27 de setembre de 2007

LA CIUTAT COM A PALIMPSEST


To say the simplest thing possible. To go no farther than whatever it is I happen to find before me. To begin with this landscape, for example.
PAUL AUSTER


L'essència de la modernitat és la conciliació de la presència del passat amb el present, que el desborda i el reivindica. Les ciutats es transformen al llarg de la història i només perduren traces i fragments que es superposen unes sobre les altres.

La ciutat és un text on cada període ha deixat la seva marca, diferenciada però incompleta. Hem vingut a interpretar la ciutat com un palimpsest urbà. Llegir la ciutat com un palimpsest no significa negar la seva materialitat essencial. Llegir les traces de la seva memòria tampoc la transforma en una altra forma d'escriptura. La convicció és que les tècniques literàries ens poden arribar a ajudar a entendre els espais urbans com espais viscuts que formen imaginaris col·lectius.

Trobar el passat en el present. L'espai col·lectiu és l'únic que resulta suficientment estable per poder durar sense envellir ni perdre cap de les seves parts que el defineixen i el qualifiquen. Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida. Són llocs i persones. Persones que hi viuen i que li donen forma i caràcter. Una ciutat són interrelacions. Talment, com una mescla de natura i cultura.

És evident que reconstruïm, però aquesta reconstrucció opera segons línies ja marcades i dibuixades pel pes del passat. Però, en el desenvolupament de la memòria col·lectiva, no hi ha línies de separació clarament traçades, com en la història, sinó simplement límits irregulars i incerts. La ciutat també és construïda pel seus espais buits.

Els espais buits són llocs aparentment oblidats on sembla predominar la memòria del passat sobre el present. Són oblits i restes que romanen fora de la dinàmica urbana. L'encant d'aquests espais es deu, precisament, al seu anacronisme. En contra de les evidències, escenifiquen incerteses. En contra del present, subratllen la presència, encara palpable, d'un passat perdut i la immanència incerta del que pot succeir. El que entenem per un espai buit, en realitat, no és més que una zona indecisa, on hi trobem pocs vestigis. Però aquests pocs vestigis són pautes que ens indiquen, amb precisió, el camí que hem de seguir.

Sembla que el destí de l'arquitectura hagi estat sempre el de la colonització i la destrucció, el de posar límits i ordre. En canvi, pensem que l'arquitectura hauria de buscar les forces i els fluxos enlloc de les formes. Només una arquitectura del dualisme, de la diferència, de la diversitat instal·lada en la continuïtat del temps pot fer front al totalitarisme igualitari i homogeneïtzador com és el fenomen de la globalització.