"No aconsegueixo trobar la Potsdamer Platz. Aquí? No pot ser! A la Potsdamer Platz hi havia el... Cafè Josti... Allí, a la tarda, conversava, prenia un cafè, i observava al públic, després de fumar el meu puro de Loese i Wolf, un conegut comerç de tabac. Aquí, just al davant. Aquesta no pot ser la Potsdamer Platz! No hi ha ningú a qui preguntar. Era una plaça plena de vida! Tramvies, òmnibusos de cavalls i dos automòbils, el meu i el del xocolater. Els magatzems Wertheim també estaven allí. I després, tot d’una... penjaren banderes, allí... Tota la plaça estava repleta... I la gent no era amable, i la policia tampoc. Però no pararé fins que no hagi trobat la Potsdamer Platz. On són els meus homes? On sou vosaltres, nens meus? On són els meus, els simples, els primigenis? Nomena’m, musa, al pobre trobador immortal, qui, abandonat pels seus mortals oients, ha perdut la seva veu. Ell, que d’àngel del relat es va convertir en l’ignorat o burlat organista, fora, en el llindar de la terra de ningú."
