28 de febrer del 2013

EL TEMPLE DE POMONA


Karl Friedrich Schinkel, a la mort de Friedrich Gilly, va deixar la Bauakademie per així poder completar els projectes inacabats del seu mestre. Durant aquest període, el jove Schinkel, amb només dinou anys, va rebre el seu primer encàrrec. Es tracta de l'encara avui gairebé desconegut Temple de Pomona, a Potsdam. Un pavelló als jardins del Pfingstberg, llavors Judenberg, propietat de l'esposa del cartògraf i conseller àulic Carl Ludwig von Oesfeld.


Al segle XVIII, era un terreny plantat de vinyes que, posteriorment, es va transformar en jardí. De fet, en aquell indret ja hi havia hagut una petita construcció, destinada al lleure, amb el mateix nom. En honor a la deessa romana, sense equivalent grec ni festa al calendari, Pomona: patrona pomorum, senyora dels fruits. Però no només dels fruits sinó, per extensió, dels arbres fruiters i dels hortus, durant el seu cultiu i la seva floració.


Schinkel, però, va ubicar el seu petit temple en un lloc més elevat que l'anterior. Per poder gaudir d'una magnífica vista panoràmica, va convertir la coberta en un terrat, accessible des d'una escala posterior. En cert sentit, es podria dir que aquesta primera obra, un simple pròstil amb les seves quatre columnes d'estil jònic, prefigura elements que retrobem en altres projectes, posteriors al seu viatge a Itàlia. Com, per exemple, el Mausoleu per la Reina Lluïsa, a Charlottenburg, la Neue Wache, a Unter den Linden.


Anys més tard, entre el 1847 i el 1863, el paisatgista Peter Joseph Lenné va rebre l'encàrrec de Frederic Guillem IV de Prússia per projectar un Belvedere al mateix indret, que actualment forma part del Neuer Garten. Lenné va decidir conservar-lo i incorporar-lo al seu jardí. Però allò que no va poder evitar és que, després del 1945, el templet acabés abandonat i convertit, paradoxalment, en una autèntica ruïna romàntica. Finalment s'ha acabat reconstruint, amb un criteri estètic força discutible.

22 de febrer del 2013

NOTES BERLINESES (XLV)



"El pla consisteix en un túnel, o potser hauries d'anar directe al desert, alliberar el camell del zoo, deslligar-lo, ensellar-lo, muntar-lo a través de Brandenburg. Podries dependre del camell."

"Ha de ser una 'desharmonia'. Alguna cosa s'està filtrant per tota la ciutat, tothom està segur que ha llegit o ha escoltat 'desharmonia', fins i tot alguns hi han pensat, però públicament no és un lloc per ser trobat. Encara es planten més arbres, tots sobre la sorra, els arbres de l'experiència del desert."

"Berlín ha estat arreglada. (...) La sorra està per tot arreu ara - en les sabates, en el carbó. (...) A sota, un pub resta obert a Alt-Moabit, però ningú entén com pot ser possible. Després de tot, la ciutat ha estat arreglada. El propietari aboca aiguardent doble, llavors s'autoconvida a una ronda, el seu pub era el millor, el més antic, sempre ple de gent. Però aquestes persones ja no són a Berlín. (...) Ningú vol parlar-ne més, només parlen per dir alguna cosa, qualsevol cosa, i en qualsevol cas tot es queda a les comissures dels llavis i enllà, tot doble."

"A la nit tot Berlín és un lloc per a la facturació i l'intercanvi. Tot es barreja en la confusió, llavors algunes persones s’aparten. L‘espionatge té una vida fàcil, cada caiguda és transparent. Tothom està decidit a desfer-se del seu propi secret, a lliurar la seva informació, a confessar durant l'interrogatori. Tothom té els altres rere el clatell, i en la penombra no es pot comprovar la factura imposada. A fora torna a ser de dia, fa massa claror."

INGEBORG BACHMANN 'Ein Ort für Zufälle' (1964)

18 de febrer del 2013

MOO PAK



Fragment de 'Moo Pak' de Gabriel Josipovici:

"A desgrat d'elles mateixes, va dir, les ciutats són una cosa molt notable. Com que no estan i no podran estar mai del tot planificades, cadascuna d'elles ha conservat una vida pròpia. Fem tot el que podem per destruir-les, per controlar-les, va dir, però només aconseguim transformar-les. Només els escriptors poden fer justícia a les ciutats, va dir, els pintors i els compositors estan indefensos davant seu. Només els escriptors en poden copsar la diversitat, les múltiples capes de temps i d'història que determinen la composició de cadascuna d'elles. Els pintors estan obligats a concentrar-se en un moment concret, va dir, i n'hi ha que ho han fet de forma brillant, com ara Dix i Grosz, Hogarth i Richard Hamilton. Però els escriptors poden transmetre una noció del creixement i la decadència, de la varietat i la imprevisibilitat de les ciutats, poden expressar la sensació que tenim quan hi transitem que les ciutats s'escapoliran sempre de qualsevol intent de domesticar-les i donar-los un sentit."