NOTES BERLINESES (XLIII)

"M'agrada Mies. Als meus col·legues potser no els hi agrada Mies, però a mi m'agrada Mies. M'agrada l'arquitectura de Mies. El Museu de Berlín sense cap dubte. David, l'única altra vegada que vaig tenir una experiència arquitectònica – quan vaig arribar a Berlín, la meva ànima mirà cap al voladís del Museu Nacional de Mies, l'edifici negre fet d'acer negre – va ser quan era un nen i vaig anar a Itàlia amb Gloria per primera vegada i vam arribar fins a Paestum. Quan vam arribar i vam veure els temples de Paestum, miràrem cap amunt i vam veure el capitell, la columna i la llinda, i va ser una experiència religiosa. Un no té moltes experiències religioses en la seva vida, i jo n'he tingut dues o tres. Però l'altra va ser quan vaig arribar a Berlín i vaig veure el Museu de Berlín de nit. Hi ha alguna cosa en l'aire de Berlín. Vull aclarir aquest punt. Veure un edifici d'acer negre en la nit de Berlín, que és el blau de la nit, el blau fosc de la nit. El blau de la nit és cristal·lí. L'aire és cristal·lí perquè Berlín està envoltada d'aigua, Berlín, de tot tipus d'aigua. Així que és una mena d'aire diferent que forma una atmosfera que és cristal·lina, negra-blava, tenies l'acer negre això és Berlín."

JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

AL CASTELL D'ARGOL

Fragment de 'Al castell d'Argol' de Julien Gracq: 

"Es van despullar entre les tombes. El sol va sorgir entre les bromes i va il·luminar amb els seus raigs aquella escena en el moment en què Heide, en tota la seva nuesa radiant, es va encaminar cap a la mar amb un pas nerviós i més àgil que el de l'egua de les arenes. En el paisatge resplendent que componien aquells llargs reflexos mullats, en l'horitzontalitat totpoderosa d'aquells bancs de boira, d'aquelles onades planes i llises, d'aquells raigs lliscants del sol, tot d'un plegat la seva figura va sorprendre pel miracle de la seva verticalitat. Va fer córrer uns reflexos sublims sobre la sorra devorada pel sol i d'on estava proscrita tota ombra. Semblava que caminava sobre les aigües."

ÀNGELS

Being as in love with you as I am...

Com dos camins que, de sobte, es troben i que, aparentment, no van més enllà d'un enlloc.

Com Romy Madley Croft invocant el seu àngel de la guarda, des de l'habitació d'un hotel qualsevol, a Tòquio.

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

"ANIMAL"

Je me demandais...

Encara no fa un any que vaig descobrir les Mansfield.TYA. Recordo que va ser gràcies a un dels apunts del seu carnet que Dominique Ané, de tant en tant, publica a Comment certains vivent. El fet que ell considerés el seu "NYX" com un dels cinc millors discos de l’any passat va ser motiu, o excusa, més que suficient perquè m’aventurés a escoltar-lo.

La veritat és que no sabria dir exactament què és el que m’atrau tant d'aquest disc i d'aquest duo tan inclassificables. Però segurament el violí minimalista de Carla Pallone hi té molt a veure. Només cal veure, i escoltar, aquest ball de màscares, d'una de les seves cançons, per comprovar-ho.