAROLINA"


De vegades, hi ha grups que primerament t'atrauen per les seves cançons, per les seves portades, o, com és aquest cas, senzillament pel seu nom.

Tennis és un duo, musical i matrimonial, de Denver, format per Patrick Riley i Alaina Moore, que mai m'hagués atret per l'horrorosa portada del seu debut discogràfic. Però una segona oportunitat, donada pel seu nom, m'ha fet descobrir aquest "South Carolina"; conjuntament amb altres singalongs com "Take me somewhere", "Marathon" i "Baltimore".



El clip, dirigit i editat per Scott Laidlaw, és una evocadora successió de ballarines, en duotone, amb actitud seductora, que segurament haurien fet les delícies de Joseph Cornell.

17 de març de 2011

LLEGINT ESCRIVINT



Fragment de 'En lisant en écrivant' de Julien Gracq:

"Qu'est-ce qui nous parle dans un paysage?

Quand on a le goût surtout des vastes panoramas, il me semble que c'est d'abord l'étalement dans l'espace - imagé, apéritif - d'un 'chemin de la vie', virtuel et variantable, que son étirement au long du temps ne permet d'habitude de se représenter que dans l'abstrait. Un chemin de la vie qui serait en même temps, parce qu'éligible, un chemin de plaisir. Tout grand paysage est une invitation à le posséder par la marche; le genre d'enthousiasme qu'il communique est une ivresse du parcours. Cette zone d'ombre, puis cette nappe de lumière, puis ce versant à descendre, cette rivière guéable, cette maison déjà esseulée sur la colline, ce bois noir à traverser auquel elle s'adosse, et, au fond, tout au fond, cette brume ensoleillée comme une gloire qui est indissolublement à la fois le point de fuite du paysage, l'étape proposée de notre journée, et comme la perspective obscurément prophétisée de notre vie. 'Les grands pays muets longuement s'étendront'... mais pourtant ils parlent; ils parlent confusément, mais puissamment, de ce qui vient, et soudain semble venir de si loin, au-devant de nous.


C'est pourquoi aussi tout ce qui, dans la distribution des couleurs, des ombres et des lumières d'un paysage, y fait une part matérielle plus apparente aux indices de l'heure et de la saison, en rend la physionomie plus expressive, parce qu'il y entretisse plus étroitement la liberté liée à l'espace au destin qui se laisse pressentir dans la temporalité. C'est ce qui fait que le paysage minéralisé par l'heure de midi retourne à l'inertie sous le regard, tandis que le paysage du matin, et plus encore celui du soir, atteignent plus d'une fois à une transparence augurale où, si tout est chemin, tout est aussi pressentiment. Cet engouffrement de l'avenir dans la délinéation, pourtant si ferme et si stable, des traits de la Terre est l'aiguillon d'une pensée déjà à demi divinatoire, d'une lucidité que la Terre épure et semble tourner toute vers l'avenir: une des singularités de la figure de Moïse, dans la Bible, est que le don de clairvoyance semble lié chez lui chaque fois, et comme indissolublement, à l'embrassement par le regard de quelque vaste panorama révélateur."