LA LENTITUD

Fragments del llibre 'La lentitud' de Milan Kundera:

"Tots els polítics d’avui, segons en Pontevin, són una mica ballarins, i tots els ballarins es fiquen en política, encara que això, ben mirat, no hauria de fer que els confonguéssim. El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria; no desitja imposar el món tal o tal altra organització social (el deixa tan panxo, tot això), sinó ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo.

Per ocupar l’escenari cal fer-ne fora els altres. Per això cal tenir una tècnica de combat especial. Del combat que realitza el ballarí, en Pontevin en diu judo moral; el ballarí tira el guant al món sencer: ¿qui és capaç de mostrar-se més moral (més valent, més honest, més sincer, més disposat al sacrifici, més verídic) que ell? I domina totes les claus que li permeten posar l’altre en una situació moralment inferior.

Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una estrada, cantant, ballant, i comminarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes) sinó públicament, i si pot ser per sorpresa."

"Aquell que senti aversió pels ballarins i els vulgui denigrar toparà sempre amb un obstacle insuperable: la seva honestedat; perquè exposant-se constantment al públic, el ballarí es condemna a ser irreprotxable; no ha fet, com Faust, un pacte amb el Diable; l’ha fet amb l’Àngel: vol convertir la seva vida en una obra d’art i és en aquesta feina que l’Àngel l’ajuda; ¡perquè no has d’oblidar que la dansa és un art! És en aquesta obsessió de veure en la seva pròpia vida la matèria d’una obra d’art que es troba la veritable essència del ballarí; ¡no predica la moral, sinó que la balla! ¡Vol emocionar i enlluernar la gent amb la bellesa de la vida! Està enamorat de la seva vida com un escultor pot estar enamorat de l’estàtua que està modelant."

AUSTERLITZ

Fragments del llibre 'Austerlitz' de W.G. Sebald:

"És clar que sovint eren justament els nostres projectes més ambiciosos els que evidenciaven el grau de la nostra inseguretat. Així per exemple, la construcció de fortaleses –i Anvers n’era una mostra remarcable- feia patent que per resguardar-nos de les incursions de poders enemics ens vèiem obligats a envoltar-nos cada cop de més defenses, en fases successives, fins que l’eixamplament de l’espai en forma de cercles concèntrics topava amb els límits naturals."

"Les construccions sobredimensionades projecten ja l’ombra de la seva destrucció i que d’entrada han estat concebudes amb vista de la seva existència ulterior com a ruïnes."

"En el transcurs del segle XIX, la visió d’una ciutat oberta ideal concebuda per alguns empresaris filantròpics havia acabat desembocant en la praxi de l’aquarterament, de la mateixa manera que sempre que posàvem en pràctica els nostres projectes ben travats, sé que va dir l’Austerlitz, en sortia tot el contrari del que havíem pretès."

"Si entenem la llengua com una ciutat vella composta de places i carrerons, de barris que daten de molts segles enrere, de barriades enderrocades, sanejades i reconstruïdes i de suburbis emplaçats en zones cada cop més perifèriques, llavors jo era com una persona que, a causa d’una llarga absència, ha perdut la capacitat d’orientar-se en una aglomeració així, que ja no sap per a què serveix una parada d’autobús, un pati interior, una cruïlla, un bulevard o un pont."

"Si la sensació d’abandó que contagiava la ciutat fortificada, traçada formant una retícula ben bé geomètrica que recordava la ciutat del Sol de Campanella, ja era prou depriment, encara ho era més l’aspecte retret de les façanes mudes i les finestres cegues, darrere les quals no vaig veure bellugar-se cap cortina ni una sola vegada."

"Si deambulant per la ciutat, dono un cop d’ull a l’interior d’un d’aquests patis tranquils en què res no ha canviat des de fa dècades, puc sentir, com qui diu físicament, que el corrent del temps s’alenteix en el camp de gravitació de les coses oblidades. Aleshores em sembla que tots els moments de la nostra vida s’apleguen en un sol espai, com si els esdeveniments futurs ja existissin i s’esperessin només que per fi els anéssim a trobar, de la mateixa manera que, responent a una invitació, ens presentem en una casa determinada a l’hora convinguda."

"Encara que semblés estrany, allà dalt li feia sempre la impressió que als seus peus la vida es disgregava lentament i en silenci, que una malaltia obscura que s’escampava sota terra havia atacat el cos de la ciutat."

"Quan es trobava allà dalt, va dir l’Austerlitz, a vegades li semblava que notava el corrent del temps a les temples i al front, però potser és tan sols, va afegir, un reflex de la consciència que amb els anys se m’ha conformat a la ment de les diverses capes que s’han anat superposant als fonaments de la ciutat. "