17 d’agost de 2017

CIUTAT OBERTA



Tres fragments de 'Ciutat oberta' de Teju Cole:

"Quina illa més estranya, vaig pensar mentre mirava cap al mar; una illa que s'ha reclòs dintre seu i no vol saber res de l'aigua. La riba era com una closca, permeable només en uns punts concrets i triats."

"¿Quins camins dels lenape hi havia colgats sota la runa? Aquell lloc era un palimpsest, com ho era tota la ciutat, escrit, esborrat i reescrit."

"Percebem la vida com un contínuum, i fins que no ha passat, fins que no esdevé passat, no en veiem les discontinuïtats. El passat, si és que tal cosa existeix, és sobretot espai buit, grans extensions de no-res, en què suren persones i fets importants."

3 d’agost de 2017

LA CIUTAT DEL FANTASMA




Un fragment de 'La ciutat del fantasma', dins el recull de relats 'L'acusació', de Bandi:

"De sobte, es feu el miracle: es va anar formant petits quadrats, com porcions de tofu, als quals s'anaven afegint ràpidament més rengleres de gent. Semblava que una vareta màgica, com una broqueta, hagués engalzat una munió de persones des de tots els racons de la ciutat i els anés distribuint en fileres al lloc precís de la manifestació. Finalment, cinc minuts abans de les deu, el club de tofu que s'havia format a la plaça ja era complet i integrat per quadrats de diversos colors."

26 de juliol de 2017

L'ARQUITECTE REVOLTAT


Politiquement, j'ai toujours été un révolté.
OSCAR NIEMEYER


Amb la fi de l'Estado Novo al Brasil, el 1945, els militants comunistes arrestats, durant la dictadura de Getúlio Vargas, són amnistiats. Tot seguit, l'arquitecte Oscar Niemeyer decideix acollir, a casa seva, un d'ells: Luís Carlos Prestes, secretari general del Partit comunista brasiler. Al cap d'unes setmanes de convivència, Niemeyer es converteix i entra a militar en el partit que arribarà a presidir el 1992.

El 1964, és convidat a Israel* per Yekutiel Federman, propietari de Dan Hotels, per parlar de potencials projectes. Contemporàniament, hi ha un cop d'estat militar al Brasil. Els colpistes saquegen la seu de la revista Módulo i el seu estudi. Aquests fets l'obliguen a prolongar la seva, en principi breu, estada. Però, sis mesos després, acaba retornant al seu país.

El 1965, un any després del seu retorn, renuncia a la seva plaça de professor a la universitat en protesta per les polítiques dictatorials del Govern militar brasiler i, aprofitant l'avinentesa de la seva exposició monogràfica al Musée des arts décoratifs de París, marxa cap a França. En aquest exili, que durarà prop de vint anys, projecta, entre d'altres obres, la Seu del Partit comunista francès a París.


Niemeyer desenvolupa, en pocs dies, un avantprojecte d'acord amb les condicions locals i del seu entorn circumdant, és a dir: d'acord amb les dimensions i la forma del solar, així com amb l'orientació i el funcionament de l'edifici. I alhora dóna resposta a un dels principals requisits del programa: proporcionar un edifici segur, amb entrades discretes i fàcils de controlar.

Tot això explica la solució final adoptada: un bloc en línia corba que es desplega al llarg de tota la franja de parcel·la que limita amb el veí, on concentra les oficines del partit. D’aquesta manera allibera la resta del solar i preserva, entre l'edifici i el seu veí, els espais necessaris pels seus accessos verticals, situats a l’exterior per a facilitar futures modificacions que el programa de l'edifici pugui eventualment requerir.

Després situa la resta de l'edifici a un metre i mig per sota el nivell del carrer, tot creant un sistema de plans inclinats on ubica una gran sala d'actes, semisoterrada però fàcilment accessible, i el vestíbul d'entrada, que ell anomena foyer de la classe ouvrière, on es desenvolupen, a través de múltiples murs corbs, tot un conjunt d’espais destinats a sales d'exposicions, d'espera i de conferències.

En paraules del seu propi autor, l'edifici esdevé un exemple d'arquitectura contemporània i un potencial punt d'atracció turística. Però no és un simple desafiament arquitectònic. És la casa del treballador. Un edifici amb formes noves, simples, sense acabats luxosos i superflus que representa la lluita contra la misèria, la discriminació i la injustícia que, segons ell, ha de ser l'objectiu del comunisme francès.

Tanmateix no és cap comunista qui l'acull i facilita que pugui treballar a França sinó André Malraux, llavors ministre de cultura de l'últim govern del president Charles de Gaulle. El 1959 Malraux havia qualificat Brasília com la ciutat de l'esperança i les columnes del Palau de l'Alvorada com les més belles mai vistes després de les gregues. És gràcies a la devoció que sent per l’obra de Niemeyer, que guarda en el seu Museu Imaginari, que l'arquitecte brasiler li deurà, en gran part, els seus projectes en territori francès.

Segons el mateix Niemeyer, el llavors primer ministre Georges Pompidou arriba a afirmar que aquest edifici és l'única cosa bona que han fet els comunistes, tot ignorant que l'arquitecte no és que tingui, precisament, un passat gaire revoltat. De fet, el 1936 havia projectat, en col·laboració amb, entre d'altres, Lúcio Costa i l'assessorament de Le Corbusier, la Seu del Ministeri d'Educació i Cultura a Rio de Janeiro per encàrrec d'un fervent feixista i anticomunista brasiler com Gustavo Capanema.

* En l'obituari, publicat pel diari Ara el 6 de desembre de 2012, un tal Antoni Ribas Tur afirma, erròniament, que el cop d'estat de 1964 va sorprendre Niemeyer a Lisboa i no pas a Haifa.

24 de juny de 2017

EL CONSELL D'EGIPTE


https://ca.wikipedia.org/wiki/Piri_Reis

Tres fragments de 'El Consell d'Egipte' de Leonardo Sciascia:

Li explicava de manera planera que la feina de l'historiador és tot un embolic, una impostura; i que tenia més mèrit inventar-la, la història, que transcriure-la de papers vells, de làpides antigues, de sepulcres antics.

«Tot és una impostura. La història no existeix.»

«Altres es decidiren per la història, jo em decideixo per la faula…»

21 de febrer de 2017

EL NAVEGANT



Fragment bíblic de 'El navegant' de Joan-Lluís Lluís:

"Tot d'una, van copsar el món d'una manera diferent, van sentir les coses amb mots que mai no havien sentit, van poder portar cada sentiment per camins que ignoraven fins llavors... Crec que tots van fer com tu i com jo, van seure en un racó, cadascun en un racó, i cadascun es va tornar a explicar el món a ell mateix en la seva nova llengua... I és per això que van renunciar a l'edificació de la Torre, només per això... Si haguessin volgut, ja s'haurien apinyat per fer servir el llenguatge gestual, o haurien aparegut els primers intèrprets... Ja no els interessava tant el reialme de Déu perquè el món havia canviat a mesura que canviaven els seus mots... Van veure com el reialme de debò era sota els seus peus. Crec que va ser a partir d'aquell dia que alguns homes van començar a no ocupar-se tant dels afers divins."

24 de gener de 2017

MIES I LA MEDITERRÀNIA


Elle est belle, elle ne signifie rien.
ANDRÉ GIDE

D’on sorgeixen les escultures d’Aristides Maillol que apareixen en els collages de Mies van der Rohe al seu projecte de Museu per a una ciutat petita? En aquest projecte, encàrrec de la revista Architectural Forum pel seu número especial "New Buildings for 194X" de maig de 1943, quatre escultures de Maillol comparteixen espai amb el Guernica de Picasso i una altra pintura cubista de Braque: 'Torse de jeune fille' de 1930, 'Étude pour le monument à Paul Cézanne' de 1912, 'L'Action enchaînée' de 1906 i 'La Nuit' de 1905.

L'origen del Guernica en aquest museu imaginari és clar. El quadre de Picasso arriba a Amèrica el 1939 i, fins el 1942, és exposat en diverses ciutats nord-americanes. Entre elles Chicago. Per altra banda, entre el 4 i el 28 de desembre de 1940, l'Arts Club de Chicago organitza una exposició retrospectiva de l'obra de Maillol. A més, un any abans d'aquesta exposició, l'historiador de l'art d'origen berlinès, John Rewald en publica una monografia.


El 1942 Mies escull una altra escultura de Maillol per il·lustrar el seu projecte de Sala de concerts. En aquest cas, crea un fotomuntatge, amb una imatge de l'hangar de muntatge de la fàbrica d'avions de la Glenn L. Martin Company, obra de l'arquitecte Albert Kahn, com a teló de fons, on la Mediterrània de Maillol hi apareix, en primer terme, com un ready-made. La seva presència però ens reforça la idea que, en aquest context, res és el que sembla. No és fins més endavant que l'escultora Mary Callery, amiga personal de Mies, l'eliminarà per col·locar-hi la figura d'un escriba de l'Antic Egipte. Tot i que en el catàleg de la seva exposició retrospectiva, entre el 16 de setembre de 1947 i el 25 de gener de 1948 al MoMA, la Mediterrània de Maillol encara hi figurarà.

El fotomuntatge té el seu origen en un curs de projectes que Mies imparteix el gener de 1941 a l'IIT. En aquest curs proposa com a tema una sala de concerts i tres maneres diferents d'enfocar la seva solució arquitectònica. Un dels seus estudiants, Paul Camagna, opta per la solució d'un únic gran espai diàfan amb particions estrictament acústiques. I és així com s'escull la fotografia interior d'un gran espai industrial com l'hangar de muntatge de l'hidroavió de rescat PBM Mariner. Anys després, el mateix Campagna admetrà que el projecte de sala de concerts és més de Mies que no pas seu.


Un any abans de l'entrada de Mies al seu estudi, Peter Behrens demana a Karl Ernst Osthaus, col·leccionista d'art i mecenes, un nu femení d'Aristides Maillol com el que s'havia exhibit, entre abril i setembre de 1906, a l'onzena Kunstausstellung (mostra d'art) de la Berliner Secession. Osthaus li fa arribar una reproducció en guix de la Mediterrània. I és així com l'escultura de Maillol, qui sap si per influència de l'hel·lenisme germànic de l'època, esdevindrà la protagonista principal de la sala creada per Behrens a la Internationale Kunst- und Große Gartenbau-Ausstellung de Mannheim.

Però Maillol no és pas el primer escultor a qui recorre Mies en les seves obres. De fet, en els seus collages per les cases pati de 1938 incorpora escultures de Wilhelm Lehmbruck, amic personal del seu germà Ewald que també era escultor. En una altra foto de l'interior de la Villa Tugendhat de 1930 ja hi apareix una escultura del mateix Lehmbruck. No és altra que 'Torso' de 1914. I a la Glasraum (habitació de vidre), dissenyada per Mies i Lilly Reich, de l'exposició del Werkbund de 1927 a Stuttgart hi trobem la seva 'Maedchen, sich umwendend' de 1913.


En una de les primeres versions del Pavelló alemany a Barcelona, Mies hi preveu incorporar fins a tres escultures. Una on ara hi ha 'Der Morgen' (el matí) de Georg Kolbe. Una segona, també exterior, al límit de l'estanc principal. I la tercera en l'espai central del Pavelló. Per altra banda, en un collage de 1928 s'entreveu una figura asseguda en l'estanc interior. També hi ha un dibuix de l'arquitecte Sergius Ruegenberg, llavors ajudant de Mies i més endavant col·laborador de Hans Scharoun amb el seu Kollektivplan de Berlín, on també es veu una figura asseguda en el mateix lloc.

De fet, si l'estàtua de Kolbe no està ni dibuixada potser és perquè no era la prevista. A més, si tenim en compte que tant Lehmbruck com Kolbe no feien aquest tipus d'escultures, pot ser perfectament que l'escultura que té en ment, des d'un principi, Mies no és cap altra que la Mediterrània de Maillol. Per altra banda, el Pavelló no és altra cosa que un collage de Mies. En aquest cas, un collage mal re-construït. Perquè, tot i no ser obra de Mies, tant la columnata exterior de Puig i Cadafalch com la Mediterrània de Maillol són peces integrants del Pavelló. I és que la forma, per si mateixa, no existeix.


En el pati de l'Ajuntament de Perpinyà pot veure's, avui en dia, la Mediterrània de Maillol. Una dona entotsolada i elevada en un pedestal recolzant el seu braç, esquerre, sobre la cama, també esquerra, que té doblegada. Es podria dir que la seva pell s'escata aclaparada pel sol d'aquesta Arcàdia catalanaAneu a veure-la, planteu-vos al seu davant, acompanyeu-la una estona. Ella és tot el que ens queda d'allò que hagués pogut ocórrer en el Pavelló.

[*] L'origen d'aquest post deriva, en gran part, d'un altre publicat, anteriorment, en aquest mateix blog: cibernautajoan.blogspot.com/2009/09/trans-mutacions.html