7 de març de 2016

EL GARRELL



Fragments de 'El garrell' de Loís Delluc:

No diré pas el contrari; però, mireu, la meva mare i jo trobàvem que "papistes" i "hugonots" no eren més que paraules que el vent esbarria, i no és amb remor de paraules que un pot omplir la panxa quan la fam us rosega les entranyes.

Ara em preguntareu: ¿què ets, doncs, tu: catòlic o hugonot? Jo aleshores no us ho hauria sabut respondre, ¡per la meva ànima! […] Però m'afigurava que només hi podia haver un sol Déu per tot el món; i encara m'afigurava més dins la meva pobra closca, i és que potser els hugonots veien Déu d'un costat i els papistes de l'altre i que era per això que el veien diferent. "Per posar-se d'acord", pensava, "caldria que el guaitessin tots de cara."

Pels pobres pagesos i pastors sense defensa, tothom era enemic: catòlics i hugonots, predicants i bandolers. Un no es podia refiar de ningú.

¡Ai, amics que m'escolteu! Pertot on passàvem, trobàvem la fam, la pesta, la ruïna. ¡Pobra gent de la terra! Els hugonots vencedors acabaven d'arrasar el poc que havien deixat els papistes vençuts.

Quan la misèria està escrita en el llibre d'una vida, un no pot escapolir-se de les seves urpes — tan llargues que arriben fins on no us penseu.

No ens passava pel cap en aquell temps que els apòstols del Crist haguessin anat pel món sense més armes que la fe, l'esperança i sobretot la caritat. ¿Qui es recordava aleshores dels apòstols?

La Por, la Gran Por em passava per tots els nervis, per totes les venes. Se m'esmunyia fins al cor i me l'estrenyia i retorcia.

Les nostres penes no han acabat encara. Ni acabaran mai, tant com pelegrinem per aquesta vall de llàgrimes.