31 de desembre de 2017

INVENTARI #2017



Vint-i-cinc discos que van arribar en el meu 2017 per quedar-se.
Com d'habitud, ordenats alfabèticament i sense cap mena de jerarquia.

Arcade Fire Everything Now
Charlotte Gainsbourg Rest
Frànçois & The Atlas Mountains Solide Mirage
Grizzly Bear Painted Ruins
Jens Lekman Life Will See You Now
Julie Byrne Not Even Happiness
Kelly Lee Owens Kelly Lee Owens
King Krule The Ooz
La Féline Triomphe
Miquel Serra L'octau clima
Mishima Ara i res
Mogwai Every Country's Sun
Morrissey Low In High School
Mount Eerie A Crow Looked At Me
Noel Gallagher's High Flying Birds Who Built The Moon?
Peter Perrett How The West Was Won
Phoenix Ti Amo
Polseguera Sa mata escrita
Ride Weather Diaries
Säkert! Däggdjur
The Shins Heartworms
Slowdive Slowdive
U2 Songs Of Experience
Weezer Pacific Daydream
The xx I See You

14 de desembre de 2017

CAP A LA RENAIXENÇA MILITAR


Des del seu número 2, la revista Quaderns de l'exili tingué una secció que, amb el títol 'Les armes i la història', es repassava i es feia memòria de la història militar del país tot reivindicant la necessitat d'un exèrcit català. En aquesta secció hi publicaren personatges com el coronel Vicenç Guarner o el mateix Tísner.

Però no és fins el seu número 15 que, amb un article de Joan Sales titulat 'La renaixença militar', neix un nou apartat, 'Cap a la renaixença militar', on es recullen fragments d'articles apareguts en altres publicacions catalanes de l'exili. Com, per exemple, aquests dos fragments, apareguts en el número 21 de juliol de 1946, de dos articles de l'oncle Joan publicats a Opinions, el butlletí interior del Front Nacional de Catalunya (FNC), elogiant i reivindicant la tasca feta per aquesta revista que els seus editors no s'estan d'agrair i de celebrar.


Sota el títol Elogi dels QUADERNS DE L'EXILI, insereix un article d'en Joan Layret, secretari general d'Estat Català, que entre moltes altres coses diu:

«Car hi ha comunitat de criteri i de raons i de sentiments. Refer la unitat de les terres de llengua catalana. Redonar al nostre poble el gust de la vocació militar que l'esperit de conservació nacional requereix i que la Decadència ens havia fet perdre. Compartim els vostres punts de vista. I els homes que lluiten dins de Catalunya i han fet una guerra i no l'han acabada encara, són també de la vostra mateixa escola. Som molts que no donem per acabada la Reinaxença, per penosa i difícil i llarga que sigui la darrera etapa. Lluitem contra la ironia que destrueix i cerquem la moral que exigeix i ens disciplina. Trobarem gent que ens seguirà. Car les noves promocions de Catalunya tenen set d'audàcia, d'exaltació, de la divina exaltació de la lluita... Creiem que l'esdevenidor de moltes coses de casa nostra depèn de l'aglutinació que es doni a tantes voluntats i a tantes vocacions com les que els QUADERNS DE L'EXILI manifesten. Que de tantes espurnes se'n faci un gran foc, depèn del nostre sentit d'organització i del voler de tots. Sabem que aquí i allà existeixen dispersos els materials per a la gran obra de reconstrucció de Catalunya. I en aquesta reconstrucció, homes com aquests amics de Coyoacan han de prendre, amb tota la joventut, una plaça preponderant, si volem evitar altra vegada una desviació del redreçament nacional.»

En un altre article —Bases de superació—, el mateix escriptor diu:

«Els amics que inspiren els QUADERNS DE L'EXILI de Coyoacan saberen concretar en sis punts les bases mínimes de l'acció nacional catalana en el present i el futur immediat de Catalunya. En altres ocasions hem fet l'elogi d'aquest nucli d'amics i la nostra concordança amb les idees que propugna ha estat completa. És neci discutir l'originalitat d'alguns dels seus propòsits, ja que una part estava compresa en els principis generals de la nostra Renaixença i una altra està lligada a les conseqüències pràctiques i lògiques de l'aplicació mateixa d'aquells principis i raons que sostenen el dret del nostre poble. Ens plau lloar la clarividència d'uns catalans de la nostra edat que han sabut concretar, al marge de les bizantines discussions dels ambiciosos polítics, uns problemes que afecten les causes del Desastre Nacional de 1939. Car el que dóna caràcter als nostres amics i els dóna categoria de grup o escola —que es trasllueix en l'estil dels QUADERNS DE L'EXILI—, és la mateixa originalitat d'haver sabut enumerar uns problemes que tothom ja havia descobert... ¡després que ells els havien posats a la consideració general! Vet aquí el mèrit. Recollir i ajuntar aquestes idees que flotaven en la consciència de la nostra gent, i donar ordre i organització al que estava dispers formant part del bagatge d'inquietuds col·lectives. Aquest corrent d'autocrítica i recerca que han sabut iniciar els QUADERNS DE L'EXILI s'ajunta i es complementa amb el pensament de nombroses individualitats dels Països de Llengua Catalana i sobretot amb l'esperit que anima els nostres companys que lluiten en l'interior de les nostres terres. L'envergadura gegantina de l'obra a realitzar és a la mesura d'una generació ambiciosa i ardent. Restablir el clima de convivència civil i fraternitat nacional entre catalans sobre unes bases de justícia i d'igualtat entre compatriotes (la catalanitat no pot suportar els privilegis de casta ni de cap mena); posar al servei de l'home la nostra cultura, exponent del nostre caràcter nacional, sense imitacions servils i empobridores; estrènyer els vincles de relació amb els valencians i els balears, de nissaga i arrel comunes; aturar el procés negatiu de la nostra demografia; afirmar que la nostra sobirania i els drets que se'n desprenen, i preparar la seva defensa i els mitjans de garantir la continuïtat i l'ascensió dels nostres Països. Fer conèixer al món el testimoniatge de la nostra voluntat. Vet aquí unes bases de superació i renovació nacionals que tots els catalans hauríem de subscriure. I unes bases que representen en certa manera una pedra de toc per a calibrar la consciència i el patriotisme. Els que se'n desentenguessin —i ens costaria de creure que ningú ho fes públicament—, renegarien de tot el que s'ha fet durant un segle de cara a la rehabilitació de la societat catalana. Aviat estarien classificats en els rengles dels botiflers.»

No cal dir com agraïm les paraules cordials d'en Joan Layret —el líder més jove de la política catalana actual—. Hi trobem el comentari més lúcid i comprensiu que s'ha fet públicament fins a la data sobre el sentit del nostre grup.

7 de desembre de 2017

DUES LÍNIES TERRIBLEMENT PARAL·LELES



Un fragment de 'Dues línies terriblement paral·leles' de Francesc Grau Viader:

Sembla que la nostra entrada en combat és imminent. Estem tan prop de les trinxeres que ja distingeixo perfectament quan les descàrregues provenen de les nostres armes o de les contràries.

Hem passat la nit en un turonet des del qual es domina, gairebé a tocar, la carretera que neix en una cruïlla situada una mica més enllà de la Sentiu i, passant per Montgai, arriba fins a Agramunt. Aquests dos pobles -la Sentiu enfront i Montgai a la nostra esquena- estan separats per mitja dotzena de quilòmetres i dues línies de trinxeres terriblement paral·leles. Entre ells s'hi han obert dues excavacions, fistonades de filferrades, des de les quals apunten els canons de milers d'armes i de mirades irades. És com si, entre aquests dos pobles veïns, l'odi hi hagués alçat una insuperable muralla de concepcions adverses, d'interessos oposats, d'ideologies irreconciliables. ¿Hi ha quelcom més distant , més difícil de fer coincidir, que dues línies paral·leles per més properes que discorrin?

19 de setembre de 2017

COLÒNIA MINERA ETERNITAT



Un fragment de 'Colònia minera Eternitat', dins el recull de relats 'El crit de l'ocell domèstic', de Maksim Óssipov:

—Escolti, aviat els tancaran la paradeta. Eliminen la ciutat sencera. Les mines no surten a compte. No són rendibles.
__Aquesta gent del ministeri em va entristir molt. ¿Sabien alguna cosa? Els ho vaig preguntar: ¿com es pot tancar una ciutat sencera?
__Es van arronsar d'espatlles:
—Sense dir res.

17 d’agost de 2017

CIUTAT OBERTA



Tres fragments de 'Ciutat oberta' de Teju Cole:

"Quina illa més estranya, vaig pensar mentre mirava cap al mar; una illa que s'ha reclòs dintre seu i no vol saber res de l'aigua. La riba era com una closca, permeable només en uns punts concrets i triats."

"¿Quins camins dels lenape hi havia colgats sota la runa? Aquell lloc era un palimpsest, com ho era tota la ciutat, escrit, esborrat i reescrit."

"Percebem la vida com un contínuum, i fins que no ha passat, fins que no esdevé passat, no en veiem les discontinuïtats. El passat, si és que tal cosa existeix, és sobretot espai buit, grans extensions de no-res, en què suren persones i fets importants."

3 d’agost de 2017

LA CIUTAT DEL FANTASMA




Un fragment de 'La ciutat del fantasma', dins el recull de relats 'L'acusació', de Bandi:

"De sobte, es feu el miracle: es va anar formant petits quadrats, com porcions de tofu, als quals s'anaven afegint ràpidament més rengleres de gent. Semblava que una vareta màgica, com una broqueta, hagués engalzat una munió de persones des de tots els racons de la ciutat i els anés distribuint en fileres al lloc precís de la manifestació. Finalment, cinc minuts abans de les deu, el club de tofu que s'havia format a la plaça ja era complet i integrat per quadrats de diversos colors."

26 de juliol de 2017

L'ARQUITECTE REVOLTAT


Politiquement, j'ai toujours été un révolté.
OSCAR NIEMEYER


Amb la fi de l'Estado Novo al Brasil, el 1945, els militants comunistes arrestats, durant la dictadura de Getúlio Vargas, són amnistiats. Tot seguit, l'arquitecte Oscar Niemeyer decideix acollir, a casa seva, un d'ells: Luís Carlos Prestes, secretari general del Partit comunista brasiler. Al cap d'unes setmanes de convivència, Niemeyer es converteix i entra a militar en el partit que arribarà a presidir el 1992.

El 1964, és convidat a Israel* per Yekutiel Federman, propietari de Dan Hotels, per parlar de potencials projectes. Contemporàniament, hi ha un cop d'estat militar al Brasil. Els colpistes saquegen la seu de la revista Módulo i el seu estudi. Aquests fets l'obliguen a prolongar la seva, en principi breu, estada. Però, sis mesos després, acaba retornant al seu país.

El 1965, un any després del seu retorn, renuncia a la seva plaça de professor a la universitat en protesta per les polítiques dictatorials del Govern militar brasiler i, aprofitant l'avinentesa de la seva exposició monogràfica al Musée des arts décoratifs de París, marxa cap a França. En aquest exili, que durarà prop de vint anys, projecta, entre d'altres obres, la Seu del Partit comunista francès a París.


Niemeyer desenvolupa, en pocs dies, un avantprojecte d'acord amb les condicions locals i del seu entorn circumdant, és a dir: d'acord amb les dimensions i la forma del solar, així com amb l'orientació i el funcionament de l'edifici. I alhora dóna resposta a un dels principals requisits del programa: proporcionar un edifici segur, amb entrades discretes i fàcils de controlar.

Tot això explica la solució final adoptada: un bloc en línia corba que es desplega al llarg de tota la franja de parcel·la que limita amb el veí, on concentra les oficines del partit. D’aquesta manera allibera la resta del solar i preserva, entre l'edifici i el seu veí, els espais necessaris pels seus accessos verticals, situats a l’exterior per a facilitar futures modificacions que el programa de l'edifici pugui eventualment requerir.

Després situa la resta de l'edifici a un metre i mig per sota el nivell del carrer, tot creant un sistema de plans inclinats on ubica una gran sala d'actes, semisoterrada però fàcilment accessible, i el vestíbul d'entrada, que ell anomena foyer de la classe ouvrière, on es desenvolupen, a través de múltiples murs corbs, tot un conjunt d’espais destinats a sales d'exposicions, d'espera i de conferències.

En paraules del seu propi autor, l'edifici esdevé un exemple d'arquitectura contemporània i un potencial punt d'atracció turística. Però no és un simple desafiament arquitectònic. És la casa del treballador. Un edifici amb formes noves, simples, sense acabats luxosos i superflus que representa la lluita contra la misèria, la discriminació i la injustícia que, segons ell, ha de ser l'objectiu del comunisme francès.

Tanmateix no és cap comunista qui l'acull i facilita que pugui treballar a França sinó André Malraux, llavors ministre de cultura de l'últim govern del president Charles de Gaulle. El 1959 Malraux havia qualificat Brasília com la ciutat de l'esperança i les columnes del Palau de l'Alvorada com les més belles mai vistes després de les gregues. És gràcies a la devoció que sent per l’obra de Niemeyer, que guarda en el seu Museu Imaginari, que l'arquitecte brasiler li deurà, en gran part, els seus projectes en territori francès.

Segons el mateix Niemeyer, el llavors primer ministre Georges Pompidou arriba a afirmar que aquest edifici és l'única cosa bona que han fet els comunistes, tot ignorant que l'arquitecte no és que tingui, precisament, un passat gaire revoltat. De fet, el 1936 havia projectat, en col·laboració amb, entre d'altres, Lúcio Costa i l'assessorament de Le Corbusier, la Seu del Ministeri d'Educació i Cultura a Rio de Janeiro per encàrrec d'un fervent feixista i anticomunista brasiler com Gustavo Capanema.

* En l'obituari, publicat pel diari Ara el 6 de desembre de 2012, un tal Antoni Ribas Tur afirma, erròniament, que el cop d'estat de 1964 va sorprendre Niemeyer a Lisboa i no pas a Haifa.

24 de juny de 2017

EL CONSELL D'EGIPTE


https://ca.wikipedia.org/wiki/Piri_Reis

Tres fragments de 'El Consell d'Egipte' de Leonardo Sciascia:

Li explicava de manera planera que la feina de l'historiador és tot un embolic, una impostura; i que tenia més mèrit inventar-la, la història, que transcriure-la de papers vells, de làpides antigues, de sepulcres antics.

«Tot és una impostura. La història no existeix.»

«Altres es decidiren per la història, jo em decideixo per la faula…»

21 de febrer de 2017

EL NAVEGANT



Fragment bíblic de 'El navegant' de Joan-Lluís Lluís:

"Tot d'una, van copsar el món d'una manera diferent, van sentir les coses amb mots que mai no havien sentit, van poder portar cada sentiment per camins que ignoraven fins llavors... Crec que tots van fer com tu i com jo, van seure en un racó, cadascun en un racó, i cadascun es va tornar a explicar el món a ell mateix en la seva nova llengua... I és per això que van renunciar a l'edificació de la Torre, només per això... Si haguessin volgut, ja s'haurien apinyat per fer servir el llenguatge gestual, o haurien aparegut els primers intèrprets... Ja no els interessava tant el reialme de Déu perquè el món havia canviat a mesura que canviaven els seus mots... Van veure com el reialme de debò era sota els seus peus. Crec que va ser a partir d'aquell dia que alguns homes van començar a no ocupar-se tant dels afers divins."

24 de gener de 2017

MIES I LA MEDITERRÀNIA


Elle est belle, elle ne signifie rien.
ANDRÉ GIDE

D’on sorgeixen les escultures d’Aristides Maillol que apareixen en els collages de Mies van der Rohe al seu projecte de Museu per a una ciutat petita? En aquest projecte, encàrrec de la revista Architectural Forum pel seu número especial "New Buildings for 194X" de maig de 1943, quatre escultures de Maillol comparteixen espai amb el Guernica de Picasso i una altra pintura cubista de Braque: 'Torse de jeune fille' de 1930, 'Étude pour le monument à Paul Cézanne' de 1912, 'L'Action enchaînée' de 1906 i 'La Nuit' de 1905.

L'origen del Guernica en aquest museu imaginari és clar. El quadre de Picasso arriba a Amèrica el 1939 i, fins el 1942, és exposat en diverses ciutats nord-americanes. Entre elles Chicago. Per altra banda, entre el 4 i el 28 de desembre de 1940, l'Arts Club de Chicago organitza una exposició retrospectiva de l'obra de Maillol. A més, un any abans d'aquesta exposició, l'historiador de l'art d'origen berlinès, John Rewald en publica una monografia.


El 1942 Mies escull una altra escultura de Maillol per il·lustrar el seu projecte de Sala de concerts. En aquest cas, crea un fotomuntatge, amb una imatge de l'hangar de muntatge de la fàbrica d'avions de la Glenn L. Martin Company, obra de l'arquitecte Albert Kahn, com a teló de fons, on la Mediterrània de Maillol hi apareix, en primer terme, com un ready-made. La seva presència però ens reforça la idea que, en aquest context, res és el que sembla. No és fins més endavant que l'escultora Mary Callery, amiga personal de Mies, l'eliminarà per col·locar-hi la figura d'un escriba de l'Antic Egipte. Tot i que en el catàleg de la seva exposició retrospectiva, entre el 16 de setembre de 1947 i el 25 de gener de 1948 al MoMA, la Mediterrània de Maillol encara hi figurarà.

El fotomuntatge té el seu origen en un curs de projectes que Mies imparteix el gener de 1941 a l'IIT. En aquest curs proposa com a tema una sala de concerts i tres maneres diferents d'enfocar la seva solució arquitectònica. Un dels seus estudiants, Paul Camagna, opta per la solució d'un únic gran espai diàfan amb particions estrictament acústiques. I és així com s'escull la fotografia interior d'un gran espai industrial com l'hangar de muntatge de l'hidroavió de rescat PBM Mariner. Anys després, el mateix Campagna admetrà que el projecte de sala de concerts és més de Mies que no pas seu.


Un any abans de l'entrada de Mies al seu estudi, Peter Behrens demana a Karl Ernst Osthaus, col·leccionista d'art i mecenes, un nu femení d'Aristides Maillol com el que s'havia exhibit, entre abril i setembre de 1906, a l'onzena Kunstausstellung (mostra d'art) de la Berliner Secession. Osthaus li fa arribar una reproducció en guix de la Mediterrània. I és així com l'escultura de Maillol, qui sap si per influència de l'hel·lenisme germànic de l'època, esdevindrà la protagonista principal de la sala creada per Behrens a la Internationale Kunst- und Große Gartenbau-Ausstellung de Mannheim.

Però Maillol no és pas el primer escultor a qui recorre Mies en les seves obres. De fet, en els seus collages per les cases pati de 1938 incorpora escultures de Wilhelm Lehmbruck, amic personal del seu germà Ewald que també era escultor. En una altra foto de l'interior de la Villa Tugendhat de 1930 ja hi apareix una escultura del mateix Lehmbruck. No és altra que 'Torso' de 1914. I a la Glasraum (habitació de vidre), dissenyada per Mies i Lilly Reich, de l'exposició del Werkbund de 1927 a Stuttgart hi trobem la seva 'Maedchen, sich umwendend' de 1913.


En una de les primeres versions del Pavelló alemany a Barcelona, Mies hi preveu incorporar fins a tres escultures. Una on ara hi ha 'Der Morgen' (el matí) de Georg Kolbe. Una segona, també exterior, al límit de l'estanc principal. I la tercera en l'espai central del Pavelló. Per altra banda, en un collage de 1928 s'entreveu una figura asseguda en l'estanc interior. També hi ha un dibuix de l'arquitecte Sergius Ruegenberg, llavors ajudant de Mies i més endavant col·laborador de Hans Scharoun amb el seu Kollektivplan de Berlín, on també es veu una figura asseguda en el mateix lloc.

De fet, si l'estàtua de Kolbe no està ni dibuixada potser és perquè no era la prevista. A més, si tenim en compte que tant Lehmbruck com Kolbe no feien aquest tipus d'escultures, pot ser perfectament que l'escultura que té en ment, des d'un principi, Mies no és cap altra que la Mediterrània de Maillol. Per altra banda, el Pavelló no és altra cosa que un collage de Mies. En aquest cas, un collage mal re-construït. Perquè, tot i no ser obra de Mies, tant la columnata exterior de Puig i Cadafalch com la Mediterrània de Maillol són peces integrants del Pavelló. I és que la forma, per si mateixa, no existeix.


En el pati de l'Ajuntament de Perpinyà pot veure's, avui en dia, la Mediterrània de Maillol. Una dona entotsolada i elevada en un pedestal recolzant el seu braç, esquerre, sobre la cama, també esquerra, que té doblegada. Es podria dir que la seva pell s'escata aclaparada pel sol d'aquesta Arcàdia catalanaAneu a veure-la, planteu-vos al seu davant, acompanyeu-la una estona. Ella és tot el que ens queda d'allò que hagués pogut ocórrer en el Pavelló.

[*] L'origen d'aquest post deriva, en gran part, d'un altre publicat, anteriorment, en aquest mateix blog: cibernautajoan.blogspot.com/2009/09/trans-mutacions.html