VISIÓ DE LA CIUTAT FUTURA

Tres fragments, en ortografia prefabriana, de 'Visió de la ciutat futura' de Xavier Alemany (un dels molts pseudònims de Josep Herp i Bover) publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa de l’any 1911:

He vist la Ciutat nova, la ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat del pervindre.

La immensa Barcelona s’explana y aixampla en proporcions fòra de mida. Ja no són el Llobregat y el Besòs les fites posades a tan superba creixensa. Saltant per damunt dels rius s’extén per la Costa desde Mongat a Garraf y són llurs barriades extremes Moncada, Rubí, Vallcarca y Olesa de Bonesvalls. Y entre caserius y edificis publics verdegen parcs y boscos y jardins y prats. Y no’s veu cap xemeneia, ni cap campanar: pals y antenes y construccions metàliques atrevides per tot arreu. Y a dreta y a esquerra, fins a l’horitzó, tuberies extranyes, xarxes fantàstiques del fil-ferros, agulles colossals enlairades. Y encara més amunt, un volejar perpetuu de recaders y aeronants, proveits de les seves aletes individuals, venint y marxant com un mosquer monstruós o un vol de rat penats divagant per l’espai interminable.

Els avensos de la ciencia han desterrat de l’ús comú el carbó de pedra y el gas pobre com a forses motrius y productores de llum. Pera’ls motors s’aprofiten les forses del mar y les del vent. L’iluminació’s fa per la llum solar: de dia s’amagatzema la llum que cau damunt de la terra, y, com qui recull l’aigua en una cisterna, els raigs solars s’acumulen en màquines especials d’aont surten a la nit, repartintse per la via pública y per dins de les cases mitjansant una conducció molt ben encertada.

CASUALITAT

Ens miràvem de fit a fit.

Sense dir-nos res.

I, en veure'ns reflectits, entenguérem el perquè.

Per això vàrem despertar.

A ON PORTA L'ESCALA?

Où conduit l'escalier? 
DOMINIQUE A 

Recorres llargs passadissos en la penombra.

L'un rere l'altre.

Sembla un laberint interminable.

Però, de cop, tot allò s'acaba i et trobes davant d'una escala.

El contrallum et fa impossible veure exactament on s'acaba.

A pesar de tot, avances.

Poc a poc, vas sentint un pes a les espatlles que augmenta, augmenta i augmenta.

És com si carreguessis una roca.

I, com Sísif, continues pujant.

Les parets es van estrenyent.

O és el teu cos que creix?

Arriba un moment en què ja no pots continuar.

Llavors és quan et despertes i et preguntes:

No m'estaré transformant en Gregor Samsa? 

CONFESSIONS D'UN OPIÒMAN ANGLÈS

Fragment de 'Confessions of an English Opium-Eater' de Thomas de Quincey:

"En una ocasió, fa molts anys, en què estava contemplant les Antigüitats Romanes de Piranesi, el senyor Coleridge, que m’acompanyava, em va descriure una col·lecció de làmines d’aquest artista, denominada Els somnis, on evocava el decorat de les visions que havia tingut durant el deliri d’una febre. Alguns (només em base en el record que guarde d’aquella relació del senyor Coleridge) representaven immenses sales gòtiques. El sòl estava cobert de ginys i maquinàries de tota mena, rodes, cables, politges, alçaprems, catapultes, etc., que expressaven l’enormitat de la força desplegada i de la resistència vençuda. Dalt, podies percebre una escala que corria pels murs i, en ella, grimpant cap amunt, hi havia Piranesi en persona. Seguint-ne el recorregut, veies que l’escala acabava una mica més amunt, de colp, amb un tall abrupte, sense cap balustrada, i que n’arribara al cap no podria fer un sol pas endavant, si no era per llançar-se cap a l’abisme. Passara el que passara amb el pobre Piranesi, almenys suposaves que els seus treballs acabarien allà, d’una manera o d’altra. Però alçaves la vista i contemplaves un segon tram d’escala encara més amunt, on una altra volta veies Piranesi, però ara plantat a frec mateix de la timba. De nou elevaves la vista i observaves un altre tram d’escala encara més aeri i de nou el pobre Piranesi atrafegat amb els seus ascendents afanys, i així, una vegada i una altra, fins que l’escala inacabada i Piranesi es perdien, tots dos, pels sostres en penombra de la sala. Amb idèntic poder d’expansió sense límits i de reproducció d’ella mateixa procedia l’arquitectura dels meus somnis. En les primeres etapes de la malaltia, la principal esplendor dels meus somnis era, en efecte, arquitectònica: contemplava ciutats i palaus tan sumptuosos com no n’han vistos mai uns ulls desperts, si no és als núvols."

RECURRENT

Anit,
tornàrem a ser
_____________allà.

El seu cap, sobre la meva espatlla,
observant i silenciant
tot temps anterior

_______________ a aquell moment
______________________________recurrent.

SOMIANT BECKETT

Somiant Beckett... breument, com qui desespera Godot eternament.

go end there

one fine day
where never till then
till as much as to say
no matter where
no matter when

Samuel Beckett (1906-1989)

LA PROMESA

And when the promise was broken, I cashed in a few of my dreams.
BRUCE SPRINGSTEEN

Recordo que, tot i una forta tramuntanada, resseguia l'escullera del moll gros del Port fins al seu far.

Va ser allà on el vaig trobar.

Tot absort, contemplava aquell mar esvalotat, amb una atrotinada guitarra negra a les seves mans.

El vaig saludar i em va convidar a seure al seu costat.
Vam començar a parlar de tot... i de res... però en un perfecte català.

Em va confirmar que aquell disc, gravat entre el "Born to Run" i el "Darkness of the Edge of Town", no era pas cap mite.

I que probablement sortiria a la llum en un dia qualsevol.

Finalment així serà.

El proper 16 de novembre, la promesa d'aquest somni increïble, es farà realitat.

D'OUALATA A BORDEAUX

Et despertes en la foscor d'una habitació buida i nua.

Una escletxa de llum et deixa entreveure el perfil d'una porta vella i robusta.

T'alces, camines a les palpentes i, amb dificultat, l'obres per sortir a l'exterior.

Lentament, enmig d'una claror enlluernadora, vas reconeixent la forma d'un carrer, en aparença, desert.

Et sorprèn la vermellor predominant que hi ha al teu voltant.

Però, tot d'una, el soroll d'un automòbil trenca el silenci d'aquest en-lloc.

Et gires i veus un vell Maserati.

T'hi acostes i re-coneixes el seu conductor.

És en K.

Et somriu i et diu: "en aquest en-lloc, que és Oualata, hi ha el perquè del vermell de la floating box a Bordeaux."

PENSAMENTS HERMÈTICS (XXXIV)

Non ho una memoria fatta di ricordi personali. E' semplicemente più naturale per me inventarne una mia, ispirata alla memoria di vite ed eventi che non sono mai esistiti, ma che l’esistenza richiama e di cui si nutre.

Federico Fellini a 'Fellini, sono un gran bugiardo'

LA RIBERA DE LES SIRTES

Fragment de 'La ribera de les Sirtes' de Julien Gracq:

"A la nostra vida hi ha matins privilegiats en què ens arriba l'advertiment, en què des del despertar ressona per a nosaltres, a través d'un deambular desgavat que es prolonga, una nota més greu, com amb el cor desgavellat hom s'entreté a manejar un a un els objectes familiars de la seva cambra en l'instant d'un gran viatge. Una mena d'alerta llunyana llisca fins a nosaltres en aquest buit clar del matí més ple de presagis que els somnis; tal vegada és el soroll d'un pas aïllat en el paviment dels carrers, o el primer crit d'un ocell arribat feblement a través de la darrere son; però aquest soroll de pas desperta en l'ànima una ressonància de catedral buida, aquest crit passa com per damunt dels espais de l'alta mar, i les orelles es paren en el silenci sobre un buit del nostre dedins que, de sobte, no té ja cap altre eco que la mar. La nostra ànima s'ha netejat dels seus rumors i del xivarri de munió que l'habita; en ella, s'alegra una nota fonamental que en desperta la capacitat exacta. En la íntima mesura de la vida que ens és lliurada, recuperem la nostra força i la nostra alegria, tot i que a voltes aquesta nota és greu i ens sobta com el pas d'un passejant que fa ressonar una caverna: és que s'ha obert una bretxa mentre dormíem, un nou envà s'ha esfondrat sota l'impuls dels nostres somnis, i ara em caldrà viure, durant dies molt llargs, com dins una habitació coneguda, amb la porta, però, que extemporàniament batés damunt una cova."

UN ALTRE SOMNI BERLINÈS

6 de maig de 1912. Somni recent: El meu pare i jo travessàvem Berlín amb l'elèctric. El caràcter de gran ciutat li era conferit per nombroses barreres que es distribuïen a intervals regulars, pintades amb dos colors i amb l'extrem arrodonit. Altrament quasi tot era buidor, però ben atapeït de barreres. Arribàrem davant d'una porta, hi entràrem sense adonar-nos que baixàvem de l'elèctric. Al darrera nostre s'alçava en vertical una paret que el meu pare escalà com aquell qui menja un préssec, amb les cames que li volaven de tan fàcil que era. Hi havia, sens dubte, una certa desconsideració en el fet que no m'ajudés gens, ja que només de quatre grapes i amb penes i treballs vaig aconseguir d'arribar-hi, a còpia de relliscar enrera com si la paret s'hagués fet més enravenada sota els meus peus. El que també resultà enutjós fou que (la paret) era plena d'excrements humans, fins al punt de sortir-ne esquitxat, sobretot a la banda del pit.
Em mirava els excrements amb la cara inclinada i passant-hi les mans pel damunt. Quan per fi vaig ser a dalt, el meu pare, que sortia de l'interior d'un edifici, em va saltar al coll petonejant-me i abraçant-me. Portava un frac passat de moda, curt, que per dins era encoixinat com els sofàs i que jo recordava haver-li vist abans. "Aquest doctor von Leyden! Quin home més genial!", no parava de dir. No obstant això, ni per un moment havia anat a veure'l en qualitat de metge, sinó en qualitat de persona que val la pena conèixer. Em feia una mica de por que també m'hi fessin anar a mi, però no me'n va parlar. Al darrera de la meva banda esquerra vaig veure un home assegut dins una cambra que tenia literalment totes les parets de vidre, i que em donava l'esquena. Va resultar que aquest home era el secretari del catedràtic, que el meu pare de fet només havia parlat amb ell i no pas amb el catedràtic en persona, però que, en certa forma, havia conegut directament els mèrits del catedràtic a través del secretari, de tal manera que es trobava en condicions d'emetre un judici sobre qualsevol aspecte del catedràtic com si hagués parlat personalment amb ell.

FRANZ KAFKA 'Diaris 1910-1923'

UN, DOS, TRES...

En un mar de superondes, una nena rossa d'uns tres anys, amb els teus ulls i la teva mirada, et mira de fit a fit.

T'ensenya a comptar amb els dits de les mans.

Un, dos, tres... fins a deu.Llavors et diu: "la mare t'espera."

Alces la vista i et trobes amb el somriure de C.

T'hi apropes.

T'horitzontalitzes al seu costat.

Ella recolza el seu cap sobre el teu pit.

Sospireu.

Però de cop i volta et mira i exclama: "J!"

Preguntes: "Què?"

Et contesta: "Res... res..."

A la que fa quatre et desvetlles.

I encara avui no entens res... res...

UN SOMNI BERLINÈS

13 de febrer de 1914. Somnis: A Berlín, travessant en direcció a casa seva, amb la consciència tranquil·la i feliç; encara que no hagi arribat a casa seva, tinc la possibilitat d'arribar-hi fàcilment, segur que hi arribaré. Veig un enfilall de carrers, una inscripció a la façana d'una casa blanca que ve a dir: "La sumptuositat dels salons del nord" (ho vaig llegir en el diari d'ahir), en somnis hi he fegit: "Berlín W." M'adreço a un guàrdia, un vell cordial amb el nas vermell que, per aquest vegada, me li han engiponat una cosa semblant a l'uniforme d'un criat. Em dóna tota mena d'informació, fins i tot m'ensenya la reixa llunyana d'un parc que té gespa; quan hi passi, per més seguretat, serà millor que m'hi aturi. Després tot de consells sobre el tramvia, el metro, etc. M'hi perdo i, tot i saber que no dec calcular bé la distància, li demano esverat: "Deu haver-hi ben bé mitja hora, oi?" Però el vell respon: "Jo m'ho faig en sis minuts." Quina joia! Un home, una ombra, un company, em segueix a tot arreu, no sé qui és. No disposo literalment ni d'un minut per girar-me, ni tan sols per girar el cap. M'allotjo en una pensió qualsevol de Berlín on, pel que sembla, viu tota una colla de joves de Polònia que són jueus; són cambres molt petites. Vesso una botella d'aigua. N'hi ha un que no para d'escriure amb una màquina petita, amb prou feines gira el cap quan algú l'interpel·la. Impossible d'arreplegar un plànol de Berlín. A tot arreu veig algú que té a les mans un llibre semblant a un plànol. Al final, resulta que sempre és una altra cosa: un catàleg de les escoles berlineses, una estadística d'Hisenda o qualsevol altra cosa. No m'ho vull creure però m'ho demostren d'una manera irrefutable i somrient.

FRANZ KAFKA 'Diaris 1910-1923'

D'ÀNGELS I ENGELS

Aquesta nit he somiat la continuació d'In weiter Ferne, so nah!

Entre les ruïnes de l'aeroport de Tempelhof,

Cassiel i Winter dissertaven sobre la vertadera naturalesa de Friedrich Engels.

Tot en blanc i negre.

M'hauré convertit també en un àngel?

De moment encara no sé com desplegar les ales.

Però tot arribarà.

Fortsetzung folgt.

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Tot és una farsa faula.

Reescriure en lloc d'escriure.


Reconstruir en lloc de construir.


"Welcome to the desert of the real!"


Benvinguts a la ciutat europea.


O al que en queda d'ella.